dijous, 12 de febrer de 2009

La bona educació dels ciutadans de les Bahames de Ferran Suay


" Tot seguit l'oncle ens parlà d'un seu viatge a les illes Bahames(...) Homens i dones, tots eren ben trempats, amb uns ullots grans, que alguns els tenien verds i tot. I el cas és que tu anaves caminant , xino-xano, per la vorera, i encara no n'havies vist un davant teu, que ja s'havia abaixat per cedir-te el pas. D'entrada, l'oncle s'ho havia pres com un senyal d'exquisida cortesia i bona educació, però l'home obaservador com ell no tardà en adonar-se que el pas, només el cedien els negres, i que a més a més, tan sols ho feien amb els blancs, i no entre ells, que, quan es creuaven, compartien la vorera sense dificuktats. En acabar l'anècdota, tots els presents coincidiren a lamentar l'abús i l'evident discriminació que suposava per als habitats de les Bahames haver de sotmetre's de manera tan servil i ignominiosa, i seguir sistemàticament la prioritat als forasters. Algú encara els reblà: Només faltaria...forasters vindran que de casa ens trauran. En això estavem, compartint la indignació contra aquella submisió abjecta, quan arribà ala casa un dels nets del meu oncle, acompanyat de la seua novia que, en entrar, ens saludà cortesament: Buenas noches. (...) Fins a la seua arrribada a la sala hi havia hagut set persones catalanoparlants. A partir d'aleshores, qualsevol que hi haguera entrat s'hauria pogut pensar davant de nou castelllanoparlants, perquè quan la conversa es renprengué, tots els que parlaren ho feren en la llengua de la recent vinguda. Només dues paraules hi havien bastat per a produir aquell miracle de conversió lingüística de la seua família. Mentre l'oncle Enric, perdut ja el ritme de la conversa, es mirava calladament els peus, vaig pensar, vés a saber per què, en aquells negres bellíssims de les Bashames.

Introducció de la Plataforma per la llengua



http://www.plataforma-llengua.cat/media/magazines/magazines/6/corbella5.pdf


En situacions que ens poden semblar difícils d'encarar. En aquest document us suggerim un seguit de pautes de conducta que poden ser útils en alguns moments. Som conscients que sempre hi poden haver més alternatives d'actuació, i de ben segur que fins i tot n'hi haurà de més adients segons cada cas particular. És per això que el que trobareu a continuació són, senzillament, alguns suggeriments formulats amb la voluntat de facilitar alternatives per a l'ús normal del valencià en les situacions de cada dia. La idea central és que ens convé abordar aquestes situacions amb calma, des d'una actitud constructiva i amb sentit de l'humor. Si no ho fem així, si ens alterem, ens enfadem o ens atabalem, el malestar i la fatiga que això ens provocarà acabarà fent-nos molt difícil el manteniment d'una actitud lingüista digna, compromesa i coherent. En totes les situacions d'interacció en persones que no ens parlen en la nostra llengua, més enllà del conflicte, hi podem veure la possibilitat de fer una aportació positiva a nosaltres mateixos i a la nostra llengua, en tant que és part integrant de la nostra identitat. No es tracta de crear enemics, sinó complicitats, i bé que segurament hi haurà situacions en que haurem de reclamar els drets que les lleis vigents ens reconeixen, mirant sempre de fer-ho amb una actitud assertiva, més que no defensiva. Si, en qualsevol vas, veiem que podem caure en el parany de l'hostilitat, més val que ho deixem estar, perquè hi ha vies alternatives per expressar les nostres queixes i a més a més d'oportunitats, ja en trobarem més. Per raons de legislació, aquest document està adreçat a les persones que actuen dins dels territori sota administració de la Generalitat Valenciana. ( Aquest text pertany a un fullet informatiu difós per la PLATAFORMA PER LA LLENGUA)

Nosaltres els valencians



Benvolgut amic / Benvolguda amiga:


El tema és important. Molt important. Al meu entendre -i estic segur que també al vostre-, decisiu per al nostre futur. Es tracta de TV3. Com sabeu, el govern de la Generalitat valenciana ha decidit tancar definitivament TV3 (malgrat que el de la Generalitat catalana ja ha posat Canal 9 a Catalunya): de mo­ment, ja ha tancat els repetidors de la Carrasqueta, Llosa de Ranes i Alginet (que donen cobertura a l’Alacantí, la Costera i la Ribera Alta, respectivament) i, a més, han multat Acció Cultural amb 700.000 euros. Evidentment, la voluntat del Govern valencià és tancar també la resta de repetidors i incrementar la multa a Acció Cultural. Però el tema va més enllà de TV3, molt més enllà. Com sabeu, en el món glo­balitzat que ens toca viure, només les comunitats amb una cohesió interna potent podrem sobreviure En aquest sentit, la nostra llengua ("el nostre valencià, el català de tots", que deia Enric Valor), si no té ins­truments de comunicació, i malgrat els esforços que fem tots dia a dia, tindrà un futur més que dubtós. Mirem si no quina llengua hi ha en la majoria de quioscos o de televisions. El Govern valencià hauria de tenir com a prioritat salvar les nostres senyes d’identitat. Però no ho fa. I tenim un exemple recent i sig­nificatiu de la seua actitud: el president Camps acaba d'explicitar que mai més no se l'anomene "Francesc": diu que és "Francisco" només. Ja no accepta ni tan sols el bilingüisme! És obvi que per salvar la llengua cal una major cohesió comunicativa i cultural (i també econòmica) entre els territoris de Cata­lunya, el País Valencià i les Illes Balears. I això també hauria de ser una altra prioritat del Govern valen­cià. Però el president Camps, mentre que ja s’ha reunit més de cinquanta vegades amb el president murcià, no ho ha fet ni una sola amb els presidents català o balear.
Com deia Joan Fuster, no volen que mirem al nord. No volen que mirem cap a Europa. Però és justament d’Europa, d’on pot eixir la solució a aquest trist atemptat a la llibertat d’informació i a la llengua. Per què d’Europa? Doncs perquè el Congrés espanyol va aprovar l’any 2000 la Carta Eu­ropea de les Llengües Regionals o Minoritàries, la qual afirma que “Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. Es comprometen, a més, a ga­rantir que no sigui imposada a la premsa cap restricció a la llibertat d’expressió i a la lliure circulació de la informació en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària” (article 11.2). Es tracta senzillament d’aplicar aquest text aprovat pel Congrés espanyol, de reclamar directament al Congrés de Diputats de Madrid que s’intercanvien totes les televisions en llengua catala­na, fetes 2 des de Catalunya, València i Balears (les que hi ha i les que vindran). Per tant, que una per­sona d’Alcoi, Vinaròs o Castelló puga veure no només TV3, Canal 9.. sinó també IB3, la televisió de Ma­llorca... I com? Doncs mitjançant una Iniciativa Legislativa Popular, una possibilitat contemplada per la llei espanyola. Aquesta Iniciativa permet presentar propostes de llei sempre que tinguen el suport d’un mínim de 500.000 signatures de tot l’estat. L’objectiu és, òbviament, difícil, però el pas que podem fer és històric. Deixeu-me que us diga que la vida només té sentit viure-la per a projectes importants.
El nostre poble, la nostra gent, els postres avantpassats sempre han dit i diuen “voler és poder”: és, en definitiva, el “we can” d’Obama, l’inimaginable i, per sort, actual president dels EUA. Us anime a deixar el pessimisme i treballar tots junts per a aconseguir un objectiu importantíssim. Malgrat el que va dir el comte-duc d’Olivares -“los valencianos son gente muelle”-, hem de trencar aquest mite, com l’han trencat tanta gent de la nostra història, des de Vicent Peris (que encapçalà les Germanies), passant per Joan Baptista Basset (el nostre general maulet) o Joan Baptista Peset (rector de la Universitat de Valèn­cia, víctima de la dictadura). Gràcies a la pressió popular hem liquidat entre tots l’absurd projecte de fer l’assignatura de Ciutadania en anglès i ara, amb la nostra pressió popular, guanyarem també un espai de llibertat i una major normalitat de la nostra llengua.
Tots tenim un lloc en aquest projecte, tots som necessaris per fer-lo realitat. Per això us convoque, a vós i als vostres amics, a una reunió per tal de tractar aquests temes amb els representants d’Acció Cultural que hi acudiran.
Endavant.
Eliseu Climent
President d’ACPV

diumenge, 8 de febrer de 2009

Conducta de l'home de bé - CONFUCI




 L'éxit de totes les coses


és la preparació


sense preparació el fracàs és segur


les paraules ben pensades per endavant


són infalibles

L'assumpte ben pensat per endavant

no trobarà dificultat

l'acció ben determinada per endavant

no serà lamentable

el principi de conducta establert per endavant

no conduirà a un atzucac.


















Memòries de la desmemòria 24


dimecres, 10 d'agost, 1987/ cap 24


Recorde un dissabte dels últims que vaig passar allà. Aquell dia feia molt de vent, jo anava sola. Vaig aparcar el cotxe al port, i me'n vaig anar caminant cap al cinema pel barri antic de la ciutat. De sobte no sabia on me trobava, ni cap a on havia de caminar. Els carrers, a aquelles hores de la vesprada, apareixien estranyament solitaris. Al girar un cantó vaig veure dos o tres joves amb aspecte sospitós...Va haver un moment en el que no sabia cap on tirar...A unes persones que eixien d'un bar els vaig preguntar. Eren estrangers. Semblava un malson. Necessitava fugir, allunyar-m'hi d'aquell laberint. Vaig tractar de fer el recorregut invers, però de sobte m'assaltà la por de no trobar el vehicle. Vesprejava, un sol malaltís s'enfonsava a l'horitzó cosit pels pals del vaixells. Mirava un i altre i altre lloc, tractant d'identificar algun punt de referència. Vaig anar amunt i avall una i altra vegada. Els fanals ja alumenaven la nit quan vaig aconseguir trobar-lo.


Aquí, la ciutat, l'espai, la gent, tot era nou per a mi, i gran en desmesura.. M'adonava que era molt diferent de la població d'on procedia. Mai no he tingut sentit de l'orientació. Em vaig fer amb un llibret de plànols. Manejar-lo no va ser fàcil, però tractava d'aprendre amb gran tenacitat. Tot i que passats els primers dies, en els que la meua amiga Tina Morales m'hi portava i em duia sense cap explicació per tot arreu. Semblàvem aquelles dues xiquetes que només pensaven en fer malifetes. Un d'aquell dies vam entrar a un bar mortes de gana. Ella demanà unes tapes i una botella de vi. Jo flipava. De sobte li digué al cambrer, vostè quan ens veja la copa ens l'ompli.
La cosa, però, durà ben poc. de sobte em vaig veure de sobte abandonada a la meua poca sort; perquè Tina se'n havia d'anar de vacances a la plaja, amb la seua família. Com a premi de consolació em va deixar en mans de la seua millor amiga, la Pepa, altiva, estereotipada...( després em vaig adonar que maldava per semblar-se a la protagonista de "Desdejuni amb diamants" i pretenia portar la mateixa vida. Llàtima que sols semblara un esperpent. Recent divorciada també, i amb un fill de pocs anys, vivia amb els seus pares i, en aquells moments es trobava sense feina, encara que ella feia veure que tenia molt bones perspectives laborals. De seguida em va deixar caure que estava esperant l'arribada d'un amic italià que era comandant de vaixell mercant. El que no sabia aleshores era el paper que em tenia reservat en aquella patètica comèdia.



Quan vaig conèixer a Bertino em va semblar que estava fet de bona pasta. El seu posat era planer i el seu semblant el d'un home honrat. La dificultat de la llengua la salvarem amb bona voluntat i molta imaginació. A mi de sempre m'havia fascinat l'italià, per les cançons de Modugno, Carassone, di Bari i tuttti quanti. Tots ells i elles havien estat el fons musical i romàntic de la meua adolescència. Havia gaudit tant de les seues cançons que em vaig prometre a mi mateixa que algun dia aprendria italià, encara que només fora per comprendre el que cantaven. Una bogeria. La Pepa m'havia posat en antecedents- amb clara intenció de marcar terreny- dient-me que Bertino i ella i s'havien conegut feia cert temps, i ell aprofitant que el seu vaixell hi feia escala, havien quedat en passar uns dies junts. El que vingué a continuació ho recorde com una pel·li en blanc i negre a càmera ràpida.