dijous, 26 d’abril de 2012

Memòries de la desmemoria / 114

Ischia, 19 d'agost, 1992




No, no us cal passar ànsia per aquestes coses. Això que acabeu d'escriure,
efectivament, s'assembla moltíssim al que ha escrit ja un altre senyor.


Joan Fuster (Sueca 1922-1992)





L'última nit a Ischia (Itàlia)


Vagarejava pels carrer del centre urbà atapeït de pizzeries i restaurants. Entre mig de la gent em sentia ésser anònim sense cap obligació. Caminava contemplant els carrers, els vianants, el petits racons que m'havien colpit. Havia penjat els texans i m'havia habillat amb un toc d'elegància, un vestit amb escot en ve, amb amplies muscleres que tancava de vaig i una jaqueta negra de seda natural exageradamente ampla. El cabell replegat a la coroneta un poc deixat anar, calces de cristal i unes sabates de xarol negre amb taló. Em vaig penjar la bossa del muscle i l'espill em va donar l'aprovació.


No tenia gana. Potser començava a enyorar aquells dies, o potser no. Potser em trobava embotada...Caminar pels carrers costerosos i empedrats era tot un exercici d'equilibri, fins que vaig relliscar. En un instant em van passar per meu cap les calamitats més espectaculars. Em caic de morros i em treque les dents, pose el muscle i em provoque una luxació...em trenque una cama...Ei!, dove vai? Em diu algú subjectant-me. Oh, qui lo sa. Tan prompte sent els dos peus al terra miré al subjecte. Practique un esport nou, patinatge per calçada empedrada. Està bé? Més que bé, permeta que li done les gràcies senyor...Alfredo. Permeta que la convide a una copa, li anirà bé...senyoreta...Marina.


Entràrem a una tasca propera. Carlo, una botella de Chianti. Per favor Alfredo...Española. Bingo. Anem a brindar per la sort. Per la sort? si una sort doble, no ha arribat a caure i ens em conegut. No li semblen dos bons motius? Alfredo em recordava a Vitorio de Sicca, madur, atractiu, seductor...Beguérem. I diga'm...Marina, com és que es troba sola per esta contrada. Després d'algunes copes parlàvem amb una familiaritat com si forem carn i ungla. I quins plans té per a esta nit? Oh, doncs plans, doncs...Bo, és la meua última nit a l'illa i...sincerament no m'havia traçat cap pla. Anava un poc a la deriva. Li agrada la música. M'agrada la música. Al millor lloc que conec, es pot sopar amb música i actuació. No...Ets increible.


Alfredo m'agafà del braç com un vell amic i em conduí pels carrers de la ciutat. Escolta. Què?. Eixa música, què bé sona...I on creus que anem? a interior una zona ajardinada, una pista de ball voltada de tauletes i una orquetra tocant. A l'edifici de l'hotel s'accedia per una amplia escala de pedra. A través de les finestres obertes que donaven al jardí s'endivinava un ambient de pel·lícula.


El chef va acompanyar-nos a una taula que tenia una ubicació excel·lent. T'agrada? I tant. És fantàstic. El vi tenia la subtileza d'un obra d'art, el plat era una combinació de colors, formes i sabors en perfecta armonia. I Alfredo mostrava un sentit de l'humor poc comú. Als les postres vaig mirar distretament el canvi d'orquestra. Al cap d'un moments va sonar el piano. Una veu greu, un pèl ronca, una veu coneguda. Vaig alçar la copa i se'm va detindre aprop dels llavis. Paolo. Deies? Res, em sona aquesta veu. Era ell, inconfusible. Estàs bé? Sí, sí, perfectament. No podia ser, em vaig quedat embadocada amb la mirada clavada en el pianista. Uf! quina calor. Disculpa, Alfredo, ara torne. Quan pujava les escales de l'edifici em sent sonar la "Milonga".                    




dimecres, 25 d’abril de 2012

Fibromialgia

dilluns, 23 d’abril de 2012

Cada dia un conte


El pou, de Sergi Pàmies


foto: pintura de Don Clarke
El xarlatà predica davant el pou. "Qui s'hi llanci de cap" diu, "serà feliç". Els que ens aturem a escoltar-lo refrenem la curiositat amb un posat incrèdul. Estem atents, però. D'una banda, perquè l'home sap fer-se escoltar i, de l'altra, perquè no tenim res millor a fer. A diferència d'altres pous, aquest es va fer popular quan, amb l'ajut d'una megafonia sensacionalista, el xarlatà va començar a anunciar-lo com di fos una atracció de fira. No cobra entrada, només demana la voluntat. Després de setmanes de sentir-hi molt, un dia m'hi llanço. Abans li pago el que sembla just a canvi de sentir-li dir "seràs feliç", així, sense donar detalls. En un primer moment, l'excitació impedeix experimentar res especial. Caic, això si que ho noto, i també percebo que el pou és molt fosc, i que el forat per qual he entrat s'allunya ràpidament. Sense veure-m'hi gens, sento que 
l'obscuritat s'eixampla i que encara no en tinc cap prova, no estic sol. Crido. Torno a cridar. Com que ningú no respon, dedueixo que els altres també criden i que no els sento perquè cadascú deu cridar per a ell mateix. Caic. I encara caic més. No m'hauria imaginat mai que seria un pou sense fons. Però, quan em va temptar perquè m'hi llancés, el xarlatà no va especificar res, només va dir que, si ho feia, seria feliç. I el cert és que, mentre em precipito cap a una tenebra encara més intensa que la de fa un estona_o de fa mesos, o de fa anys, ara no té importància_, acompanyat per altres éssers que només intueixo, potser sí que sóc més feliç que no era abans. Però fa de mal dir perquè d'abans no me'n recordo, tu.  

diumenge, 22 d’abril de 2012

DRETS, QUE NO PRIVILEGIS


                                                        foto: pintura de Brooke Shaden

Segons el Diccionari d'ús de l'espanyol de María Molinerprivilegi és l'excepció  d'una obligació, o possibilitat de fer o tindre una cosa que als altres els està prohibit o vedat, que té una persona per una circumstància pròpia o per concessió d'un superior.  Al contrari dret és la circumstància de poder exigir una cosa perquè és justa.
Sóc funcionària, em dedique a la docència i treballe en un institut d'educació secundària, en aquest país. I no, jo no tinc privilegis.
El sou que cobre és un dret que em guanye honradament amb el meu treball. Està regulat per un conveni en què participen i firmen totes les parts interessades. És transparent, qualsevol ciutadà pot saber el que cobre. Hisenda coneix perfectament els meus ingressos, en la meua declaració no cap el frau ni la picaresca. Els meus estalvis, pocs, estan en entitats bancàries completament controlades per l'estat, i no en paradisos fiscals. M'alce tots els matins a les sis i mitja per anar a treballar. Quan torne estic cansada, perquè, encara que no ho parega, aquest ofici és esgotador. Diàriament done compte del meu treball primer als meus alumnes i per descomptat als seus pares, després al meu director i si és necessari a l'inspector de la meua zona, perquè jo sí que en tinc, de caps. Vaig obtindre  el meu lloc de treball aprovant una oposició, que per si algú no ho sap, és una prova molt dura, i no va haver-hi “enchufes” de cap classe. Si he d'anar a treballar amb cotxe, el vehicle és propi i pague la gasolina, jo no tinc cotxe oficial ni xòfer. Si he de quedar-me a dinar, em pague el menjar, jo no cobre dietes. El café i l'esmorzar corren pel meu compte, i fins als bolígrafs rojos que gaste per corregir els exercicis dels meus alumnes, els compre amb els meus diners. Els llibres de text i de lectura que necessite per a treballar, de moment, ens els cedeixen, gratuïtament les editorials, tampoc els costen un euro a l'Administració.
No, jo no tinc privilegis. Algú podria pensar que gaudisc d'un mes de vacances més que la resta de mortals. Però durant el curs escolar treballe pràcticament tots els diumenges, i quan no treballe en diumenge és perquè ho he fet en dissabte. Si compten tots aquests dies, veuran que en sumen més de 31, que són els que té el mes de Juliol. Quan porte als meus alumnes d'excursió o de viatge, els dedique les 24 hores, deixant els meus fills i a la meua família.
No, jo no tinc privilegis. I no obstant això em sent privilegiada. Sí, em sent privilegiada perquè considere que el meu treball és molt important i valuós i realitze un servei social. Em sent privilegiada quan veig créixer i madurar els meus alumnes, els veig superar les seues dificultats i aprendre, i jo estic ací ajudant-los, encara que només siga un poquet. Em sent privilegiada quan els meus alumnes em saluden pel carrer, quasi sempre amb un somriure i quan parle amb els seus pares amb la cordialitat pròpia dels que comparteixen objectius. Em sent privilegiada quan trobe antics alumnes i em parlen de les seues vides, dels seus èxits i els seus projectes. I sobretot em sent privilegiada perquè treballe rodejada d'extraordinaris professionals que es deixen la pell dia a dia per a portar a bon port aquesta nau que l'Administració s'encabota a fer sotsobrar.
Sí, aquests són els meus privilegis, però puc assegurar-los que no li costen ni un euro al contribuent.
Amb tot, no creguen que vull posar-me medalles, res més lluny. En el fons em sent com el serf inútil de l'Evangeli, al cap i a la fi només complisc les meues obligacions. Però és important no confondre drets amb privilegis. Els retalls en Sanitat i Educació, són retalls en drets i no en privilegis. Que no vos confonguen. No vegeu enemics on hi ha amics, ni botxins on hi ha víctimes com vosaltres. Confondre és una arma de poder per a camuflar el vertader culpable.
Amb tot el que està caient sobre els docents, el que més em dol no és la pèrdua de poder adquisitiu, sinó el menyscabament moral a què se'ns està sotmetent. Només demane a la societat, respecte. Als polítics, honestedat, perquè molts han oblidat el significat d'aqueixa paraula, si és que la van conéixer alguna vegada. També els demane valentia, perquè xafar al dèbil és de covards. Els culpables d'aquesta crisi són molt més poderosos que nosaltres i sí que tenen privilegis, que ho paguen ells.  Per la dignitat del docent, que és el que no ens poden llevar.

 
Atentament, 



C Durà