Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: de desembre 13, 2015
                Cròniques personals 34 Amb tot "Coses de xiquets" no és un conte de menuts, doncs un adult pot veure reflectida la seua pròpia infantesa, evocant-li vivències personals, i potser retrobant l'encís de tornar a eixe període de la vida, quan sense adonar-nos només vivíem per experimentar el plaer de viure, el goig per conèixer sense conciència moral encara; éssers primaris i purs, éssers intàctes, lliures de les deformitats que ens imposa la vida. Aquest és el mèrit que puga tenir. Vist des de fora m'agradaria llegir un llibre aixì, inocent i amb certa picardia natural alhora. Sí, si que hi llegiria amb plaer. Em sembla  que aquesta és una raó més que suficient per escriure'l. De moment no em plantejaré més exigències. Passar-lo a net i quan tinga acabades dues  versions,   decidiré. Després ja veure per on seguir, ara només em deixe portar pel batec del cor. Els problemes, a mesura que es presenten. Ara, trobar un temps per i
              Cròniques Personals 33 He représ " Coses de Xiquets", ara pense donar-li la forma definitiva. Vaja, el primer intent de novel·la. Recorde que quan acompanyava als fills a dormir, moltes nits em demanaven que el contés alguna malifeta de quan era menuda. Això em va fer pensar d'escriure-les. Potser aquells relats inscrits als anys seixanta - setanta éren massa diferents dels actuals..."Ha passat tant de temps, han passat tantes coses..." que dèia el poeta... Tanmateix el temps no pot esborrar allò que de menuts ens caracteritza als éssers humans, eixa gloriosa curiositat in·nata, base de tot aprenentatge, que anirà motivant-nos pas a pas des dels primers anys a l'edat adulta, i fins i tot després i ben després, ens trobarem seguint encuriosits per sentir contar històries...En escoltar-les revivim les notres aventures personals al fil del relat, i ens veiem de nou amb els ulls com plats per tal de veure què passa i cóm acaba.
                    Cròniques Personals 32 Comença el pont del Pilar. M'havia passat pel cap anar-me'n de viatge...a Saragossa i visitar els amícs. Tanmateix, no pot ser, no em sent amb forces. Els anys passen factura, tem que quan arribe el moment ja no ho podré fer. Potser vaja malbarant la meua vida... tot i això he de renunciar, la resta són fantasies. Aquets quatre dies pense passar-los ací, a casa, llegint, menjant i dormint, activitats que m'encisen...encara que em sent molt i molt cansada. Cóm em deixen les tensions del treball... "Memoria y deseo" , bellíssima pel·lícula, l es llàgrimes  em lliscaven sense a penes adonar-me'n. Aquesta m'ha fet recordat la meua pròpia història, sols que jo no l'estimava, i ell a mi de segur que poc o res, perquè quan s'estima hi ha gestos de tendresa, de consideració..., hi ha complicitats... Perquè quan s'estima hi ha gestos, súbtils, inesperats, una mirada, una caricia sobtada