divendres, 9 de juliol de 2010

Memories de la desmemoria/ cap 62



 dijous, 2 novembre,1989/ cap 62

Tot és bo quan és excessiu.
Marquès de Sade, escriptor francès (1740-1814)


Per què acabà la nit tan malament?Fou de sobte, enmig d'una passió demolidora- jo mai hagués pogut imaginar que es podria arribar a sentir així- Fèiem l'amor com si fora l'última cosa que faríem en la vida, sense treva, a la desesperada...Fou enmig d'aquest estat quan de sobte ell es sentí malament i em demanà que ens detinguérem, que se'n havia d'anar. Just vaig entendre el sentit de les seues paraules i em vaig mantenir a distància, mentre reprimia el meu desig d'abraçar-lo. M'ho va repetir algunes vegades. Al llarg de la nit hi havíem fet referència, algunes vegades, a sa mare, la recordava, encara es sentia encara lligat a ella. M'explicà un somni, un malson que hi havia tingut feia pocs dies...Però en eixos moments, quan parlava d'anar-se'n era tot una altra cosa...Em confessà que es sentia cansat de viure i que desitjava acabar. Que no podia mantenir per més temps aquesta situació. I que sa mare, que havia mort feia uns anys, el cridava. Jo li digué que no fes cas, que mai més el turmentaria per demanar-li res, ni el constrenyeria a fer res que ell no volguera fer. Que jo només volia estimar-lo i prou. Que si se'n anava jo volia anar-me'n amb ell o que es quedara amb mi, que jo el necessitava molt més que la seua mare...Així vaig consolar-lo amb tota la tendresa que vaig ser capaç. Fins que ja una mica més tranquil em digué que ja es trobava millor, que es trobava molt bé i que se'n havia d'anar. Jo li digué que l'esperava l'endemà i que l'esperaria sempre. No sé si les meues paraules i les meues carícies li serviren de res. Llavors em vaig quedar amb el cor trist i una angoixa inexplicable m'estrenyia l'ànima. Amb tot se'n va anar. Vaig dormir a penes aquella nit. Encara tenia el cos ple de desig d'ell, encés com una flama que es resistia a apagar-se. D'ensems les seues paraules tornaven al meu pensament, si més no l'ansietat i la desesperança amb les que les va pronunciar. Em sentia culpable per haver dubtat dels seus sentiments i de la seua sinceritat. Jo no sé com m'ha escomés a mi aquesta dèria de la traïció. Tot i que sé que una sinceritat total és impossible. Ara em sent tan vulnerable en alguns moments, tan sotragada per aquesta passió que de vegades és d'un roig puríssim i d'altres se'm torna groga com els zels. Desconeixia aquest sentiment i la malaurança que comporta estimar així. N'estic confosa. Tinc la sensació d'haver perdut la innocència. Al llarg d'aquests cinc mesos que portem junts a males penes he escrit. Era tanta la meua felicitat, el sentiment viscut amb aquesta plenitud, que les paraules se m'entoixaven buides, descolorides, supèrflues. Ell vivia per a mi i la resta no importa, com ell sosté. La dolcesa de la seua mirada, el to tebi de la seua veu, el frec càlid de les seues mans, la seua companyia, la seua disponibilitat, les seues atencions: una rosa, uns gessamins...tots els seus regals eren d'una ingenuïtat encisadora. Paraules d'amor, de consol, d'amic, d'amant...que difícil em resultaria descriure aqueix món que ell creava cada dia per a mi.
Si em deture a pensar-ho, quan gran deu ser el que sent vers a mi per lliurar-se amb tanta força, amb tanta temeritat.





Memòries de la desmesmoria/ cap 61




dimecres, novembre, 1989/ cap 61

No sentireu mai el veïnat content de la calor de cada estiu: sempre és excepcional, sempre en fa massa, mai no recordem que l'estiu anterior en feia exactament la mateixa. Mai no recorden que la sequera és el nostre estat habitual, la nostra condició històrica.

Joan F. Mira (València 1939)


Em caic de son i de cansament però necessite escriure, Em cal fer-ho perquè pense que dec deixar constància d'aquests dies, d'aquesta passió, d'aquest amor insòlit, també d'aquest dolor que de vegades arriba a ser corrosiu com un àcid. Quan de temps podria gaudir d'uns moments inoblidables...Voldria fixar-los d'alguna manera, immobilitzar-los perquè no es perderen en fluir inexhaurible del temps i de les coses, conservar en tota la seua bellesa aquest sentiment, ni que només fos per recordar-lo.
Ahir férem l'amor a l'escala. Dit així sembla un disbarat, una sofisticació innecessària...però no, fou una eclosió de desig, un castell de focs, una follia vés a saber qué. No trobe la paraula exacta. Adés, fou quan en vingué aquella angunia. Potser perquè encara pensava que allò de l'engany tenia algun fonament. Era a classe, encar que tenia el cap més en els meus pensaments que en les activitats que feia en eixos moments amb l'alumnat. Poc a poc em vaig sentir tan malament que em faltava l'aire. Era una angoixa física, sòlida quasi es podia palpar. A través d'ella em veia a mi mateixa pressa d'allò que més temor em produïa la dependància d'ell. El dubte es tornava espés, tan consistent que em sentia reclosa en una gàbia. Havia de pensar amb lucidesa, per contra només aconseguia sumir-me encara més en el neguit. De sobte vaig creure trobar la solució doncs aquest pensament em tranquil·litzà. Com que teníem una relació tan estreta la més mínima discrepància creixia d'una forma monstruosa, alimentada per la mútua inseguretat que ens produïa la pèrdua de l'altre. Jo em sentia per complet a les seues mans, mancada d'autonomia pròpia, pendent del que podia passar en la seua relació de parella. Per a la qual cosa tan sols se m'acudia una solució relacionar-nos amb més amics i diversificar les nostres activitats.

Feia dies que havia parlat amb la meua amiga Carme, en la nostra conversa quedàrem en veure'ns. Era una alternativa, si en Miquel tenia els seua compromisos, jo tenia les meues aficions, podia eixir a algun recital de poesia, o de Jazz, que tan trobava a faltar, o acudir a alguna conferència... fer un poc de vida social. Tan prompte s'ho vaig plantejar el van posseir els dimonis dels zels i em muntà un canyaret d'allò més. Gràcies al seu empeny constant d'aclarir i de conciliar les nostres postures. Per fi fingí fer tard a la cita amb la Carme i em vaig quedar amb ell. Llavors vaig experimentar una alegria i una gratitud immenses. I aquella fou una de les nit més intimes de la nostra relació.
Llàstima que la nit acabara tan malament.

Memòries de la desmemoria/ cap 60

 

 dijous, 30 d'octubre, 1989/ cap 60  
 
   Hi ha sentiments que es fan malbé, si s'expliquen en detall. Gabriel Janer Manila (Algaida, Mallorca 1940)  
      
Pense amb fredor, ara necessite ser freda i lúcida per poder comprendre la situació i encertar la manera d'enfrontar-la. Perquè si tot açò és cert, també ho és que s'ho ha treballat amb una habilitat especial, com un prestidigitador experimentat que mostra les mans abans d'abordar innombrables trucs de màgia. Ell era així, abans es guanyava la confiança, et feia creure que el que feia ho feia de cor, que mai no mentia, mai. Al llarg d'aquest cinc mesos que portem aquesta relació, he de reconéixer-, sigut la dona la dona més feliç del món, encara que dit així sone a vulgaritat. Mai no m'he sentit tan admirada, tan estimada, tan desitjada. Si ho mire des d'aquest punt de vista ha estat una bella història d'amor. En aquest cinc mesos he arribar a una plenitud que no hagués pogut somiar. De la seua mà he descobert, per primera vegada, tota la bellesa i la sublimitat del sexe, tot l'encís d'un lliurament sense límits. Reconec que necessitava viure  aquesta experiència. Fins i tot vaig arribar a pensar que podríem establir una relació estable basada en la sinceritat, en la mútua confiança, en la necessitat comú d'afecte, de tendresa, d'autoestima, una relació generada per l'amor, com a principi-base. La meua idea, comprenc que era molt poc convencional, volia que ens estimarem lliurement, i que fora només el sentiment els que ens mantinguera units o separats. Només això saber que ell hi era per mi i jo per ell. Sempre he pecat d'idealista, ho confesse, desitjar en tot el grau més pròxim a la perfecció. Ell, per contra, des del primer moment plantejà la relació en termes d'una total exclusivitat a tots els nivells, físic, afectiu, de temps...fins i tot de pensament. Per als seus propòsits ara reconec que aquesta forma era més funcional. Per a mi resultava asfixiant, no obstant això m'afalagava el seu interés, les seues continues i embafadores atencions, sobretot l'afecte que mostrava sentir per mi. Cada dia em feia descobrir en ell un aspecte nou que m'encisava, detalls, gestos, mirades...
Escric aquestes ratlles i recorde el seu rostre estimat i pense el dany que vaig a fer-li i el dany que vaig a patir jo, i no em faig a la idea de tal sofriment. Amb tot ell m'obliga a fer-ho. Ja l'havia advertit al l'inici de que  podia suportar-ho tot, menys la mentida. Que amb falsedats amb mi no tindria res a fer, li remarquí...estava ben parlat. Tanmateix ell no ha respectat aquesta elemental regla del joc. Pensava que aconseguiria engalipar-me, i per més demostracions em demanà que li fera conéixer la meua família, amics, companys... No escatimaria esforços per tal de convertir-me en un assumpte compatible amb la seua vida conjugal, que ell mai va confessar. Va sobrevalorar les seues argúcies, per estudiades que les tinguera, li agradava jugar fort, fins i tot estava convençut que si el descobria, m'ho empassaria,-com l'altra- però aquesta vegada ha perdut.
Ara no caben postures ambigues. Podia transigir i gaudir de la meua part, al preu del meu assentiment. Però per a mi hi ha coses de naturalesa innegociables.