dissabte, 7 de març de 2009

Memòries de la desmemòria 26

Juny 1987,cap 26


La Pepa vivía a un poble proper a ciutat. Anar a acompanyar-la amb el vehicle de Cinta no tenia més misteri, encara que aleshores el trajecte era laberíntic. Quan la deixaren, Bertino i Cinta tractaren de seguir les seues instruccions ( per descomptat que per motius diferents ni l'un ni l'altre s'hi havien entès) per tornar. Al principi semblava que anaven ben enfilats. Era ja de matinada i com sempre que conduïa per la nit se sentia desorientada. Ara, a la seua falta de costum en conduir, se sumava el desconeixement de l'espai. L'altre ho detectà de seguida. Ella va sintonitzar la radio per trencar el silenci. Sonà una una peça de jazz que li era familiar i es va posar a cantussejar mentre conduïa sense saber per on anaven. Dues o tres peces més de jazz i havien arribat; però seguia igual de perduda, tots els carrers li semblaven estranys i es limitava a girar per qualsevol direcció. Una suor freda li empastifava les mans crispades sobre el volant mentre passaven per una interminable successió de semàfors. La nit refrescava el xafogós ambient d'agost. Després d'una bona estona d'anades i vingudes sense solta, ell li digué si estava segura cap on anaven. Crec que sí, li respongué ella. Però no tenia ni la més minsa idea. No et preocupes, amic, segur que hi arribarem, és qüestió de temps. Ningú no és perfecte! Va concloure.
Intentaren una conversa...Impossible. Ambdós sabien que hi eren completament perduts. La immensa paciència de Bertino va arribà a la fi. "Fermati, prego, fermati!" va fer ell de sobte. Li demanà la seua adreça i se'n baixà. Tot seguit va aturar el primer taxi que passava. I va tornar tornar per dir-li a la seua companya d'aventures que segueixi al taxista. En cosa d'uns minuts els portà a casa.
Mi dispiace, Bertino. Li digué ella sufocada. L'home li va somriure encara, i continuà amb el taxi cap al seu hotel.


Després d'aquests dies de tro, la senyora marquesa va decidir que aquell dimecres faria ella mateixa el dinar. On? a casa de la Cinta, naturalment. Ella no va oposar resistència. Tot i que el seu pis no hi era acabat de moblar, li mancaven cortines...Les llànties de sobretaula del saló hi eren a terra perquè encara no hi havien arribat les tauletes. Qüestions de detall. Insignificants segons la Pepa. Ella havia dit que hi faria el dinar i punt; a l'altra li va adjudicar el paper de mossa de cuina. A les postres va proposar d'anar eixa nit a un taulat flamenc. Cinta es trobava embadocada. A penes coneixia a aquell personatge i li cridava l'atenció la seguretat amb la que els organitzava la vida; amb quina l'habilitat disposava dels espais i els recursos dels altres. Era realment admirable. Pel que feia a ella va arribar a pensar que potser li aniria bé desemboirar-se de tantes preocupacions, i deixar-se portar per veure, encara que només fos per curiositat, en que quedava tot allò.


Bertino també es deixava fer. Per uns dies que anava a passar-hi s'avenia a quasi totes les propostes de la que ja anava definit-se com la seua parella. A més tenia el seu puntet de vanitat anar acompanyat de dues senyores de tan bon veure. Això sí, a condició de no tancar la bitlletera. Ell ho sabia, però pensava que s'ho podia permetre. I com que era solter no havia de donar comptes a ningú. A més treballava a dojo, els llargs viatges per mar, la responsabilitat del seu càrrec...Que dimonis! Es podia permetre viure al dia , sense complicacions, sense conseqüències. Cert que tenia ganes de tornar al seu país. Les seua família, germans i germanes, casats, i els nebots més son pare i un germà fadrí, vivien a uns habitatges uns habitatges contigus, amb terra de conreu al voltant, als afores de Nàpols. Tots junts formaven part del clan patriarcal. Per dissort la mama ja havia faltat. Parlava dels seus amb un deix de tendresa en la veu.


La senyora marquesa prenia la fesca asseguda al carrer, a la porta de la casa dels seus pares, on vivia amb el seu fill. Posada de rotlos i embolicats amb un mocador; portava una samarreta amb un descosit al muscle. La casa era de planta, amb una entrada amplia i amb dues columnes d'escaiola a banda i banda; l'havien reformada recentment però van haver de parar les obres per la situació econòmica que s'havia presentat. Per tot es veia el ciment de les parets, sense enlluiment ni pintura.
Quan la Cinta va arribar, es va alçar molt obsequiosa i la va fer passar a presentar-li als seus pares. Eren Semblaven una parella gran molt simpàtica.
Tot seguit li oferiren un bon berenar, mostrant-li, satisfets, que tenien de tot. Hi eren contents. Per fi la filla havia trobat faena. Feia poc temps que s'havia separat del pare del seu fill i encara es trobaven en tramitant el divorci. Amb tot la Pepa el·ludia parlar del tema. El seu fill, d'uns cinc anys, estava molt conreat pels iaios, que vivien pendent de la criatura.

dimecres, 4 de març de 2009

Cita a la matinada

Corrupció a les institucions valencianes en clau de novel·la negra
Àngels Moreno denuncia irregularitats a la novel·la Cita a la matinada
La corrupció al si de les institucions valencianes és un dels temes centrals en els diaris dels últims dies. Un tema que, sens dubte, enllaça amb l’última novel·la d’Àngels Moreno, Cita a la matinada, que hui és també protagonista en Levante-EMV, concretament en la ressenya apareguda en el suplement literari Posdata que et convidem a llegir punxant ací. En concret, la novel·la de l’escriptora valenciana qüestiona la transparència en els processos d’oposicions per a accedir a places de treball a l’administració pública i, per això recupera «un dels casos de corrupció al si del sistema valencià d’oposicions en clau de novel·la negra», segons confirma l’article del suplement Posdata, en el qual es qualifica també el llibre com «una petita bomba de rellotgeria», a més d’afirmar que «cal treure’s el barret davant d’Àngels Moreno per la valentia que ha mostrat a l’hora de traslladar un tema tan tèrbol, basat en una experiència que va tenir la sort d’escoltar de primera mà».
Concretament, Cita a la matinada se centra en el sistema d’oposicions al cos de bombers de l’Ajuntament de València. Com ja ha fet en altres obres, Àngels Moreno construeix al voltant d’aquest tema una atmosfera plena d’intriga que manté l’interés del lector des de la primera pàgina fins a l’última.
Àngels Moreno (Gandia, 1939) ha centrat en la narrativa la seua trajectòria com a escriptora. Així, amb la seua primera novel·la, Potser a setembre (Bromera, 1994), va quedar finalista del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, guardó que va guanyar set anys després amb Malson (Bromera, 2001). Amb Secrets inconfessables (Bromera, 2004) va estar distingida amb el Premi Alfons el Magnànim València de Narrativa, un dels guardons amb una dotació econòmica més elevada dels que es concedeixen en la nostra llengua.

Julia


D' Erick Zonca


Destaque esta esta pel·licula perquè m'ha resultat molt impressionant. La història, els personatges, i sobretot la protagonista representada per l'actriu Tilda Swinton- per a mi desconeguda-, que fa una interpretació magistral. A més de la originalitat de l'obra jo destacaria l'estudi psicològic del personatge central. Com un ésser humà alienat, en qualsevol de les moltes maneres de hi ha d'arribar a la pròpia situació d'aliemació, es troba en unes circumstàncies que li provoquen un procés de transformació, en este cas duríssim- saben que n'hi han de més dur encara- Però ¿com reacciona o pot reaccionar l'individu davant estes situacions? Aquest és l'enigma. En moltes ocasions destruint-la. Cert. Però també en altres moltes ocasions reconstruint-la, i açò representa una possibilitat, no per poc considerada, desestimable. L'obra en oferix element de reflexió, de esperança en les capacitats insospitades d'un mateix, de la força o fortalesa que pot albergar la persona per respondre a situacions extremes...


En la meua opinió estes son les obres compromeses amb l'art i amb la dimensió humana de la persona. Estes són les que mereixen el temps, l'atenció i la consideració d'anar a veure.