divendres, 1 d’abril de 2016






                 

         Cròniques Personals original de Llum Sánchez




82

Lliris, penseu
que es troba de viatge
el que un mira.
Sogui


Ahir vingué Ramir, quina alegria de cor. Parlàrem de tot...coses que encara no ens havíem dit. Aquest matí se'n havia d'anat a Madrid. He romàs al llit f ns al migdia; per sort no tenia dolors, només se m'adormien les mans. Mentrestant escoltava a la radio, poemes recitats per Dolors Martínez; feia temps que no em sentia tan bé...

Ell, obviant-me, va fer un anàlisi de la nostra situació familiar; no sé per qué, minvava l'expressió franca i directa, malgrat que de sempre els he ensenyat a parlar les coses, a comunicar-nos. Per dissort no era un altra "suposició meua". N'estava segura d'haver-ho treballat a teràpia i fins i tot d'haver-ho aconseguit. Es clar que les meues percepcions de vegades no són tan reals com jo supose. Potser confong els meus desitjos amb la realitat. Tenia la convicció que al llarg dels darrers anys s'havia aconseguit cert grau de cohesió entre els meus fills i jo. Puc haver-me enganyat també amb això i la meua abnegació, no significar res, doncs si no la perceben...creuràn que vaig "a la meua".

Cóm n'estàn d'equivocats no són capaços d'adonar-se que els done cada dia tot el sóc i tot el que tinc. Deuen creure's que renunciar a refer la pròpia vida de parella, no ha tingut res a veure amb ells. Es creuràn que aquestes coses són així perquè sí. No veuen la meua disponibilitat traduïda en respecte, sobretot per ella, la més vulnerable. Semblen ignorar el que hi ha al darrere d'aquesta actitut!

No deu estranyar-me perquè a hores d'ara ja n'he passat de tots el colors, de tots. Ara tan sols em queda el recurs de pensar que si algún dia arriben ells a ser pares i els arriba el moment d'haver de trencar el seu matrimoni, de grat o per força, ho assumiríes perquè els pares vivim al ritme de les seus existències; fins que no siguen pares no ho comprendràn, és clar. Amb tot ells tenen elements de comparació, que és una mare que se'ls estima amb tot el que aquesta paraula comporta i sempre dins de les pròpies limitacions, greus problemes de salut, de treball excessiu, frustracions, lluita, recerca, més frustracions, i el més punyent, viure la soledat en companyia. Un problema afegit ha estat el fet de no haver sigut capaç de mostrar-los un mínim de respecte, tot vist i comprovat per la figura paterna que amb el seu mutisme, ha donat el vist i plau a situacions d'autèntica humiliació.

Si algú afirmés que no he sigut una mare afectuosa, no li donaría la raó. La meua era prou seca i ella ho confessava, tammateix per mi sempre tenia manyacs, besos, paraules d'admiració, tendresa, si més no al llarg dels primers anys. Jo també vaig ser afectuosa amb els meus fills, encara que massa jove i agoviada per l'excés de féina...recorde, però, que m'inventava noms afectuosos per nomenar-los, els contava contes, històries, anècdotes, els compartia sense exigir exclusivitat, per no pecar de mare possessiva. I més d'una vegada em van refusar les carícies.

Després de tenir tres fills vaig restar amb el desig d'abraçar-los i...d'abraçar-los, de la mateixa manera que, arribada una edat, sense saber cóm ni per qué...van deixar el meus de fer-me carícies...Jo sempre pensava que era perquè no hi eren contents amb mi, perquè tenia problemes al col·legi o perquè no responía a les seues espectatives. Quanta, quanta pena!!!

M'agradria saber d'una per totes, per què no em sent estimada per la meua filla. Potser siga també perquè en algun moment li vaig fallar i la vaig decebre. No ho dic ara per justificar res; és difícil ser mare quan tens zero autoestima, penses en suicidar-te o t'angoixa pensar si podràs dormir per la nit...i tantes, tantes coses més...També s'agreuja la situació quan comparteixes la vida amb algú que no és capaç d'expressar la més mínima tendresa, admiració o respecte, quan no et valora ni et reconeix, i duu la política de fer veure a tothom que ell, el pobre, ha tingut la desgràcia de tindre una muller que "no està bona" i s'ha de resignar, fent-se càrrec de la xiqueta i patint en silenci -a veus- les exentricitats de la seua dona..







dimecres, 30 de març de 2016




         
           

Cròniques Personals original de Llum Sánchez


80


Aquest any em trobe lluny de casa, i amb això com a casa. Parada i fonda a la casa de Ramir i Matilda. Del balancí estant mire la llar encesa, les flames ballen la seua dança gojosa rutillant de llum i color.

A fora fa fred, ací regna el goig de l'escalfor del foc; del balancí estant contemple les flames que juguen a l'amagatall, reapareixen incessants i pugen i baixen i el foc espetetja... Mire la llar on es consumeixen un parell de troncs secs; els sons de les guspires, el somicar de la llenya en consumir-se i el seu coblar-se constant resplendent de llum i escalfor omplen la casa de festa.

Em tonen i retornen els vell records, daurats pel temps, que com les ones de la mar van i venen, venen i van..."No intervindrem de moment", ens digué el Dr. Gisbert, dieta i medicació ...vida tranquil·la...(no gosava imaginar-m'ho). El Dr. Gisbert sospita que el quist ha estat provocat per les hormones. Els metges apliquen la ciencia en funció de l'avaluació que fan dels quadres clínics....Al meu cas, els metges en compte de mirar el quadre clínic haurien de mirar tot una exposició.

Amb això l'Elisa va acabar les pràctiques i tot seguit obtingué el títol d'"Auxiliar d'Infermeria"; que no seria el primer, perquè estava decidida a ser infermera.

Entre una cosa i d'altra anava passant el temps. Recorde que la mare també es lamentava sovint de tan pompte com passava el temps. I a mí per contra, em venien al cap els dies interminables del col·legi; aquells quatre anys que se'm feren una de cadena perpètua. De vegades mirava a través dels cristalls dels balcons; les oronetes volaven piulant enfollides a la tardor, just quan començàvem el curs. Just quan les pluges amaraven els carrers, just quan els amics que solien passar l'estiu al poble, emprenien l'exòde cap a les ciutats respectives on cursaven els estudis, Madrid, Alacant, Granada...se'm barretjaven al cap i em venia certa enyorança en recordar els estius. Aquells que passaven al poble amb unes ganes boges de divertir-se, de contar acudits, de fer bromes, de prendre'ns el pel a les xiques...Uf! llavors no podia imaginar que me'n recordaria d'aquells anys de baxiller cursats al col·legi de monges__no hi havia més remei si volíem estudiar__i especialment de les vacances d'estiu.