dilluns, 9 de maig de 2016






                   

Cròniques personals






Aquell vespre havia interromput la tasca de pintar les parets del pis;necessitava un decans i Otilia m'havia proposat anar a Benicassim a conéixer uns amics.

Al llarg del trajecte em va parlar per primera vegada de Paty, ja n'eren amigues de menudes allà, al su país; després d'uns anys s'havien retrobat; m'ho va dir amb aquell tò d'entusiasme amb el que elles, dèien les coses. Em va parlar de la seua amiga Carol, professora d'espanyol a Brest. Solia venir-hi en vacances. Féia massa calor aquell mes de juliol i jo, després de la feina dels darrers dies em sentia atordida.

Per fí arribàrem, baixar del cotxe ens va alleugerar... llavors en adreçàrem al lloc on Paty, la seua família i un grup d'amics s'havien instal·lat; trobarem també un xiquet i una xiqueta rossos com un fil d'or jugant a la pilota. Olga digué, "son sus hijos Felipe i Melisa", tenien una expressió dolça i un aire tímit.

L'estança olorava a un guís exquisit. Poc després de les presentacions vam seure a taula. A mi em cridava l'atenció el cap completament rapat, em feia l'efecte d'un modernisme radical, el seus trets armoniosos esbotzaven una bellesa serena, jove encara, de cos esvelt que es movia amb naturalitat, parlava i organitzava el sopar.

Mentre la llarga sobretaula parlàrem de tot, gastronomía, costums passades i presents...les converses es barretjaven cordialment entre nosaltres en diversos idiomes. Bona gent! ens mostraven cordials malgrat les dificultats lingüístiques. Sophi, una amiga de Paty ensenyava espanyol...Després anàrem preparant-se per eixir a ballar. Vaig comprendre que el meu cansament no em permetia d'acompanyar-los, m'els mirava amb sana enveja...Sophi, preciosa, amb vestit i sabates negres, elegant i discreta mostrava una distinció natural, que la féia molt més atractiva. Quan comparegué Paty em va semblar resplendent; vestía un conjunt de lamé, el maquillatge delicat resaltava els seus trets exòtics. Em va semblar plena de vida, d'encís, d'eixe quelcom misteriós que només poseïxen algunes persones i les distingeix, les eleva i els presenta com éssers perfectes per definició...autèntics.

Fou fermós aquell moment, contemplar-la així, quasí un regal. Finalment el grup s'acomiadà, allunyant-se.

Vaig restar absorta. Paty malalta de càncer...intervinguda de féia poc, ara la situació, des del meu cansament físic, em desbordava, quín ésser humà devía ser, sense arrogància ni coqueria, la seua bellesa calva...

Sí, es féia revisións períòdiques; sa mare era de raça negra. Per qüestions de raça va parir el refús intens de la seua família. A l'última revisió li detectaren una alteració dels teixit a una de les mames. El metge li espetà sense més ni més: Vosté té càncer i anem a practicar-li el següent tractament. Ella se'n recordà de la seua "mamita", va morir tan jove...Els fills de Patricia, Felip i melisa eren d'apenes uns pocs anys. Ella es disposà a lluitar, no volia que ells, els seus fills, visqueren l'amargor que ella i els seus germans patíren en pròpia carn.

Quan ixqué de l'operació la seua filla encar de pocs anys, va romandre aprop seu. De vegades l'havíen vist acaronant el seu cap nú. Després va haver d'assumir el seu cos incomplet. I encara la menuda va voler veure com havia restat...L'animà, n'era al seu costat.

" Cuando mi padre enviudó pasaron años antes de que entablara otra relación. Nosotras le ayudamos a buscar novia. Estuvimos en un internado los tres, mi hermano, en otro. Nos enseñó la sortija que le regalaría a su nueva pareja. En el internado nos dijeron que habían franceses. Así que hicimos como que se nos perdió el gato y fuimos a preguntar a dónde los franceses. A mi aquella gente me encantó i decidí viajar a Francia. Más tarde me dí cuenta que yo quería vivir allí."

A taula encar restaven les taces del cafè i marmelada, restes de pà...parlàvem, Paty ens explicava alguns records, d'altres que hi havia compartit amb Olga, detalls de la seua infermetat. "Tenemos que irnos, esta semana mismo porquè tienen que hacerme una sessión de "químio". Cuando llegue el momento me quedaré dos días en el hospital para estar más tranquila. Mis amigas se encargarán de los niños..."

M'admirava la seua naturalitat, les seues expressions, les seues paraules fluïen com l'aigua clara d'una font, plena de vida, de voluntat de viure, de resolució absoluta...

"Para comer: "sudao" una comida típica colombiana. La preparamos entre todos mientras seguíamos conversando. Celebràbamos el cumpleaños de Sophie, su marido, sus amigos y nosotros le preparamos una pequeña fiesta. Estaba dichosa."

Quedàrem en veure'ns, ens donarem les senyes.. els seus fills l'esperàvem.Vaig preparar el meu pis el millor que vaig poder per acollir-los. Olga, la seua germana, em digué que es trobava bé. Ja no ens vegérem més, m'hagués agradat tenir-los a casa.

Conéixer a Paty va estat una experiència molt especial. Ella semblava forta i tendra alhora...valenta, molt valenta. Em sent afortunada d'haver-nos fet amigues. No sé si tornarem a veure'ns però per mi Paty és com una estrella a fugaç, que creua el blau profon de la nit. I saber que existeixen persones com ella em reafirma la confiança amb la gent. Potser els nostres camins no tornaràn a creuar-se mai més; o potser sí tornarem a trobar-nos. Sobreviure a la seua malatía és un acte de valor i de fortuna. Ambdues condicions posseïx ella i s'estima tant la vida...tant...

Potser sí, possiblement tornarem a trobar-nos i comentàrem amb goig aquests moments compartits, llargs i difícils a estones, una vegada superats. Mantindre'm encésa al nostre cor la flama de l'esperança...cada día, cada día...

"Fins sempre, Patricia, je t'aime"


























Cròniques Personals original de Llum Sánchez





Aquest mes podria fer-se molt llarg. Em sentia neguitosa degut al canvi d'entitat bancaria; sabia que no tenia motius...però això significava tràmits i més tràmits...i més tramits, fins que se'm podien eixir per les orelles...I per acabar-ho d'adobar el cotxe començava a perdre aigua, una reparació d'un grapat de millers de "peles", i se'm vé damunt la més grossa, aquesta la deixaria per la paga extra. Sí, sabía que em mancaven prop de dos mesos, amb tot esperava arribar.

Per fi, com aquell que no vol, anava acabant el quadern que duia entremans; durant aquells dies me'n vaig trobar alguns que tenia oblidats, més els que jo m´havia regalat, en tenia per molt temps. Qué bé, vaig pensar, aixó em tranquili·litzava.

Feia moltíssima calor, els braços en recolzar-los se m'apegaven a la taula d'escriure, era molest. Feia molt de vent a aquelles hores, les déu de la nit, i els xiquets encara cridaven jugant al pati de la finca, sort que anaven amaïnant, es notava, també. A la pista de frontènis a penes es sentien crits, quín desig silenci....De vegades era tanta la necessitat que no gosava ni engegar la radio per escoltar música.

Ara el pare em vé a la memòria, amb tant que li agradava la ràdio i per contra els darrers anys apenes l'escoltava. Aleshores no podía explicar-me la seua inactivitat. Fins i tot un día li vaig dur un blog perquè escrigués les seues memòries; jo sabia que tenia certa habilitat per escriure i una lletra preciosa. Tanmateix ni va arribar a encetar-lo, tots els meus suggeriments van caure en buït, al pobre home li quedava ben poc esma per res que no fos la feina.

Ara comprenc que amb l'edat van perdent-se els interessos, les aficions, els gustos...Em passava els díes treballant a l'escola, i en tornar a casa, organitzar, netejar...engegar la rentadora, planxar la roba...semblava que quan més tasques féia, més em restaven...

Amb tant que m'agradava dormir... em despertava de bon matí i no podia romandre al llit pensat amb les coses per havia de fer. M'alçava sense poder obrir els ulls i pensant que em quedava tot un dia per davant. Després de dinar a vegades, mitja horeta...o ni això, amb tant que m'agradava dormir, com dèia la mama; quan podía, no era possible, havia d'aprofitar les primeres hores del matí, les obligacions de la llar, els fills...en conseqüència vaig començar a patir d'insomni.

Després vingueren anys de malsons...De llavors ençà mai no he pogut dormir com deumana. Els ansiolítics han estat els meus companys de llit, ara a més, afegeix dues píndoles d'herboristeria, tot i que apenes note l'efecte; el cos s'ha acostumat a viure sense dormir el que cal, això explica que se m'haja presentat aquesta estranya malaltia als tendons i als músculs. El son és un tresor immens. Clar que el fet de posar-me en peu a les primeres llums del dia ja havia esdevingut un automatisme; però, ves per on, després, en vacances tot i que voldríes romandre una estona més al llit, no pots...Així que comence el dia treballant com una locomotora a vapor...ni platja, ni bany ni perdre un minut.

La lectura, per la nit, quan puc, arrapant-li unes hores al son, o part de juliol de matinet a la terrassa, asseguda al balancí; el millor moment del dia. Ara que podria escriure, veure una estona la televisió o mamprendre la l'escriptura...em fan mal les mans, els braços...Semble una vella consumida parlant de malalties i dolors.

Fa catorze anys que vivim aquí i ara em trobe a punt de quedar-me sola definitivament; també és cert que hauria de recol·locar-me al meu ambient. Diuen que el lloc on un viu, explica la teua vida. Ara amb aquesta última embestida ho note més, és evident.

Fa tres anys que el meu fill gran se'n anà de casa a viure independent, i encara resten aquí moltes coses d'ell. Amb la filla passarà el mateix, aquesta no es tan escampadora, és un altre caràcter, potser té menys coses, la seua vida es molt més senzilla. Quan començàrem a estimar-nos a la llunyania ja havien passat sis anys, de poc van aprofitat. També potser que ens estimem i que no ens donem compte. Ella em troba gran, sorda i despistada...Es un bon moment per deixar el niu, tampoc és un plat de gust presenciar la decadència d'algú estimat. Si jo hagués sigut capaç de donar eixe pas, quan diferent hagués sigut la meua vida!

Bò, deixem les enyorances. A Benicassim vaig conéixer un grup d'amics de les comlombianes, en particular de Paty i la seua família, marit, fill, filla, amics...
Va ser una sort conéixer-la, la pena és que pateix de càncer i la seua supervivència és incerta. M'agradaria escriure-li una referència sobre aquelles hores que vam compartir.