dimecres, 16 de desembre de 2015





               Cròniques personals


34


Amb tot "Coses de xiquets" no és un conte de menuts, doncs un adult pot veure reflectida la seua pròpia infantesa, evocant-li vivències personals, i potser retrobant l'encís de tornar a eixe període de la vida, quan sense adonar-nos només vivíem per experimentar el plaer de viure, el goig per conèixer sense conciència moral encara; éssers primaris i purs, éssers intàctes, lliures de les deformitats que ens imposa la vida.

Aquest és el mèrit que puga tenir. Vist des de fora m'agradaria llegir un llibre aixì, inocent i amb certa picardia natural alhora. Sí, si que hi llegiria amb plaer. Em sembla que aquesta és una raó més que suficient per escriure'l. De moment no em plantejaré més exigències. Passar-lo a net i quan tinga acabades dues versions, decidiré. Després ja veure per on seguir, ara només em deixe portar pel batec del cor. Els problemes, a mesura que es presenten.

Ara, trobar un temps per incorporar aquesta activitat a la vida quotidiana, ja seria "tenir molta terra a l'Habana", per molt que proporcionés plaer i satisfaccions, la resta pot arribar, si arriba. Ara són les 12,25 de la nit, no em trobe cansada però he d'anar-me'n al llit. Aquests dies, ahir i hui dorm molt. Deu ser perquè vaig acusant el cansament a mesura que avança el curs.

La galta la tinc millor, uf! quina sort. "Temps al temps i massatge suau," va dir la metgessa, ara ja puc dormir d'aquest costat. Bò, demà, més.

Encara em resten dos dies de vacances, quin plaer!






















Cròniques personals


35




He de parlar amb Valèria, potser vaja a veure-la per "Tots Sants". Ara ja tinc més definida aquesta qüestió; potser m'hospedaré a una pensió o a un hotelet. Han hagut de passat molt anys i moltes coses per crèixer i ser capaç i autònoma. M'ha costat tant adonar-me...Per què les persones serem tan ambivalents, i ens farem tant de mal?, la falsa capa d'afectes encobrint les nostres misèries, atés que no som capaços d'estimar, ni encara de reconèixer-ho. Parla el sentiment d'amargor potser, però no hi fa, ja no compartiré més sopars fent d'arbitre de combats aliens...

Ocorre que encara han hagut de passar tots aquest anys per convence'm que sóc lliure i que ja no he d'esperar l'aprovació dels altres, qué tinc dret a viure la meua vida i a gaudir - la. Són obvietats, ja ho sé, encara que quan la raó va per un camí i el sentiments per l'altre, t'emboliques.

 Per fi el meu Ovidi ja m'ha dut l'ordinador amb tot el que cal...impressora inclosa; ara ja no tinc escusa per no escriure. Sols em manca aprendre a usar-lo. Elisa diu que m'ajudaria...però veig que no té temps, i jo tampoc en tinc tant. Ho tinc crú.

Durant aquest dies es projecta a ciutat la "Mostra del Cinema del Mediaterrani". Bò, he vist algunes pel·lícules molt bones: "Volare!", tota un encís; "Senso", de L. Visconti, encara que ja l'havia vista, és grandiosa; una francesa "Institut", curiosa i tendra; un reportatge sobre l'obra de Lucino Viscontti. Demà es clausura, a la millor també aniré. (Ara acabe d'assabentar-me que es pot traure un abonament ) L'any vinent ho faré; m'ho he passat molt i molt bé.)

Aquesta vesprada m'he fet donant a la Creu Roja. Una petita aportació per un programa especial d'ajuda a ciutat. Tal vegada siga més productiu que escriure. Hi ha molta vanitat al voltant de la Literatura...Excuses?. No aconseguix decidir-me. La vida és massa curta. Quan ho feia pensava que no tenia més remei, però era una estratègia de resistència. De poc em va servir perquè finalment vaig haver de prendre la decisió.

 Aleshores recorde que un dels motius que em va decidir, va ser adonar-me que no em sentia lliure per res, per escriure tampoc, evidenment. Després d'aquests anys d'ajornaments... (jo també tinc dret a expressar la meua creativitat...) obligacions, un munt de tasques domèstiques, el meu inconformisme...; llavors, "a banda de..." hi havien d'altres prioritats bàsiques  guisar, escurar, robes per planxar, compres, neteja...malalties, insomni, depressions, malenconia, teràpies..."tot un desficaci", com diu Francesca!. Vaig anar ajornant-ho. Senzillament, no podia ser ... ho havia d'acceptar i prou!; era dolorosament cert, com d'altres vegades ara em mancava la salut...

El temps passa, però, i un dia t'adones que ja no ho necessites i que una actitut escèptica ha descolorit la teua vida i res no et sembla precís, ni tan sols desitjable. Res.






dilluns, 14 de desembre de 2015






             Cròniques Personals


33


He représ " Coses de Xiquets", ara pense donar-li la forma definitiva. Vaja, el primer intent de novel·la. Recorde que quan acompanyava als fills a dormir, moltes nits em demanaven que el contés alguna malifeta de quan era menuda. Això em va fer pensar d'escriure-les. Potser aquells relats inscrits als anys seixanta - setanta éren massa diferents dels actuals..."Ha passat tant de temps, han passat tantes coses..." que dèia el poeta...

Tanmateix el temps no pot esborrar allò que de menuts ens caracteritza als éssers humans, eixa gloriosa curiositat in·nata, base de tot aprenentatge, que anirà motivant-nos pas a pas des dels primers anys a l'edat adulta, i fins i tot després i ben després, ens trobarem seguint encuriosits per sentir contar històries...En escoltar-les revivim les notres aventures personals al fil del relat, i ens veiem de nou amb els ulls com plats per tal de veure què passa i cóm acaba.

I la fam d'històries em va despertar també l'embadocament per les imatges, perquè, si ja era encisador escoltar narrar un conte tot i que fos per radio, veure els personatges prendre vida, parlar, discutir, barallar-se...contemplar els seus enamoraments i les conseqüències, descobrir el culpable, imaginar què pasarà, el plaer d'haver avançat el desenllaç...les discussions al fil de les diverses sensibilitats, tot un aprenentatge inimaginable per als pensadors i pedagogs, pels que realitzen la pròpia obra a partir de la literatura, de la música, de les arts plàstiques...

Em costa imaginar la vida lluny dels cercles concèntrics on els aduts ens empenyen a viure, immersos a un món sense matissos, sense pecebre el batec de la vida a l'interior de cada ésser menut con una formiga o gran com un elefant...Clar que les circumstàncies són les que dibuixen les vides dels humans al mapa la terra. Pot ser per aquest desig de conéixer i experimentar és pel que alguns viuen la seua existència a pit descobert, sense deixar-se amedrentar pels riscs i sense ensorrar-se per l'amarga collita del fracassos.































                   Cròniques Personals


32


Comença el pont del Pilar. M'havia passat pel cap anar-me'n de viatge...a Saragossa i visitar els amícs. Tanmateix, no pot ser, no em sent amb forces. Els anys passen factura, tem que quan arribe el moment ja no ho podré fer. Potser vaja malbarant la meua vida... tot i això he de renunciar, la resta són fantasies.

Aquets quatre dies pense passar-los ací, a casa, llegint, menjant i dormint, activitats que m'encisen...encara que em sent molt i molt cansada. Cóm em deixen les tensions del treball...

"Memoria y deseo" , bellíssima pel·lícula, les llàgrimes em lliscaven sense a penes adonar-me'n. Aquesta m'ha fet recordat la meua pròpia història, sols que jo no l'estimava, i ell a mi de segur que poc o res, perquè quan s'estima hi ha gestos de tendresa, de consideració..., hi ha complicitats... Perquè quan s'estima hi ha gestos, súbtils, inesperats, una mirada, una caricia sobtada, un gest amable...No sé si sóc massa crítica. El meu ésser ara és una barreja de renúncia i resignació. No sé si sóc massa dura però mai no he pogut perdonar-m'ho del tot.

Llavors em trobava sobre una fina línia divisòria. La balança podia inclinar-se per un indret o per l'altre, tan sols els sentiment i la seua expressió podien decidir-ho. Després, massa tart, vaig comprendre que els narcisistes no saben què és estimar.
Quan recorde aquella etapa no trobe enlloc el sentiment i la seua expressió, sinó l'àrida calima del deset. Tant se'm va assecar el cor que durant anys no he pogut plorar. Crec que ni les llàgrimes bastaven per expressar tanta desolació.

Tinc por d'escriure, ho reconec. Com que sé que hauria de penetrar a les velles estances del dolor...tem quedar-me atrapada de nou entre el crit i el silenci. Així que mai no acabe de decidir-me, no sé si sóc capaç de reviure la història sense ensulsiar-me. Prou que he hagut de passar per recuperar la precaria salut que gaudeix, per superar l'imsomni, per lliurar-me de la tremolor de les mans i de la veu, per sentir-me conformada en aquesta solitut que defense tan fermament...

Aquesta decisió la he de prendre a soles, tot i sabent que puc enganyar-me de nou i sofrir les conseqüències. No fa un any, vaig donar per acabat l'anàlisi i he perdur tot interès relacionat amb la terapèutica. Sembla que ja he mirat prou cap endins i ara m'interessa més el que succeix enfora. Experimente un gran interès per la Història, sí, ja sé que és un altra manera de contextualitzar el "jo" i el "nosaltres" per compendre; amb tot note una gran resistència per tornar a investigar a dintre meu.

Així doncs, cóm podria escriure sense implicar-me, sense extraure personatges a través de les pròpies vivències. El fet d'aprendre a calibrar el perill em fa més prudent, més sensata, sí, però també més eclèctica, i això per mi seria incompatible amb la creació literària.

I per altra banda torne a experimentar el plaer d'eixe estat amb el que tot flueix i vessa i omple...i es compon i es forma; quanta enyorança d'aquells moments d'íntima plenitut creativa, modesta i sense pretencions, iniciada i acabada dins el pròpi acte, sense voluntat de transcedència.