dijous, 10 de juliol de 2008

F. NIETZSCHE, aforisme


La venjança més terrible.- Si volem prendre venjança completament d'un adversari devem aguardar a tenir les mans plenes de veritats i justícies i a poder utilitzar-les calmosamente contra ell: de manera que la venjança siga considerada un acte de justícia. És l'espècie més terrible de venjança, doncs no té per damunt de sí mateix cap instància a la que encara poguera apel·lar-se. Així fou com Voltaire es venjà de Piró, amb cinc ratlles que jutjaren toda sa vida, totes les seues creacions i tot el seu voler: tantes paraules, altres tantes veritats; així va ser com es venjà també de Frederic el Gran (en una lletra que li  envià des de Ferney.)

dimecres, 9 de juliol de 2008

"Valencià en perill d'extinció"



EUGENI S. REIG


La dedicatòria del llibre diu:


" A ma mare, que va tindre la intel·ligència i el bon gust d'enseyar-me a parlar valencià."


" A la meua esposa, que sempre m'ha ajudat en tot i m'ha animat a fer aquesta obra."


" als jovens valencians, amb l'esperança que continuen donant vida a la llengua que el nostre poble s'ha transmès de generació en generació durant segles i segles."
I a continuació ens recorda aquestos versos de:


SALVADOR ESPRIU


Hem viscut per salvar-vos els mots
per recordar-vos el nom
de cada cosa...


Bo, ara jo dic la meua. Vaig tindre noticia de l'existència aquest llibre fa uns anys, a través d'un fullet que hi havia a la biblioteca del carrer de l'Hospital. D'entrada em va interessar, però no ha estat fins ara que he pogut fer-me amb un exemplar de la 2ª edició. Jo crec que l'autor ha fet un excel·lent treball de compilació de paraules que han format part històricament del nostre vocabulari, que jo he escoltat moltes d'elles a ma mare i a la resta de ma meua família, que he sentit al meu poble i que per sort, encara que algunes amb certa deformació pel fet de haver estat analfabetes en la nostra pròpia llengua, m'han servit per a expressar-me i per a transmetre-les als meus fills.


Es tot un plaer retrobar mots mig oblidats, d'altres que desconeixia, expressions dialectals, locucions...que em retornen als arrels més íntimes del meu ésser, els meus lligams amb la meua terra i la meua cultura.
És un llibre que cal tindre a mà, llegir-lo i comentar-lo amb les persones amb les que ens unixen els afectes.
Sia enhorabona i ben vinguda aquesta aportació necessària del nostre compatriota d'Alcoy. Des d'quest humil racó se li agraïx de tot cor.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Crònica de la tendresa (XI)

A l'hora d'esplai, del pati estant, aplegava l'olor dels menjars d'Isabel. La bona dona des de mitjan matí posava l'olla al foc. Cada dia un dinar diferent, ben cuinat i sense curruixes. Mentrestant netejava la casa i després eixia a fer les comandes. Passava moltes estones darrere els cristalls de la finestra fent punt de ganxet. De tant en tant la veiem regant els testos de la seua terrassa i parlant amb les plantes a qui dirigia llargues perorares: " pobrecitas, pobrecitas que tenéis sed, claro si estáis sequicas..., sequicas estáis...". Potser per això se li criaven tan boniques. Una part de mi envejava aquesta vida tranquil·la que mai no hi havia pogut portar.
El seu marit, un vellet amb cara d'indi, prenia el sol tots els dies assegut a la porta del carrer en una cadira de boga pintada de verd. Mirava sense veure el poc moviment que tenia el carrer, tan bon punt els menuts entraven a l'escola. Quan jo passava pel seu davant sempre el saludava, tot i que ell feia com que no em veia. Tardava en un uns instants en contestar per això feia compte que no m'oia. M'admirava la pacífica vellesa d'aquella gent, la seua humilitat, fins i tot les seues dèries.


Aquell matí, quan em vaig quedar sola replegant les llibretes, algú em va vindre a tocar la porta. Era Isabel.


- "Usted dirà".


- "A traerle el cubo de la basura"- Se'l vaig prendre i arrossegant-lo vaig enfilar cap endins.


- "Mire lo que le digo"- res de bo , vaig pensar- "que la calle siempre està llena de hojas. Me rompo las manos de tanto barrer"- Jo me la mirava aspectant car encara que allò de les fulles ja m'ho havia dit altres vegades, no hi trobava la relació que hi poguera tindre amb la meua persona el fet de que els arbres perderen les fulles a la tardor.-" Además, ¿usté sabe los destrozos que hacen los dichosos árboles...?"-Li faria cara de no creure'm allò que em deia. La veritat és que encara no sabia on volia anar a parar.


- "Se lo aseguro. Pase, pase usté y verá el desastre". A tot acò ja m'havia fet entrar a sa casa per la porta del pati.-"Mire, mire usté que grieta tengo en la pared. La casa se me va al suelo"- el badall de la mitgera que pegava al vater-. Tot seguit em va fer passar a la cuina que tenia una forma allargassada i molt estreta, la qual malgrat que se queia de vella estava netíssima i tot eren cortinetes i sobretaules per tot.


- "Vea, vea usté, las raices me levantan el suelo i no hago más que arreglar i arreglar...y todo me lo destrozan"-. El terra, pavimentat de rajoles cada tros d'un color, mostrava sengles engruiximents, una mena de gepes que alçaven les rajoles. Tenia raó però seguia sense veure què pintava jo en tot allò.


- "Pues mire, se lo digo para que lo sepa. Mi hijo ha ido varias veces al Ayuntamiento; i la última vez habló con el alcalde, porque esto no puede ser, tienen que cortar los árboles..." Ni de lluny ho haguera sospitat. La dona rondinava sense pietat contra els intrusos que li arruinaven dia per dia la seua casa; tot el seu tresor.


Vaig tornar a l'Illa amb el cor encongit, llavors vaig alçar l'esguard vers els meus amics, ells amb la seua grandària es dreçaven benignes per damunt els terrats, a despit del vent i de l'asfalt. Gairebé feia una eternitat que ningú no se'n havia recordat ni tan sols de que havien de podar-los les rames seques. Malgrat tot, ells subsistien i entremig de les moltes rames eixutes n'hi havien d'altres que no s'oblidaven de traure les fulles cada primavera; ni les flors, que semblaven esguerrats de boira surant entremig de les fulles. Després, quan desprenien aquell polsim daurat que s'escampava pel pati, ens sobtava la delicada pluja d'intensa olor a mel que entabuixava. Al començament de l'estiu el pati s'escalfava tant que semblava una caldera, aleshores els nostres gegants amics ens feien d'ombrel·la i al seu si ens resguardàvem.


Vaig acaronar amb tendresa els seus troncs, solcats de profundes arrugues, com si foren les pàgines d'un llibre molt vell, en les quals, encara que no abastien a llegir-lo, se contaven històries de xiquetes i de mestres, de gats i de coloms...llegendes d'un temps passat i oblidat, encara que diverses generacions de gent del poble hi havien passat per l'Illa.

Platxèria, de Salvat-Papasseit






Dolça amigueta, juguem a fet

o a corretgeta o a bell indret.


Dolça amigueta no tinguis por:

ni he d'allunyar-me ni en cap racó

fer-te malícies, o bé el discret

si acàs et cremes o ets a l'indret

on he amagada la teva flor:

si tu ets manyaga jo seré bo.


Dolça amigueta tornem al joc,

la teva escala farà de toc.

Si tu m'atrapes no et besaré,

si jo t'atrapo perdonaré

que no m'estimis. Ja em somriuràs.


Si et cau la trena jo et faré el llaç.