Crònica de la tendresa (VII)

La "Lola", després de tancar la porta del carrer es va escolar per la canal que desaiguava el pati, i ens la vam veure comparèixer traient el cap pel forat que a males penes superava la amplària del seu cos.


- Ja és ací la "Lola"!- va cridar Manel, que tenia el cabell del color del safrà i la cara plena de pigues- Tot seguit els altres feren rogle al seu voltant. La gata, desdenyosa, en veure's el centre d'atenció, pegant un bot de sobte se'n pujà al banc i es va estirar indolent, panxa enlaire, com la musa d'un artista, tot deixant-se acaronar per moltes petites mans amb un sol objectiu, el cos de la "Lola" tan tebi i suau...

- Va, deixeu-la que us arraparà- vaig avisar inútilment.
- A mi em coneix- digué Marc amb la seua llengua de drap; i seguiren escorcollant-la mentre que ella es deixava fer. Per guanyar-se-la, a banda de les carícies, li solien oferir els millors mossos dels seus esmorzars, però ella se'ls mirava amb indiferència i tan li feia que li donaren un pessic de magdalena com una rodanxa de xoriç...gairebé tot ho menyspreava..Martí, com que sempre anava de valent, va intentar prendre-la al braç; llavors va fer un estufit i clavant-li les ungles, saltà del banc i anà a enfilar-se per una pared que feia panxa, cap als tapiats i les teulades.

En acabar la jornada em vaig deixar caure en la butaca i mirant el cartell de la gavina vaig pensar quan estimables poden ésser ser les coses quotidianes. Vesprejava un altre dia de sol com si fora un esglaó més d'una escala que pugés cap a l'estiu. En aquells moments sentí que un hàlit de vida bategava al fons de cada petita cosa, de cada humil objecte, de cada ésser furtiu que mormolejava aprop. Quan tornà el silenci vaig percebre que era un silenci pacífic, com un mar de bonança al voltant de l'illa...


En això em vingueren a la memòria vestigis d'un temps passat, quan aspirava, potser, deixar alguna empremta del meu pas per la vida. Lluitar contra la mort definitiva, contra el no res, buit de tota existència. Ai, el vell desig humà d'eternitat... Ara vivia els meus petits drames de cada dia, al sí d'aquella illa on anava i venia, com les ones de la mar i la gavina, pels carrerons enllosats encara, fistonejats de petites cases de planta baixa, amb la roba estesa als balcons.

Els menuts anaven creixent i marxaven, mentre que jo em quedava i tornava a començar el cicle. El pas del temps dictava les nostres trajectòries, ells i elles seguirien creixent i aprenent amb altres mestres, en altres col·legis. Ens oblidarien poc a poc i sovint no ens tornaríem a reveure. La mestra, però, désprés de dir-los adéu el darrer dia del segon curs, hi romandria passades les vacances d'estiu per tornar a començar.

Em vaig acostar a l'espill de la classe, i en contemplar la meua pròpia imatge vaig comprendre que també seguia el meu camí cap a la maduresa. Havia arribat el moment d'escanyar les il·lusions i limitar-me a viure cada dia, simplement viure, alenant amb el sospir de l'aire o amb el gemec violent del vent. Aprenent a ordenar les hores i els quefers...Malgrat que encara em preguntava si no s'arraulia alguna secreta esperança al fons del meu desig.