Memòries de la desmemòria cap 08
dimart, 11 de Febrer, 1987
De vegades em sobta una mena d'indecisió que em fa paüra. Em sent cansada, molt cansada de tot i de tots. Aquest mal rotllo de vida que porte sembla que mai no acabarà. Anit, altra vegada, més recriminacions sobre la meua conducta...És aquesta una guerra encoberta. La seua intenció és prendre venjança contra mi, per haver pres la determinació de posar punt i final a aquesta absurda relació que no duu enlloc. La seua estratègia escaynar-me econòmicament per a obligar-me a renunciar...Li vaig assegurar que si seguia així en menys d'una setmana abandonaria la llar. Ara ja ho puc fer legalment.
He de romandre serena , però, a les seues manipulacions, no vull que els nostres problemes trascendesquen del més estricte cercle familiar. Així que seguiré tractant d'evitar les friccions com vinc fent-ho fins ara, per arribar a concloure aquest procés sense més enrenou.
Mentrestant escric aquest diari a contracor, car les coses quotidianes contades a corre cuita em semblen vulgars. Encara així hi he d'escriure, és com una necessitat, o com un deure o una dèria de retindre la vida que fluix minut a minut per esvair-se de seguida, sense deixar més indicis que un grapat de records, gairebé sempre els mateixos. Unes situacions es fixen intensament en la memòria- qui sap per què- mentre que d'altres, pel contrari, s'esmunyen com el fum per no tornar mai més. És com si els diversos episodis de la la vida s'anessen escrivint sobre una gran pissarra, on per a escriure més s'ha d'esborrar el que s'ha escrit abans; però no desapareix del tot, resten alguns fragments de línies incompletes. Després al evocar-los s'han d'interpretar, i s'afegixen o es retallen segons unes lleis, que hom no és capaç de determinar amb fidelitat.
L'altre dia, enmig de las pàgines d'un llibre, em vaig trobar una nota dirigida a una persona a qui li recordava les seues promeses incomplides. Ho havia oblidat per complet.No recordava res ni tan sols qui era la persona en qüestió. Em va sorprendre aquest fet. Jo he estat de sempre massa capficada per a estar pendent de la realitat. En canvi hi han fets i situacions s'hi m'han fixat en la memòria d'una forma persistent, fins al punt de poder reproduir-los amb profusió de detalls. Ara, però, davant d'aquesta mena d'amnèsia en la que visc, fins i tot llarg períodes de la meua vida romanen en blanc. Em pregunte què està passant en la meua ment.
De vegades em sobta una mena d'indecisió que em fa paüra. Em sent cansada, molt cansada de tot i de tots. Aquest mal rotllo de vida que porte sembla que mai no acabarà. Anit, altra vegada, més recriminacions sobre la meua conducta...És aquesta una guerra encoberta. La seua intenció és prendre venjança contra mi, per haver pres la determinació de posar punt i final a aquesta absurda relació que no duu enlloc. La seua estratègia escaynar-me econòmicament per a obligar-me a renunciar...Li vaig assegurar que si seguia així en menys d'una setmana abandonaria la llar. Ara ja ho puc fer legalment.He de romandre serena , però, a les seues manipulacions, no vull que els nostres problemes trascendesquen del més estricte cercle familiar. Així que seguiré tractant d'evitar les friccions com vinc fent-ho fins ara, per arribar a concloure aquest procés sense més enrenou.
Mentrestant escric aquest diari a contracor, car les coses quotidianes contades a corre cuita em semblen vulgars. Encara així hi he d'escriure, és com una necessitat, o com un deure o una dèria de retindre la vida que fluix minut a minut per esvair-se de seguida, sense deixar més indicis que un grapat de records, gairebé sempre els mateixos. Unes situacions es fixen intensament en la memòria- qui sap per què- mentre que d'altres, pel contrari, s'esmunyen com el fum per no tornar mai més. És com si els diversos episodis de la la vida s'anessen escrivint sobre una gran pissarra, on per a escriure més s'ha d'esborrar el que s'ha escrit abans; però no desapareix del tot, resten alguns fragments de línies incompletes. Després al evocar-los s'han d'interpretar, i s'afegixen o es retallen segons unes lleis, que hom no és capaç de determinar amb fidelitat.
L'altre dia, enmig de las pàgines d'un llibre, em vaig trobar una nota dirigida a una persona a qui li recordava les seues promeses incomplides. Ho havia oblidat per complet.No recordava res ni tan sols qui era la persona en qüestió. Em va sorprendre aquest fet. Jo he estat de sempre massa capficada per a estar pendent de la realitat. En canvi hi han fets i situacions s'hi m'han fixat en la memòria d'una forma persistent, fins al punt de poder reproduir-los amb profusió de detalls. Ara, però, davant d'aquesta mena d'amnèsia en la que visc, fins i tot llarg períodes de la meua vida romanen en blanc. Em pregunte què està passant en la meua ment.
Comentaris