dimecres, 18 d’agost de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 71

diumenge, 3, desmbre, 1989/Cap 75 La major part de la vida consisteix a dur a terme allò que tot el món diu que no pots fer.                                                          Walter Bagehot
diumenge 4, desembre, 1989/ 71
"El major plaer de la vida consisteix a dur a terme allò que tot el món diu que no es 
pot fer."
                                                                      Walter Bagehot










Per això sent que ha arribat l'hora d'escriure. S'ha trencat aquell estat d'innocència, d'alegria original...que em bloquejava perquè tan sols era capaç de sentir, de sentir intensament, que a penes podia parar-me a pensar, a elaborar el pensament. No em deixaves temps. Ara es tot altra situació. Els dies van passant i els petits drames de cada dia es succeïxen amb una celeritat obscena. I em fa l'efecte que si no m'impose el deure de capturar aquests moments perdré una part molt important de la meua història.

Potser siga aquesta la raó d'escriure ara tan sovint. Amb to i això soc conscient que malgrat el desig de transcriure-ho d'alguna manera, només arriben al paper alguns pensaments esfilagarsats, incomplets i mal embastats, un esbós massa suscite d'aquesta realitat que ara m'ha tocat viure.

Al principi no podia imaginar mai per mai el que ha vingut després. Jo em resistia -potser encara em resistix- a donar solta a aquest sentiment que ell m'inspira. Però note que dia per dia va guanyant-me, que no sé si claudique perquè me l'estime o perquè em canse també de lluitar amb mi mateix com si fos amb un vell enemic. M'adone que poc a poc oferix menys resistència a la idea de compartir la vida amb ell, a tot això d'ensems soc conscient del perill del meu lliurament.
Encara no sé si marro i aquest constituïx l'error més esplendorós de quants he pogut cometre, és fàcil que siga així, encara que només el temps podrà donar la resposta. Volguera pensar que la plenitud d'aquests moments han pagat la pena. Que encara que no tinga cap futur i que ja no estem en l'edat de fer ximpleses, haver gaudit la joia d'aquest encontre serà la millor cloenda. Si aquest estat s'ha aconseguit a força d'ignorància, ho lamentaré, amb tot em quedarà la satisfacció d'haver sigut fidel als meus principis, la intenció d'assolir una relació en termes d'igualtat i de no haver-me detingut davant de cap confrontació que, per dolorosa que haja estat, sempre que aportara alguna claredat a l'hora de fer una valoració.

Sembla que busque alguna justificació a algun possible fracàs. Aquest fantasma planeja incansable sobre els nostres caps. Per què estimar suposarà un cost tant alt en sofriment.
Per altra banda, si tot el que ocorre és perquè tinc una visió parcial de Miquel i de les seues circumstàncies, si no tinc ara a l'abast una informació que podria fer canviar el curs de les coses, si soc carn de traïció per la meua ingenuïtat, una vegada més hauria de fer “mutis pel fòrum” amb l'amarg convenciment de que s'ha acabat la representació, però també amb la satisfacció d'haver-me lliurat amb cos i ànima al paper que en aquest moments m'ha tocat interpretar. 

dilluns, 16 d’agost de 2010

Memòries de la desmemoria/ cap 70





dimecres, 1, desembre, 1989 /Cap 70
El més gran dels misteris, la manera d'unir unes lletres amb les altres.
                                                                           Orhan Pamuk

Llogar un pis per a nosaltres, si fossem lliures, quina meravella! Però no ho som, per a qué hi volem? No tenim temps, aqueix valor preciós, inestimable...cóm podríem ocupar-nos d'acondicionar-lo, o, si més no,  gaudir-lo...tot és tan limitat...tot s'acaba tan prompte. No sé si estic encertada. Dos dies per setmana que ell té reunió i jo gimnàstica, un dia que voldriem anar al cinema o al teatre...El cap de setmana de lliure disposició. Punt. Per a qué necessitem un pis on no poder anar mai? Els caps de setmana els podem passar al meu, qué més?Deu meu, jo vull ser realista i comprendre i no obcecar-me amb una visió massa parcial. La cosa és ben senzilla...si ho compreguera.

Està malalt i jo sense poder fer res, ni tocar-li tan sols, només esperar. No vull pensar-ho, la ràbia em contrau. Com me l'estime! Amb cada batec del meu cor, amb cada gota de sang que corre pel meu cos. Jo soc amb ell, sent el seu dolor, la seua soledat. Cóm volgués estar al seu costat, acaronar-lo infinitat de vegades i de maneres. Estrenyer-lo amb força contra el meu pit, consolar-lo, tindre'l cura. Per contra he d'esperar que es millore i que puga venir. Qué injusta és la vida! Hauré de quedar-me ací, jo que tinc tant per donar-li.

Està malalt i jo me l'estime amb deliri, me l'estime...

Jo t'estime, Miquel...sí, però al Miquel que conec. De l'altre no en sé res, ni tan sols sé si vull saber. En realitat em fa una mica de por. És trits pensar que la felicitat s'haja de cimentar sobre la ignorància. Volguera creure que no és així, que el Miquel que jo conec és l'únic que existix, que de vegades soc primmirada i desconfie en escés. Que la mateixa estima que sent vers a tu i el temor de perdre't em fa veure fantasmes. Jo no volgués que fos així, ho desitge més que res del món. Els moments que vivim son els més intensos, els més carregats d'emoció, els que m'han fet sentit-me més persona, més dona, més jo que mai. Si repense aquest temps, des de que et conec em ve al cap una eclosió de vida. Un quants flaixos: a la platja, aquell dia mentre ballaven, el dia de la boda de Remei...La primera vegada que férem l'amor, l'última, el dia de l'escala, aquella renya que tinguerem quan anàrem de compres...Unes instantànies inoblidables. Ja tenim una bona col·lecció de recods compartits. També faríem, per dissort, una sèrie ben nombrosa de situacions de conflicte, de discusions, i fins i tot de pensar en deixar-ho, sempre motivades per la inseguretat en que jo visc aquesta nova prova.
Si torne la mirada al passat veig aquests darrers mesos com un regal inestimable que m'ha fet la vida, però també com un nou aprenentatge, potser el més dur i el més decisiu de quants en he hagut de sofrir. No ens enganyem, si encara ens resta un mínim de lucidesa, ho he de dir com és. Malgrat això ho dic sense recança. És molta més la felicitat que he viscut i que visc al teu costat, que la infelicitat, l'angunia, i els recels que em genera aquesta situació. Quan mire enrrere trobe un material vivencial tan abuntós i tan complexe que em sent incapaç de definir-lo en paraules. Seria possible donar compte de la immensitat del mar, o de l'espai, o tractar de definir el color de la diversitat initerrompuda dels estats anímics...Recorde els relats de Virginia Wolf, la complexitat dels seus personatges i d'ella mateix, el pas indeturable del temps, els canvis , de vegades imperceptibles, de vagades aclaparadors que produix sovint en les persones i en les coses... Mai com ara l'hi he trobat un sentit tan autèntic a l'obra d'aquesta escriptora extraordinaria. I si en algun moment m'havia identificat en els ploblemes humans que ella planteja a les seues novel·les. És ara més que mai, quan visc plenament el moviment fluctuant de la vida que ella descriu i fa compendre.