dimecres, 14 de gener de 2009

Memòries de la desmemòria 20

divendres, 17 de juny, 1987/ 20




Si mirava vers enrere, que durs havien estat tots aquells anys, la relació de parella, pujar els fills, el treball professional...portar la casa.Ells ja eren quasi adults i de vegades pensava, mare meua, si sembla que fou ahir quan van néixer. Havien passat els anys i jo havia fet un camí llarg i solitari, quants errors, quantes inquietuds, quanta desconsideració. No em sentia estimada, feia anys que no sentia una paraula amable...no m'explicava com era capaç de sobreviure enmig de tanta desolació.


Conforme va anar passant el temps van venir les decepcions. Vaig passar a ser una dona decebuda, complia unes funcions establertes dintre el grup familiar que no eren reconegudes ni valorades. I encara així ho feia sense amargor, sense rancúnia, només amb perplexitat. Cert que existien moltes altres dones molt més abnegades, molt més submises, d'eixes que es deixaven arravatar fins l'última fibra del seu ens. D'eixes que a copia de negar les seues pròpies necessitats acabaven per no sentir-ne cap. Potser l'amor ho justificava tot, fins a la pèrdua de la pròpia identitat?


"...Pensament i pensaments adolorits que van i venen, venen i van sense trellat..." Em venen a la memòria estos versos de Carmelina Sánchez Cutillas. Almenys ella va tenir el privilegi de transmutar el seu dolor en poemes bellíssim. A mi m'esperaven no sé quants anys de lluita en solitari, els fills, treballar, estretors econòmiques...,envellir...i encara em resistia a lliurar-me a la tristesa; només m'imaginava el futur. Encara recordant vívidament aquells dies que vaig dedicar, amb total diligència, a replegar les meues coses per endur-me-les, els darrers dies a l'Illa, la meua escola. Havia donat per acabat el primer esborrany de la novel·la i deia en un dels capítols finals..."les coses més valuoses les porte amb mi i pel que fa a la resta prompte s'avia" Allà, a casa, mirava les poques coses que sentia com meues. Què poc havia restat de tots aquells anys, llibres, discs, alguns objecte decoratiu...No estava trista, no, ni sabia de quina pasta estava feta, però si existia el destí, per descomptat que est provava amb més insistència a les persones més capaces de resistir l'adversitat. No estava trista, no. Llavors em va venir al cap Isak Dinessen, en "Lluny d'Àfrica", quan asseguda sobre una de les caixes d'embalages va rebre la noticia de la mort de Denis. I pensà " de vegades creiem que no podrem suportar el nostre dolor, que hem arribat al límit; després, passat aquest instant ens adonem de que sí, de que en podem resistir encara més...No estava trista, no patia, sols de tant en tant les llàgrimes en relliscaven en silenci i em queien a la falda.

cançó de perdona aquell que no duu

de Vicent A. Estellés





















Per no tenir no tenia

ni tan sols una set d'aigua.
Però duia en els ulls
un estel per on anava.

Per no tenir no tenia

ni una amiga ni una llàntia.
Però duia en el seu front,
com un estel, una llàgrima.



Criatura, filla meua,
el món té la fel amarga.
Mai no perdona a qui duu
com un ram una esperança.


I quan la nit arribava
i no sabia on anava
duia en el front una llàgrima
i en el cor una set d'aigua.