dijous, 23 de juny de 2011

Memòries de la desmemoria 108

    
dissabte, 8 d'agost, 1992


Només ens queda allò que no ens prenen, i és el millor de nosaltres mateixos.

                      Georges Braque, pintor i escultor francès (1882-1963)


          Hi erem a la taula d'un cafeteria, taulell de mardre vetejat, peu de ferro forjat pintat de negre... Aquell lloc, com tans altres de la contrada tenia estil, una elegància, un refinament...Les cadires de fusta envernissada. Tot el local era escrupolosament net, ni en lupa s'hagués pogut trobat una volva de pols. El terra replendia. Sota el taulell de fusta sòlida les sucreres lluient com ballarines de ballet sobre uns petits cobretaules vorejats d'encaix d'un blanc ivori. La bolleria protegida per oblongues mampares es mostrava fent l'ullet des de les crostes daurades del croissant i un aroma de pastes recent fetes et feia perdre el cap de ganes de tastar-les totes...amb un cafè-latte, mamma mia! Em veia tornant del viatge amb una o dues talles més. Calma, tranquil·litat...

      __Que et passa, Marina, t'has quedat con la del tro. No vols prendre res?
      __Docns aqueix és el problema que m'agradaria tastar-ho tot.
      __Després mirarem el gelats...No en vols?
No es podia demanar més. Roser feia una excel·lent anfitriona. Es veia serena, controlant la situació, es movia a l'ambient con si fóra natural de la regió de la Toscana, fins i tot el seu físic responia a les característiques pròpies de la dona autòctona, morena, de cabells arrissats, ulls foscos, amb bona cosa de corbes i una desinvoltura sorprenent.
      __Roser, t'admire, sembles talment una italiana més, a més ja parles la llengua amb molta soltesa...Saps què? M'alegre d'haver seguit el teu consell i ser-hi.
      __I tu, Marina, tampoc ho fas gens malament.__Digué Loretta.
      __Bo, si anem a berenar tan bé haurem de pensar en cremar aquestes delicioses calories, no us sembla?
      __Au, va, anem a pams. Hem quedat amb els xicots per anar aquesta nit a una revetlla  popular.
     __Això està molt reben pensat.
     __Clar que Loretta i jo tenim parella...
     __Oh, això no és problema. Ja trobaré algú.
Just en aquell moment aparegueren els mossos. Elles els acolliren amb un somriure de satisfacció.
     __Marina, aquest és Giancarlo, il mio finanzato.
     __Complimenti__(malaputa, no m'havies dit que era tant...complet)
     __Aquest és Rafael__ va dir Loretta tota ufanosa. 
     __Marina "bacini"- bessets- em diuen, no sé per què serà.__Vaig dir fent cara de despistada. 
Vam riure tots. Em sentia a la gloria no es podia demanar més. 


       Amb la màquina de Giancar-lo van anar a Champoluc, aprop de llac de Commo. Havent arribat ja era de nit. Eren les festes del poble, d'uns cinc-cents habitants. A la plaça una orquetrina ocupava un entaulat montat per a l'ocasió, al damunt els músics acompanyaven a un mosset que no tendria més de dotze o treze anys que tocava l'acordió i cantava cançons de Carosone. La nit, tèbia i dolça, em portava records d'antany, de la meua adolescència. Vaig romandre embadalida d'emoció per uns moments. Els altres prengueren posicions i restàrem uns minuts contemplant l'ambient. Gent senzilla del poble la major part, i també arribada a la festa d'altres contrades properes. De seguida les dues parelles es posaren a ballar. De sobte se m'acosta algú i em demana de ballar. La plaça era plena de gent i d'alegria, cossos suats i somriures simpàtic. N'estàven de festa. Feia tota la vida que trobava a faltar aquest ambient, el que es vivia a Roldana, on anava a passar l'estiu a ca la tia Amèlia.


       Al descans ens vam reunir de nou. N'estávem morts de set. Mentre ens servien la ronda ens miràvem complaguts uns als altres. Que lluny era llavors de sospitar com de bella i d'única havia de ser aquella reunió. Al segon got de vi Roser encaramelada mirà a seu Giancalo i després a mi.
       __Marina, t'haurem de deixar uns dies a soles. Con que tenim per davant un cap de setmana llarg  nosaltres he pensat anar-mos-en a Roma.__Va dir Roser repenjada del braç del xicot.
       __Nosaltres  també volem anar fora, potser arribar-nos a Ischia, coneixem un hotel prop del cim que té unes vistes precioses sobre gran part de l'illa. És un lloc molt romàntic.
      __Buf. Aquesta si que no me l'esperava. Hauré de buscar-me la vida. 
      __Si et deixarem el pis per a tu sola.
      __Premi de consolació. 
      __Au, pardales, gaudiu, gaudiu, que el món s'acaba.




    
                                                                Paisatge de la Toscana
  
    

diumenge, 19 de juny de 2011

De tres una en volen fer... (música del títol "Tres pometes té el pomer")

Educació: més que indignats

FRANCESC GISBERT

06/06/2011
Fa uns quants anys, quan tot el món aspirava a ser ric, i podia comprar-se un cotxe o una casa a força d'hipotecar-se tota la vida, hi havia persones que parlaven de la crisi del sistema educatiu. Els professionals alertaven que l'estudi no tenia prestigi social, que faltaven docents, que molts estudiants abandonaven els instituts sense titular per posar-se a treballar d'obrers i cambrers, que calia renovar els continguts i la metodologia, que no invertir en educació destruïa el futur de la joventut… Els nostres governants, en plena bonança, estaven massa ocupats creant parcs temàtics insostenibles, polititzant la direcció tan encertada dels nostres bancs i caixes, organitzant circuits de fórmula 1 i competicions de velers per situar València en el mapa del món.
Però tots els desgavells anteriors poden dissimular-se a la perfecció, si convertim l'educació dels nostres fills en un cavall de batalla. Com? Seguint uns consells ben senzills, el decàleg del conseller ideal:
En primer lloc, és imprescindible col·locar al capdavant de la Conselleria d'Educació algú amb mà dura, segur de si mateix i de fermes conviccions. Per aconseguir-ho, has de ser una persona sense la menor capacitat de diàleg, de formes dictatorials, enemic declarat del sector públic: expedienta directors per posar fotografies teues cap per avall; instrumentalitza els inspectors com una espècie de Gestapo i policia política; nega't a acceptar ordinadors portàtils perquè provoquen miopia; exigeix que l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania s'impartisca en anglés (si els alumnes no entenen les explicacions, que s'aguanten); no dimitisques mai de la vida, ni quan el Tribunal Superior de Justícia declara il·legal aquesta decisió; ah, i el més important, desmunta el sistema públic, a poc a poc però sense pausa, per fomentar la matriculació en centres concertats. Allí, en l'empresa privada, si algun professor es queixa, l'amenacen d'enviar-lo al carrer i llestos.   
En segon lloc, un bon conseller ha d'esforçar-se perquè cada vegada siga més difícil ensenyar. Augmenta el màxim d'alumnes per aula a 35, tant en pública com en concertada. Que no caben a l'aula? Per a què estan les finestres? S'obrin i que traguen els caps i les cames. A menys grups, menys professors. A menys professors, menys inversió. A menys inversió, pitjor qualitat de l'ensenyant, més massificació, més fracàs escolar.  
En tercer lloc, un bon conseller no ha d'oblidar perseguir allò que funciona bé o té prestigi. Mentre que totes les estadístiques i proves externes situen la nostra autonomia a la cua en nivell educatiu, demostren amb xifres, enquestes i amb el dia a dia, que els grups d'ensenyament en valencià han obtingut, any rere any, resultats acadèmics molt superiors a la resta. La prova és que la demanda de les famílies per matricular els seus fills en valencià ha anat creixent, ininterrompudament. Una cosa que funciona, en educació, alerta roja! Un bon conseller, hi ha de posar remei. A la disminució de grups i a la massificació habitual, sumaràs l'eliminació de l'actual sistema educatiu de línies, en què els centres ofereixen als pares la possibilitat de triar entre programes d'ensenyament en valencià i en castellà (incorporació progressiva). Diràs que és car, i com que hi ha crisi, tot el món ho creurà. Un dret recollit per la Llei d'Ús i Ensenyament de l'any 1983, aprovada pel consens de tots els grups polítics, i que ara es derogarà i modificarà per voluntat d'un sol partit (tan votat com vulguen, però un sol partit).
En quart lloc, un bon conseller ha de dissimular les seues autèntiques intencions. És políticament incorrecte dir que vols carregar-te l'educació i retallar el pressupost al màxim. Dissimula amb una alternativa que sone “moderna”. Quina? Un programa trilingüe experimental, inventat a Galícia, aplicat des de fa només un any, en què les assignatures s'impartiran (teòricament) en castellà, valencià i anglés al 33%.
I si només un 5% del professorat té la titulació i els coneixements necessaris per impartir la seua assignatura (història, naturals, filosofia…) en anglés? No seria millor introduir l'anglés des de primària, a poc a poc, respectant l'actual sistema de línies, amb assignatures en llengua estrangera? Els nostres fills arribarien a secundària tenint un nivell acceptable d'anglés, que els permetria entendre les explicacions d'assignatures més complexes. No, fuig! Això seria millorar. I un bon conseller, el que ha de fer, és que el seu departament vaja cada curs, un poc, un molt pitjor.
I  si la comunitat educativa es queixa, es manifesta i protesta, com ja ha anunciat? No et preocupes. El poble pensa que els mestres són uns malfaeners, que cobren sense fer res, i es posarà de part teua. A més, no heu guanyat les eleccions per golejada? La democràcia i la llibertat són cares, a primera vista. Com també és cara una educació, una sanitat i uns serveis bàsics de qualitat. Ja sé que en plena crisi, i amb els problemes que tenim, a molta gent açò li pareixerà un tema menor. Formar els nostres joves, perquè la majoria puga treballar en alguna cosa més que de peó d'obra o de cambrer (si té sort), és responsabilitat nostra.
Francesc Gisbert és professor i escriptor, guanyador, entre d'altres, del Premi Enric Valor.