Un esguard de mar blava

Assajàvem idil·lis, somnis descalços, per viaranys nocturns a  vora mar. Jugàvem a estimar-nos i imaginàvem que tot s'acabaria  a l'endemà. Sentia l'escalfor del teu alè i em venia la dèria de provocar-te: al matí no hi serem pots desitjar-me, mes tot haurà conclós a l'endemà. Dubtaves tremolant en despullar-me subjectant-me  les mans per poder fer. Com un gatet llepaves  les meus galtes, entre riures i planys, amarats de plaer. I els meus pits són cireres,  t'ho assegure, et mormore  a l'oïda mig delirant.  No hauràs d'esperar segles tu  per tastar-les puig que desig,  dels aldarulls del temps, és ignorant. Per temença de perdre'm, llavis encesos, m'estrenyies amb força cossos cremant. Ja eixíem de la fosca fins que tornàvem per viaranys nocturns a l'endemà. A l'empar d'un portal feies l'inventari de tot el teu tresor que era el ...

                                                                                                                    dijous, 30 de Maig, 1987/ 15 Consignar les amargors d'una vida és una tasca ingrata. Consignar les reflexions que genera la incertesa de viure és impossible...Aquest any ha estat el més llarg de la meua vida. Ara que em queda poc, tem no arribar al final. Ja no pense en la mort de la mateixa manera que abans, això seria una irresponsabilitat. Els meus encara em necessiten. Amb tot he de reconèixer que ha estat tan dificultosa la convivència amb ells...tan freda, tan mancada de comunicació...Potser una mare no deuria fer-se aquestes reflexions, però faltaria a la veritat si les soterr...

Quan vaig entrar a la saleta Andrea havia deixat el llibre obert damunt la taula i mirava per la finestra com moria el dia. Tenia els ulls esmaperduts i una ombra de tristor li apagava el rostre. Vaig deixar la bossa i la jaqueta damunt una cadira i vaig seure a la taula del téndur a l'escalfor del braser. Em va mirar un moment en silenci i vam romandre així una estona. De vegades Andrea Climent es mostrava llunyana, i jo no sabia que fer per apropar-m'hi. Llavors restava quieta al seu costat intentant expressar-li, que estigués on estigués romania al seu costat. Les campanes del rellotge de la plaça van tocar les hores.               __ Haurem de fer el sopar__va dir finalment eixint del seu capficament.               __ No tenim pressa. Potser en vinga bé descansar.               __ Sí, descansar...ens vindria bé, però el cap mai no descansa. Ni de dia ni de nit. Sap, Francesc...

Camina plácidamente entre el ruido y las prisas, y recuerda la paz que puede haber en el silencio. Siempre que sea posible, sin rendirte, llévate bien con todas las personas. Di tu verdad claramente y con serenidad; y escucha a los demás, incluso al torpe y al ignorante; también tienen una historia que contar. Evita a las personas ruidosas y agresivas; son vejaciones para el espíritu. Si te comparas con los demás, puedes volverte vanidoso o amargado, pues siempre habrán personas mejores y peores que tú. Disfruta de tus logros tanto como de tus planes. Conserva el interés en tu profesión, por humilde que ésta sea; es una posesión real en los turbulentos cambios de la fortuna. Sé precavido en los negocios, porque el mundo está lleno de astucias. Pero que esto no ciegue tus ojos ante la virtud que existe; muchas personas luchan por altos ideales, y en todas partes la vida está llena de heroísmo. Sé tú mismo. Sobre todo, no finjas afecto. Tampoco seas cín...