dijous, 25 de març de 2010

Memories de la desmemoria 43



28, gener, 1988 / Cap 43

La dificultat està no tant a forjar idees noves com a escapar de les velles.

John M. Keynes, economista anglès (1883-1946)



         
                                                                                                                                                                        fot andy-julia

Al llarg d'uns dies va estar rondinant-me pel cap les paraules d'en Bruno, la seua eixida de barral buit. Ell pensava que perquè acceptava la seua companyia havia de correspondre-li amb el llit. Ja és estar volat. Cada vegada que em venia el pensament em rebotava més, però què s'havia pensat, el borinot, que tirant de targeta ho podia aconseguir tot. Això no se l'hi acut ni al que va torrar la mantega. S'imaginaria que amb bona roba, un carro de luxe,- massa gran per a ell- una cort de suposats amics i una Romy Schneider, que diu que pareixia la seua dona, ell podia sentir-se un Robert Redford. Em figurava a tota la colla d'amigaxos asseguts a la taula d'un bar i ell el centre d'atenció, per una vegada, mentre que els altres li preguntaven sorneguers:
_Bo, i din-nos, te l'has tirada ja, o no, a la Marineta?
Buf, em cremava només d'e pensar-ho. Sabent, com sabia, de què anaven tots. I que el seu esport favorit, després de la butaca-bol, era anar-se'n a la caça i captura de les dones, així , indiscriminadament. Eren tots plegats un tall de desvergonyits. Aleshores ja m'havia comentat en certa ocasió, que a ells les senyores els tractaven molt bé. Que els invitaven a les seues cases a taula i estovalles de puntes...
Quan vaig sentir sonar el telèfon, a punt vaig estar de pegar-li un puntilló. Sort que vaig pensar que no m'ho podia permetre. Era ell. Em va venir de sucre perquè de seguida li vaig dir que ho havia pensat bé i que s'havia acabat la història. Va insistir en que no hi havia motius per fer-ho, i va fotre una llarga refutació. Per acabar dient que, amb tot, respectaria la meua decisió.
Al matí següent em tornà a tocar per demanar-me disculpes. Supose que fou la primera batalla que guanyà aquest personatge. La resta li va venir rodada. En endavant es comportà com un bon amic- i ho és- m'ho ha demostrat, sobretot quan la malaltia del meu germà. Mai em van mancar les seues trucades per preguntar-me pel malalt. Ni la seua companyia doncs venia a la clínica de tant en tant. Ja hem compartit una sèrie de dificultats, quasi totes meues. La seua vida, de moment, sembla molt més estable.
Dia a dia, amb paciència, va anar guanyant-se el meu afecte, respecte i consideració. No sé si se'n adona. Em pense que això seria filar molt prim. Potser recorda com era de diferent amb Lenon. El que sent per ell és un afecte tranquil, molt menys emocional, però també molt més estable. És una mena d'amistat que no sols no m'inquieta sinó que em proporciona la confiança que necessite.
M'agradaria poder-s'ho explicar sense ensopegar amb la seua gelosia i ressentiment, que de vegades ennuvola el nostre paisatge. Si fos capaç d'acceptar aquesta relació tal com és , sense demanar ni exigir més del que ens dona, tot seria perfecte. La balança estaria equilibrada. Jo tolere les seues circumstàncies familiars, mentre que ell tolera les meues circumstàncies personals. Em fa l'efecte que és just.

dilluns, 22 de març de 2010

Memòries de la desmemoria 42







dimart 27, gener, 1988/ cap 42

No et fiïs mai de ningú que no tingui imaginació: sempre et clavarà la lata. Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

És difícil parlar de Bruno. Quan ens van conèixer mai no m'hagués passat pel cap que arribarien a ser “amics”. Només veia diferències entre nosaltres, tan sols diferències. Ell pertanyia a un món que jo desconeixia per complet. La nota més destacada de Bruno, en aparença, era la generositat. Ell sempre pagava, ho pagava tot: els àpats dels amics, les copes, oferia tabac a tothom, el seu vehicle, un Mercedes últim model...L'altra característica, tan destacada com aquesta, era el seu estat depressiu, la seua obsessió per la mort.

Potser aquestes dues condicions estiguessin relacionades. Ell ho donava tot amb una actitud aparentment desinteressada, sense a penes correspondència. Em molestava la manera indulgent amb la que el tractaven els seus amics, com si encara li fessin un favor deixant-se convidar.
La nostra relació va ser una cosa inesperada. Ell sabia des del principi que a mi m'interessava l'altre. Fins i tot la primera vegada que sortirem junts, després de moltes negatives, ho vaig fer amb la intenció de traure-li informació sobre el seu amic. Necessitava arribar a fons de la qüestió i no perdre'm en divagacions, al voltant d'un personatge tan desconcertant, que havia arribat a significar un autèntic problema.
Ell s'adonà de seguida i em digué que ja que estava enamorada del seu millor amic, el que podia fer era gitar-me amb ell. En aquell moment em va semblar una ximplesa, més sabent l'interès que ell em mostrava.

D'això han passat uns mesos i ara endevine el sentit de les seues paraules. Aleshores ell, Bruno, ja sabia que amb el Lenon no arribaria enlloc. A mi em costà més comprendre que, de fet i quan més prompte millor, havia d'abandonar aquella “relació”. 
Ara sóc conscient que Bruno tenia raó. Tot i això va intentar justificar-lo, i em va contar el seu desengany que havia patit amb una dona, per la que s'havia sentit especialment atret. Al meu entendre una trola per deixar-lo en bon lloc.
Aleshores es presentà com una alternativa vàlida. Açò podia ser humiliant per a ell, que coneixia els meus sentiments. Tanmateix no li va importar, i seguirem. Sovint em telefonava, de vegades quedàvem. Em portava a restaurants, a ballar...Amb més paciència que un sant i una delicadesa exquisida. De tant en tant s'hi presentava amb algun obsequi i tot. Jo em sentia afalagada, esclar.

Vaig estar reflexionant sobre el seu "desprendiment" i vaig arribar a la conclusió que podia ser una actitud patològica.
Amb tot jo li corresponia amb algun sopar, preparat amb gust, a casa meua, i cuinat per mi; però ell, com que sempre deia que tenia poca gana, només s'avenia a prendre una macedònia de fruites.
Un dia, baixant l'escala per acompanyar-lo a la porta, va i em diu que hauríem de pensar d'anar al llit. Que no ho deia perquè ho desitjara, no, sinó perquè havia de demanar-m'ho- com si fos una obligació-. Es a dir que per a ell hi havia arribat el moment de fer-ho per contar-ho als "amics".  

diumenge, 21 de març de 2010

Frédéric Chopin