Un esguard de mar blava

divendres, 17 de juny, 1987/ 20 Si mirava vers enrere, que durs havien estat tots aquells anys, la relació de parella, pujar els fills, el treball professional...portar la casa.Ells ja eren quasi adults i de vegades pensava, mare meua, si sembla que fou ahir quan van néixer. Havien passat els anys i jo havia fet un camí llarg i solitari, quants errors, quantes inquietuds, quanta desconsideració. No em sentia estimada, feia anys que no sentia una paraula amable...no m'explicava com era capaç de sobreviure enmig de tanta desolació. Conforme va anar passant el temps van venir les decepcions. Vaig passar a ser una dona decebuda, complia unes funcions establertes dintre el grup familiar que no eren reconegudes ni valorades. I encara així ho feia sense amargor, sense rancúnia, només amb perplexitat. Cert que existien moltes altres dones molt més abnegades, molt més submises, d'eixes que es deixaven arravatar fins l'última fibra del seu ens. D'eixes que a copia de nega...

de Vicent A. Estellés Per no tenir no tenia ni tan sols una set d'aigua. Però duia en els ulls un estel per on anava. Per no tenir no tenia ni una amiga ni una llàntia. Però duia en el seu front, com un estel, una llàgrima. Criatura, filla meua, el món té la fel amarga. Mai no perdona a qui duu com un ram una esperança. I quan la nit arribava i no sabia on anava duia en el front una llàgrima i en el cor una set d'aigua.