dimecres, 11 d’agost de 2010

Memóries de la desmemoria/ cap.69



29, novembre, 1989/ cap 69



La història és una novel·la que  ha succeït; la novel·la, una història que hauria pogut succeir.
                                                                Edmón Goncourt







Vaig tenir la certesa de que era així i ho preguí amb serenitat, com quan vaig somiar que havien de tallar-me el cap. Les meues vivències sobre la soledat no negue que han sigut força doloroses, per això vaig pensar que n'estava preparada. Per això quan em trobe alguna persona amb símptomes de soledat se'm remou quelcom per dintre. Voldria parlar-l'hi, dir-l'hi alguna cosa, consolar-la, fer-li saber que si s'accepta no es tan dolorosa...M'inspira una gran tendresa, llàstima, compassió, tot alhora, però no gose fer-ho, per pudor a penetrar en la intimitat de l'altre...i em limite a doldre'm del seu dolor.

Miquel també és un ésser solitari. No ho vaig saber de seguida, no dóna la imatge. Va ser després, quan ens coneguérem més, quan vaig descobrir la seua soledat. Potser aqueixa és una de les coses que ens unix i que quan no hi som junts ens fa sentir-nos tan malament. Perquè quan son junts el fantasma de la nostra soledat s'esvaïx, el nostre voltant també s'esvaïx, els altres, les coses, la resta del món no son més que una boira que ens embolcalla. Ara mateix no podria recordar ningú conegut a través d'ell. I l'exterior no existix, no detecte més realitat que ell i jo.
Si considere aquest fets, de sobres significatius, els meus dubtes es dissolen com la sal a l'aigua. Ell podrà algun dia resoldre la seua situació personal, si ho creu convenient. Si aconseguix trencar aqueix lligam amb la seua parella. Si en realitat no és l'afecte, sinó d'altres circumstàncies allò que el manté unit a ella. Si es sent fort i segur per fer-ho. Si el nostre amor i jo li oferim les garanties suficients...Si ell es sent capaç de córrer el risc. Si deixa de ser presa de la covardia, com ell mateix confessa...Si passa tot açò o no, jo no ho sé, no ho puc saber. Ignore les dades que calen per elaborar un pronòstic. El que si que sé és que ara, així tal com es presenta la situació, i fins i tot si s'acabara ací, no tindria jo més remei que donar per vàlid tot allò que em viscut junts. Sense recança ni agror. M'ha sigut regalada la joia de conéixer l'amor, utilitze la paraula amb plena consciència i amb açò està tot dit. Amb totes les seues subtils connotacions.
Abans d'ell res no tenia, res a remarcar més que desig de viure una passió intensa que m'involucrara fins l'última fibra del meu ésser. Coneixement, sentiment i acció heus ací la unitat perfecta. De vegades pense que no m'importaria morir doncs què més em pot proporcionar la vida.
Pateix quan veig la tristor als seus ulls a l'hora de deixar-me. Volgués que ell comprenguera que ja hem arribat al límit, que ja no es pot demanar més. Avui mateix, un dia després d'haver fet l'amor, pense que el que sentim no cap a la terra, que quelcom així ha de tenir algun lloc fora, a l'univers...vés a saber, cabòries. El sentit de les seues paraules era tan bell que amb dificultats hagués pogut deslliurar-me del seu encís.
No m'importa que ell tinga les seues circumstàncies personals i jo les meues. El que existix entre nosaltres és un sentiment tan pur, tan i tan profund que mai, res, ni ningú aconseguirà trencar-lo. Ara ho sé de cert. El que succeïx fora de nosaltres es...una entelèquia, no l'entenem ni volem entendre-la i al capdavall no existix perquè al costat d'allò que compartim tot es torna circumstancial, degradat...aliè.
Fa poc que he descobert que l'únic objectiu de la meua vida és estimar-lo, ser el seu refugi, el seu suport, la seua llum...mentres ell vulga que siga. Després ja no crec que em quede res a fer, res. La meua vida serà conclosa.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Memóries de la desmemoria/ cap.68









26, novembre, 1989 / cap 68





Malevaje,


Les veritats que ens importen més sempre són dites a mitges.

Baltasar Gracián, escriptor aragonès (1601-1658)

Uns anys després quan ja hi era ací, sovint el silenci era tan dens que es podia tallar, qualsevol soroll, de fora, el lladruc d'un gos, o l'enrenou d'un avió, em feia companyia. Les primeres setmanes ningú em tocava a la porta. Ningú et feia sonar el telèfon. I jo pensava que per la meua condició de persona solitària no m'afectaria. Vaig viure aquell període en la més intensa soledat, amb un neguit difícil d'explicar. Inclús fa poc , Miquel es queixà dels sorolls del meu apartament, i recorde que l'hi digué, els sorolls de vegades a mi em fan companyia...Un matí de diumenge, al novembre, em vaig alçar del llit i vaig mirar a través dels cristalls cap a l'exterior. Malgrat que ja era prou avançat el matí no es sentia un ànima. El silenci senyorejava l'espai. El sol alumenava els edificis, el vent gronxava les rames dels arbres. Vaig tenir la sensació de que la vida s'havia extingit. Durant una bona estona vaig caminar de puntetes, sense fer ni pols ni remolí, com si sentís que no gosava trencar aquell compàs d'espera. No, els sorolls ja no em destorben. Fa poc em van parlar d'un vident de molta fama i duta per la curiositat vaig anar  a visitar-lo. Joan em va dir, entre altres coses, que jo suportava malament la soledat i que per damunt de tot volia algú al meu costat per acabar la vida. Allò em em deixà perplexa. Mai no hagués dit que encaixés tan malament la soledat. Fins i tot als Nadals de vuitanta sis a la casa de camp d'uns amics, vaig sofrir un coma etílic i en aquell estat vaig experimentar la vivència de la mort a soles i fou un fet temorós. Quan vaig pair aquella vivència de la mort, vaig pensar que allò era un avenç per a comprendre i acceptar que la meua mort hi havia de ser  així, en solitari. I que d'alguna manera aquella visió de la soledat absoluta podia ser una premonició.