Un esguard de mar blava

Vaig arribar a l’Illa a la tardor d’un any qualsevol... La vella illa era un espai ombrívol sota les fulles daurades i el verds malaltissos que guaitaven per sobre el mur, amb la porta petita de fusta corcada. Una Illa de sol tardorenc i coloms que aletejaven, en curtes corregudes, dels arbres del pati als terrats de les cases veïnes; i altra volta al colomer de fusta pintada d’un blau cridaner. Que lluny restaven ja les passades escales del meu vol per antigues escoles. Sí, llavors vaig arribar a quell poble, con si una fada, en adonar-se dels meus desitjos, m’hagués transportat allà. Mirava al meu voltant, amb ulls nous coses velles, tot consumit pel temps. L'aula quadrada i reduïda tenia dues finestres, una donava al carrer, l'altra al pati. El comú era un retret antic amb una tarima de fusta i una porta de fusta també plena d'escletxes. Al costat hi havia una pica per rentar-se les mans i una font amb una aixeta de llautó  ben concorreguda de vespe...

Tancat a casa la major part del temps, no sóc amant de llepar, no tinc déus, ni pensament de trobar-me en tal cas. Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus El meu treball el demostre com puc. I tant com puc, em done tot a ell. Millor, pitjor...El judici és vostre. I amb l'ofici, arribaré a ser vell. Llavors veurem quina retribució em tocarà en tant que jubilat. Si dic això, és perquè com he dit, no sóc amant de llepar un sol dit. Jo sé que vaig amb les meues cançons saltant històries, saltant situacions. Ara dic groc, i després passe al verd. Sé que és difícil seguir-me l'explicat. Per tant, per tots em vaig a presentar: Jo ací explique a la meua manera uns fets, un temps, una estima, una idea. Jo sóc l'artista el cantant, el pallasso. Per a uns pollet, per a altres una fera. Com bé veureu, no arribe a l'u setanta. Si com he dit al bell començament sóc dels qui resta a casa el major temps, no és pas per boig, ni per sentir-me estrany. ...

"Y acordaron que la lluvia Es una manera de ser que tiene el agua." Los nómades son seres humanos que descienden de los monos y descienden de las lunas y de las enredaderas. Descienden de todo lo que se traslada desde las alturas buscando abastecimientos o descubriendo alcance Los monos de los cuales descienden, no pertenecen a la rama de los tres monos sabios que se tapan los ojos, los oídos, y las bocas. Pertenecen a la rama de los monos que descubrieron las sombras quietas de la luna y las sombras cambiantes y bellas de ellos mismos y de todas las cosas de la tierra. Los nómades tienen alas para volar pero cuando andan por la tierra y tienen frio, transforman sus alas en bufandas. Cuando tienen sueño las transforman en almohadas y cuando llueve no las transforman en paraguas y caminan bajo la lluvia mojándose las alas. Lía Schenck , El retorno de los nómades

Memòries de la desmemoria Febrer 1987 Un dia qualsevol. Cada nit, quan me’n vaig a dormir, pense: hui ha estat el dia de...la renúncia. Ahir el dia de l’entrevista amb Joan, abans de la conferència, l’altre dia el de la proposta: assistir a una obra de teatre, i dissabte el dia de la carta La tristor dels dies passats han derivat en certa perplexitat. Què m’hi està passant?. Quins son els meus sentiments respecte a ell ?. Quin misteri som les persones que solem caure en les contradiccions més evidents. Tot el meu equilibri, tot l'autocontrol alterat per la seua sola presència. Li contí alguns aspectes de la meua situació, evitant deliberadament tot allò que poguera contribuir a definir ni de bon tros la nostra relació. Els meus projectes personals l’exclouen per complet. Ell només és una persona que em fa vibrar, recuperar una part de mi que creia perduda per sempre més; però m’angoixa i de vegades pense que...