dimarts, 11 de novembre de 2008

Aquell matí, relat de Llum


Aquell matí em vaig aixecar mig endormiscat. La nit passada hi havia estat al bar amb els amics, i em trobava avorrit i mort de son. La vida és dura, pensava, mentre mirava a través de la finestra del metro l'obscuritat del túnel. Els vagons anaven gairebé buits a aquella hora tardana del matí. En una de les parades vaig mirar distretament als nous vinguts. Eren dues dones, una portava una maleta blava i una bossa fosca al muscle; l'altra duia només una motxilla i semblava més desimbolta. A penes entraren es van col·locar dempeus i s'agafaren a les barres verticals vora l'eixida.

Anaven parlant, o ben bé qui parlava era una d'elles, la de la motxilla; l'altra es limitava a escoltar-la amb atenció i a mantenir subjecta la nansa de la maleta. Així passaren dues o tres parades i sentia que m'anava m'anava espavilant. Quina mandra anar a la feina sense haver dormit prou i amb el cap entabuixat...De sobte vaig veure entrar una parella. Ells era prim, alt i moreno, jove i ben posar de jaqueta negra, com els pantalons, i camisa bona. Ella, de negre també, vestia molt actual però sense estridències. Els cabells obscurs recollits al coronell, amb unes metxes sortint-li de la pinça i un serrell atrevit. Tampoc segueren, encara que hi havia lloc, sinó que es quedaren just al costat de les dones i s'agafaren també de les barres verticals vora la porta.

Les dues dones se'ls miraren sense prestar-hi més atenció i seguiren a la seua. La de la maleta no amollava la nansa, com si temera que algú se la prengués i poguera sortir corrent. Llavors vaig veure com el jove s'hi anava acostant, fregant-li a penes el braç quasi imperceptiblement. Ella se'n adonà i s'hi va retirar una mica més per tal de fer-los lloc; mentre que l'altra seguia immutable la seua perorada. Una parada després ell s'hi va tornar a apropar a la dona de la maleta com si el vagó anés ple de gom a gom. Ella li cedí més espai, es tirà la bossa cap enrere, quedant en una posició tan forçada que sense més remei va haver de soltar la mansa de la maleta, mentre se la mirava amb recança. La seua acompanyant encesa amb la conversa, o millor, amb el seu soliloqui, no se'n adonà de res.

La parella no parlava, sols es miraven; semblava que amb la comunicació visual els bastava. Ell anava ja mig capgirat d'espatlles a la dona que hi tenia al costat. A la següent parada no va baixar ni pujar quasi ningú. Era com si el temps s'hagués paralitzat i tot romangués idèntic.
A la propera, la parella va desaparèixer per la porta contraria a la que pujaren. Mentre que les dones restaren en la mateixa actitud.
Dues parades més i a la de la maleta li va venir un esternut. Tot seguit tirà mà a la bossa cercant, potser, un mocador. De sobte se'n adona que la cremallera hi era despassada. Mira a l'altra estupefacta. Deu, redéu!- mormola corpresa. Grata insistent l'interior de la bossa... I mira a la seua amiga amb estupor, com si no pogués comprendre què hi havia passat.
__La cartera...M'han robat la cartera!__ li diu a l'altra. I continua cercant a l'interior...__-No hi és. M'han robat la cartera...
El tren s'atura una vegada més. I surten totes dues trasbalsades arrossegant la maleta.