dimarts, 21 de desembre de 2010

L'amor és déu en barca




Poema d'Enric Casasses




D'acord, no ens entenem
ni sabem estimar,
la por si l'aprofites
es torna cerimònia.
La carta que ara ve
ja la puc destapar,
l'amor és ritual,
la vida anar tirant.
La vida anar tirant
l'amor és pa amb formatge
el pa amb formatge és vida,
la vida anar patint.
L'amor és déu en barca
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l'amor és caure al toll
i trobari l'amor.











dijous, 16 de desembre de 2010

Memòries de la desmemoria /cap 100






 dimart, 1 de gener, 1992


Tots el homes naixen iguals, però és l'última vegada que ho són.


                                                                 ABRAHAM LINCOLN


Bon any nou! es diu, i així deuria ser... però ves a saber.


Sona el telèfon. 
        __Hola...
        __Hola. Qui ets?
        __Ja no te'n recordes de mi?.
        __Per què hauria de fer-ho? Després de tant de temps...
        __I encara m'has reconegut.
        __Bo. Què vols?.
        __Continues lliure?
        __T'importa?
        __No veus que si. Jo m'he divorciat.
        __Que esperes que et done l'enhorabona o el condol?
        __No has canviat.
        __Molt més del que tu et penses.
        __Vull veure't.
        __Doncs si que t'ho has pensat.


Quedàrem a la cafeteria de l'hotel Bonavista, a la platja de Llevant. Era un dia net, l'aire era fresc, transparent. Feia bon estar i un sol replendent. A través dels cristalls contemplàvem el mar tranquil com un desert d'aigua.
Asseguts a taula ens guardàvem com a la primera vegada. Tanmateix la vida ens hi havia passat factura. Amb la seua alçada d'exjugador de basquet els muscles s'hi havien despenjat i l'esquena començava a corvar-s'hi un poc més. "El Lenon" em mirava amb un somriure de gos. 


        __Que guapa ets, "Rutllets d'or", no et recordava tan bonica...No sé com ha pogut  passar tan de temps...
        __Per la mortdedéu, Lenon, ara em diràs que has estat molt embolicat, com em deies adès, quan era una pànfila. La veritat és que encara no sé per què he vingut. Feia temps que t'havia esborrat de la meua agenda i tenia intenció de no tornar a veue't mai més.
Ell em mirava fit a fit a través de les seues lents redones amb montura metàlica. Als parpalls inferiors s'hi marcava un plec. Amb la seua forma cadenciosa de moure's, de pensar, de parlar...M'oferí un cigarret.
       __Gràcies, ja no fume. Això pertany ja al passat com la nostra relació, aquella estranya barreja d'amistat, complicitat i traició. És difícil de definir, amb tu mai no sabia a que atendre'm. Tenies una especial habilitat per mantindre't a certa distància física i afectiva. De tal manera que mai es podia comptar amb tu per a res. No obstant tu sabies molt bé qui era el teu amo i a qui li devies fidelitat.
      __ Si parles de "l'Epi"...he de dir-te que no ho feres ben fet amb ell. Mira que abandonar-lo al pitjor moment...el deixares fet merda.
      __Al pitjor moment?
      __Saps que s'arruinà. 
      __Això es veia venir, amb la vida que portava... Mai no abandonaria jo un amic, encara que l'hagués d'acollir a ma casa. Però ell no va ser mai un amic i el paper d'amant li venia gran. I encara li vaig fer un favor en deixar-lo. I tu m'ho retreus. Què poc em conèixes. Ni vas voler aprofundir en la nostra coneixença. Tenies por de complicar-te la vida? Ignoraves que jo no hi tenia cap intenció de furtar marits. I ni de conya m'interessava una relació de convivència en parella ni amb tu ni amb ningú. Què et pensaves, que em moria pels teus ossos?


Les meues paraules anaven descol·locant-lo per moments.


Al llarg d' aquells mesos vaig anar coneixent-vos. Una de les vostres juguesques que més em va colpir, entre d'altres, va ser el concepte que manejaveu de la dona i com hi practicaveu nombroses argúcies per destruir-la. No, perdona, deixa'm acabar. Mentre tu callaves el teu amic parlava i parlava massa, i em va posar al corrent de les martingales utiltzades pel vostre grup "d'amics" per seduir-les. De com vos divertiu a costa d'algunes dones benestants, quan us rebien a casa seua, a taula parada, que us tractaven a cos de rei, referia ell, amb sornegueria. Mentre que d'altres, en pitjors condicions, les induieu sovint a un tren de vida que elles no podien ni somiar, sopars a restaurants, alcohol, tabac, herba... i fins i tot a algunes drogues...Després, quan volien adonar-se'n, ja era massa tard. Llavors ja s'havien engreixat i el seu aspecte, deiu, hi havia empitjorat, però sobretot la seua condició de persones, dic jo. Era el moment de desestimar-les. A elles no els en quedava un altra que practicar la prostitució. Pobres ties, com deia l'altre, que anava de "salvador de la pàtria". Em pregunte quant d'odi cal per comportar-se d'aquella manera amb les dones. I a més, pel que fa a tu mateix, el fet de que te'n anares a Tailandia a fer turisme sexual amb criatures, dona la mida de la classe de persona que ets.    


     __Ras i curt, he fet tard.
     __No, Lenon, no és això. La teua dona t'ha deixat perquè n'estava cantat i tu ara en penses quina, del fum de dones que conèixes, et convindrà per cobrir la vacant i més amb dos fills adolescents. Fas una avaluació i heus ací que reapareix Marina als teus pensaments com una possible candidata.
     __No és això. Com n'ets de malpensada.
     __Doncs clar que és això. Parlem sense embuts, per favor, que no em mame el dit...Saps què em descoratja més quan tracte amb alguns homes? Que esteu convençuts que per d'haver nascut mascles teniu dret a jugar a l'escacs amb les dones. Ignorants.


Em va mirar sobtat.


A tu, Lenon, t'agrada jugar amb l'ambigüitat. Et limites a deixar passar el temps per si de cas els ploblemes es resolen tots sols. Ara, després de tres anys, vas i em telefones...Marina sabia que hi arribaria el moment, i ara et diu, amic meu, la porta del meu cor es va tancar per a tu després de l'última entrevista, i mai més tornarà a obrir-se.


Em vaig alçar i vaig pagar-hi la meua consumissió. Els tacons ressonaren a sòl de la cafeteria de l'hotel Bonavista, encara mig deserta a aquelles hores del matí. A l'exterior la mar era una immensa planura de lapislàtzuli. Algun núvolet rialler creuava tímidament el cel, mentres els pins es deixaven bressolar per la brisa.  

dilluns, 13 de desembre de 2010

haikus de Manuel Castellet









Circunstancias

Como suspiros
el viento se llevó veloz
las circunstancias.



Caminos  

Ay, los caminos
dejan ver la ilusión
son tortuosos.



Vida

Correr la vida
buscar la verdadera
simple razón.



Tulipanes

Tulipán blanco
teñido de sangre
tulipán rojo.



Marmol

Roca caliza
se transforman en vida
en blanco mármol.



Mar

Un mar bravio
rompe sus olas blancas
contra las rocas.



Rosas

Ramo de rosas
llena la habitación.
Está mi amor.



Rojos

Toda visión 
conduce a llameantes 
rojos cálidos.

diumenge, 12 de desembre de 2010

haikús de Manuel Castellet

HERRADURAS

Lanzo herraduras

con frágiles tenazas

clavos doblados.





PASIÓN

Enhebras llama 

en labios encontrados.

Pasión desatas. 




LUZ

Corazón puro,

un pensamiento vivo,

su luz de otoño.



CAPULLO VERDE


Rápidamente


marcó mi ilusión


capullo verde.



dilluns, 29 de novembre de 2010

Memòries de la desmemoria /cap 99




dissabte, 26 de setembre,1991 cap/ 99


Vet aquí com tornava el passat...no pas amb els mateixos persotnajes, com a les novel·les, sinó amb altres de nous que ens porten el record de pors que no han desaparegut.


                                                               Goliarda Sapienza


Aquell matí, recorde que escoltava la radió, com solia fer, mentre em prenia el cafè i em preparava per una altra jornada. A l'hora de sempre vaig engegar el cotxe per fer el mateix itinerari de costum. En arribar a la cruïlla on hi havia de girar per incorporar-me a l'autovia, vaig veure un vehicle calcinat enmig d'una munió de gent, policía i ambulàncies. Continuí el camí preguntant-me què hauria passat. En  arribar al col·legi els companys em van comunicar el que hi sospitava. Un atemptat de l'E.T.A.
Aquell succés em va fet contemplar una vegada més la vulnerabilitat de la vida. Potser l'Amor siga l'única justificació de l'existència.

Quan arriba al despatx el conserge li comunica que la senyora Jiménez demana parlar amb mi. 
        __Díga-li que passe, senyor Sardà.

Una dona d'uns quaranta anys, esvelta i molt atractiva es presentà amb caire de preocupació.
        __ Sra. Molins, vosté em perdonarà si m'he pres la llibertat de venir a exposar-li la meua situació. Es tracta del meu fill, Enric Mallado, fa el primer curs. El cas és que he vingut perquè necessite ajuda. Vaig deixar meu país perquè coneguí un home d'aquí i vam iniciar una relació. Ell em va insisitir en que hi vingués a viure  amb el meu fill. El meu fill llavors tenia tenia dos anys. Em costà decidir-me deixar la meua familia, l'empresa on feia anys que treballava, la meua terra...En Josep, el meu company, em va prometre que res no em mancaria al seu costat. Tanmateix quan hi vaig arribar-hi la realitat fou molt diferent. Em va dir que havia de treballar, a més havia de fer-me càrrec de la seua mare, i cercar una col·locació perquè amb els seus ingressos no tenien suficient. Vosté es preguntarà per què li explique tot açò. Doncs veurà, directora, jo per mirar de trobar faena he de deixar el meu menut a dinar al menjador escolar, i crega'm en aquests moments no tinc recursos per abonar-hi la mensualitat. Per tant volia demanar-li que fos admés mentre trobe un treball que em proporcione els ingressos necessaris...

Llavors la directora va constatar una vegada més la seua impotència davant una situació que exigia una intervenció immediata; i va haver de dir-li que allò que li demanava no depenia de la seua voluntat, sinó que havia de consultar-ho amb l'aquip del menjador...i d'altres instàncies per aconseguir la conformitat al suport que requeria.

Aquestes situacions i moltes altres de semblants formaven part del seu día a día. Amb tot hi havia que comptar amb els reglament de règim intern, disposions i orientacions de Serveis Territorials, drets adquirits que d'alguns dels mestres feien valdre per la seua llarga  permanència al centre, de l'opinió majoritària del claustre. S'hi havien de discutir en farragoses comissions i reunions de claustre, o consells escolars, o en diversos órgans alhora; la solució o carència de solució dels problemes que les famílies solien presentar-li a la directora hi havien de seguir les seues vies legals, tràmits lents, funcionarials i en definitiva quasi sempre ineficassos per allò que requeria una resposta immediata. És a dir que la figura de la directora només servia per coneixer una immensa quantitat de problemes, tan d'ordre intern com de la comnunitat escolar en general, però no resoldre'n cap.   
  
Aquella vesprada Marina Molins se'n va anar al cinema, "Una bella noche de verano". Va semblar-li, per cert, un obra ben original, poètica, un diàleg constant entre dos únics personatges que es debatien entre el desig, l'amor, la incertesa, i la por...La qual cosa la va induïr a  reflexionar, una vegada més, sobre un tema que tenia aparcat.
Es podria tornar a estimar quan, per dir-ho d'alguna manera, s'ha perdut la inocència? Ara ja sabia què vindria  després d'aqueix primer moment d'axaltació. Es resistia amb fermesa a que algú tornés a manar a la meua vida. Potser en aquesta actitud havia tancat definitivament la porta a un sentiment, en el qual, pel que feia a la parella tal com n'estava establerta, no acabava de creure. Sols concebia una relació de parella en termes d'igualtat. Li podia  la desconfiança. Tenia la certesa que, tard o d'hora, arribada l'ocasió acabaria fent-se les mateixes preguntes que els personatges d'aquella pel·lícula: s'acabarà?, se'n anirà?, l'hi diré que se'n vaja...? 


Per tant tot i que el sentiment amorós sol constituir el nucli de la pròpia existència, d'ensems encobreix sovint una clara tendència destructiva. La partida, doncs, acabava en taules.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Poema, publicat per Francisco Alvarez Molina

'Queda prohibido'
Un poema de Alfredo Cuervo Barrero

¿ Qué es lo verdaderamente importante ?,
busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.


Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de falsas ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes.


Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir,
cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre :
queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.


Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.


Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.


Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando les necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.


Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a toda la gente que me quiere.


Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hacer mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.


Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
olvidar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.


Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
pensar que con su falta el mundo se termina.


Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Memòries de la desmemoria/cap 98







dimart, 21, setembre 1991/ cap 98


Homes i dones són com la mà dreta i l'esquerra. És absurd no fer-les servir totes dues.
                                                           Jeannette Rankin




El so del telèfon em va traure de les meues cavilacions.
        __Hi ets a casa?__va dir la veu de Luncans.
        __Doncs, on vols que siga?
        __T'espere al bar de la Cantonada. Baixa i anirem a fer un volta.
        __Però si comença a ploure...
        __Des de quan li tens por a la pluja?
        __Ara baixe...


Em vaig replegar les grenyes i vaig agafar una rebeca i les claus. A través dels cristalls de la terrassa em vaig mirar la vesprada amb recança abans de tancar la porta.
Ell m'esperava a l'entrada. Els seus ulls de mel em van somriure i s'hi formaren les arrugues al voltant, era un gest simpàtic. Em va agafar de la mà i caminarem cap al mar, entre els carrerons antics del barri. Un plugim com de primavera havia començat a caure. M'estremí.
       __Tens fred? Vine.__ i em passà el braç per l'esquena__ Mira quin color té el mar.


Continuàrem caminant. El sol feia cucanones entre els nuvols foscos, nacrats a les vores, i la mar s'ondulava en onades lentes que esclataven escuma de xampan ran de la vora. Caminàrem fins arribar a l'espai obert de la platja. Sentia l'escalfor del seu cos i vaig recalcar-li la mà a la cadera per acompassar-hi el pas. Ara m'adonava de la solitud dels darrers dies, de les darreres setmanes...No importa que estiga voltada de gent gran part de la jornada...Ara, en cavi, tenia companyia, la seua companyia, i caminàvem ben junts.


Recorde que de menuda anar a la platja era tot un esdeveniment que rara vegada es produia. Només quan la tia Aurèlia, germana del meu pare, em duia a Alacant, al metge. En acabant, si havia fet bondat, la tia Aurèlia em portava a veure el mar, però mai no em deixava banyar-me, sempre barruntant catàstrofes, que si una onada m'engoliria, que si em podia ofegar...El peus només, tia. T'he dit que no...! Jo anava descalçant-me i després probava d'acostar-me poc a poquet i em mullava els dits dels peus...poc a poc, m'arremangava les faldilles i me'n entrava un poc més a l'aigua. Quan  ella s'adonava l'aigua m'arribava a les cuixes...i la roba regallimava...Llavors la sentia escridassar-me...Venia, em feia eixir, i em plantava dos bolets. El sabor de les meues llàgrimes s'assemblava a l'aigua del mar.


       __Marina, què penses?
       __Uf! pensava amb la faenassa que és començar el curs. Em canse només de pensar-ho. Posar en solfa tota l'organització del centre. Els pares del Consells Escolar volent mullar en tot... Cada dia intenten aconseguir una parceleta més de poder i si de cas d'autoritat. Entretant ens controlen tant com poden, als mestres. No sé com s'ho apanyen però algunes mares i més d'un pare sempre hi són a l'aguaït com si l'escola fos el seu propi negoci...Mentrimentres els companys amb la seua passivitat fan l'ull gros, com si no tingueren res a veure, com si estigueren de tornada de tot...A més d'intrigues i  murmuracions, miren, fiscalitzen, entren i surten del centre quan els ve de gust, de les aules. Passen més temps al col·legi que a sa casa. Mira, Lucans, no havia pensat mai ni de lluny que portar la direcció d'un col·legi fos una cosa tan complicada.
       __Jo crec, Marina, que et preocupes massa, com si la teua vida només fos això, escola, escola i més escola. Ja podies relaxar-te un poc, delegar responsabitats, no sé, supose que haurà un altra manera de portar-ho menys autopunitiva. Últimament has perdut la teua espurna, xiqueta, aquelles eixides teues que em feien somriure tan sovint. Te'n recordes? sempre estaves disposada a una bona conversa, a compartir una copa de vi i parlar de qualsevol cosa...Ara et trobe tensa, rumiant sempre algun problema. Fins i tots el teus ulls semblen apagats. Ja ens coneixem, Marina, creu-me no paga la pena perdre de tu per cap treball per molt que t'agrade.
      __Això és fàcil de dir des de fora. Per a mi el meu treball sempre hi havia estat esgotador, sí, però gratificant, gaudia tant amb els nanos, ens divertíem tant...i apreníem.
     __Cert, és el que volia dir-te, adés sempre em parlaves d'algun projecte engrescador que mamprenies amb els alumnes...el teatre. Te'n recordes del teatre?
    __Oi, i tant, va ser molt fort. Una vivència extraordinària. Com ens van implicar en aquell projecte. Quins vincles afectius es van crear entre nosaltres. I al final de curs, quan van fer la representació al teatre municipal de Puçol, quin èxit. Tant que la Consellera d'Educació ens va dir de  repetir la funció al dia següent de l'estrena. Per cert  no els vaig arribar a veure al vídeo que els van grabar. LLàstima. Però va ser intens. Aquell curs em va donar moltes satisfaccions. Et vaig comentar que van encetar la correspondencia escolar?. Es tractava d'un projecte que em va explicar Lluís Beltrà, un company de Xàtiva que vaig conéixer a un curset. Vam intercanviar un llistat dels nostres alumnes respectius. Després cadascu d'ells i d'elles va anar escollint un nom de l'altra llista. Quan acabaràrem el repartiment cascú tenia el seua company o companya de correspondència. 
     __ I arribaren a escriure's?
     __ Per suposat. Lluís me les lliurava a mi, i jo a ell, les del meu alumnat. Sí, feiem de correus. I no saps la que es montava el dia que rebien carta, tan ells com elles.
     __ I què, explica Marina, explica.
     __ Doncs, quan els nomenava per donar-los la carta de l'altre, els seus ulls semblaven estels en una nit serena d'estiu. Va ser preciós. No saps com van aconseguir millorar la lletra i l'espressió escrita durant aquell segon cicle d'E.G.B. A la fi del curs els portàrem d'excursió al mateix lloc amb la intenció de que es conegueren.   
    __ No crec que l'encertares en canviant-te de centre i molt menys fent-te càrreg de la direcció.
    __ Em va doldre en l'ànima deixar aquell curs...Però el cicle havia conclòs i per força havia de deixar-los. Amb tot les decisions no sempre s'encerten. Més ben dit, em vaig equivocar de cap a cap.
    __Heus ací la taverna d'en Tobias. T'hi he portat alguna vegada?


Quan tornarem a casa em sentia alegre i lleugera com si la pluja hagués rentat totes les meues cabories, i m'hagués deixat nets el cor i l'ànima. 




      

dijous, 18 de novembre de 2010

Esto tiene que reventar por algún lado









Con esta frase acabó la conversación: "Esto tiene que reventar por algún lado".

Se celebra en Lleida una feria de entidades solidarias, de nombre, "Solidárium". Allí me encontré ayer con una conocida, en un stand de una "ONG" local dedicada a la atención de inmigrantes.

Esta persona me confesó que está un poco quemada con el tema porque hay muchísimo fraude y muchísima picaresca por parte de muchos inmigrantes a la hora de abusar y saquear los servicios sociales públicos y, sobre todo, muchísima irresponsabilidad por parte de los responsables de esos servicios sociales públicos a la hora de controlar la entrega de subsidios y pagos.

Me lo explicó con un ejemplo reciente de un caso que ella lleva personalmente: "Mi ONG se dedica a formar laboralmente a mujeres inmigrantes, a asesorar, acompañar a los inmigrantes a los servicios sociales públicos para recabar recursos y subsidios. Llevo el caso de una familia marroquí, un matrimonio con tres niños de 6, 7 y 8 años. El hombre lleva 3 años sin trabajar. Ella no trabaja, salvo esporádicas y "negros" trabajos domiciliarios. Todo lo que vas a oír, está comprobado personalmente por mí.

Hace unos días le ofrecemos a ella un trabajo legal, asegurada en la Seguridad Social, 1000 euros limpios al mes por cinco horas por las tardes para acompañar a una mujer anciana y sola adinerada. El trabajo sólo consiste en hacerle compañía y acompañarla a pasear. La respuesta de la morita fue ésta: “no”, no lo quiero, porque ya tengo la seguridad social y los medicamentos gratis, y porque perderíamos las ayudas de la Generalitat de Catalunya y del ayuntamiento; si es en "negro", sí que lo quiero, pero en "blanco", no.

Mi indignación subió a límites desconocidos porque, primero, ¿cómo es posible que cinco personas sin trabajo y sin cotizar tengan los medicamentos gratis si eso sólo lo tienen los jubilados españoles? Además, te voy a relatar qué es lo que recibe esta familia:

- Él marido cobra 500 euros de la Generalitat de paga "social" mensual desde hace año y medio (cuando dejó de cobrar el paro y el subsidio de los 420 euros del INEM)

- Cobran 750 euros mensuales a cambio de escolarizar a los niños, los niños tienen la plaza escolar gratis (lógico, pues es un colegio público, pero no hay que olvidar que eso cuesta una pasta a la Administración) y comen los tres niños en el colegio! pudiendo ir a comer a casa porque sus papás no trabajan y porque el colegio está a 100 metros de su hogar; el coste mensual para la Generalitat de las tres plazas de comedor son 900 euros mensuales, 300 euros por niño.

- El ayuntamiento les paga 450 euros mensuales para el alquiler del piso. Por cierto, el matrimonio tiene coche propio y ordenador e internet en casa (el ayuntamiento paga mensualmente la factura de internet de esa familia).

- El ayuntamiento les da 400 euros mensuales para ser canjeados por comida en los supermercados Plus.

- El ayuntamiento les paga las facturas mensuales de calefacción (gas, 150 euros mensuales de media), luz y agua.

- Los niños han gozado de gratuidad total en plaza y comedor en los parvularios municipales mientras eran infantes.

- Los niños han tenido gratis todos los enseres y alimentos infantiles hasta los 3 años (papillas, pañales, carrito-bebé...).

- Además, esta familia acude con regularidad a entrega de alimentos (banco de alimentos) del ayuntamiento y diversas parroquias, además de las entregas de nuestra propia ONG. Y, por cierto, uno de los niños se ha lesionado hoscamente en el colegio, pues en vez de llevar al niño cada día al servicio público de rehabilitación -como hacemos todos-, pues los padres están sin trabajo y, lógicamente, tendrían tiempo (y coche) para ello, pues no, la Generalitat les manda cada día a casa un rehabilitador (una empresa subcontratada, que le debe costar una pasta a la Generalitat).

 -Esos niños van a un cursillo extraescolar de fútbol por las tardes que se lo paga, también, la Generalitat, 350 euros mensuales por los 3 niños. Esa actividad extraescolar la pagan de su bolsillo la mayoría de padres ("indígenas") del colegio citado.

- El padre de esa familia se lesionó cuando trabajaba en la construcción (¡lleva 3 años en paro!) y se le prescribió una faja lumbar ortopédica a medida, su coste: 450 euros. La Seguridad Social paga 350 euros de esa faja a todo españolito, pero el resto lo tiene que poner el enfermo. Pues el morito se fue al ayuntamiento y consiguió los 100 euros restantes para ser pagados en la ortopedia.

Sacad la calculadora y sumad lo que reciben en dinero, en especie y lo que cuestan cada mes en gasto público. La ruina.

Todo lo que te he narrado lo sé a ciencia cierta porque yo llevo, en parte, la atención a esta familia (y a muchas otras, demasiadas).

Sólo te digo una cosa, para acabar: esto tiene que reventar, esto es insostenible. Ahora entiendo perfectamente que la Generalitat y el ayuntamiento estén en la bancarrota, aunque nos lo oculten.
 ¿Te has enterado que han cerrados UVIs en el Hospital Arnau y han cerrado plantas de hospitalización como la de Nefrología porque no hay dinero?" 


Basta ya!!!!!!!!



dimarts, 16 de novembre de 2010

L'art de viure de Goliarda Sapienza

L'art de viure de Goliarda Sapienza


No sé si en comentar aquest llibre seré tan objetiva com caldria, perquè per a mi es tracta de LA NOVEL·LA que més admiració, coneixement, plaer i  respecte m'ha produït. 


Es pot dir que va ser un idili a primera vista. Vaig anar, com sol fer de tant en tant a una llibreria a aprovisionar-me d'uns quans llibres, i, com em passa sovint, em vaig descuidar el llistat. Alguns títols els recordava, d'altres...Des de damunt de l'escaleta em vaig posar a escorcollar autors, títols i solapes a les prestatgeries en català. De sobte  una dona amb un cigarret a la mà em mirava des de la portada d'un llibre. En aqueix mateix moment vaig quedar fascinada per l'encís  d'aquella mirada. El títol era tot un suggeriment. No m'ho vaig pensar, l'agafí amb la sensació que necessitava saber el que havia de dir-me. A penes vaig arribar a casa, corpresa encara per aquella mirada, hi vaig encetar amb desig.


D'allò potser han passat dos mesos durant els quals he viscut l'aventura més intensa que m'ha proporcionat mai cap lectura. No m'havia equivocat, ara acabe de començar-lo per tercera vegada, i cada paraula, cada frase, cada personatge, cada fet o situació que ix de les seues pàgines em regalen una cosa que no podia ni imaginar, tal com diu el seu títol, L'art de viure


La traducció d'Anna Casassas per a mi que és excel·lent.


Pel que fa a la resta de la informació la podeu trobar a la xarxa. Al final del llibre venen unes notes biogràfiques d'Angelo Pellegrino, que ens posa en contacte directe amb l'escriptora, proporcinant-nos uns detalls que ens ajuden a coneixer més en profunditat, tant la dimensió humana de l'autora com de la seua obra. Imprescindibles. I a més unes fotografies de l'escriptora en diversos moments de la seua història personal i de la seua família. 


Només afegiré que Goliarda Sapienza, italiana, d'origen sicilià, és autora també de quatre obres anteriors, encara no editades a l'estat espanyol. Aquesta és l'única novel·la amb la que comptem de moment. Està traduida al castellà.        

dilluns, 15 de novembre de 2010

Memòries de la desmemoria/cap 97








diumenge, 25 d'agost, 1991/ cap 97


Conformar-se a ser tractada de vella, senyal evident que s'ha donat la vida i amb la vida rebel·lió.


                                   Goliarda Sapienza, L'art de viure




Avui he représ una feina que tenia començada des de feia temps. De sobte he sentit la necessitat de fer alguna cosa amb les mans. M'agradat des de sempre i venia fent-to de tant en tant. Fins que vaig arribar a pensar que era una pèrdua de temps... Potser estic fent-me gran. Tanmateix m'agrada fer algun treball de costura o de punt de ganxet mentre escolte la radio.

Durant aquests dies ha succeït el colp d'estat a l'Unió Soviètica. Per sort l'actitud del poble l'ha fet fracassar. Ara han començat a independitzat-se algunes repúbliques... El secretari general del partit Comunista d'Espanya, Santigo Carrillo, ha fet declaracions sobre la supressió d'aquest partit, el que ha promogut el colp d'estat a l'Unió Soviètica. Faig compte que puc estar ficant la gamba  amb les meues observacions, si més no, perquè allà tot és confussió encara, i ni els mateixos dirigents tenen una idea clara del que passa.  


Nosaltres tampoc sabíem ben bé què hi va succeïr, aquí, després de la mort del dictador. Molta gent alimentàvem l'esperança de que les coses havien de canviar. Es va redactar una nova constitució. Entre els amics comentàrem que era una constitució provisional, per iniciar la trancisió de la dictadura a la democràcia. El que no sabíem aleshores és que el sector adicte al franquisme persistia i era qüestió de temps que anara prenent força i arrossegant una porció cada vegada més nombrosa vers al continuisme de la política exercida pel aquell nefat personatge que havia provocat la guerra civil. 


Els mitjants de comunicació oficials, obeïnt el paternalisme secular, s'han encarregats de fer-nos creure als ciutadans allò que ens convé per mantenir-nos en la ignorància, cosa que afavorix els propòsits dels que ostenten el poder i, lógicament, malden perquè tot es conserve dins de l'ordre que ells mateixos han establert. Parle d'una altra forma de feixisme, més endolcida, potser, però feixisme al cap i a la fi. N'estava cantat que una transició a la suposada democràcia, sense treure comptes, sense demanar ni atorgar explicacions, una trancisió que va donar per bo tot el passat...I estúpidament va proposar  que s'havia oblidar corren un teló d'ignorància i d'indignitat. No podia ser. I uns per conveniència, altres per ignorància, els que més per por i la resta per impotència, vam haver d'empassar-nos "la transició a l'espanyola" trista denominació que ha passat a la història contemporània, establint un precedent vergonyós d'impunitat i de palesa injustícia.


Per a les generacions, que hem viscut d'alguna manera les conseqüències de la darrera guerra incivil, ha estat tota una lliçó d'escepticisme. Després de tot ens queden ja poques coses, per no dir cap, en les que creure.


Les creences religioses han anat caent com vells ninots de falla consumits pel foc de la descreença i l'escandalosa conducta de l'estament eclesiàstic. Amb tot encara hi som a anys-llum de ser l'estat laic que proclama la Constitució. Era evident que els seus dignes pares, els de la Constitució, ens l'atorgaren convençuts que hi havien alguns fills trons que de cap de les maneres n'estaven disposat a complir-la ni a fer-la complir. A més hagués estat un miracle dels més grossos que els diversos pobles del territori es gitaten franquistes i, per art d'encanteri, s'alçaren demòcrates.


Al meu curt entendre m'imagine que el fet de ser demòcrates requerix un aprenentatge i una pràctica que pot demanar el seu temps, fins i tot prou de temps. A la història espanyola la situació de guerra civil ha estat la regla, no l'excepció. En canvi entre el colonialisme, i les guerres de religió, entre el fracàs del somni imperial, la pèdua de les colònies, i la reiterada experiència en colps d'estat i dictadors, no s'ha tingut temps ni recursos per mamprendre tasques tan urgents com alfabetitzar la població i formar-la en els valors democràtics, abans d'arriscar-se temeràriament a practicar el mètode d'assaig-error-persistència a l'error.


Avui he représ la labor que tenia escomençada dençà fa temps i vaig fent mentre escolte la ràdio.   


     

dimarts, 9 de novembre de 2010

Còpia certificada




És la història d'una trobada entre un home i una dona d'un petit poble italià del sud de la Toscana. Ell és un escriptor anglés que acaba de donar una conferència sobre art. Ella és una galerista francesa que viu a
Itàlia.


El director, Abbas Kiarostami va nèixer a teherán, Irán al 1940. Entre les seues obres destaquen El pa i el carrer, (1970), Els deures del col·legi, Plimer plànol (1990), La vida continua (1992) entre altres. El sabor de les cireres (1997) fou la seua consolidació com director i s'incorpora a la llista dels realitzadors guardonats. La pel·lícula va ser ponderada per la crítica i denostada per les autoritats religioses iranís.


En aquets film, interpreta el paper femení Juliette Binoche i William Shimer el de l'escriptor. Abbas Kiarostami ens torna a sorprendre presentant una relació ocasional que neix i es desenvolupa dins d'un joc entre la realitat i la imaginació, en els que ambdós protagonistes resten capturats per el comentari d'un personatge secundari que fa una intervenció breu i en aparença sense importància, però que dòna cos a tota la historia que a partir d'aqueix moment comença a teixir-se entre els protagonistes, incloent-hi els personatges secundaris que, d'una manera aparentment casual, van suggerint una sèrie de circumstàncies suposades que marquen l'argument en aparença improvisat, tot i amb un rerefons profundament humà i ple de matissos.


Finalment ve a resultar una obra muntada entre la realitat i la imaginació en la que es manifesten un bella paleta de sentiments personals, desitjos, experiències, aspiracions i decepcions...dins d'una melodia improvisada al fil dels ecos interiors i exteriors que envolten la parella.


Es tracta, doncs, d'una obra aparentment senzilla, i amb tot d'una riquesa creativa extraordinaria.   

dilluns, 8 de novembre de 2010

Memòries de la desmemoria/cap 96




 dissabte, 26 d'octubre, 1989/cap 96




 L'infern són els altres.


                                                              Jean Paul Sartre 


M'he fet el popòsit d'eixir més. Faig una vida massa rutinària. M'aniria bé fer una passejada de tant en tan vora el mar, caminar per la platja, contemplar espais oberts, el cel, la línia de l'horitzó, les muntanyes, ai, que tant enyore. Recorde de vegades el món rural de la meua infantesa...No, no vaig ser feliç sempre, només a estones, però vaig viure la llibertat, la vida senzilla d'un poble menut on tots ens coneixíem...Tan diferent del ambient anònim de la gran ciutat. Sempre estic tan embolicada, de casa a la faena i de la faena a casa...Esclar sempre tinc coses a fer.


El passat és com un malson que, per fortuna, ja va quedant enrere. Davant meu s'obre un futur esperançador. Dec viure'l sense fressa, gaudint cada minut, cada segon. El més passat vaig complir anys, per primera vegada va passar el meu aniversari sense adonar-me'n. Diu Alba que inicie un període nou, i jo em sent un poc així com si reestrenés la vida, però sense la impaciència i l'atordiment de la jovenesa.


Hui al País setmanal he llegit un article de Rosa Montero, que parlava de la crisi dels quaranta. Quan lluyana em sembla ara aquesta etapa. Aquella lluita enconada per la pròpia identitat, per eixir d'aquell caos en el que em sentia submida des de sempre. Quina experiència, adonar-te als trenta-cinc anys que no saps qui ets, ni com ets, ni què vols. Aquells anys d'incertesa i soledat en companyia, quan em vaig recluir a una escoleta rural, per pensar, per veure clar, per comprendre. Quina recerca més laboriosa per por a fer un pas en fals. Què llargs se'm feren els anys de la crisi. La vida no hi havia tingut contemplacions amb mi. I jo, mentres, amb aquella pacient voluntat que em caracteritza llegia, reflexionava, treballava amb una coherència interna que, llavors, ni tan sols gosava avaluar. 


De tot aquell període d'obscurantisme ara conserve una sensació de triomf, com si hagués aconseguit escalar un cim inexpugnable. Aleshores no podia pensar que avui contemplaria el passat amb aquesta benevolença. Ara m'adonen que sóc una supervivent d'un naufragi. I malgrat el dies d'intensa obscuritat, quan no podia besllumbrar l'horitzó, quan sols la salabror de les llàgrimes m'esbaldien l'ànima, aquella que hi havia deixat a esguerralls sotragada per les tempestes, surant en un mar de melangies, gris d'indiferència, fret de postergació i buit d'esperances. 


Sí, sóc una supervivent, com tantes altres dones, ara ho comprenc i encara en aquest moments experimente un sentiment de gratitud i fins i tot de satisfacció. No podria ser la que sóc, n'estic segura, sense haver passat per aquella nit fosca i silenciosa, on la mort guaitava el meu desvaliment, amagada, anhelant fer-me seua, diluïr-me a les térboles aigues del seu domini.
Després d'allò pensava que no em podia ocórrer res pitjor. N'estava tan convençuda que temeràriment em vaig llençar, amb una exaltació inocent, a un món per qual a vistes clares no estava preparada. Llavors vingué l'infern. 


L'infern, em van ensenyar de menuda, que consistia en cremar-se viu al foc viu, un lloc d'intens sofriment on les ànimes patien aqueix turment per tota l'eternitat. Però jo ara crec que l'infern no està fet de foc, sinó que està fet de confussió. És una confussió immensa que ofega tota expectativa de sortir-se'n, on el temps no és més que una successió d'intents desesperats per compredre. En aquesta confussió espantosa l'angunia creix i creix com una onada gegantesca que veus venir-hi a sobre, i saps que t'enxamparà i no pot pensar en el després, perquè ja no saps si haurà un després. I en aquesta confussió sembla que cada esforç que fas se't torna en contra teua, i no serveix més que per enfonsar-te més encara. I et sorprens que això siga possible, que l'ésser humà tinga tal capacitat de resistència. Arribat aquest punt la mort sembla un bàlsam delictós que et guarirà el dolor de l'ànima. Açò és l'infern. L'infern no ve després de la mort, com ens va ensenyar aqueixa religió falsa i decadent, que ens inculcaren d'ençà els primes anys. L'infern hi és en vida.


Un pot viure a l'infern i pot morir a l'infern, però alguns hem pogut eixir-hi. La qual cosa demostra que no és etern. I poc a poc encara hem aconseguit deixar-lo enrere.