dissabte, 13 de febrer de 2016






                   



Cròniques Personals original de Llum Sánchez


60


"Han passat tants anys
han passat tantes coses..."

en paraules del nostre poeta Vicenç Andrés Estellés.

I ara torne a retrobar-me amb l'antiga ideología anarquista i m'hi veig integrada amb totes les meus mancances i salvant les distàncies del temps i l'espai. Caldria reflexionar sobre el llarg periple que m'ha portat al punt de partida, però més que res al fet de tornar justament a les idees que em van fer vibrar d'emoció fa anys, i hui plorar el sentiment de pena, de ràbia i d'impotència.

Qué malament hem aprofitat el sacrifici i la lluita generosa d'aquesta gent. Qui ha romàs? Han romàs els vividors, els que saben nedar i desar la roba, els/les oportunistes, el polítics afeccionats o titolats, els feixistes per suposat; les esquerres no acaben de trobar el seu lloc; els comunistes van minvant, minvant... I...On haurà anat a raure el "Movimiento Libertario"?, deu ser una cosa així com "l'esperant", aquel idioma únic que havia d'unir a tota l'humanitat... una relíquia, una possibilitat somiada, una idea tan bella com irrealitzable. Sí, hui en sent particularment derrotista; una glòria.

Tanmateix el fragment que he transcrit és tot una declaració de principis. No sé quin serà el proper pas; em deixaré portar i el camí em menarà a algun punt de l'horitzó. No em preocupa ni m'angoixa.Tot té el seu moment. M'adone que vaig avançant, que incorpore nous elements, molt significatius per cert, al meu procès de creixement i amb bon ritme. Només he de recordar, fa només uns anys, com i què era jo llavors, qué pensava, què féia?

Així, pas a pas aniré descobrint les properes fites, tot està per fer. I encara he tingut la sort de viure aquest moment.










Cròniques Personals original de Llum Sánchez


61


La serra d'Enguera està en flames. No han obert la biblioteca. A la plaça he vist gent, més de la poca que sol haver-hi. He parat l'orella. Crec que estan evaqüant algunes contrades. Ahir, venint de València, vaig veure que una fumaguera densa al costat dret, prop d'aquí, eixía per darrere d'unes muntanyoles.

Em trobe a gust quan torne a casa, pense, a la ciutat. A la balconada, voltada de la buganbilla que s'enllaça pel seu compte representant autèntiques garlandes, de l'edra, que ja s'enfila fins al sostre; el polp i d'altres plantes ben fines, i amb la tranquil·litat que es respira, atés que gran part dels veïns fan vacances...és un paradís. Els "tropis" han començat a canviar les plometes, se'ls veu tant bonics, tan joganers...se'ls veu feliços.

Aquesta experiència d'estigüejar a un poble no ha resultat encertada. Aquí, a l'entrepis, fa una calor insuportable. El control del veïnat és exhaustiu. I a més no em fan gràcia. No em sent a gust. Ahir vaig trobar forces per anar a la Font, on estigüegen dues col·legues, a escoltar romanços.

Malgrat el meus esforços per retrobar el ritme normal, no sóc capaç de domir bé, potser la calor, els sorolls, el meu malestar...L'accident em va trastornar l'ànim, i encara no m'he pogut refer. Em note una zona de la cara com endormida. Des de l'accident que no sóc jo; en trobe susceptible i tem que les conseqüencies de l'accident siguen més serioses dell que sembla. He pensat tornar-me'n a casa abans del que pensava. M'he pres uns dies per decidir-ho. Sí el proper dilluns segeix igual, me'n tornaré a casa.

Aquest estiu tan sec i calorós s'em fa insuportable. Sort que no vaig prendre la decisió de venir-hi a viure. Ací em sent enclaustrada, malgrat la bellesa del poble i del paisatge. Crec que l'error va consistir en llogar açò. M'hagués vingut més bé una caseta terrera, a un carrer ben tranquil i sense veïns damunt.

Ara tinc intenció d'anar-me'n a passar fora el pont del Pilar i en tornar preparar-me amb temps unes bones vacances al Nadal. M'han recomanat aquesta agència. No sé com solucionar el tema de aloixament, però pense que no pot se tan difícil. No m'atreu la idea de tornar a les Universitats d'estiu. L'última tentativa a la V.I.M.P. de València fou un fracàs...

Sí, ara pense d'iniciar una nova vida. Els dissabtes aniré al mercat de Jesús. I després ho tindré tot a punt per anar-me'n a can Berenguer banyar-me i dinar a "Ca la Rosa" aquest restaurant és un lloc molt agradable. Per la vesprada en tornar, podré passar-la corregint i preparant...la programació setmanal. En tornar a dormir a la meua habitació, què bé!. I quan em vaig despertar sentí quan properes poden arribar a ser les coses quotidianes.    

divendres, 12 de febrer de 2016



                 


Cròniques Personals original de Llum Sánchez


60



( Nota: continuació del text del qual és autor l'anarquista Cipriano Mera.)


"La revolución Social no era el trauma armado, la furia del tránsito y el desorden organizado, sino, paradójicamente, la nueva organización de una sociedad desorganizada y caótica, irracional por su iniquidad. Para aquellos hombres crédulos, para los libertarios de alma iluminada, era la transformación equivalente a una nueva manera de vivir más sencilla y acorde con las necesidades naturales del hombre; era otra forma de existencia que permitiera educar hombres mejores más armónicos y equilibrados en sus facultades psíquicas y físicas, desarrollando los vínculos de solidaridad fraterna con sus semejantes...

¿Acaso se necesita tanto para vivir y luego morir? La vida debe ser sencilla y austera, como la de aquellos guerreros de Esparta. Basta comer lo suficiente para alimentar las necesidades del cuerpo, abrigarlo del rigor del frío, disponer de techo y yacija para el sueño y de ayuda y amparo para la vejez y en la enfermedad. Trabajar en una labor común de la sociedad y usar los frutos del trabajo según las necesidades de la existencia.

Lo demás, el tiempo de sobra, dedicarlo al estudio, la lectura, a la contemplación de la Naturaleza, al disfrute de sus bellezas y compartir el placer de la conversación entre compañeros con el cultivo de la mente y del espíritu.

Estos fueron los afanes y sueños de Cipriano Mera, Buenaventura Durruti, Francisco Ascato, Ricardo Sanz, Eduardo Val, Miguel González Iñesta, Angel de Guzmán, David Antona y tantos otros que soñaban implantarlos en las tierras de Iberia. Les impulsaba en su abnegación la voluntad de justicia entre todos ellos, como habían escrito Prodhon, Bakunin, Kropotkin y Malatesta, los grandes maestros de la Acracia."

¿Era esto posible y realizable?."

Els meus primers contactes amb L'Anarquisme es van produïr fa molts anys...Anava pels voltant dels trenta, potser, i vaig començar a interessar-me per aquest corrents ideològics. Comprava habitualment en algunes llibreries locals. I a ran d'aquestes lectures vaig comprendre quina actitut política era la meua. I fins i tot vaig d'acoblar la meua conducta i plantejaments a la Idea. Encara que no la vaig conéixer d'una manera tan clara i senzilla com s'explica en aquesta biografia de Cipriano Mera.

Per mi va ser un gran troballa, doncs li donava sentit a certes esperances apenes definides, que ja experimentava des de la meua ignorància.