dimecres, 23 de desembre de 2009

Altra esquerra és possible


Miguel Esplugues (Burjassot)


L'esquerra deu honrar el seu esperit crític, i ser capaç de criticar-se a si mateix. Els conceptes de lluita de classes, dictadura del proletariat, el materialisme històric, etc, són totalment insuficients per donar compte del món complexe i accelerat en el que vivim. La realitat ha canviat molt, però el pensament de l'esquerra, molt poc. Quins són o deuen ser les seues noves bases de convivència i joc polític? Pel moment no ho sabem amb certesa, tot i que un dels punts de partida de "l'altra esquerra possible"
-->
(Fi del primer acte)
té relació amb l'actitud mental: el pensament ampli, dinàmic i dialèctic, obert a crítiques i noves idees, a la pràctica de la tolerància...Amb unes neurones fresques, curioses, inquietes. Sols així l'esquerra anirà construint i trobant els conceptes i punts de vista que necessita per interpretar millor el signe d'aquests temps.


A més d'una actitud mental oberta, ¿què demana l'altra esquerra possible? ¿quines altres coses deuen definir l'esquerra actual? De primeres capacitat de sentir i de commoure's. No es prou tenir la ment amplia i nous conceptes, idees o teories per interpretar millor la realitat, sinó també el "cor" per sentir-la. En aquest món frívol, competitiu i individualista, l'esquerra deu destacar-se per un alta sensibilitat i intolerància davant la injustícia, la seua capacitat de commoure's front a la pobresa i el dolor aliè, la seua generositat i humanisme, el seu suport a l'honestedat i a la veritat, per la seua senzillesa i humilitat, la seua al·lèrgia a la prepotència i a l'arrogància. També saber percebre amb llàgrimes el sofriment de l'altre que apareix en les estadístiques; saber descobrir i sentir la gent darrere les xifres.


¿Podrà tindre's per esquerrà aquell que passa indiferent al drama humà, que s'endevina a l'altre costat del vidre del seu vehicle, quan algú l'intenta netejar el cristall del parabrises; o aquell que no té més remei que humiliar-se per demanar caritat al carrer? El cervell dels que se consideren d'esquerra no sols deu estar exercitant el seu lòbul esquerre racional i analític, sinó també el lòbul dret sensible i sintètic, porció cerebral on biològicament es processen i experimenten les profunditats de l'afecte.


Els d'esquerra no deuen ser ni actuar com els altres per venjança, ressentiment, frustració, odi u oportunisme, ans per convicció, esperança, amor i interès pel progrés i benestar del món i de la humanitat.


En fi, ser d'esquerra, de l'altra esquerra possible, no sols implica una nova actitud mental, una actualització del concepte i del pensament, una manera renovada de veure i interpretar la realitat, no només un altra forma de pensar, ans també una activació del sentir, una capbussó a les profunditats de les més nobles i belles energies de la Terra i dels éssers humans que pertanyem a ella.

diumenge, 13 de desembre de 2009

QUIN SIGNIFICAT TÉ QUE UNA LLENGUA SIGA DECLARADA OFICIAL?



En el marc jurídic espanyol, "és oficial una llengua, independentment de la seua realitat i pes com a fenomen social, quan és reconeguda pels poders públics com a mitjà normal de comunicació entre ells i en relació amb els subjectes privats, amb plena validesa i efectes jurídics". Així ho estableix la sentència 82/1986, de 26 de juny del Tribunal Constitucional.


En altres paraules, que una llengua siga oficial vol dir que és llengua de les administracions i les institucions i que aquestes la tenen com a vehicle normal de comunicació interna, entre elles i d'elles amb els ciutadans.


Com a ciutadans individuals ("subjectes privats"), l'oficialitat implica que podem usar-la davant qualsevol altra persona o entitat i en qualsevol situació sense que se'ns puga denegar la comunicació per raó de la llengua que usem ni se'ns en puga demanar cap traducció. Tot això dins el territori on és oficial i amb independència de l'administració amb què ens relacionem. Això vol dir, amb especial referència a les diverses administracions, que davant de qualsevol d'aquestes, bé siga l'administració local (ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, diputacions), l'autonòmica (conselleries, instituts, centres de salut i hospitals, etc.), l'estatal (ministeris, delegacions ministerials, comissaries, casernes, etc.), la de justícia (tribunals i jutjats), la institucional (universitats, etc.) i fins i tot l'europea (per exemple, l'Oficina de Marques d'Alacant) que estiguen radicades al País Valencià, que podem adreçar-nos-hi en la nostra llengua i que tenim el dret irrefusable de ser atesos també en aquesta.

dissabte, 12 de desembre de 2009

DRETS LINGÜÍSTICS



Drets lingüístics bàsics


Llengua oficial
El català és llengua oficial al País Valencià, amb el nom de valencià, d'acord amb l'Estatut d'Autonomia de 2006 i segons que estableix l'article 6 d'aquest ("L'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament de, i en, l'idioma valencià"). Aquesta oficialitat, regulada per l'article 3 de la Constitució espanyola i fixada per l'Estatut d'Autonomia, es desplega amb més precisió en la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià.

dimecres, 9 de desembre de 2009

PARTIR




Aquesta cinta es l'última obra de la directora francesa Catherine Corsini.
L'argument té importants referents en la literatura clàssica con Ana Karenina o Madame Bobobary o bé l'Amant de Lady Chaterlay, per citar-hi alguns. El tema central, uns personatges són sotragats per uns sentiments amorosos de tal intensitat que canvien el curs de les seus vides, al punt que els inhabilita per seguir vivint de la mateixa manera. Fins que la reacció de l'altra part- el marit-, els aboca a un punt d'extrema violència.


Si analitzem la situació ens trobem, una dona que viu una relació conjugal que li proporciona una insatisfacció interior, la qual d'una manera misteriosa, la prepara per viure en plenitud el sentiment de l'amor amb altre home, el seu desig d'una relació amorosa intensa i completa, una relació fluida en termes d'igualtat afectiva. Un bell tret de Zuzane, la protagonista, és la seua sinceritat. I just aquesta qualitat esdevé una trampa mortal inevitable. Esclar viure en parella no garantix el coneixement de l'altre. Massa sovint alguns marits sostenen la indigna actitud de considerar la dona com una possessió personal. Massa sovint aquest egoisme insà es confon amb l'amor, que per definició és tot el contrari. Massa sovint la dona és doblement castigada pels seus sentiments i per la seua sinceritat, dos factors que no són de cap de les maneres motiu de punició.


Anant un punt més enllà en la reflexió sobre la situació que es planteja a l'obra, arriben a constatar el dret inqüestionable a la llibertat. "¿Si no sóc lliure què sóc"? com va dir el filòsof...Res, ningú, baix cap concepte, de cap naturalesa, se li pot negar a una persona el dret a prendre les decisions que crega oportunes en el seu moment, en base a les seus pròpies raons, que pot explicar detalladament o no. Basta que plantege honestament als afectats, el marit, els fills... la seua decisió. Tot assumint els compromisos que hi son adients. I mentre no tinguem clar que cap persona ha de romandre en determinada situació de relació amorosa- dins o fora del matrimoni institucionalitzat- contra la seua voluntat, seguirem estant molt aprop de la caverna. Mentre el dret a la llibertat no sia reconegut amb una evidència fora mida, per molt avenços que haja aconseguit la humanitat, seguirem sotmesos a la part mes obscura de la nostra animalitat, en el pitjor sentit del terme.


Pel que fa a la meua opinió sobre el film, és evident que el considere un aposta valenta per donar l'oportunitat de descodificar moltes situacions, sobre les de vegades que passem per damunt sense aprofundir en l'autèntic significat.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Exposició: LA DERROTA






20.30h Inauguració exposició: La derrota. La fi de la guerra civil 70 anys després
L'1 d’abril de 2009 s'han acomplit els 70 anys de la fi de la guerra civil, en la qual la República, que encarnava els ideals de democràcia i llibertat, fou derrotada per l'exèrcit de Franco, amb el suport de l'Alemanya nazi i de la Itàlia feixista. L'exposició sobre “La derrota” vol fer memòria històrica de l'efemèride, recollint els esdeveniments més significatius i les conseqüències més doloroses que per al País Valencià va implicar. Els darrers mesos de la guerra la població civil va haver de patir els bombardeigs continuats per part de l'aviació franquista, mentre s'aguditzaven els problemes de la subsistència. L'ocupació militar per l'exèrcit franquista, la imposició de la nova parafernàlia feixista, el drama del port d'Alacant, els camps de concentració, els consells de guerra i els escamots d'execució, l'exili... varen definir una nova situació històrica, que va condicionar el nostre futur durant els següents quaranta anys.

Una producció de l' Associació Arxiu de la Memòria “Joan B. Basset” amb la col·laboració de la Fundació Ausiàs March.
Comissari: Pelai Pagès Coordinació: Vicent Sampedro i Ricard Camil Torres Assessor fotogràfic: Gaspar Díez Pomares

Més informació: http://www.octubre.cat/activ_fitxa.php?id_activitat=1008


NECESSARI: CONEIXEMENT DEL VALENCIÀ PER ACCEDIR A UN LLOC DE TREBALL A L'ADMINISTRACIÓ

ACPV s’adherix al Manifest a favor del coneixement del valencià per accedir a un treball a l’administració


Representants de diverses associacions, sindicats i partits polítics es concentraren el passat 23 de novembre davant la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques en el 26è aniversari de la Llei d’Ensenyament i Ús del Valencià (LUEV) per presentar públicament el “Manifest a favor del coneixement del valencià per a l’accés a un lloc de treball de les administracions valencianes”.
ACPV particià en aquesta concentració per reclamar al Govern valencià que no vaja per darrera de la societat valenciana pel que fa al reconeixement de la llengua pròpia dels valencians també en l’administració pública i la seua relació amb els ciutadans.


ÚS OFICIAL DEL VALENCIÀ A RTVV

José Ignacio Pastor, vicepresident del Consell d’Administració de RTVV, i Mercè Teodoro, cap del servei jurídic d’ACPV, presentaren un recurs d’alçada davant el President de la Generalitat, Francisco Camps, com a superior jeràrquic del Consell d’Administració de RTVV per l’incompliment d’aquesta institució de l’Estatut d’Autonomia que estableix que el valencià és llengua oficial.
Pastor rebé una notificació del consell del què és membre, només en castellà i va presentar una sol·licitud al President del Consell –la primera reunió a la que assistia José Lopez Jaraba com a president- en la qual demanava, que tant la convocatòria com la documentació annexa estigués disponible íntegrament en valencià, abans de celebrar la reunió. La sol·licitud no va tenir resposta i la reunió es va celebrar igualment.
El recurs presentat solicita la nul·litat de tots els acords als que s’arribaren en dita reunió, per la no utilització del valencià sent com és llengua oficial i pròpia de la administració valenciana, i per la violació dels seus drets lingüístics com a ciutadà valencià.
En el moment de presentar el recurs, anaren acompanyats d’un periodista que havia de fotografiar el moment d’entrega i la Presidència de la Generalitat el va fer fora, amb la conseqüent limitació del dret d’informació i del dret a la presència als mitjans de comunicació dels afectats.

diumenge, 29 de novembre de 2009

F. Nietzsche - Crítica i alegria


543) La crítica i alegria.-La crítica, tant la parcial i injusta com la raonable, procura tals delits a qui l'exercís que el món deu gratitud a tota obra i a tota acció que incite molt i a molts a la crítica; doncs darreres de la crítica s'arrossega una resplendent cua d'alegria, enginy, admiració d'un mateix, orgull, ensenyança, propòsits d'esmena. El deu de l'alegria va crea les coses roïnes i les mediocres per la mateixa raó per la qual va crear les coses bones.

divendres, 27 de novembre de 2009

La mar

Un encís, una atracció irresistible. El seu color, el seu sabor... L'agafe amb les mans fent conques i es veu transparent. Els meus ulls s'emplenen d'aquella immensitat blava i canviant, d'infinits matisos. Ella m'atreu, em crida, em suggestiona, m'arravata com una tendra passió. M'imagine sovint immersa en ella, que per baix de la superfície em transporta a paradisos ignorats. La experimente com una presència màgica.


Em desperta un desig immens de submergir-me, de jugar amb l'aigua esguitant, corrent per la vora saltironant sobre les ones. De vegades m'hi fan caure. De vegades una onada m'engoleix i em perd per uns instants, em quede cega. Estossegue després de engolir-me'n algun glop. Ahhgg...Com em cou la gola. Em refregue ells ulls que també em couen. I torna el meu somni de romandre a la mar, sempre, de mirar-la, d'admirar-la, de sentir-la com em mulla, com em renta, com em nega, con em sacseja...Com lluitem, com juguem.


A l'arena m'estire m'arrebosse de cap a peus, em reblesc...m'enfonse, sota el sol que em mira des d'allà dalt, superb, perquè saps que a ell, ningú no el pot mirar, però m'agrada la seua escalfor, i com em fibla la pell.


M'imagine que em banye amb un xiquet que m'agrada molt. Ambdós ens introduïm per un accés que hi ha al fons, i que tan prompte passem-hi es tanca, com la gruta d'Alí Babà, i ens trobem de sobte a un lloc secret, sense aigua, a soles, mullats i nus. Ens acaronen amb dolcesa i sentim bategar els cor...I aprenem a gaudir del plaer.

diumenge, 22 de novembre de 2009

No puc escriure


Tinc tantes coses que explicar, tantes i tan diverses, tants quaderns plens, ...I ara tinc el cap ple de malalties que m'han contat unes amigues del fòrum. Per a què són els fòrums. Per què m'he ficat al fòrum, a aquest fòrum vull dir. No, no ho comprenc. Clar que jo no sabia con funcionava això, això del fòrum vull dir. Una va acumulant petites decepcions i arriba un moment que en té tantes com per posar una "paradeta". Els projectes superen amb escreix les possibilitats de realització. Un projecte en principi és bo, és com una corda que de sobte s'hi presenta convidant a enfilar-te. A on? tens una vaga idea, o tens una idea molt clara, però és només una idea. Amb idees només no fem res, sense idees tampoc no en fem res. I bo, t'organitzes per dur-la endavant, la idea. Això, però, no es tan fàcil, és a dir pareix fàcil i després resulta que mamprens un camí...i es talla. Dius no, no hi serà per aquest indret. Vas i en proves d'altre,  i, tan prompte estàs convençut, te'n adones que no, que tampoc. Et sorprens a tu mateix perquè ara si que creies, pobret meu, que anaves encarrilat. No obstant sent que, malgrat que ja ho tenies clar, se't difumina i acaba esvaint-se. No tens res que pensar, perquè els pensaments et tenen a tu, venen sols, esclar. Ningú diu: vaig a fer pensaments com si fossen bunyols. No, no, si no és eixa la qüestió, és altra cosa, tot i que no saps definir-la. No et dones un respir, detectes certa impaciència. I després mentalment seus sobre una pedra i dius : tot açò per a què.


Bo, crec que no estic molt fina hui. Potser em caldria deixar les tecles i mamprendre la bici. Aire pur, i verd...-l'aire no, el color dels arbres- de la tardor, aquesta que no acaba d'arribar. Si de cas un passeig vora la mar. M'agrada guaitar els pescadors de canya. Quins pensaments tindran quan s'hi troben quiets aguantant la canya i mirant. Què miren el pescadors de canya, sembla que no miren res, només hi són quasi immòbils, com si el temps no comptara per a ells, con si no saberen que existeix la radio i el diaris; el món, un món on passen coses i una vida que, tard o d'hora, s'acaba. A l'altra vegada que nasca, com deia ma mare, em dedicaré a la pesca amb canya- però sense cucs, que em fan aprenció.


Potser, hui no és el millor dia per a decidir que faré la propera vida, suposant que en haguera un altra, de vida.

dissabte, 21 de novembre de 2009

El ritus de la lluna

Conte original de Marc Mateix


Un jove idealista, entusiasta i atrevit, Tams, vivia envoltat amb les ferides d'un ahir remot, a causa de les seues profundes al·lucinacions, després que la seua tribu el drogara i li tatuara en l'esquena una immensa Lluna, segons la voluntat dels Deus. Ara quedava atrapat en l'ombra del foc etern d'una antiga llegenda, segons l'enciser, també li vendrien a la ment uns somnis on visionaria com i qui aconseguí salvar l'Univers i el podria guiar per sempre.


-La pròpia consciència d'allò que ets dintre la es veurà a través de les teues accions- De tant en tant l'enciser, un home gran, que es quedava l'aldea per donar força espiritual als joves caçadors, entre altres tasques, pensava aconsellar a Tams. Aquest li seguia les expressions del rostre amb atenció, el mirava als ulls sense perdre detall de la seua saviesa i es sorprenia del seu valor humà.


Tams no era l'únic que experimentava eixes sensacions. Sabia que tota l'aldea s'involucrava , per el bé de tots. Una creença dels avantpassats contava que existix una veu misteriosa en aquelles ments que eren paraules d'un déu bondadós que els donava la felicitat de sentir-se estimats. El conjunt de joves caçadors no tardarien en arribar per saciar la fam del grup, amb dues serps i un mico adult. Decidiren descansar un moment a la cascada dels MusKury, una tribu veïna amb certes diferències, amb la que sempre s'havien portat bé. S'hi llevaren la roba i la deixaren a la vora, junt al botí de caça. Un bany dins d'aquelles aigües sagrades era la més gran recompensa a tan d'esforç.


En eixir de l'aigua i seure damunt d'unes fulles per eixugar-se a Tams s'hi va acudir contar el seu somni, aquell que visionava a la prodigiosa persona que havia salvat l'Univers: amb la qual la llegenda de la tribu tenia certa relació. Des de feia milers d'anys i molt més, a l'espessa selva convivien dues tribus amigues, encara que diferents en les seues creences. Al turó sur, els Muskury oferien ritus als astres i al turó nord, els Basuky tenien prohibit temporalment mirar les estreles, perquè els mals presagis anunciaven nit dolentes i perquè desconeixien els misteris de la Lluna.


L'enciser de la tribu els comunicava quan els astres i els esperits actuaven negativament
al firmament. Un indígena, jove i valent va haver de fer de missatger entre amb dues tribus. Al seu poblat es propagà el pànic a una estranya malaltia. Va llençar la canoa al riu on el corrent s'amansia. Devia replegar i recordar un missatge. Una solució i resposta al problema. Per a ell l'important era complir ordres i recordar el consell del seu poblat. Això era clau per a que la missió tingués èxit:"Que no buscaren la Lluna en el cel, la seua llum era símbol de mals presagis".


Al desembarcar entre les roques, li va semblar escoltar veus darrere d'uns arbres, possiblement es tractara d'alguns pescadors Muiskuyu. Va amagar l'¡embarcació darrere d'uns joncs i es recreà. Es penjà del coll un medalló de pell de serp, per ser reconegut en cas que hagueren d'identificar-lo. Ens veure'ls hagueren abraçades, bessos i conyes. El convidaren a sopar amb ells a boqueta nit. Con va poder observar alguns s'havien tintat els cabells, s'havien tatuat el pit i portaven a l'esquena uns raríssims instruments de música.


Les dones, nues, subjectaven als seus fills mentre li donaven mama. Els homes més alt i forts construïen un llac artificial al mateix centre del poblat. El jove intuïa que era per usar els tambors d'aigua; però en fer-se de nit s'adonà que era per mirar el reflex de la Lluna plena en l'aigua, i després interpretar si el futur presagiava catàstrofes naturals. Li esperava un sopar consistent en piranyes, serps i morelles de troncs de palmera.


Al voltant del foc un grup de gent animava amb un espectacle de danses únic al món sencer. De sobte es perceberen en la multitut unes mirades intrigades vers al centre del llac. A la superfície es descobria un fragment de Lluna. La població es va tirar les mans al cap, orant, recitant plegaries incomprensibles. El jove se sentia fascinat.


Passats uns instants escoltaren uns càntics procedents dels turons propers. Pel que veia els Basuky s'havien atrevit a desafiar els astres, trencant un costum mil·lenari. Els naturals d'aquella terra anaven repetint les plegaries de l'enciser, que venien a dir que els foren perdonats els pecats i purificassin la seua ànima, a canvi d'un sacrifici, matar el dimoni que existia entre la densa selva, l'anaconda. Una serp que es menjava a un d'ells cada cent anys. Entre oracions i salmòdies el jove va ser presa d'una gran nostàlgia, i amb gran dolor plorava en recordar els mals presagis.


L'expectació era total. Ningú se sentia tranquil, fins que per fi l'enciser va fer acte de presència. A les seues mans subjectava un conco de la seua pròpia sang, i amb un llenguatge sagrat mormolava la seua saviesa mentre es dirigia amb parsimònia vers al llac. I com en un somni el jove Basuky recordà el significat de les seues paraules: "Tot el cosmos està canviant d'òrbita, hauran infermetats i tardaran en recuperar la normalitat els fills dels seus fills. El senyor me guia i m'ha dotat de tots els seus coneixements. Amb la meua sang li demane que salve del horror a la meua gent..."


Van haver uns moments de silenci enmig de l'aldea. Era tradició, no interrompre el buixot mentre vesava la seua sang damunt el reflex de la Lluna en el llac. En eix instant tan especial el cor se'n ix del pit, la respiració s'accelera, el cap i els pensaments necessiten evadir-se, fugir...


De sobte es produí el silenci enmig del poblat. Quan s'escoltà el so de la sang sobre l'aigua l'enciser repetia sempre la mateixa paraula, cada vegada la pronunciava més i més fort, fins que es quedà sense alè.


Tothom començà a cridar enmig d'una gran confusió. Podia que fos una falsa alarma o tot el contrari. Que el cel els anés a castigar, per ves a saber quina raó, o que els anara a condemnar a mort. Nerviosos i commocionat es quedaren paralitzats per la por. El jove Batuky li preguntà al bruixot el motiu de tan rebombori, insistint en que havia de comunicar als Basuky el veredicte. Els va dir que els dies estaven contats, que una força maligna els castigaria a sofrir, i que només un miracle podria salvar-los. Necessitaven de seguida la sang més pura d'un indígena guerrer, per ser lliurada en un ritual sant, defensor de l'Univers que ens protegisca dels pitjors mals.


Eixa era la solució sens dubte. Amb tot no va dir quin ritus s'havia de fer, sols que l'esperit del Sant vivia a la cascada, ocult entre les roques i ningú coneixia la seua existència. Ell jove indígena, en bé de tots els altres, es va llançar a un gran riu i entre les seues tumultuoses aigües es colpejà contra les roques que sobreeixien i va quedar inconscient poc abans d'arribar a la cascada.


Al dia següent es despertà al interior d'una cabana de fusta, mirant al sostre, incapaç de reconèixer on hi era. De sobte la cridòria de la gent el va fer pensar que estaven de celebració. Cantaven i reien alhora i pronunciaven el nom del Sant de la Cascada , Tams. S'incorporà i va veure un entorn semblant al cau d'un druida. Inexplicable. tot d'una va aparèixer el vell enciser dels Musuky i li donaren el tractament d'un jove déu.
- Què ha passat?
- Moltes coses, gràcies a tu. La teua sang és com la de Tams, neta i pura. El ritu de la Lluna ha fet despertar a tams i ha purificat el nostre petit món. En això va compareixer un altre enciser, que acostant-s'hi li va prendre la mà i li va dir:


-La pròpia consciencia d'allò que ets i qui ets dins la tribu es veurà a partir de les teues accions.

dimarts, 10 de novembre de 2009

La Carta de la Terra

      Ens hi trobem en un moment crític de la història de la humanitat en el qual se necesiten canvis fonamentals en els nostres valors, institucions y formes de vida. El sorgiment d'una societat civil mundial està creant noves oportunitats per construir un mon democrátic i humanitari.


La Carta de la Terra és una declaració dels principis fonamentals per a la
 construcció d'una societat global al segle XXI que siga justa, sostenible i 
pacífica.
Faça clic ací per llegir la Carta de la Terra

La Iniciativa de La Carta de la Terra és un moviment massiu format per 
ciudadans informats, responsables i actius, que donen suport per milions de persones arreu del món.


Todo individu, familia, organització i comunitat té
un paper vital que complir per a construir
una comunitat global sostenible.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Barrio Sesámo


40 anys entre peluixos i titelles



Un 10 de novembre de 1969 es va emetre el primer episodi de 'Barrio Sesamo' en la televisió pública estadouninenca. Quatre dècades i més de 4 mil episodis després, l'espectacle protagonitzat per les titelles de Jim Berson han esdevingut  un element més de la cultura popular de varies generacions. Els meu fills van jugar amb unes titelles d'Epi i Blas que un any els deixaren els reis...De vegades imitaven les seues veus i improvisaven un diàleg...eren molt divertits. I jo conserve un record molt tendre d'aquest personatges ingenus, dolços, propers. 



Per molts anys !!!!!!!!!

dissabte, 7 de novembre de 2009

HOLLYWOOD CONTRA FRANCO


Documental


Per a mi ha sigut una autèntica sorpresa aquest treball cinematogràfic. Dirigit per Oriol Porta, productor català, del que és també guionista, ha tingut l'esplèndida idea de mostrar-nos en una pantalla unes imatges quasi ignorades per a la gran majoria de la població. La consigna del silenci que es va imposar al seu moment ha durat i ha perdurat, i encara hui la guerra Civil Espanyola amb totes les seqüeles de repressió brutal, és pot dir que és la guerra silenciada. Jo mai he pogut comprendre com els meus pares van morir-se sense parlar de la guerra, que va ser tan determinant en les seues vides com en les nostres, les dels seus fills. Un grapat de referències esbiaixades que gairebé podria recordar-les totes i poc més.


Després, molts anys després, vaig haver de buscar respostes als llibres. I va ser com si s'encengués un rastre de pólvora, quan més anava coneixent, més anava comprenent aquest temps esfilagarsat i caòtic que m'ha tocat viure; quan més descobria a través de les lectures més "perquès" em plantejava. No es pot construir la història d'un poble sobre el silenci i la ignorància, i molt menys sobre els enganys i les mentides que ens han contat.


Ara al tenir la oportunitat de veure-ho en imatges, de sentir testimonis de gents diverses, ara, amb el distanciament que dona el temps, per fi podem començar a reconstruir la nostra l'autèntica història. Però necessiten encara molta informació per poder formar-nos una idea d'allò que va ocórrer, no com un fet aïllat, sinó com a conseqüència de d'una sèrie de situacions anteriors, sempre obeint a la llei causa-efecte.


Cal que es facen molts treballs d'aquesta qualitat: documentals, pel·licules històriques, biogràfiques...Calen directors de talent i agalles per a contar-nos moltes coses encara, cal que s'expliquen bé les lliçons a les aules dels centres educatius, per a que no enganyen a les noves generacions com ens han enganyat a nosaltres. Cal que perdem ja la por a mirar de front el nostre passat col·lectiu, el parlem, el comentem i el discutim. Tenim una gran tasca pendent. I ja és inajornable.

dimarts, 3 de novembre de 2009

AGORA, d' Alejandro Amenábar


He de fer una referència per força a l'escel·lent treball del director Amenábar, es tracta de la seua última obra. Em va deixar agradablement sobtada i em va fer reflexionar- que és una de les intencións que deu proposar-se tota obra cinematogràfica-. L'argument: segleIV, Egipte, baix l' Imperi Romà. Les violentes revoltes religioses als carrers d' Alexandria arriben a la seua llegendària biblioteca. Atrapada rere els seus murs, la brillant astrònoma Hipatia lluita per salvar la saviesa del Món Antic amb ajuda dels seus deixebles. Entre ells, els dos homes que es disputen la seua estima:Orestes i el jove esclau Davo, que es debat entre l'amor que li professa en secret, i la llibertat que podria obtenir unint-se al implacable ascens dels cristians.


Mai no havia considerat la situació histórica del cristianisme des d'aquest punt de vista que ens proposa el director. Es a dir quasi sempre els cristians havien sigut els bons. Bé, però i si amb el fanatisme de la fe quatre-cents anys després de Crist, tenen un concepte distorsionat, en el millors dels casos, de la doctrina del seu fundador, i si els més agosarats ambicionen el poder manipulant al poble ignorant en funció de les sues conveniències, i si els "fidels" basen la seua fe esperant que caiga tot del cel, con diu la bíblia que va caure el manà, l'aliment del cel per nodrir al poble d'Israel en la seua travessia per desert conduits pel seu cabdill Moisés a la terra de promesa.


Estic convençuda de que si cadascú, individu, poble, nació...s'hagués dedicat a respectar les creences dels altres sense interferir-hi, en base al respecte que ens devem com éssers humans, el món hagués siguts més segur i pacífic. Haguéssem desenvolupat les ciències amb cola·laboració d'uns amb altres; la qual cosa ens hagués portat una pau i una prosperitat en la que no hem pogut mai ni somiar. Les religions han estat la racionalització, en termes psicoanalítics, l'excusa de les tendències perverses d'alguns homes, que en seu afanys de poder no han provocat més que destrucció de tot allò que ha estat objecte de destrucció. I seguim igual. Per dissot.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Hui mateix amb ONO


Fa un mes que no veig la televisió. No, no és una promesa a la mare de Déu dels Desemparats, només és gossera. És a dir fa molt de temps que el comandament a distància no funcionava bé, però últimament és que ni bé, ni malament. Entre que ONO havia canviat la presentació de la selecció de canals i que l'aparell està tan usat que ja l'hi s'han esborrat per l'ús algunes indicacions...Si, bé ja fa temps que amb penes i treballs vaig poder contactar amb una de les operadores de la monstruosa empresa i finalment vaig arribar a la conclusió de que si anava a una de les tendes ONO a València sites a...I l'operadora de torn em va dir les adreces a una velocitat que no vaig ser capaç de retenir-ne cap. Vagament em sonava algun carrer, però mai no trobava el moment.


D'això fa no sé quants mesos. Amb moltes dificultats vaig estat defenent-me amb el comandament antediluvià fins a ahir, que em vaig dir: Llum, de hui no passa resoldre el tema. Mare meua, per trobar el telèfon d'atenció al client...Perquè per la web , ni de conya. Em vaig posar a buscar els papers de quan vaig contractar els seus serveis en un pak complet-fa la tira d'anys- Per fi trobe un tel. i toque. Em respon la música, després una veu enregistrada m'advertix, com si fos un cas d'espionatge, que tota la nostra conversa per seguretat quedarà gravada...Per fi em contesta una veu humana amb accent hispà. Em va dir que li explicara exactament què em passava- a mi res per, per sot- Li vaig dir que el comandament del televisor era tan vell i estava tan usat, que no responia. Ella es va dedicar a donar-me tota classe d'instruccions, sense parar-se a escoltar-me, sobre com havia de manejar la nova graella de la programació, cosa que jo ja havia descobert per ciència infusa. Li vaig dir que no era eixa la qüestió, sinó que l'aparell, possiblement, degut al molt l'ús no funcionava. I va respondre'm que havia de donar-li totes les dades de la meua identificació per poder atendre'm. Fet. Continuem, s'entossudix en que prove una vegada més. D'acord, i pense, per donar-li gust, atès que la telepatia encara no funciona. Res, de la graella, com feia setmanes, no passava. Torne a tocar. Es torna a repetir tot des de el principi. Per fi una altra veu hispana em diu exactament les mateixes paraules, encara que no hi eren gravades. Li pregunte que a qui l'hi havien donat ells les instruccions, per a manejar el canvi efectuat, sense previ avis, aquest estiu en la presentació dels programes. Es fa la sorda. Donant-me a entendre que era jo- la figa- que després de tota una vida no sabia manejar el comandament. Torna a demanar-me la "filiació", i a explicar-me com a una pàrvula, quins botonets havia de tocar. Li reitere que com a tocar jo els toque, però no obeïxen. Em pengen de nou. Torne a telefonar per tercera vegada i es posa una veu d'home, un tècnic, i em diu que li explique el problema, perquè si ho pot solucionar des d'allà, s'alforraria haver de venir...Li conteste que porte tota la vesprada donant-los explicacions sobre el particular i que no havia tret res en net, a més, que era una qüestió molt senzilla, que el comandament a distància no funcionava i havien de substituir-lo, a més vaig afirmar amb vehemència, que per la factura que pague cada mes, crec jo que, tinc dret a que m'envien un tècnic a casa que em solucione el problema. Després de contar-me la seua vida, acaba dient-me que sí, que ve immediatament a la meua casa.


Entra, mira i comprova- un minut- diu es qüestió de comandament a distància que no funciona. Increïble! Tot seguit en desenfunda un de nou i: solucionat!L'aparell de tv va perfecte. A tot això em va dir que la nova programació era una merda i que encara no estaven enllestits els fullets explicatius que s'havien d'haver repartit als clients al seu moment. Que si tenia algun problema que tocara o acudira a una de les tendes ONO, que vaig haver de memoritzar in situ, aplicant les regles de la mnemotècnia; i després de carranquejar una mica em va dir que el perdonara, però que tenia la gola feta pols. I encara m'amolla que no va a cobrar-me els 10 euros que...I que si toquen que diga que m'ho han solucionat per telefon. A tot això ja començava a fer-se de nit, havien passat des de l'inici de la gestió quasi tres hores.
A que vivim al país de Xauxa?!

dimarts, 27 d’octubre de 2009

EDÉN A L'OEST


Al igual que en l'Odissea, l'Egeu és l'escenari on discorren les aventures d'Elies, el protagonista. En eixes mateixes aigües, baix el mateix sol i els mateixos cels com al despertar de la civilització. Després d'innombrables incidents i accidents, una escala al paradís i una estança al infern, el màgic final del seu periple es desenrotlla a París, París, la ciutat que resplendeix als anhels més profunds, al somni més agitat dels viatgers.


De l'entrevista al director


El director Costa-Gavras, un dels directors més guardonats a França, tracta un tema que té una enorme ressonància personal. EDÈN A L'OEST narra la història del destí d'un immigrant, contada amb una maduresa i una apreciació digna d'aquest grec que residix a París des de 1956, autor també de "Z" al 1969. Quan feia pel·lícules com aquesta, estava defenent banderes, denunciant injustícies, prenent partit al context d'un món on tot semblava prendre la senda del "progrés", on tot es feia amb la "millor intenció". Així que era important mostrar que la "millor intenció" també contenia "la pitjor". Hui, la sensació és que tot va a pitjor. I sobretot la problemàtica que pareix anar unida a la fatalitat, Volíem contribuir a aquesta visió desdramatitzant-la, si més no donant-li un to més lleuger i no barrejant-la amb alguns moments de gran violència. Intentem que la problemàtica de la immigració fora menys asfixiant, per apropar-nos a aquest home problemàtic des d'un angle diferent.


Entre aquests milions d'immigrants que conformen França, hi ha un que li diuen Costa-Gavras. Nascut a Grècia, és un estranger més al que li ha anat francament bé a la seua pàtria d'adopció. Gran part de la pel·lícula es basa en la seua història personal.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Dona de foc

foto de Klimtbalan


Moré, vine a l'hort dels meus somnis,

t'ofrenaré una pell que demana luxuria i

trasbalsa deus morens escolpits en marbre,

humits de rosada.


Faluca, em diràs, dona de poc seny...

I jo, com un préssec, colrada de sol,

fragant, tancant tot el suc,

em riuré de tu.

dijous, 15 d’octubre de 2009

Manifestació 9 d'octubre



http://www.acpv.cat/php/acpv-butlleti-e/manifestacio_nou_octubre_2009.jpg









dimarts, 13 d’octubre de 2009

LA PEL·LICULA DE jOAN jOEL




Joel Joan prepara una pel·lícula sobre la discriminació lingüística
L'actor Joel Joan està preparat una pel·lícula sobre la discriminació lingüística.
Acció Cultural participa en aquesta iniciativa recollint reclamacions de qualsevol persona que haja patit algun tipus de discriminació per raó de la llengua que parla. Per aquest motiu ACPV posa a la vostra disposició el TELÈFON DE LA LLENGUA 96 315 77 99 ext. 231, on podeu explicar els motius pels quals us heu sentit discriminat, front quina persona o institució, la data etc. També podeu emplenar el formulari que trobareu a aquest enllaç.
Telèfon de la llengua

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Carta de una médico a la Sra. Ministra de Sanidad...





Señora ministra, le propongo que sea usted la primera española que se vacune contra la gripe A. De hecho, con este despropósito llamado autonomías, si se vacuna usted y toda la cartera de gente que nosgobierna en España, el grupo control sería lo suficientemente grande como
para sentirnos todos más seguros.


Verá usted, le agradezco que me haya colocado a la cabeza de los grupos de riesgo y que tenga usted tantísimo interés en que no me coja la gripe.
Entiendo que usted me necesita para que el sistema de salud no se colapse; sin embargo, es una gran pena que al igual que usted se preocupa por mi salud y de repente me valore como un bien nacional, no se preocupe por mi situación laboral. La invito a que venga a ver mi contrato o el del resto de los médicos en este país. La gran mayoría trabajamos con contratos que en el resto de la Europa antigua serían una vergüenza.


Señora ministra, yo no me voy a vacunar. El virus no ha acabado de mutar y a partir de la última mutación deberían pasar seis u ocho meses para elaborar susodicha vacuna. Es decir, la vacuna que nos proponen no puede ser efectiva. En cuanto a su seguridad, ya tenemos la experiencia de vacunas para la gripe fabricadas con prisas; se usan adyuvantes peligrosos para poder poner menor cantidad de virus. Francamente, yo prefiero tener mocos tres días que sufrir un Guillain-Barré.


Señora ministra, a mí no me gusta ser un conejo de indias. El Centro de Prevención y Control de Enfermedades de la UE "espera a saber cuáles son los efectos de la vacuna en los adultos sanos para detectar posibles consecuencias adversas". Mire usted, casi que no.
Prefiero que se la ponga usted y me lo cuenta.


Señora ministra, se les está marchando el asunto de las manos. Está ya más que claro que este virus, aunque muy contagioso, es muy poco agresivo y más del 95% de los casos cursa de manera leve. Se espera un máximo de 500 fallecimientos frente a los 1500 a 3000 que provoca la gripe tradicional. Mientras tanto, usted está permitiendo un despilfarro de recursos inaceptable. Muchos hospitales en el país están siendo objeto de cambios arquitectónicos absurdos e innecesarios para prepararse para una hecatombe que ya sabemos no va a ocurrir. Se han gastado ustedes 333 millones de euros en esta pandemia de color y fantasía. La letalidad del virus es del 0.018%, francamente irrisoria.


Señora ministra, déjeme que le recuerde que la gripe A ha matado de momento a 23 personas y que tiene una tasa de incidencia de 40-50 casos por semana y 100.000 habitantes. Sin embargo, el tabaco produce en España 40.000 muertes al año y 6.000 por tabaquismo pasivo. Eso sí que es una pandemia, pero usted prefiere ignorarla. Es un tema menos atractivo y que le crearía multitud de enemigos. De los 447 muertos en las carreteras
españolas en 2008, ni hablamos, que no es de su cartera.


Señora ministra, explíqueme por qué tiene usted el Tamiflú bajo custodia del ejército. La eficacia de los antivirales en esta gripe es dudosa y de cualquier manera lo único que hace es reducir en un ratito la duración de los síntomas y con efectos secundarios no despreciables. Cualquiera diría que guarda usted bajo siete llaves la cura contra el cáncer o la peste
bubónica. Ponga el fármaco en las farmacias que es donde debe estar y déjese de fantasías más propias de Hollywood. Alternativamente, haga algo sobre la patente del osetalmivir y permita que lo fabriquen otras compañías farmacéuticas, así no hay agobios de estricciones.


Señora ministra, las previsiones de la Organización Mundial de la Salud ya se han patinado en ocasiones anteriores. Cuando la gripe aviar, predijeron 150 millones de muertos que al final quedaron en 262 fallecimientos. Se han vuelto a equivocar, no importa. Lo importante es parar la locura en la que estamos montados y esa, señora Jiménez, es responsabilidad suya.


Señora ministra, aquí una es una cínica por naturaleza. Demasiada gente se lleva tajada en este asunto. No sólo los fabricantes de las vacunas y los antivirus sino los que hacen las mascarillas, los de la vitamina C, los del bífidus activo, los fabricantes de ventiladores artificiales y pulsioxímetros, los de los pañuelos desechables, los productos de desinfección de manos, hasta los presos con enfermedades incurables que quieren aprovechar para marcharse a casa. Sin embargo, no me negará tampoco que la pantalla de humo les ha venido al pelo a su gobierno ahora que la crisis sigue su marcha, el desempleo tiene niveles históricos, nos suben los impuestos, sube el IRPF y baja el PIB. Una casualidad, supongo.


Señora ministra, una cosilla más. Si tengo que ver muchas más fotos suyas a media página con mirada astuta, trajes sexis y poses de modelo.... ¡me va a dar algo!


Mónica Lalanda ha pasado los últimos 16 años en Inglaterra, la mayoría
como médico de urgencias en Leeds (West Yorkshire). En la actualidad
trabaja en la unidad de urgencias del Hospital General de Segovia,
participa en varias publicaciones inglesas y también ilustra libros y
revistas con viñetas médicas.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Desilusiones


El retorno de los nómades


Lía Schenck
Si a pesar de todo lo dicho y de todo lo
que está atrás y delante de lo dicho, alguien
pudiese entender que los nómades son perfectos,
es necesario que se desilusione.
Ser perfectos y no comezer errores es
absolutamente incompatible con el espíritu de
curiosidad y de asombro de los nómades.
La curiosidad los lleva a tanteos y osadías
de los cuales muchísimas veces vuelven lesionados
o con espinas clavadas en algún lugar sensible
o con plumas fuera de lugar, precisamente
por no haber cometido perfecciones.
Los asombros los llevan a predisponerse bien
con las cosas de la vida y a sentir alivios
cuando descubren que ninguno de sus errores ni
de sus aciertos alteran sus armonías.
Si alguien pudiera entender que los nómades
están más allá de las tentaciones también
es necesario que se desilusione.
Los nómades químicamente puros
no existen.
En algún momento de sus vidas casi todos ellos
se han sorprendido girando como locos en los
remolinos de los cuentos sedentarios.
Casi todos ellos, alguna vez han metido
las manos o las pestañas en las trampas del sedentarismo.
En esos casos han pedido auxilio a sus amigos
y los que han podido se han desentrampado
solos.
Todo esto sin dejar de reconocer que algunos
hábitos sedentarios vienen bien en algunas
situaciones de la vida. Como no dejar los
zapatos en cualquier lugar o llevar agendas
con direcciones o tener a mano algún plano de la ciudad.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Mapa de los sonidos de Tokio


Direcció i guió: Isabel Coixet


Ryu és una xica solitària d'aspecte fràgil que contrasta amb la doble vida que porta:de nit treballa en una llotja de peix a Tokio i esporàdicament reb encàrrecs com assassina a sou.El Senyor Nagara poderós empresari que plora la mort de la seua filla Mildori que s'ha suïcidat, i culpa del suïcidi a David, un home d'origen espanyol amo d'un negoci de vins a Tokio. Ishida, un empleat del senyor Nagara que estimava a Mildori en silenci, contracta a Ryu per assassinar a David.


Es una història, si més no, misteriosa. Es revelen alguns aspectes fonamentals a la mirada d'un espactad@r atent als detalls. Tanmateix se conserva intacte l'enigma de la personalitat i de la història de Ryu.


Per a mi una obra interessant amb una estètica diferent i uns personatges que contrasten amb la seua cultura, i que habiten just al cor de la ciutat immensa que batega com un cor, nit i dia...Li trobe connotacions oníriques. Per a mi un bon treball, com els que ens sol oferir aquesta directora catalana.

FROZEN RIVER (Rio Helado)


U.S.A. 2008 Nombroses nominacions a diversos festivals i dos Oscar, a la millor actriu i al millor guió original.


Rai Eddy, una dona que viu en una caravana al nord de Nova York, es abandonada pel seu marid, que fuig amb els estalvis familiars. Ray deu treure avant als seus dos fills, intentant que el major no deixe d'estudiar, malgrat els greus problemes econòmics que afecten a la família.


Cinema independent, com era d'esperar. A banda del reconeixement de la premsa és realment una pel·licula que corprèn. La tenacitat de Rai davant les nombrosos entrebancs que li sobrevenen a conseqüència de l'acció del marid. Haver de passar per situacions veritablement perilloses sense deixar d'ocupar-se dels seus fills. Córrer riscs molt seriosos per haver de recórrrer reiteradament a una acció il·legal...Però el que més em va colpir va ser la solidaritat que s'estableix entre les dues dones de diferents races i cultures per ajudar-se a enfrontar els seus problemes vitals.


Al meu criteri és una cinta excel·lent que, com tota obra d'autèntica vàlua, té una vessant pedagògica, es a dir, ens ensenya a ser més persones, més humanes, més solidàries...A reconèixer eixos valors propis de la seua naturalesa, que encara sustenten algunes dones. Es reconfortant albirar aquests sentiments i pensar que per sort, no tots els valors s'han perdut al món actual.

Tinc ganes de tu


Patisc el síndrome del Adeu, i és que una li pren afecte als personatges, fins i tot a alguns dels dolents...Ja veus quina dèria. La pluja reafirma l'entrada de la tardor, els sol s'afeblix mentre el vent i la humitat alimenten un solatge de melancolia. Què serà dels meus estimats personatges, aquells amb els que havia conviscut al llarg de tots els darrers meravellosos dies, sense menjar, sense dormir... Els trobava a faltar, i res no em feia gola, ni el cinema, amb tant que m'agrada. Res. Rellegint alguns fragments encara, m'hi trobe a la solapa del segon llibre:


A tres metres sobre el cel , la seua segona novel·la, després de ser rebutjada per diverses editorials, va començar a circular fotocopiada entre els alumnes dels instituts de la capital italiana, fins a convertit-se en un fenomen social a Itàlia, om fins ara ha venut tres milions d'exemplars, i ha estat portada al cinema i al teatre en forma de musical. Tinc ganes de tu
es la continuació. Vosaltres que haguéreu fet? Quan la vaig acabar, uns dies després d'haver descansat, em vaig sentir a la glòria.

Perdona si et dic amor


Si, comprenc que pot sonar un poc a caramel de maduixa, però quan hi vaig acabar les més de sis-centes pàgines. Vaig tornar a la llibreria per veure si tenien alguna altra obra del mateix autor. Ostres, quan vaig veure que un altre dels seus llibres em feia l'ullet des del prestatge, se'm rigueren els ossos. I vaig eixir amb ganes de fer volantins camí de casa. Aquest tenia certes coincidències amb l'altre, l'ambient, el seu estil planer però molt expressiu i sobretot, també parlava de sentiments d'altra manera. Fins i tot es permetia certes llicències del llenguatge col·loquial. Buff, això va ser una de les coses que més en va molar, perquè et feia l'efecte que estaves sentint en persona com parlaven, pensaven, ploraven, reien, estimaven...i tota la extensa gama d'emocions que un és capaç de mostrar.


Ara, que l'última part és dura i em va fer reflexionar molt sobre la realitat de l'ésser humà i la metamorfosi a la que ens sotmet el temps. Quan vaig arribar a l'última pàgina em vaig convèncer de que reflectia la realitat sense contemplacions i com que li havia pres tan d'afecte al protagonista...em va doldre. Convençuda que eix final era perfectament plausible en vaig quedar ruminant-la.

FEDERICO MOCCIA, un altra classe de literatura


Encara estic encisada per l'escriptura d'aquest italià que m'ha fet passar estones delicioses amb els seus llibres. La cosa va ser així. Entre en una de les llibreries que sol freqüentar- atès que ja he desistit de les biblioteques públiques- Una portada, original, m'atreu. Prenc el llibre amb les mans sobtada. Escorcolle la contraportada. Un resum de l'argument de la novel·la i unes ratlles sobre l'escriptor. Va nàixer a Roma 1963. Treballa com a guionista de cinema i televisió. Les seues novel·les, molt populars en Itàlia, han triomfat gràcies a l'entusiasme dels lectors. Moccia té una capacitat especial per connectar amb la joventut -i amb els no tan joves- Els seus títols: Perdona si et dic amor, la primera, Impecablement traduïda al català, supose que també al castellà. Tinc ganes de tu, i la novel·la A tres metres sobre el cel. Jo sóc dura de rosegar pel que fa a les meues preferències literàries, ho confesse. Amb tot i això em deixe portar pel màgic llenguatge dels llibres. Quan de primeres els tinc a les mans em mormolen, alguns estan muts completament, d'altres em produïxen cert desig- el grau varia- d'altres, per contra , és com si se m'enganxaren als dits. No, no em pregunteu per què, és una cosa que note i que no sabria explicar-hi millor. Aquest me'l emporte. I quan arribe a casa m'oblide de totes les lectures que porte entremans, del munt de coses que he previst fer, de les hores i dels dies; i em llance a eix mar de paraules que m'enxampa, em suggestiona, em captiva, m'oblide del món i, com l'Alicia la del conte, passe a traves de l'espill. Despenge els telèfons i m'oblide me menjar. Quin plaer.

diumenge, 6 de setembre de 2009

Radioterapia

z

Vespres de San Josep. A ciutat...He vingut a la clínica per aplicar-me un tractament de radioteràpia. M'adrece a la infermera de recepció amb els papers a les mans. Que espere a la sala solitària a eixes hores del matí. Després un metge es dirigeix a mi i em demana l'informe de l'oncòleg, aquest indica que s'han d'aplicar cinquanta hores de radioteràpia en tres sessions. Em pregunta a què em dedique, i li dic que sóc mestra de Valencià. Tot seguit se somriu i es fa el simpàtic: i em diu que la qüestió de l'ensenyament hui dia...Si s'està posant cada volta més difícil, afirme, intercanviant algunes obvietats més. I m'amolla: doncs ara veurem com la té de gran...Li conteste: tenint en compte com sóc jo, em pense que anirà en proporció. Es desconcerta i desapareix i em deixa en càrreg d'una infermera que m'acompanya a l'habitació.



És una habitació especial, blindada, amb doble porta. La infermera em dona les instruccions breument amb gest inexpressiu. Jo crec que acabaran per donar-nos un fullet explicatiu, ben il·lustrat, això si, i ja t'apanyaràs. En fique al llit. En aquesta cura s'ha d'utilitzar material radioactiu, cessium, per tal de desactivar el procés de cancerització recent, m'ha dit.

Vora el llit un artefacte que sembla una caixa de les que duen a escena els prestidigitadors, una caixa gran i obscura, misteriosa i amb rodes. Em passa pel cap algun enginy de la "Santa Inquisició". Em despulle i em fique la camisa de dormir abans de tombar-me al llit. També m'indica que he de romandre tot el temps boca en amunt, just la postura que més em molesta. I que no em bellugue. Quede quasi immobilitzada.

Cinquanta hores! m'esforce en oblidar-ho. Conspire amb el temps perquè passe prompte i ho puga resistir. Tinc la ment com les parets de l'habitació. Fa un moment ha arribat el metge acompanyat dues infermeres més i tota la parafernalia. Amb un punts de sutura em subjecta la pila, que va unida a la caixa per una mena de cordó umbilical prou gros revestit de goma negra. A continuació connecta la caixa i l'espai s'ompli d'un zumbit i una vibració estranys. He d'estar completament a soles. Les radiacions són totes per a mi.

Ara he sopat molt bé i tinc calor. Em pense si seré capaç de dormir aquesta nit. El llit sembla una sauna i sue, sue...Aquí aprop veig un aparell d'aire condicionat. Si me'l engegaren una estoneta mentre m'adorm...

Em desperte i és de dia no m'explique com he pogut dormir. De seguida m'han portat el desdejuni. La infermera de torn entra com una centella, em deixa la safata i desapareix. Un te i dues porcions de dols de codony...Encara que jo, sense un cafè, no valc un quinzet. Ara tinc un dolor de cap grandiós. Una bona tassa de cafè em tornaria a la vida. Intente llegir però les boles dels ulls se'm resistixen.

Ha vingut el metge, el doctor que em va rebre tan afectuós, i ha comprovat que tot marxava normal. M'ha dit que demà me'n vaig, sobre les vuit de la nit. S'ha deixat la porta oberta. He tocat el timbre. La infermera ha vingut en un sospir i la tancat d'una forta revolada. Fa una calor insuportable. Sort que demà me'n vaig, es qüestió d'aguantar una altra nit i un dia més. Tinc la ment com les parets. Millor. I aquest soroll permanent... Si almenys pogués llegir...De vegades m'endormisque i tinc somnis d'aigua. Què lentes passen les hores.

El que no se'm va acudir ni de lluny fou que, a partir d'aleshores, mai més  podria practicar el sexe.