Un esguard de mar blava

Ischia, 19 d'agost, 1992 No, no us cal passar ànsia per aquestes coses. Això que acabeu d'escriure, efectivament, s'assembla moltíssim al que ha escrit ja un altre senyor. Joan Fuster (Sueca 1922-1992) L'última nit a Ischia (Itàlia) Vagarejava pels carrer del centre urbà atapeït de pizzeries i restaurants. Entre mig de la gent em sentia ésser anònim sense cap obligació. Caminava contemplant els carrers, els vianants, el petits racons que m'havien colpit. Havia penjat els texans i m'havia habillat amb un toc d'elegància, un vestit amb escot en ve, amb amplies muscleres que tancava de vaig i una jaqueta negra de seda natural exageradamente ampla. El cabell replegat a la coroneta un poc deixat anar, calces de cristal i unes sabates de xarol negre amb taló. Em vaig penjar la bossa del muscle i l'espill em va donar l'aprovació. No tenia gana. Potser començava a enyorar aquells dies, o potser no. Potser em trobava embotada...Caminar pels carrers ...

El pou, de Sergi Pàmies foto: pintura de Don Clarke El xarlatà predica davant el pou. "Qui s'hi llanci de cap" diu, "serà feliç". Els que ens aturem a escoltar-lo refrenem la curiositat amb un posat incrèdul. Estem atents, però. D'una banda, perquè l'home sap fer-se escoltar i, de l'altra, perquè no tenim res millor a fer. A diferència d'altres pous, aquest es va fer popular quan, amb l'ajut d'una megafonia sensacionalista, el xarlatà va començar a anunciar-lo com di fos una atracció de fira. No cobra entrada, només demana la voluntat. Després de setmanes de sentir-hi molt, un dia m'hi llanço. Abans li pago el que sembla just a canvi de sentir-li dir "seràs feliç", així, sense donar detalls. En un primer moment, l'excitació impedeix experimentar res especial. Caic, això si que ho noto, i també percebo que el pou és molt fosc, i que el forat per qual he entrat s'allunya ràpidament. Sense veure-m'hi gens, sent...

                                                         foto: pintura de Brooke Shaden Segons el  Diccionari d'ús de l'espanyol de María Moliner ,  privilegi  és l'excepció  d'una obligació, o possibilitat de fer o tindre una cosa que als altres els està prohibit o vedat, que té una persona per una circumstància pròpia o per concessió d'un superior.  Al contrari  dret  és la circumstància de poder exigir una cosa perquè és justa. Sóc funcionària, em dedique a la docència i treballe en un institut d'educació secundària, en aquest país. I no, jo no tinc privilegis. El sou que cobre és un dret que em guanye honradament amb el meu treball. Està regulat per un conveni en què participen i firmen totes les parts interessades. És transparent, qualsevol ciutadà pot saber el que cobre. Hisenda ...