divendres, 26 de setembre de 2008

Dona adolescent
















Assajàvem idil·lis,
somnis descalços,
per viaranys nocturns
a  vora mar.
Jugàvem a estimar-nos
i imaginàvem
que tot s'acabaria 
a l'endemà.

Sentia l'escalfor
del teu alè
i em venia la dèria
de provocar-te:
al matí no hi serem
pots desitjar-me,
mes tot haurà conclós
a l'endemà.

Dubtaves tremolant
en despullar-me
subjectant-me  les mans
per poder fer.





Com un gatet llepaves 
les meus galtes,
entre riures i planys,
amarats de plaer.
I els meus pits són cireres, 
t'ho assegure, et mormore 
a l'oïda mig delirant.
 No hauràs d'esperar segles tu
 per tastar-les
puig que desig, 
dels aldarulls del temps,
és ignorant.
Per temença de perdre'm,
llavis encesos,
m'estrenyies amb força
cossos cremant.
Ja eixíem de la fosca
fins que tornàvem
per viaranys nocturns
a l'endemà.
A l'empar d'un portal
feies l'inventari
de tot el teu tresor
que era el meu cos.
Em mullaves les cuixes
de semen càlit.
A ritme simultani
feiem l'amor.

























Memòries de la desmemòria 15


                                                                                                                    dijous, 30 de Maig, 1987/ 15

Consignar les amargors d'una vida és una tasca ingrata. Consignar les reflexions que genera la incertesa de viure és impossible...Aquest any ha estat el més llarg de la meua vida. Ara que em queda poc, tem no arribar al final. Ja no pense en la mort de la mateixa manera que abans, això seria una irresponsabilitat. Els meus encara em necessiten. Amb tot he de reconèixer que ha estat tan dificultosa la convivència amb ells...tan freda, tan mancada de comunicació...Potser una mare no deuria fer-se aquestes reflexions, però faltaria a la veritat si les soterrés en el silenci. Crec que mai més desitjaré conviure amb ells ni amb ningú. Malgrat que m'avindré al compliment dels meus deures. Sóc la mare.
Una mare no fa un aprenentatge previ del seu paper, es limita a prioritzar les obligacions que comporta, en base a allò que pensa i que sent que li pertoca. En primer lloc situa les necessitats físiques i afectives dels seus. Això implica renunciar a les pròpies necessitats total o parcialment, en qualsevol cas subordinar-les a les dels fills. La seua vida esdevé un seguit d'obligacions inajornables. Una mare es passa la vida treballant a casa amb les tastes domèstiques, l'organització , la intendència...i fora, amb un treball professional. On no arriba es supleix amb amb una altra dona a qui s'empra per ben atendre la llar. Vol arribar a tot però no pot i no pot evitar pensar que això no deu ser així. Aleshores s'imposa l'argument irrebatible: "...doncs totes les mares ho fan..." I amb el pas dels anys hi veus que no acabes d'encaixar en el paper que se t'ha adjudicat, que la vida és molt més que això.
Per desgràcia he hagut de quallar el meus procés d'identificació personal mentre criava als meus fills, educava als meus alumnes, sofria el mal caràcter del meu pare i suportava una relació de parella que no desitjava. Tot en gros, massa coses per a que pogués sortir-me'n.


És possible que per això no haja fet res ben fet, ni criar-los ni educar-los; ho he fet com he sabut...i com he pogut. Per bé no és que vulga justificar-me, en estos moments no em sent culpable. El que si que em sent és estafada i, sobretot, decebuda.
Amb la menuda ha estat ben diferent, fins ara és la relació més valuosa de totes. Ella és la meua alegria, encar que sovint em trobe tan malfeta que a males penes s'ho demostre.


Sospire tant trobar-m'hi lluny...lluny d'aquest ambient ten dens, d'aquest espai que ja no és el meu, que crec no veuré el final. A la radio sona "Casablanca"; de
vegades en la vida hi ha també moments amables. Pocs. Mentre l'escolte em ve el convenciment de que més enllà d'aquesta absurda situació hi ha un futur, el que jo vull, el que jo em forjaré. Si no em sostingués aquesta esperança no podria sobreviure a tanta incoherència. Espere poder oblidar aquest passat tan dolorós. Potser un dia em sobte a mi mateixa tractant de recordar qualsevol cosa. De fet ja em passa prou sovint. Deuen ser els anys o potser sia el desig d'oblidar per sobreviure.



dimarts, 23 de setembre de 2008

Crònica de la tendresa XIV


Quan vaig entrar a la saleta Andrea havia deixat el llibre obert damunt la taula i mirava per la finestra com moria el dia. Tenia els ulls esmaperduts i una ombra de tristor li apagava el rostre.
Vaig deixar la bossa i la jaqueta damunt una cadira i vaig seure a la taula del téndur a l'escalfor del braser. Em va mirar un moment en silenci i vam romandre així una estona. De vegades Andrea Climent es mostrava llunyana, i jo no sabia que fer per apropar-m'hi. Llavors restava quieta al seu costat intentant expressar-li, que estigués on estigués romania al seu costat. Les campanes del rellotge de la plaça van tocar les hores.
              __ Haurem de fer el sopar__va dir finalment eixint del seu capficament.
              __ No tenim pressa. Potser en vinga bé descansar.
              __ Sí, descansar...ens vindria bé, però el cap mai no descansa. Ni de dia ni de nit. Sap, Francesca, quan vostè se'n vaja em tornaré a quedar molt sola en aquesta casa tan gran i tan plena de records. No m'agrada la soledat i ja veu, ací em té. Si ell hagués viscut...
              __ Es refereix al seu marit?
              __ Al meu marit.
              __ Tinc entès que era metge.
              __ Amb la seua vida es va acabar la meua. Ens va tocar viure el pitjor de tot, la guerra.
              __ La guerra...quina calamitat.
              __ No ho sap bé, filleta, no ho sap bé. El que no l'ha viscuda...no pot imaginar el que va ser.__ Vaig alçar la vista vers un foto antiga en blanc i negre.
              __ Sí, era ell, en Marcel Montcada. Aquesta és l'única que conserve. Les altres les vaig cremar totes, per a què les volia ja?
              __ Encara se l'estima, Andrea?
              __ L'estime i l'estimaré sempre. Per a mi no ha hagut més home ni abans ni després.


No hagués sospitat ni de bon tros que aquesta dona d'aparença serena fos capaç d'albergar una passió tan intensa. A mi em resultava estrany potser perquè no havia experimentat mai l'amor amb tota la seua plenitud. Tot just l'enamorament em va durar quatre dies al principi d'eixir junts. Després va ser una successió de repeticions, d'eixides i entrades a les mateixes hores, d'anades i vingudes als mateixos llocs, de dir les mateixes parides i de freqüentar les mateixes companyies, que feien les mateixes coses que nosaltres. La nostra va ser una relació grisa, i, llevat de les primeres cites, va estar presidida per la tebiesa més devastadora. Jo basculava entre les meues fantasies que quasi mai sobrepassaven el novè manament i el desig d'una intensa passió tal com havia llegit en algunes novel·les; amb els consegüents sentiments de culpa. De totes maneres sempre arribava a la conclusió de que podria ser que quan ens caséssim i poguérem expressar-nos lliurement, les coses canviarien. I sí que van canviar, i molt, però a pitjor. Aquell continu retraïment per no sobrepassar els límits establerts per la decència i els bons costums durant el nuviatge, em va fer covar una mena d'ansietat que em destemprava. Sentia que alguna cosa a dintre meu anava apagant-se com una  espelma. I em gelava, i la mateixa gelor em feia perdre la poca alegria de viure.


Passat el temps vaig adonar-me que la vida era una gran fal·lacia. Aleshores, però, ja em sentia com un peix atrapat dintre la xarxa. Vaig comprendre que m'havia equivocat i també que ja era massa tard per a gairebé tot.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Desiderata, de MAX EHMANN Camina plácidamente entre el ruido y las prisas, y recuerda la paz que puede haber en el silencio.







Camina plácidamente entre el ruido y las prisas, y recuerda la paz que puede haber en el silencio. Siempre que sea posible, sin rendirte, llévate bien con todas las personas. Di tu verdad claramente y con serenidad; y escucha a los demás, incluso al torpe y al ignorante; también tienen una historia que contar.

Evita a las personas ruidosas y agresivas; son vejaciones para el espíritu. Si te comparas con los demás, puedes volverte vanidoso o amargado, pues siempre habrán personas mejores y peores que tú. Disfruta de tus logros tanto como de tus planes. Conserva el interés en tu profesión, por humilde que ésta sea; es una posesión real en los turbulentos cambios de la fortuna.

Sé precavido en los negocios, porque el mundo está lleno de astucias. Pero que esto no ciegue tus ojos ante la virtud que existe; muchas personas luchan por altos ideales, y en todas partes la vida está llena de heroísmo. Sé tú mismo. Sobre todo, no finjas afecto. Tampoco seas cínico en el amor; porque, ante la aridez y el desencanto, es tan perenne como la hierba.

Acepta mansamente el consejo de la edad, y renuncia con elegancia a las cosas de la juventud. Nutre la fortaleza de tu espíritu para que sea tu escudo ante la desgracia inesperada. Pero no te turbes con negras fantasías. Muchos miedos nacen del cansancio y de la soledad.

Más allá de una disciplina, sé suave contigo mismo. Eres una criatura del universo, no menos que los árboles y las estrellas; tienes derecho a existir. Y tanto si lo ves claramente como si no, el universo evoluciona tal como debe. Por tanto, vive en paz con Dios, no importa cómo Lo concibas.

Y sean los que sean tus afanes y aspiraciones, en la ruidosa confusión de la vida, vive en paz con tu alma. Con todos sus fraudes, su rutina y sus sueños rotos, es un mundo hermoso. Sé alegre. Lucha por ser feliz.