divendres, 6 de febrer de 2009

Les grans sequeres (conte) Roser Bofill






Caminen sobre el terra esberlat per la sequera sense un bri d'herba. Caminen sota un sol poderós que els ofega com una tela d'aranya. L'horitzó és cada vegada més lluny.

Porten amb ells les dues bestioles que els hi queden, i un feix de roba. En una caixeta porten, cap el destí desconegut, l'infant que va morir fa poc. Amb ells caminen, al seu costat, els fills petits que qui sap si arribaran a grans.

Cap cot, l'home camina. La mare mira al cel esperant el miracle d'un núvol prometedor. Caminen sense saber què trobaran ni si trobaran alguna cosa. Però segueixen endavant. No s'aturen.

Ho han perdut tot. No tenen res. El miracle, però, viu dintre d'ells: els hi queda encara la misteriosa esperança que els fa seguir.

El misteri dels homes rau en aquesta esperança que els fa caminar endavant.


dijous, 5 de febrer de 2009

Memòries de la desmemòria 23


diumenge, 15, d'agost, 1987/ cap 23




Aleshores pensava, si la incertesa no m'encongeixi el cor, seria quasi feliç; si el temps fora benigne i m'esperés una dolça mort, seria quasi feliç...El darrers mesos havia tingut una sèrie de somnis recurrents en els que em veia a mi mateixa buscant la meua casa.


" Busque una casa per viure. Contemple diversos edificis, aquí on vivim, però pense, estos edificis no existixen en realitat, tanmateix jo els conec, ja els he vist abans als meus somnis. Em fixe en un estret i llarg, que té dues plantes només. Jo no vull que sia massa alt ni massa gran. Les línies de la seua arquitectura són lleugerament corbes, em suggerix l'estil modernista, encara que hi és actual. Entre en una casa i veig les diverses dependències. Està habitada, i, amb tot, tinc la certesa de que és la meua casa. M'ho confirma el fet de trobar diversos objectes meus. També hi havien llibres i fulls sobre una taula. Com que no és per a mi, replegue les meues coses i me les enduc."


Des que vaig llogar este pis el vaig considerar ma casa, el meu espai... I un dia m'adoní que no havia tornat a somiar-me anant a la recerca de la meua casa. Llavors el problema era mantenir-lo. Havia de fer molts comptes i que eixissin bé. En qualsevol cas tot el que podia passar, fora que haguéssem d'abandonar-lo. No m'enfonsaria per això tampoc, vaig dir per a mi, "...el més valuós ho porte a sobre i pel que fa a la resta prompte s'ultima..."( diuen les darreres paraules de l'Illa) Ai, quan podria tornar a escriure, de vegades pensava que ja no ho faria mai més. Les circumstàncies havien canviat. Per una part havia aconseguit allò que tant vaig desitjar. La meua vida, des de menuda, s'havia mogut enmig total provisionalitat i d'ensems tenia també una qualitat definitiva.


Per sort aleshores, en vacances d'estiu, encara hi era sola. Podia moure'm lliure per l'espai i el temps amb tant que ho havia desitjat. I ho feia, fins que sentia l'enyor de la casa, i tornava a ocupar-me dels quefers, i gaudia. Era conscient que estos estats emocionals se superposaven sense conflicte. Em produïa una íntima satisfacció ordenar les tasques i les hores. Ja no patia, m'adonava que ja no patia per res. Res no m'inquietava massa. Tan sols de vegades, és clar, trobava a faltar un company per gaudir de la tendresa i fer l'amor...però em feia tanta por.