dissabte, 19 d’abril de 2008

Crònica de la tendresa - (I)


Vaig arribar a l’Illa a la tardor d’un any qualsevol...
La vella illa era un espai ombrívol sota les fulles daurades i el verds malaltissos que guaitaven per sobre el mur, amb la porta petita de fusta corcada. Una Illa de sol tardorenc i coloms que aletejaven, en curtes corregudes, dels arbres del pati als terrats de les cases veïnes; i altra volta al colomer de fusta pintada d’un blau cridaner.
Que lluny restaven ja les passades escales del meu vol per antigues escoles. Sí, llavors vaig arribar a quell poble, con si una fada, en adonar-se dels meus desitjos, m’hagués transportat allà.

Mirava al meu voltant, amb ulls nous coses velles, tot consumit pel temps. L'aula quadrada i reduïda tenia dues finestres, una donava al carrer, l'altra al pati. El comú era un retret antic amb una tarima de fusta i una porta de fusta també plena d'escletxes. Al costat hi havia una pica per rentar-se les mans i una font amb una aixeta de llautó ben concorreguda de vespes a l'estiu, on els xiquets feien cua per a beure a l'hora de l'esmorzar. També hi havia un altra aula al costat, aquesta ja habilitada només per a desar moblatge trencant, mapes vells i d'altres andròmines.

Malgrat tot em sentia bé; aquell entorn responia als meus afanys de tranquil·litat. 
Els tres arbres dels pati, dos ailants i una jacarandà, se’m van fer amic de seguida. Ell encobeïen la meua benestança, i aquesta sensació s’escampava pel seu brancatge, pels les boires verdes del seu fullam, per damunt del mur que fermava el recinte, pels terrats de les cases veïnes, i, quan s’obria la porta, se m’escolava pels carrers propers, carrer de la Posica...carrer de la Font...per on des d’aleshores he fet quasi sempre el meu itinerari d’hores fixes, d’anades i vingudes a l’Illa dels meus somnis; encastada al bell mig del poble com una maragda.

divendres, 18 d’abril de 2008

Crítica i autocrítica, Ovidi Montllor


Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar, no tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor...El judici és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veurem quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, per tots em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista el cantant, el pallasso.
Per a uns pollet, per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és pas per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s' obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants n'estaran posant en dubte ara?
Doncs repetisc, jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un colp ja. Per tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Però també sé el preu de tot això:
Més tard o d'hora m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
d'aquell qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
jo sóc l'artista , EL CANTANT, EL PALLASSO.



OVIDI MONTLLOR



dimecres, 16 d’abril de 2008

Reconocimiento y acercamiento a los nómades


"Y acordaron que la lluvia
Es una manera de ser
que tiene el agua."




Los nómades son seres humanos que descienden de los monos y descienden de las lunas y de las enredaderas. Descienden de todo lo que se traslada desde las alturas buscando abastecimientos o descubriendo alcance
Los monos de los cuales descienden, no pertenecen a la rama de los tres monos sabios que se tapan los ojos, los oídos, y las bocas.
Pertenecen a la rama de los monos que descubrieron las sombras quietas de la luna y las sombras cambiantes y bellas de ellos mismos y de todas las cosas de la tierra.
Los nómades tienen alas para volar pero cuando andan por la tierra y tienen frio, transforman sus alas en bufandas.
Cuando tienen sueño las transforman en almohadas y cuando llueve no las transforman en paraguas y caminan bajo la lluvia mojándose las alas.

Lía Schenck, El retorno de los nómades

dilluns, 14 d’abril de 2008

Memòries de la desmemòria cap 03

Memòries de la desmemoria

Febrer 1987

Un dia qualsevol. Cada nit, quan me’n vaig a dormir, pense: hui ha estat el dia de...la renúncia. Ahir el dia de l’entrevista amb Joan, abans de la conferència, l’altre dia el de la proposta: assistir a una obra de teatre, i dissabte el dia de la carta

La tristor dels dies passats han derivat en certa perplexitat. Què m’hi està passant?. Quins son els meus sentiments respecte a ell ?. Quin misteri som les persones que solem caure en les contradiccions més evidents. Tot el meu equilibri, tot l'autocontrol alterat per la seua sola presència. Li contí alguns aspectes de la meua situació, evitant deliberadament tot allò que poguera contribuir a definir ni de bon tros la nostra relació.

Els meus projectes personals l’exclouen per complet. Ell només és una persona que em fa vibrar, recuperar una part de mi que creia perduda per sempre més; però m’angoixa i de vegades pense que més em valdria no tenir res a veure amb ell, no haver-lo conegut, passar de lluny...Al fons de tota la incertesa que suposa ignorar què representes per a l’altre, batega lleument el cor del destí. Fa un moment pensava: per què sempre m’han d’interessar homes que no em convenen. Tanmateix no tinc resposta; ni tan sols sé si realment em convé. Amb tot si jo em sent viva aprop d’ell és perquè connectem- encara que sia a un nivell inconscient-, s’activa una part molt important del meu ésser.

Ai. La por, sempre la por, eixa temença fosca, oscurament presentida, i el desig i el demà...no em resta res més. Després, quan mamprenga per primera vegada les renyes de la meua vida...De vegades pense que no ho conseguiré. Que restaré a les portes incapaç d’arribar a la fi, rendida pel darrer esfoç, esgotada l’ultima gota de la meua paciència, sense aconseguir la llibertat que tant ansie; sotragada per la complexitat de la vida que fluix incòmoda, contradictòria. La perceb amb una lucidesa dolorosa; els meus dubtes mai no dilucidats, les meues petites vacil·lacions, punyents com una vella malaltia. Decidir a cada moment, judicar, analitzar...la raó, els sentiments,les emocions, els desitjos amples com un riu (em molesten els sorolls, la tele, les converses. Necessite silenci, silenci). Mil petites misèries esperant-me com un boca delerosa. Neguit. Pense. Desitge. Tem...