dissabte, 7 de juny de 2008

Memòries de la desmemòria cap 08

                                                        dimart, 11 de Febrer, 1987




De vegades em sobta una mena d'indecisió que em fa paüra. Em sent cansada, molt cansada de tot i de tots. Aquest mal rotllo de vida que porte sembla que mai no acabarà. Anit, altra vegada, més recriminacions sobre la meua conducta...És aquesta una guerra encoberta. La seua intenció és prendre venjança contra mi, per haver pres la determinació de posar punt i final a aquesta absurda relació que no duu enlloc. La seua estratègia escaynar-me econòmicament per a obligar-me a renunciar...Li vaig assegurar que si seguia així en menys d'una setmana abandonaria la llar. Ara ja ho puc fer legalment.
He de romandre serena , però, a les seues manipulacions, no vull que els nostres problemes trascendesquen del més estricte cercle familiar. Així que seguiré tractant d'evitar les friccions com vinc fent-ho fins ara, per arribar a concloure aquest procés sense més enrenou.


Mentrestant escric aquest diari a contracor, car les coses quotidianes contades a corre cuita em semblen vulgars. Encara així hi he d'escriure, és com una necessitat, o com un deure o una dèria de retindre la vida que fluix minut a minut per esvair-se de seguida, sense deixar més indicis que un grapat de records, gairebé sempre els mateixos. Unes situacions es fixen intensament en la memòria- qui sap per què- mentre que d'altres, pel contrari, s'esmunyen com el fum per no tornar mai més. És com si els diversos episodis de la la vida s'anessen escrivint sobre una gran pissarra, on per a escriure més s'ha d'esborrar el que s'ha escrit abans; però no desapareix del tot, resten alguns fragments de línies incompletes. Després al evocar-los s'han d'interpretar, i s'afegixen o es retallen segons unes lleis, que hom no és capaç de determinar amb fidelitat.


L'altre dia, enmig de las pàgines d'un llibre, em vaig trobar una nota dirigida a una persona a qui li recordava les seues promeses incomplides. Ho havia oblidat per complet.No recordava res ni tan sols qui era la persona en qüestió. Em va sorprendre aquest fet. Jo he estat de sempre massa capficada per a estar pendent de la realitat. En canvi hi han fets i situacions s'hi m'han fixat en la memòria d'una forma persistent, fins al punt de poder reproduir-los amb profusió de detalls. Ara, però, davant d'aquesta mena d'amnèsia en la que visc, fins i tot llarg períodes de la meua vida romanen en blanc. Em pregunte què està passant en la meua ment.

dijous, 5 de juny de 2008

La història que ens han contat...





autor, Eberhard Szejestcki


La col·lonització espanyola


Sembla que la cosa no va ser com ens la contaren. Quan l' expedició de Cristòfol Colón va arribar a terra, hom no sabia que només hi era l' illa de Cuba. S'instal·laren, ell i la seua gent, i prompte es dedicaren a viure bé. Com?- esclavitzant als indígenes-. Clar, els van portar la nova fe, això no tenia preu. A la força van substituir els seus "falsos" ídols per la fe vertadera, l'única, la millor , la insuperable...cosa que bé valia tots els turments als que es van veure sotmesos. Ells nouvinguts eren els que sempre tenien raó, els civilitzats i sobretot, els que comptaven amb una tecnologia armamentística més avançada. Per tant era lògic que també deu estigués de la seua part- de part dels conqueridors-.
Després dels primers espanyols en arribaren més, amb més desitjos de descobriment i de conquesta. Amb més fam de riqueses, de poder, de possessions i d'honors. No importava les intrigues ni les traïcions, formaven part del joc. A més, era tan senzill enganyifar als indígenes...També pracaticaren el genocidi, segons conta Pablo Neruda en la seua autobiografia " Confieso que he vivido". Els indis araucans foren exterminats de la la faç de la terra. Ara, que tot estava justificat perquè els espanyols ho feien per Deu i pel Rei... -per a ells amb majúscula- El poeta ho conta així en la seua obra:



Las guerras, de Pablo Neruda


Más tarde al reloj de granito

llegó una llama incendiaria.

Almagros y Pizarros y Valverdes,

Castillos y Urías y Beltranes

se apuñaleaban repartiéndose

las traiciones adquiridas,

se robaban la mujer y el oro,

disputaban la dinastía.

Se ahorcaban en los corrales,

se desgranaban en la plaza,

se colgaban en los cabildos.

Caía el árbol del saqueo

entre estocada y gangrena.

De aquel galope de Pizarros

en los linares territorios

nació un silencio estupefacto.



Todo estaba lleno de muerte

y sobre la agonía arrasada

de sus hijos desventurados,

en el territorio (roído

hasta los huesos por las ratas),

se sujetaban las entrañas

antes de matar y de matarse.

Matarifes de cólera y horca,

centauros caídos al lodo

de la codicia, ídolos

quebrados por la luz del oro,

exterminasteis vuestra propia

estirpe de uñas sanguinarias

y junto a las rocas murales

del alto Cuzco coronado,

frente al sol de espigas más altas,

representasteis en el polvo

dorado del Inca, el teatro

de los infiernos imperiales:

la Rapiña de hocico verde,

la Lujuria aceitada en sangre,

la Traición, aviesa dentadura,

la Cruz como un reptil rapaz,

la Horca en un fondo de nieve,

y la muerte fina como el aire

inmóvil en su armadura.