dissabte, 20 d’agost de 2011

Cada dia un conte

               El CÀSTIC DEL COLOM de  Nacr Ollah

Eren una parella: colom i coloma. Amuntegaven llavors i omplien amb elles el seu colomar. El mascle va dir:"Està començant l'estiu, hi ha molta herba al prat. Desem aquestes llavors per a que a l'hivern, quan no ho hi haja res més al prat, pudrem viure gràcies a elles". La femella es mostrà d'acord i ho van fer així. Quan magatzenaren les llavors el temps era humit. N'ompliren un recipient. Quan va arribar l'estiu, la calor de l'aire va actuar sobre les llavors, assecant-les. El recipient semblava buit.  El mascle estava absent. Quan tornà, va veure les llavors reduïdes en quantitat i va exclamar: "Les havíem apartat per subsistir a l'hivern, i tu, tu te les has menjat!". Ella va negar, en va, haber-se-les menjat. Ell no la cregué i la va matar a colps. Al cap d'un temps, quan va arribar l'hivern i les pluges es feren freqüents, les llavors van absorbir l'humitat. El recipient va tornar a l'estat anterior. El mascle reconegué quina hi havia estat la causa de la disminució i es va sentir desconsolat. Entre plors, pensava: "El meu penediment no serveix de res". Cal que l'home raone i no caiga en càstics precipitats com el colom.  

dijous, 18 d’agost de 2011

Cada dia un conte

AMAGANT UN POLL de Pu songling


Un home del meu poble que descansava a l'ombra d'un arbre va capturar un poll, l'embolicà amb un paper i va ficar-lo a un forat de l'arbre. Als dos o tres anys tornà a passar pel mateix lloc i, recordant-se'n de l'insecte, va mirar el forat de l'arbre i va veure el tros de paper que feu d'embolcall. Va obrir-lo i allà era el poll, menudíssim com el segó de forment. Va prendre'l al palmell de la mà per examinar-lo. Al poc temps la mà va començar a picar-li i el poll a inflar-se. L'hi va sacsejar de la mà i se'n va anar.

Al indret de la mà on hi havia tingut el poll l'hi va creixer un tumor. Dia a dia va anar escampant-s'hi fins que l'home va morir.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Cada dia un conte

              Viu o mort? de Giovanni Sagredo


 Tenien els hugonots, a una aldea de França, una esglesia enderrocada, amb un san Sebastià maltractat al que li faltaven el cap i un braç.
 El capellà, després de la missa, els va retreure als de la confradia per qué deixaven el sant d'aquesta manera i els va convéncer d'encarregar-ne un de nou.
El guardià i d'altres llauradors anaren a la ciutat i, havent trobat un escultor, l'hi encaregaren un san Sebastià.
 __De quina fusta el volen?__va preguntar l'artifex.
 __De fusta durable__digueren__ja que després el farem daurar.
 __Volen que el faça transpassat per moltes ferides?  Contestaren que sí.
 __Volen que el represen-te viu o mort?
 Els llauradors es mireren desorientats. El primer digué que no ho sabia; el segon, que calia tornar per saber                      l'opinió del capellà. El tercer, volent fer-se el setciències, tot i que era el més ignorant, va dir:
 __Em sorpren, germans, que vulgueu per aquest dubte tornar a casa sense concloure l'assumpte.
 I dirigint-se a l'escultor afegí:
 __Faça'l viu. Si el capellà o els de la confradia el volen mort, ja el mataràn.

diumenge, 14 d’agost de 2011

Cada dia un conte

                                           Joc de xiquets de Jean-Pierre Camus
                                              

          Els xiquets, com els simis, són destres imitadors i, per cert, els seus jocs només són imitacions d'allò que veuen fer a la gent gran.
          En un poble d'Alssacia, el nom del qual ignore, un camperol que tenia intenció de vendre un vedell el va degollar a casa seua. Els seus fills, de huit o nou anys, van veure allò amb plaer i atenció, fins i tot prestaren assistència. L'endemà, mentres jugaven, van decidir imitar al seu pare i començaren a cantussejar "degollarem el vedell". Com els pares no hi eren, van anar a pel germà menut, el tregueren del bressol i el degollaren tal com el seu pare havia fet amb el vedell. Tanta sang els va aterrir, en escoltar que la seua mare hi havia tornat, s'amagaren dins el forn. La mare traia lenya per encendre el forn; i així ho va fer, sense sospitar res. Els dos nens, esglaiats, no gosaren badar boca i moriren pel fum i les flames. Tot seguit la mare va veure el nadó degollat i es posà a cridar, sembrant el pànic entre el veinat. Mentres cercaven els germans, un veí va dir que els havia oit cantar "degollarem el dedell". El marit va tornar enmig del tumult i opinà que la fuga feia culpable als nens. Dies després, els seus cossos migcalcinats van ser trobats al forn. La mare recordà haver-hi encés el foc i va sentir tan gran desconsol que, si no arriben a impadir-l'hi, s'hauria llevat la vida.
        Açò ensenya que no hi ha  que fer res de perill davant les criatures, perquè elles són capassos d'imitar malament fins i tot els actes més vanals.