dimarts, 14 d’octubre de 2008

Memòries de la desmemòria 17



Les teves mans, de Joan Brossa




Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d'una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d'espasa a la sorpresa.

M'agraden quan alegen entre el fum
o quan brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d'un pomer al clar de la llum.

Castellets de l'amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d'un món

que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.
Joan Brossa

Dona de gel






Amb romanalles de la meua jovenesa,
sucre al fons del got, t'endolceix:
mai no sabràs el sud del meu caprici
a sotaveu t'ho diré mentres dorms.