dissabte, 19 de juliol de 2008

Projecte


Obriré les estances negades

amb l'aigua de l'ahir,

húmides ombres definides en gris,

en gris ombriu i polsegós del temps,

del temps confús i amarat de plany.



Deixaré entrar el sol

que eixugarà les llàgrimes antigues

restes silents de la desolació.



Emprendré un dia qualsevol

d'hores tranquil·les

la immensa tasca de la reconstrucció.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Crònica de la temdresa (XII)


En obrir la meua carpeta de cartes...

un dels regals més estimats, uns fulls blancs m'invitaven a escriure. Me'ls vaig mirar amb recança. Ordenadament ocupaven el seu lloc, els sobres i els segells al seu departament. Un petit calendari em parlava de dies, setmanes i mesos...Amb la malicia que sempre m'havien fet els calendaris, quasi tanta com el rellotge...el temps. El temps se m'esmunyia com l'arena entre els dits, desfent-se, sempre desfent-se implacable, rítmic.



Sílvia estimada:


Cóm et trobe a faltar des d'aquest exili voluntari on he vingut a raure. Com resta d'allunyada la nostra companyonia dels primers anys de professió, quan ens faltava de tot menys ignorància. Ara tampoc és que anem tan sobreres...però hem guanyat si de cas en experiència.


Te'n recordaràs amb quines ganes de començar a treballar ens vam presentar a aquell únic centre, del poblet que ens van adjudicar només aprovar la oposició. Van ser uns anys plens de dificultats. No ens agradava l'escola d'aleshores, volíem introduir canvis, i, amb modestos recursos i complides dosis d'il·lusió, ens llançarem a realitzar els nostres somnis.


En aquell moments no sabíem encara la que se'n vindria damunt. Eren els darrers anys de la dictadura i es respirava, sobretot, un ambient d'incertesa. A desgrat, en part per la nostra joventut i en part per la desinformació de l'època, nosaltres, vivíem centrades en el nostre treball i amb el cap ple de projectes.


Malgrat tot ens ho passàrem bé. Els pisos per a mestres que ens proporcionà l'Ajuntament van contribuir a fer més propera la nostra convivència. Mentrestant vam anar passant els primers anys. Recorde les nostres eixides amb les altres companyes en el teu cotxe, per acudir a les reunions clandestines de caire polític i sindical, i als recitals dels cantautors que en aquells moments ens feien vibrar d'emoció i d'esperança. Llavors fou quan vam iniciar alguna relació més seriosa que, com en el cas de Lena, va acabar en un bon matrimoni.


Em preguntes en la teua darrera carta com em trobe ara. No sé si sabria explicat-t'ho. Tu saps de sempre que mai no he gaudit de bona salut. El meu estat s'agreujà a ran de la malaltia i la mort de la meua mare. Em sent molt cansada d'ànima i de cos, tinc molèsties o més bé dolors per diverses parts del cos. De tant en tant se m'apodera una gran debilitat i no trobe esma per a fer gairebé res. Aquests símptomes en compte de millorar s'accentuen amb el temps. El que més em preocupa és la dificultat que tinc per concentrar-me i de vegades la sensació d'estar surant, de falta d'estabilitat. Amb tot encara puc fer gairebé una vida normal.

No negue que l'evolució de meu matrimoni puga haver influït en el meu estat. Amb tot era bastant previsible el distanciament entre Joel i jo. Ambdós ens varem casar amb la persona equivocada. Com saps ell va mamprendre fa temps el camí de la política. Ara té un càrrec important dins el partit i porta just la vida que li agrada. Mentre que jo, considerant la inconsistència de la ostra relació, vaig optar per una separació temporal, cosa que ell va li vingué molt bé perquè així es sentia més lliure per assumir el compromisos que l'imposava la nova situació. Saps tan bé com jo que no teníem futur, ho hem parlat moltes vegades. Ara m'estime més no recordar les atzaroses contingències de la nostra història; cal també que em done temps a mi mateixa per a distanciar-me emocionalment de les seues implicacions.



M'alegre de que tu i Carla hageu sigut capaços finalment d'assumir la vostra relació de parella amb totes les conseqüències, cosa que em mereix un gran respecte...


Espere que aquest estiu puguem passar uns dies juntes. Hem de parlar de moltes coses.


Reb una forta abraçada,


Francesca


En dipositar el paper plegat dins el sobre vaig escriure l'adreça amb lletra clara. Després, com solia fer en acabar la jornada, vaig desar acuradament els fulls en la carpeta. Un lleugera pena m'entelà els ulls per un moment. Obrí un calaix de la taula i vaig ficar-la dins.

Imsomni
























Renou d'ombres a la nit,

les hores vessen de records

bullint a ganys, desafiant,

eixiu de nit. Somnis traïdors

àvids cerqueu

la foscor i els silencis.

Mil eixams d'insidioses abelles

fiblant a cop, geloses de la mel,

em furteu la pau dolça del son.





dilluns, 14 de juliol de 2008

Memòries de la desmemòria 12



Consignar els fet que conformen una vida- varies vides- és un parany, ja que mai es pot delimitar la seua pròpia complexitat mai es poden contar els fets asèpticament sense projectar els propis fantasmes, sense fer valdre les pròpies raons...Així que m'acontentaré tan sols en reflexionar sobre alguns punts que m'oferixen algun interès.

Dit açò manifeste la meua necessitat de distanciar-me del fets, per raons obvies, així que passaré a narrar-los en tercera persona.

Durant aquells darrers dies va tindre la oportunitat de parlar de records, de vivències compartides amb diverses persones, amigues, germanes...I se'n havia pogut adonar, amb una perplexitat ingènua, que els records que ella creia haver conservat intactes, fins i tot amb certa aroma d'immortalitat, les altres se'ls havien desestructurat a tal punt que semblaven gairebé no recognoscibles. Qui feia trampa? es demanà. La feien tots, és clar-va pensar- Cadascú els adobava a a la seua manera, els deformava allargassant i eixamplant arbitràriament certes zones o envoltant-los d'un vel subtil per a embellir-los, si escaria, o bé intensificaven les ombres per ressaltar el dramatisme de la situació. Tot i que de vegades es recorria a acolorir-los a la babalà per tal de dotar-los d'un matis humorístic...Aleshores era evident que hom manipulava el passat en funció d'uns interessos quasi sempre inconscients de la mateixa manera que eix mateix passat les manipulava a elles al seu torn, a l'hora d'enfrontar noves situacions.

Aquell dissabte va tornar de la platja on hi havia passat un parell de dies, invitada per la seua germana, prenent el sol, nadant i pensant quasi tot el temps en aquell home. Atès que no hi havia pogut posar-se en contacte amb ell, les dues setmanes que seguiren a la seua coneixença, se li feren extraordinàriament llargues.

En aquells moments, però, no era ell el centre del seus pensaments sinó la seua germana. Llavors va comprendre que havia arribat el moment de no contar-se més mentides sobre la naturalesa de la seua relació. La seua havia estat de sempre una història negra. Les actituds conciliadores mai no li havien aprofitat de res. Per primera vegada es va plantejar si havia arribat l'hora d'allunyar-se d'ella definitivament. S'admirà de la fredor amb la que contemplava aquesta possibilitat.

Si tornava la mirada al passat retrobava invariablement la seua presència dominant. Ara ho recordava sense experimentar dolor, amb una completa indiferència. Li havia amargat els anys de la seua infantesa tant com va poder. Encar que aquell període fou tan ric, tan ple d'emocions, que l'altra no va tenir la força suficient per a determinar-la. Almenys els primers anys de la seua vida, els que varen passat separades, després, però, la seua ombra va caure al seu damunt com una maledicció.

Se la passava controlant-la, desbaratant-li qualsevol iniciativa, de vegades la ridiculitzava per una ximpleria. La espiava per tal de descobrir tots els seus possibles secrets. Al seu voltant hi va crear una atmosfera tan asfixiant, que a l'inici de la seua adolescència li va fer desitjar la mort. I per què?. Era la major, de caràcter rebel, no hi va haver manera de fer-li respectar unes mínimes formes de convivència. Els pares es van reconèixer impotents. Potser li adjudicaren prematurament excessives responsabilitats. Ofegats per l'excés de treball no havien tingut temps ni preparació per supervisar com calia la seua conducta. Després d'uns anys havia esdevingut un ésser tirànic capaç d'imposar la seua voluntat a la resta de la família i allà on fora.

Al seu costat ella només aspirava a passar inadvertida. Llavors era com una ombra vestida amb l'uniforme del col·legi. Se sentia com si no fos ningú, sense dret ni a emetre una queixa, ni a expressar les seues necessitats, ni esperar res, tan sols desitjava que la ignoraren. D'alguna manera havia comprés que el mer fet de la seua existència, ja constituïa un dificultat afegida a les moltíssimes que havien d'enfrontar els altres. Aleshores tenia el convenciment de que no comptava ni amb l'afecte ni amb la comprensió de ningú, ni encara la dels seus pares. Tan implicats estaven en la seua pròpia problemàtica de parella que els era impossible considerar la situació de les seues filles, aproximar-s'hi, compartir ni de lluny el seu món.

Vivia en un aïllament total. Els seus sofriments tenien un doble origen, per una banda el que li produïa el col·legi de monges en el que cursava els estudis; la rígida disciplina, l'amenaça constant de les notes i informes sobre la seua conducta i el seu rendiment, la manca de llibertat, l'absència de joc, l'enfonsament de tot aquell petit univers que havia gojat durant la seua infantesa. Per altra banda la pena que li produïa la situació familiar, les discòrdies entre els seus pares, els maltractaments que s'infringien...

Aquell entorn li va generar un continu estat d'ansietat que li causaria greus repercussions al llarg de tota la seua vida.