dissabte, 30 d’octubre de 2010

Memòries de la desmemoria/cap 94

    


dissabte, 25 d'agost, 1989/cap 94


Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem.

                                                  Albert Sánchez Piñol (Barcelona 1965)

Em venia al pensament com, una pel·licula en color sèpia, quan la mare em va demanar, Tu, Marina, vols estudiar? La mestra es queixa de tu, diu que no fas res a l'escola...No m'ho vaig pensar dues voltes. Sí, mama, jo vull estudiar. I em portà al l'únic col·legi on podia fer el batxiller. La monja Adela em va dir que a totes elles s'hi havia de dir “mares” escepte a la superiora que li havia de dir "reverendamare". A mi tot plegat em va semblar un nom massa llarg. No obstant això jo, com dèia mon pare, “veure, escoltar i callar”. I ens va fer passar a un saleta. Al cap d'uns minuts va comparéixer amb un bona pila de llibres, de llibres i quaderns. Em vaig quedat bocabadada. Després vingué allò de l'uniforme, del “babi”, i les sabates de xic, tan lletges, i calcetins alts, tot en colors foscos, només els coll i els punys eren piqué blanc...

Llavors no vaig pensar en aquell moments estigués decidint-se el meu futur.
Una infermera va entrar amb un somriure professional a canviar-li el goter.La mare es mantenia endormiscada la major part del dia. A la nit es trobava més agitada i confosa. De vegades s'esvellatva de cop i no sabia on hi era. Per uns moments mirava a totes bandes sense saber que feia ella en aquell lloc.
M'agradava seure aprop d'ella quan cosia a màquina, aleshores cantussejava cançons de la seua joventut i gaudia fent volar el peuet de l'agulla. Mentres jo li enfilava agulles per embastar. Era una dona esvelta, bonica i tenia una elegància natural. A mi m'agradava sobretot sentir-la conversar amb algú. Tenia sentit de l'humor i era molt expressiva amb les paraules, sabia dir el mot just de cada cosa...Jo m'embadalia quan l'escoltava. Si el pare n'estava fora fent mercats, li agradava molt llegir en veu alta algunes págines de “Genoveva de Bravant” abans de dormir. Després se les explicava a les clientes com si fora un serial radiofònic dels que s'estilaven aleshores.

Jo no sabia com l'estimava fins que vaig haver de marxar a fer el Campament de la Secció Femenina, era com una prolongació de la Formació de l'Esperit Nacional i la lectura obligatòria del llibre de José Antonio Primo de Ribera. Durant aquell mes vaig sentir un gran enyor de la seua presència. Un mes senser sense veure-la se'm va fer molt llarg.

Els dies passaven a camèra lenta, dins d'aquella habitació, ara la 224, amb les portes pintades d'un verd que volia ser poma, les hores s'allargasaven d'una forma inversemblant. I les nits eren eternes. L'olor d'hospital...i el carret del menjar dels malats. La mare tan prompte hi sentia començava a basquejar i a donar-li arcades. Ella només prenia aigua, i es queixava, i es queixava amb raó. Tots els pronòstics s'havien confirmat. Només quedava esperar...Observava jo, cada moviment, cada gest, l'hi escoltava la respiració, els sospirs, les queixes, cada paraula que pronunciava cada vegada més feble...Hi havia moments que parlava d'anar-se'n a casa. La tia Gaia i jo li feiem veure que per molt cansada que estigués li convenia estar-s'hi, perquè a casa ni de bon tros podríem donar-li les atencions que hi tenia. Es conformava, si més no això pareixia. Després, quan venia el seu fill, li ho tornava a nomenar...

Me'n recorde dels darrers anys. Quan vaig demanar el trasllat laboral, ran de la separació, li vaig consultar si era millor quedar-me més aprop. El teu germà ha de fer els seus estudis d'art allà, serà millor que estigueu junts, va dir. Després Anselm va conéixer uns companys a la Universitat Politècnica que compartien un pis i es va afegir. Potser no l'hi vaig prestar prou atenció. Potser vaig haver d'adonar-me que no n'estava bona. La tia diu que això ni pensar-ho. Que les coses són com són. Admire el temple que té, és coratjosa...Si no fos per ella...Dormíem poc i pensàvem molt.


 Recordava els darrers anys quan es va quedar sola a casa. Tot i que la seua germana i la tia Conxa, cosina seua, la convoïaven i encara la varen convencer per fer el viatge a Grècia. Ai, quan va tornar contava i no acabava de tant que l'hi havia agradat, els colors de la mar i del cel, els colors d'arreu, les parets blanques com un gesmil, déia, la música, les ruïnes, el museu Nacional d'Atenes...No recorde haver-la vista mai tan feliç.

Ahir, en mirar-me a l'espill, vaig descobrir-me les primeres canes.
                                       


dimecres, 27 d’octubre de 2010

Memòries de la desmemoria/cap 90

dilluns, 16, maig, 1989/cap 90




A mesura que la comunicació de masses arriba a més persones, menys es comuniquen les unes amb les altres.

Marya Mannes, escriptora nord-americana (1904-1990)

En efecte, Silene m'ha deixat a l'estacada. I el que més em dol és que ha traït la meua confiança. Ni de conya ho haguera pensat. Tan afectuosa ella, tan comprensiva, amb el seu somriure sempre posat i una eixida ingeniosa als seus llavis de coral, continuament retocats. I jo, que sóc fava, encara confiava que m'ajudaria.
L'altre dia vaig anar a visitar-la al seu apartament de la platja, com li vaig prometre. Després de dinar, mentre el seu marit mirava el futbol, baixarem a la platja a fer una passejada.
__Silene, he pensat presentar-me a la convocatòria de places a l'estranger.
__No serà de deveres...
__Ho tinc decidit.
Havia arribat un moment que el col·legi era un malson i només volia desempellegar-m'hi. Tot i que fora a costa de marxar a l'estranger. Somiava amb una escola rural a les muntanyes del Pirineu, on pogués fer de mestra amb uns grapat de xiquets i amb bona avinença amb els pares. Lliure de les tensions  que em sotragaven a aquell feude de la plana major franquista-apostòlica-romana. Em sentia sola, m'imaginava a mi mateix com la tortuga "Manolita"arrossegant una càrrega que excedia les meues forces. 
__I això?
__Tu sap que, quan ens vam proposar presentar la nostra candidatura con equip directiu, el que volíem era un canvi. No ens agradava com anaven les coses. Volíem una escola creativa, oberta i democràtica on pogueren intentar la nova reforma educativa. Te'n recordes, Silene? Aquest va ser el nostre repte en presentar-nos com equip directiu. Joel faria de secretari, tu, de cap d'estudis i jo de directora. 
__Sí, però llavors ja vàrem considerar que trobarien una forta resistència. Sabíem que no anava a ser fàcil. O no?.
__Silene, havíem d'intentar-ho. A totes les escoles on he estat he trobat el típic grup de les velles glòries que, amb actituds intimidatòries mantenien la governança del centre com si fora la seua propietat particular.
__Ací les coses sempre han estat així. Els llocs copats pels de sempre..., només volen una vida còmoda sense eixir-se'n de la rutina. Durant l'última vaga Llorenç ocupava la direcció. I es van despendolar apuntant-se a la vaga. En vingueren quatre, tots els dies que va durar. El grup d'amiguets propers al director fins i tot se'n anaren a Madrid a la manifestació, tot per bufar la xaramita. Llavors feren el paper de "progres", n'estava ben vist aleshores. Clar que Llorenç, com director, es va encarregar d'enviar cada dia el llistat de vaguistes a Serveis Territorials per reflectir-ho al més següent a la nòmina. I què creus que va fer el bon senyor? No van constar a les llistes cap d'ells, per tant no el van descomptar ni un duro.
__No em digues. No m'ho puc creure.
__S'ho passaren pipa.
__I tant, amb vacances pagades?, miserables, tan ben situats que estan tots.
__Tu no saps qui són. 
En aquell moment em vaig adonar que portava totes les de perdre. No jugàvem amb les mateixes cartes. Era inútil seguir endavant. Però encara vaig afegir__Sí, però aquesta no és l'escola que nosaltres volíem quan vam accedir a la direcció. No ho veus que es limiten a boicotejar totes les iniciatives que suposen un canvi, una renovació, un trencacament de les antigues pautes.
__I què pensaves, que t'ho posaren fàcil?.
__Silene, vam redactar un projecte que incloïa les línies fonamentals de cara a la nova llei d'Educació, i en claustre el votaren per majoría. 
__Deveres creus, que es senten vinclats a les seues accions?. Deixa que em riga. Sembla mentida que tingues l'edat i l'esperiència que tens, Marina. Ets una idealista, quan posaràs els peus a terra.
Quan he arribat a casa he rebut la telefonada de la tia Gaia. Diu que han ingressat la mama aquest mateix vespre. Ja portava temps queixosa, tan valentona que ha estat sempre. Ara, de cadira en cadira i pàlida com un espant. Que no siga res, que no siga res...faig força amb el cap...Això no sé si ho podria suportar. Demà aniré a veure-la. La seua germana me'n ha parlat. Els simptomes no pinten bé. Està tota groga...diu.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

memòries de la desmemoria /cap 93











diumenge, 15 d'agost, 1989/ cap 93


"La fantasia humana és immensament més pobra que la realitat"


                                                                    CESARE PAVESE


El director assegut darrere la gran taula del seu despatx semblava el pare etern. Ens va fer seure a unes còmodes butaques de pell que armonitzaven amb la discreta elegància de l'ambient. El metge molt al seu paper va demanar a la seua infermera que li portara l'expedient de la malalta Andrea Jover. El va obrir i l'estudià amb atenció durant uns minuts. 
__Vostès volen una resposta. La malalta ha estat tot aquest temps en observació i se li han realitzat les proves que calien fins poder tenir una certesa suficient del diagnòstic. Així doncs, observe aquesta dada molt significativa, la velocitat en sang, és un indicatiu de que pot patir un tumor cancerigen. 


El que digué després ja no ho recorde. Sols se'm va quedar al cap aquella paraula aterridora. No, no podia ser, no devia ser...
__Tia, sort que hi ets tu, no...no sé com farem per explicar-s'ho. 
__No crec que deguem fer-ho. Potser sia millor que ho ignore.




Quan vam ser dalt, a planta, la mama va obrir els ulls a penes ens va sentir entrar. Ens mirà. Demanava una resposta. Portava quinze dies ingressada i durant tot aquest temps havia estat alimentada per via intravenosa. La blancor del seu rostre havia anat prenent un to de cera d'espelma. Em vaig acostar una cadira al llit i li vaig acaronar els cabells.
__Necessite fer-me el color...
__Sí, però així també estàs guapa__i la vaig besar al front i a les temples...mentre li deia__ Mama, estàs atesa, t'han fet totes les proves que calien per fer un diagnòstic correcte. El metge ens ha dit que el tractament que se t'aplica és el que cal. Ens ha dit que pot tractar-se d'un tumor...Ens ha dit que estàs en bones mans i que faran tot el que necessites. La tia Gaia va deixar anar la mirada a través dels cristalls de la finestra. 
__Mama, m'has entens el que t'he dit?__Em va mirar i els ulls li brillaren cada vegada més fins que unes llàgrimes li lliscaren cap al costats i s'hi amagaren entre els cabells. Se les vaig torcar i la vaig besar per tota la cara, els coll, les orelles, les mans...fins que vaig refermar la galta a la seua mà lliure i deixà anar les llàgrimes, que em brollaven en silenci con l'aigua minsa d'un sequiol. 
      
Anselm em va tocar la porta del pis. En obrir-li ens abraçarem ben fort y pantejava com si li faltés l'aire fins que un gemeg ofegat li pujà a la gola. L'hi passava les mans per l'esquena. Així vam plorar junts fosos en un abraçada  tèbia i humida.


Els dies que seguiren per a mi tots van ser grisos i el fred em colpia perquè no hi havia sentit mai aquest fred tan intens ni al pitjor dels hiverns passats, ni als més inhòspits. Vam mobilitzar tota la família per donar-li companyia a la malalta nit i dia, totes les atencions, tota l'escalfor de les nostres manyacs.