Memòries de la desmemoria 108
dissabte, 8 d'agost, 1992 Només ens queda allò que no ens prenen, i és el millor de nosaltres mateixos. Georges Braque, pintor i escultor francès (1882-1963) Hi erem a la taula d'un cafeteria, taulell de mardre vetejat, peu de ferro forjat pintat de negre... Aquell lloc, com tans altres de la contrada tenia estil, una elegància, un refinament...Les cadires de fusta envernissada. Tot el local era escrupolosament net, ni en lupa s'hagués pogut trobat una volva de pols. El terra replendia. Sota el taulell de fusta sòlida les sucreres lluient com ballarines de ballet sobre uns petits cobretaules vorejats d'encaix d'un blanc ivori. La bolleria protegida per oblongues mampares es mostrava fent l'ullet des de les crostes daurades del croissant i un aroma de pastes recent fetes et feia perdre el cap de ganes de tastar-les totes...amb un cafè-latt...