Un esguard de mar blava

La venjança més terrible .- Si volem prendre venjança completament d'un adversari devem aguardar a tenir les mans plenes de veritats i justícies i a poder utilitzar-les calmosamente contra ell: de manera que la venjança siga considerada un acte de justícia. És l'espècie més terrible de venjança, doncs no té per damunt de sí mateix cap instància a la que encara poguera apel·lar-se. Així fou com Voltaire es venjà de Piró, amb cinc ratlles que jutjaren toda sa vida, totes les seues creacions i tot el seu voler: tantes paraules, altres tantes veritats; així va ser com es venjà també de Frederic el Gran (en una lletra que li  envià des de Ferney.)

EUGENI S. REIG La dedicatòria del llibre diu: " A ma mare, que va tindre la intel·ligència i el bon gust d'enseyar-me a parlar valencià." " A la meua esposa, que sempre m'ha ajudat en tot i m'ha animat a fer aquesta obra." " als jovens valencians, amb l'esperança que continuen donant vida a la llengua que el nostre poble s'ha transmès de generació en generació durant segles i segles." I a continuació ens recorda aquestos versos de: SALVADOR ESPRIU Hem viscut per salvar-vos els mots per recordar-vos el nom de cada cosa... Bo, ara jo dic la meua. Vaig tindre noticia de l'existència aquest llibre fa uns anys, a través d'un fullet que hi havia a la biblioteca del carrer de l'Hospital. D'entrada em va interessar, però no ha estat fins ara que he pogut fer-me amb un exemplar de la 2ª edició. Jo crec que l'autor ha fet un excel·lent treball de compilació de paraules que han format part històricam...

A l'hora d'esplai, del pati estant, aplegava l'olor dels menjars d'Isabel. La bona dona des de mitjan matí posava l'olla al foc. Cada dia un dinar diferent, ben cuinat i sense curruixes. Mentrestant netejava la casa i després eixia a fer les comandes. Passava moltes estones darrere els cristalls de la finestra fent punt de ganxet. De tant en tant la veiem regant els testos de la seua terrassa i parlant amb les plantes a qui dirigia llargues perorares: " pobrecitas, pobrecitas que tenéis sed, claro si estáis sequicas..., sequicas estáis...". Potser per això se li criaven tan boniques. Una part de mi envejava aquesta vida tranquil·la que mai no hi havia pogut portar. El seu marit, un vellet amb cara d'indi, prenia el sol tots els dies assegut a la porta del carrer en una cadira de boga pintada de verd. Mirava sense veure el poc moviment que tenia el carrer, tan bon punt els menuts entraven a l'escola. Quan jo passava pel seu davant sempre el saluda...

Dolça amigueta, juguem a fet o a corretgeta o a bell indret. Dolça amigueta no tinguis por: ni he d'allunyar-me ni en cap racó fer-te malícies, o bé el discret si acàs et cremes o ets a l'indret on he amagada la teva flor: si tu ets manyaga jo seré bo. Dolça amigueta tornem al joc, la teva escala farà de toc. Si tu m'atrapes no et besaré, si jo t'atrapo perdonaré que no m'estimis. Ja em somriuràs. Si et cau la trena jo et faré el llaç.