dissabte, 21 de novembre de 2009

El ritus de la lluna

Conte original de Marc Mateix


Un jove idealista, entusiasta i atrevit, Tams, vivia envoltat amb les ferides d'un ahir remot, a causa de les seues profundes al·lucinacions, després que la seua tribu el drogara i li tatuara en l'esquena una immensa Lluna, segons la voluntat dels Deus. Ara quedava atrapat en l'ombra del foc etern d'una antiga llegenda, segons l'enciser, també li vendrien a la ment uns somnis on visionaria com i qui aconseguí salvar l'Univers i el podria guiar per sempre.


-La pròpia consciència d'allò que ets dintre la es veurà a través de les teues accions- De tant en tant l'enciser, un home gran, que es quedava l'aldea per donar força espiritual als joves caçadors, entre altres tasques, pensava aconsellar a Tams. Aquest li seguia les expressions del rostre amb atenció, el mirava als ulls sense perdre detall de la seua saviesa i es sorprenia del seu valor humà.


Tams no era l'únic que experimentava eixes sensacions. Sabia que tota l'aldea s'involucrava , per el bé de tots. Una creença dels avantpassats contava que existix una veu misteriosa en aquelles ments que eren paraules d'un déu bondadós que els donava la felicitat de sentir-se estimats. El conjunt de joves caçadors no tardarien en arribar per saciar la fam del grup, amb dues serps i un mico adult. Decidiren descansar un moment a la cascada dels MusKury, una tribu veïna amb certes diferències, amb la que sempre s'havien portat bé. S'hi llevaren la roba i la deixaren a la vora, junt al botí de caça. Un bany dins d'aquelles aigües sagrades era la més gran recompensa a tan d'esforç.


En eixir de l'aigua i seure damunt d'unes fulles per eixugar-se a Tams s'hi va acudir contar el seu somni, aquell que visionava a la prodigiosa persona que havia salvat l'Univers: amb la qual la llegenda de la tribu tenia certa relació. Des de feia milers d'anys i molt més, a l'espessa selva convivien dues tribus amigues, encara que diferents en les seues creences. Al turó sur, els Muskury oferien ritus als astres i al turó nord, els Basuky tenien prohibit temporalment mirar les estreles, perquè els mals presagis anunciaven nit dolentes i perquè desconeixien els misteris de la Lluna.


L'enciser de la tribu els comunicava quan els astres i els esperits actuaven negativament
al firmament. Un indígena, jove i valent va haver de fer de missatger entre amb dues tribus. Al seu poblat es propagà el pànic a una estranya malaltia. Va llençar la canoa al riu on el corrent s'amansia. Devia replegar i recordar un missatge. Una solució i resposta al problema. Per a ell l'important era complir ordres i recordar el consell del seu poblat. Això era clau per a que la missió tingués èxit:"Que no buscaren la Lluna en el cel, la seua llum era símbol de mals presagis".


Al desembarcar entre les roques, li va semblar escoltar veus darrere d'uns arbres, possiblement es tractara d'alguns pescadors Muiskuyu. Va amagar l'¡embarcació darrere d'uns joncs i es recreà. Es penjà del coll un medalló de pell de serp, per ser reconegut en cas que hagueren d'identificar-lo. Ens veure'ls hagueren abraçades, bessos i conyes. El convidaren a sopar amb ells a boqueta nit. Con va poder observar alguns s'havien tintat els cabells, s'havien tatuat el pit i portaven a l'esquena uns raríssims instruments de música.


Les dones, nues, subjectaven als seus fills mentre li donaven mama. Els homes més alt i forts construïen un llac artificial al mateix centre del poblat. El jove intuïa que era per usar els tambors d'aigua; però en fer-se de nit s'adonà que era per mirar el reflex de la Lluna plena en l'aigua, i després interpretar si el futur presagiava catàstrofes naturals. Li esperava un sopar consistent en piranyes, serps i morelles de troncs de palmera.


Al voltant del foc un grup de gent animava amb un espectacle de danses únic al món sencer. De sobte es perceberen en la multitut unes mirades intrigades vers al centre del llac. A la superfície es descobria un fragment de Lluna. La població es va tirar les mans al cap, orant, recitant plegaries incomprensibles. El jove se sentia fascinat.


Passats uns instants escoltaren uns càntics procedents dels turons propers. Pel que veia els Basuky s'havien atrevit a desafiar els astres, trencant un costum mil·lenari. Els naturals d'aquella terra anaven repetint les plegaries de l'enciser, que venien a dir que els foren perdonats els pecats i purificassin la seua ànima, a canvi d'un sacrifici, matar el dimoni que existia entre la densa selva, l'anaconda. Una serp que es menjava a un d'ells cada cent anys. Entre oracions i salmòdies el jove va ser presa d'una gran nostàlgia, i amb gran dolor plorava en recordar els mals presagis.


L'expectació era total. Ningú se sentia tranquil, fins que per fi l'enciser va fer acte de presència. A les seues mans subjectava un conco de la seua pròpia sang, i amb un llenguatge sagrat mormolava la seua saviesa mentre es dirigia amb parsimònia vers al llac. I com en un somni el jove Basuky recordà el significat de les seues paraules: "Tot el cosmos està canviant d'òrbita, hauran infermetats i tardaran en recuperar la normalitat els fills dels seus fills. El senyor me guia i m'ha dotat de tots els seus coneixements. Amb la meua sang li demane que salve del horror a la meua gent..."


Van haver uns moments de silenci enmig de l'aldea. Era tradició, no interrompre el buixot mentre vesava la seua sang damunt el reflex de la Lluna en el llac. En eix instant tan especial el cor se'n ix del pit, la respiració s'accelera, el cap i els pensaments necessiten evadir-se, fugir...


De sobte es produí el silenci enmig del poblat. Quan s'escoltà el so de la sang sobre l'aigua l'enciser repetia sempre la mateixa paraula, cada vegada la pronunciava més i més fort, fins que es quedà sense alè.


Tothom començà a cridar enmig d'una gran confusió. Podia que fos una falsa alarma o tot el contrari. Que el cel els anés a castigar, per ves a saber quina raó, o que els anara a condemnar a mort. Nerviosos i commocionat es quedaren paralitzats per la por. El jove Batuky li preguntà al bruixot el motiu de tan rebombori, insistint en que havia de comunicar als Basuky el veredicte. Els va dir que els dies estaven contats, que una força maligna els castigaria a sofrir, i que només un miracle podria salvar-los. Necessitaven de seguida la sang més pura d'un indígena guerrer, per ser lliurada en un ritual sant, defensor de l'Univers que ens protegisca dels pitjors mals.


Eixa era la solució sens dubte. Amb tot no va dir quin ritus s'havia de fer, sols que l'esperit del Sant vivia a la cascada, ocult entre les roques i ningú coneixia la seua existència. Ell jove indígena, en bé de tots els altres, es va llançar a un gran riu i entre les seues tumultuoses aigües es colpejà contra les roques que sobreeixien i va quedar inconscient poc abans d'arribar a la cascada.


Al dia següent es despertà al interior d'una cabana de fusta, mirant al sostre, incapaç de reconèixer on hi era. De sobte la cridòria de la gent el va fer pensar que estaven de celebració. Cantaven i reien alhora i pronunciaven el nom del Sant de la Cascada , Tams. S'incorporà i va veure un entorn semblant al cau d'un druida. Inexplicable. tot d'una va aparèixer el vell enciser dels Musuky i li donaren el tractament d'un jove déu.
- Què ha passat?
- Moltes coses, gràcies a tu. La teua sang és com la de Tams, neta i pura. El ritu de la Lluna ha fet despertar a tams i ha purificat el nostre petit món. En això va compareixer un altre enciser, que acostant-s'hi li va prendre la mà i li va dir:


-La pròpia consciencia d'allò que ets i qui ets dins la tribu es veurà a partir de les teues accions.