dijous, 19 de febrer de 2009

Aquell matí





Aquell matí em vaig aixecar mig endormiscat. La nit passada hi havia estat al bar amb els amics, i em trobava avorrit i mort de son. La vida és dura, pensava, mentre mirava a través de la finestra del metro l'obscuritat del túnel. Els vagons anaven gairebé buits a aquella hora tardana del matí. En una de les parades vaig mirar distretament als nous vinguts. Eren dues dones, una portava una maleta blava i una bossa fosca al muscle; l'altra duia només una motxilla i semblava més desimbolta. A penes entraren es van col·locar dempeus i s'agafaren a les barres verticals vora l'eixida.

Anaven parlant, o ben bé qui parlava era una d'elles, la de la motxilla; l'altra es limitava a escoltar-la amb atenció i a mantenir subjecta la nansa de la maleta. Així passaren dues o tres parades i sentia que m'anava m'anava espavilant. Quina mandra anar a la feina sense haver dormit prou i amb el cap entabuixat...De sobte vaig veure entrar una parella. Ells era prim, alt i moreno, jove i ben posar de jaqueta negra, com els pantalons, i camisa bona. Ella, de negre també, vestia molt actual però sense estridències. Els cabells obscurs recollits al coronell, amb unes metxes eixint-li de la pinça i un serrell atrevit. Tampoc segueren, encara que hi havia lloc, sinó que es quedaren just al costat de les dones i s'agafaren també de les barres verticals vora la porta.

Les dues dones se'ls miraren sense prestar-hi més atenció i seguiren a la seua. La de la maleta no amollava la nansa, com si temera que algú se la prengués i poguera sortir corrent. Llavors vaig veure com el jove s'hi anava acostant, fregant-li a penes el braç quasi imperceptiblement. Ella se'n adonà i s'hi va retirar una mica més per tal de fer-los lloc; mentre que l'altra seguia immutable la seua perorada. Una parada després ell s'hi va tornar a apropar a la dona de la maleta com si el vagó anés ple de gom a gom. Ella li cedí més espai, es tirà la bossa cap enrere, quedant en una posició tan forçada que sense més remei va haver de soltar la mansa de la maleta, mentre se la mirava amb recança. La seua acompanyant encesa amb la conversa, o millor, amb el seu soliloqui, no se'n adonà de res.

La parella no parlava, sols es miraven; semblava que amb la comunicació visual els bastava. Ell anava ja mig capgirat d'espatlles a la dona que hi tenia al costat. A la següent parada no va baixar ni pujar quasi ningú. Era com si el temps s'hagués paralitzat i tot romangués idèntic.

A la propera, la parella va desaparèixer per la mateixa porta que pujaren. Mentre que les dones restaren en la mateixa actitud.

Dues parades més i a la de la maleta li va venir un esternut. Tot seguit tirà mà a la bossa cercant, potser, un mocador. De sobte se'n adona que la cremallera hi era despassada. Mira a l'altra estupefacta. Deu, redéu!, mormola corpresa. Gratà insistent l'interior de la bossa... I va mirar l'altra amb estupor, com si no pogués comprendre què hi havia passat.

__La cartera...M'han robat la cartera!__li diu a l'altra. I continua cercant a l'interior...__No hi és. M'han robat la cartera...

El tren s'atura una vegada més. I surten totes dues trasbalsades arrossegant la maleta.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Un pas endavant


València, 13 de febrer del 2009




Eliseu Climent
President d’ACPV
València, 13 de febrer del 2009
_________________________________________________________________________________________________________________
Recentment, el Congrés dels Diputats (12/02/2009) ha aprovat, amb el vot en contra del PP, una moció perquè TV3 i Canal Nou puguen veure’s recíprocament al País Valencià i a Catalunya abans que finalitze aquest any.
Aquest gest per part del Congrés dels Diputats, que des d’ACPV valorem molt positivament, no fa més que encoratjar-nos per tal d’aconseguir les 500.000 signatures que es requereixen per tal que la nostra proposta de llei arribe al Parlament espanyol. I parlem de gest perquè aquesta moció no té cap efecte jurídic ni és vinculant per al govern espanyol, però sí que és una bona senyal, ja que hem pogut comprovar la bona predisposició de tots els partits representats a la Cambra Baixa, tret del PP, per tal de regularitzar les respectives emissions dels canals públics de televisió al nostre país.
Per tant, tenim el camí preparat perquè, ara més que mai, siga viable l’aprovació d’aquest projecte.

diumenge, 15 de febrer de 2009

Memòries de la desmemòria 25


Agost,1987 cap.25


Pepa Rovira tenia una habilitat especial per a disposar el què, quan i com s'havien de fer les coses. Llavors ella escollia els restaurants on havien d'anar. Es coneixia la ciutat pam a pam. Quan entraren al "Penyal" una senyoreta molt elegant els donà la benvinguda, i els va fer passar a una taula, que els hi havia reservada, just prop d'un gran finestral en vistes als jardins del Real. En seure, Pepa va obrir la carta. Cinta de seguida encengué un cigarret tot dient-los, trieu vosaltres, jo no tinc molta gana. Bertino li feu un gest d'amable reprovació. L'altra s'encarregà. Va estar deliberant els detalls dels plats i els vins amb el mestre.


Era ple estiu i s'agraïa l'aire acondicionat. Bertino va traure un mocador i s'eixugà la suor de la cara. Era un home de mitjana edat, ulls i cabells clars, d'expressió amable. Conservava un aspecte planer, tot i que la seua professió el feia viatjat arreu del món. Cinta no estava acostumada a aquell luxe. De sobte imaginà com podia ser de car aquell dinar a un lloc tan selecte ,i va mirar a Pepa amb recança. Ella va fer com si res, i va seguir fent bromes i estovant-se la melena color castany. No es podia dir que fos una dona bonica, la seua desimboltura, però, li donava un aire seductor. Després d'un parell de copes de vi els tres es trobaren molt més relaxats.


L'endemà, en passar davant la plaça de bous, Bertino es quedà bocabadat. Pepa li digué que si volia podien traure les entrades per veure una correguda. Aquella vesprada, a l'ombra, els disposaren a gaudir de l'espectacle. Cinta només recordava haver entrat a una plaça de bous de menuda, una vegada que va anar amb son pare. A penes el bou va començar a rajar sang, esclatà el plor, inconsolable, fins que s'hi van haver d'anar. Ara, però, es sentia excitada pels colors, la gent, la música... Pepa no feia més que fer bromes a costa de l'italià que, encisat per l'ambient de la plaça, no parava esment als comentaris de les dues dones.


Cinta, quan va veure que totes les despeses corrien a càrrec de l'home, es sentí incòmoda. Estic pensant, va dir-los, que en compte de moure'ns en taxi podríem fer-ho amb el meu Citroen. Clar, que encara no conec la ciutat... No hi ha problema, va dir la Pepa, jo t'aniré indicant. Fet. No sabia l'altra en quin embolic anava a ficar-se.


Eix matí van quedar amb Bertino per anar a la platja de Ponent. Pepa va comparèixer vestida de blanc, amb pamela i unes grans ulleres de sol; una bossa de disseny li penjava del muscle. L'altra, que tenia el cap amb les seues dèries, es va sentir la tercera en discòrdia. Encar no comprenia que pintava amb aquella relació. Ell es limitava a mostrar-se complaent sense perdre el seu posat d'home seré. Després del temps que ja havien passat junts se'ls havia anat acomodant l'oïda i entre els tres aconseguien mantenir alguna conversa senzilla, sempre acompanyant les seues expressions de gestos exagerats, com de cinema mut.
Per la nit, prenent una cervesa, els explicà que la resta de les seues vacances les passaria a Nàpols, amb la seua família. Tot seguit Pepa li proposà d'acompanyar-lo, cosa que l'home no va trobar convenient i li feu saber que sempre podrien deixar la seua visita per a més endavant. Allò creà certa tensió entre ells. Cinta se'ls escoltava sense gosar intervenir. Arribat un punt de la discussió intentà fer-li comprendre a ella, que potser no fora el moment més convenient. Que els napolitans són molt seus! Va afegir, per convèncer-la.
Si havia una cosa que Pepa no podia suportar ,era que li feren la contra. Així que els digué que es trobava cansada i que se'n anava a casa- la qual cosa , traduït al seu llenguatge "normal" volia dir que "la senyora marquesa es sentia desairada i havia decidit retirar-se. Així que el altres ja es podien posar en dança per dur-la en cotxe a sa casa. Mentre l'acompanyaven Cinta i Bertino parlaren d'anar-se'n a prendre el bany a la platja. Quan l'altra es va veure la intenció, de sobte canvià de parer i digué que bé, que aquella era una bona idea.


La nit era serena i l'aigua tèbia; una lluna quasi plena els mirava des d'un cel blau fosc. Quan eixiren de l'aigua l'home es posà a eixugar-les; després es situà entre una i altra i es cobejaren tots tres sota una gran tovallola. Per un moment semblaren tres amics, humits i feliços, entrellaçat per esquena sota la nit d'estiu. Caminaren uns passos enfonsant-se en l'arena... Tot seguit Cinta es sentí estranya, com si estigués involucrant-se en una situació aliena. Es desempelegà dels altres i se'n va anar, en solitari, a fer un caminada per la platja.

Ram de vent VIII de VICENT A. ESTELLÉS





Enyore coses que voldria amb mi:

la companyia d'uns records, perduts.
Claustre lunar de Rocafort, retaule

de Borbotó

pati malmès de Burjassot, magranes,

pomes de Llíria, els rossinyols,
Massamagrell entre llorers cremants,

les serralades
de Castelló, que caminaven sempre,
un Alacant que arribava als genolls

sempre ballant, amb la faldilla alada,

hort d'Oriola,
els nocturns d'Elx per senderes incògnites

amb rams de nards i lluitadora estrofa,

pedra solar que duu les quatre barres,

casta València!
Recorde, mentre la son em venç,
un espectral barranc de la Batalla,

les fonts, alegres, de la Mariola,

matins alígers.

Damunt la roca , Benidorm, com un

rector antic amb una mà agafada
a la vorera de la trona, on
diu l'homilia.
Sempre et mirava, Borriana, com
fores, un temps, d'il·luminat gravat,
carregant tones al vaixell, al port,
de mandarina.