dissabte, 2 de gener de 2016






                  Cròniques Personals originals de Llum Sánchez


44


La setmana a O. va ser profitosa, em va servir per reflexionar com faig sovint, i aquest moment de reflexió em va obrir a un altra manera de veure la vida.

Em va sorgir un imprevits –mai millor dir–vaig haver d'anar al destista, un problema urgent. Sort que ho vaig fer!. Això, però, si que em va acabar de descompensar el presupots. No sabia com aconseguir un petit préstec. Per la nit em despertava sobtada per la preocupació. Llavors em vaig adonar d'on venia gran part del meu malestar. Així que vaig veure que havia arriabat el moment de prendre decisions. Pel que fa la psicoanàlisi ja hi considere conclòs. Així s'ho comunique a Emília i m'acomiade. Llavors Esther em telefonà per proposar-me un viatge amb els seus caps d'empressa.Va resultar una experiència reconfortant.

De nou a casa, satisfeta i feliç mamprenc la neteja, havia de posar-la al dia. Intente funcionar de forma unitària i romandre a un punt estable de la bruixola.

Pel que fa al treball un Dr. "mindundi", ignorant l'històrial de la pacient, afirma, amb molt poc tacte, que no pensa prolongar-li la baixa, "perquè el motiu no ho justifica." "Meravellós! Així que per fi torne a col·legi renovada; excel·lent acollida tant per part dels professorat com de l'alumnat. Em sent molt bé, serena i de bon humor. Ara só jo, torne a retrobar-me realitzant el meu treball, com sempre. La meu salut ha millorat sensiblement, els problemes a la faringe s'han superat, i els dolors i molèsties a les oïdes han desaparegut. Gaudeix d'un son tranquil i reparador, em trobe d'excel·lent humor. Torne a ser feliç ralitzat el meu treball, com sempre.

Sembla un conte de fades. Després de tantes calamitats les coses comencen a rutllar d'una forma armònica. L'alegria i la benestancça són les coordenades amb les que s'inscriu, ara, la meua vida. Qué ha succeit?, com? Jo no ho sé. Crec que l'anàlisi ha tingut molt a veure en aquesta eclosió de la meua personalitat.

D'ara en avant tinc una aspiració fonamental, ser feliç. Res que pertorbe aquest projecte tindrá cabuda a la meua ment. Es com tornar a néixer, gaudir de la vida que tant m'estime, de la natura, del món que és tan gran que cabem tots...Aquesta és la meua única ambició, aconseguir un grau raonable de benhaurança, la resta no importa tant. Tots els esdeveniments de la vida tenen una lectura possitiva. Tot ocorrer per bé, encara que aprendre aqueta veritat és prou laboriós.

Tanmateix no em va el tò triomfalista, res d'això està dins de la realitat senzilla i armoniosa, profundament humil, a la que m'he instal·lat i em trobe bé. Tan de bó fos per temps indefinit. Crec que la vida és molt més senzilla d'allò que pensem, al meu curt entendre, consiteix sobretot en viure més i pensar menys, sentir, assaborir, escoltar...perdre la por en la mesura que les nostres pors ens ho permeten...Cadascú haurà de trobar les seues respostes, si és que esplanteja algun interrogant.

Dec d'abandonar també, d'una per totes, el desig "d'ensenyar". Tot ensenya, tot ens fa aprendre quan hi som preparats. "Quan l'alunme està preparat, apareix el mestre", en solía dir el professor de Taichí. Així que fòra tota pretenció de "servir" de res a ningú. Ja ens bastaria en viure feliçment, amb benhaurança, un dia, hui, quan acabe hui, dormiré amb placidesa i recuperaré forces, i demà em tornaré a aixecar amb el mateix propòsit; arribar a la nit amb benestança...Qué més es pot desitjar?

Convaleix d'una llarga malaltia, l'aire, el sol, l'aliment, el moviment, el son...són bens inestimables. To això ja és molt.

Sona: Gustav Mahler. Simfonia nº 1 en Re major. "Titan"  

dimecres, 30 de desembre de 2015





               

Cròniques Personals original de Llum Sánchez



43


El sol fa cucamones entre les boires. Des que vaig arribar tan sols ahir vaig poder gaudir-lo...Tot un plaer, per cert. Necessitava aquests dies de tranquil·litat i també aire net. Ara, ací, és un altra cosa. Els darrers dies a València foren extenuants. He d'aprendre a viure senzillament, una vida sense complicacions, sense angoixa. Encara en sent entre el pit i l'estòmag com em batega el cor i la gola...Tota una vida no s'esborra tan fàcilment –la prodigiosa memòria de les cèl·lules...–.

Ara m'ho propose de ferm:"S'ha acabat la guerra", aquesta és la consigna, encar avui arrossegue les conseqüències de les decisions desencertades. Em sembla millor un dia a dia sense ensurts, sense angoixes, els lent fluïr d'una vida amable. Algun petit caprici...Poc més. Ho sé però no ho faig, se m'esmuny. Encara resten energies difícils controlar. Treballe la unitat, és una necessitat prioritària. Ara ja no em puc avenir a viure d'altra manera. Se m'ha fet molt tart per aprendre. Ja sóc una dona gran, que per sort no ha mort del tot aquella xiqueta encuriosida i inquieta que fou; això és un punt!

Segueix sentint interès per moltes coses, sobretot ara que per fí m'acoste a la "comprensió". Amb tot, "al món dels adults, tan sols són les accions que valen", diu A. Lowen. Si aquest conèixement no es plasma en una vida de més qualitat, és estèril. Així doncs encara resta algún cabdell solt –dic del grossos!– Em done un plaç curt, un parell de mesos, un plaç mitjà, mig any, un llarg plaç, any i mig...per solucionar la resta.

Anar-me'n de València, doncs ja no em resta res a fer-hi, necessite tornar a la vida natural del poble. Un espai pròpi, senzill, envoltat de bon gust, sense luxes, però, ni concessions supèrflues, on retrobar-me com sóc ara, perquè aquesta és la que sóc i per ser-ho cal despullar-me, desprender'm de tot allò innecessàri, que destorba, que obstaculitza...I per què? per ser, tan sols per ser! Es por ser i fer? Jo crec que abans s'hauria de consolidar el ser, eixa unitat tan necessària, el pròpi conéixement, per dur que siga, la pròpia aceptació sense recança. Una i altra vegada, fent oblidar, dessarrelant del cos i de la ment les pautes equívoques. Requereix temps i dedicació. Abadonar tot excés. Tornar a la elementalitat, un viatge aventurat i potser venturós, perquè sols així es pot guaitar un altra forma de ser, i per tant de viure, atès que el contrari ha estat un fracàs dels anteriors intents és vital. No ei...( després d'una interrupció ja no sé per on anava)

Ara parle d'una cosa que conec, amb la que em trobe familiaritzada. L'anàlisi també m'ajuda. Si no hi hagués fet, no hauria pogut seguir endavant, era ja una condicció necessària. Atès el meu ordre de prioritats ja no deuria ajornar-lo més. Aquest em mena a considerar, així en obert, a encaixar fragments, retalls... a integrar, i sobretot a abandonar ja definitivament velles qüestions. És una tasca d'higiene mental. Sí que pot ser llarg i evidenment és costós en sentit econòmic i en sentit de l'esforç que implica, però molt possitiu. Si hagués tingut l'oportunitat d'emprendre-ho abans m'hagués estalviat moltes preocupacions. Ara considere, per tant, també els avantatges de la ciutat...i eixe instint meu de furó, sempre indagant, a la recerca, sense saber molt bé de què, inconformista i pacient, qualitats i defectes a parts iguals m'han ajudat a aconseguir allò que des de sempre m'havia proposat: el coneixèment.

En aquest sentit comence a pensar que la meua vida, lluny del que tantes vegades he pensat, ha estat realment un èxit. Tots i casdascú dels meus esforços més afanyosos ara mostren un sentit. Hem tingut la santa paciència acumular experiències, vida encara que aparenment no semblés tenir cap sentit, o molt poc. Amb tot eixes abuntoses vivències, complexes, ximples, disperses a vegades, faltes d'unitat o gratuïtes, eren uns materials inestimables que després aprofitaria per interpretar-lo, per traure conclusions, proves, evidències del tot necessàries. I així és com ara em serveix d'aquest immens vagatge de vida i el fem servir, ara que sembla que ha arribat el moment.

Escric i ni m'adone de certa fluidesa. Malgrat la dolcesa del temps i del paisatge, l'aire i el color del sud, blaus i malves, grisencs brumosos o diàfans, el primer sol de la primavera, després d'alguns dies de grisor, del piular encisador dels ocells, encara que no m'he pogut desprendre de la sensació de manca-de-temps, tot arribarà. La maduresa deu ser l'edat daurada.

Jo encara no ho he comprés a nivell vivencial i em sorprenc preocupant-me per aquesta o l'altra niesa. Com si m'entossudés en ignorar que açò ja pertany al passat i que la vida d'una vegada i per sempre s'ha tornat amable i pacífica. aquesta estúpida dona té el cap força dur. És molt curiós cóm som papaços d'acomodar-nos molt més prompte al sofriment que a la felicitat. Per gaudir d'aquesta ens cal un aprenentatge molt més intens. Perquè és incompatible amb tot el que significa esforç i artifici, i aquestes han estat les premises de tota vida humana., també la meua, és clar, i abatre-les no és gens senzill.

Ara ja no em cal ensenyar res, no representar ser un model, no emetre opinions i ni tan sols formar-me-les. Es un gran pes que m'he tret de damunt. Viure sotmés a la total vulnerabilitat de la vida sense ánim de lluita és situar-se just a la zona d'invulnerabilitat, amb la qual cosa se justifica ampliament la savia mesura d'haver copsat la humilitat tan necessària que ens ajuda a abandonar tota pretenció i a trobar la mesura exacta.

Sembla que divague però tan sols pretenc consolidar els subtils matissos d'un procés tan antic com l'ésser humà o pot ser com el món. Per això és tan convenient eixir de l'ambit domèstic on ens passem la vida, on ens embrutim i no fem més que girar la roda sense gosar desenganxar-nos, temorosos i angoixats per l'inèrcia, no per motius justificats. Ara, ací, lluny de l'altre espai i l'altre temps, detecte altres possibilitats que tant sols fa uns dies ni sospitava. Necessite eixir més. Recorde la meua vivenda a la ciutat, obsoleta, grisa i fosca. Ja no té sentit, el seu moment ha passat. Dec d'anar pensant en un nou emplaçament encara que no ho puc fer d'una forma inmediata, doncs depenc de circumstàncies que escapen del meu control. Amb tot no me'n havia adonat amb tanta claredat com ara. Es com quan fa tretze anys vaig decidir canviar de vida. La certesa, la necessitat d'enfrontar el canvi va imposar-se per se; no restava més que actuar, començar a prendre decisions. Igual mire ara, amb la mateixa circumspecció el meu món, i sóc conscient que he de deixar-lo, d'una manera o d'un altra. Trobaré, com aleshores, les circumstàncies propícies i tot es tornarà fàcil i clar.

Prompte sabré exactament qué he de fer, on anar i com. Prompte comptaré amb la informació que em cal per engegar el nomadisme que porte a dins de tots els meus principis.


dimarts, 29 de desembre de 2015







             Cròniques Personals originals de Llum Sánchez


42


Em trobe sola a casa. Aquest últims dies he anat un poc atrafegatda tot i que enguany m'ho he pres amb temps. El sopar de Nadal, amb els fills i les seues parelles...Els regals foren acollits entre bromes i ironies. "Per la mama", dèia un paquet decorat amb blanc i daurat ; hi vaig prendre sense ni sospitar què podria ser...Vaig començat a desprendre el llaç tot voluptuós, a continuació una cosa esplèndidament presentada amb delicades capes de papers de seda de colors diversos, un de verd suavíssim es superposava a un malva esquissit...després un llàmpec d'ocre deixava pas a un salmó,  seguit d'un gris delicadíssim...A tot això el cometaris d'uns i d'altres, les ironies, la meua impaciència...riures i somriures... i finalment: Ta-Ta-Ta-Xannnnnn!!! Un petit flaçó em veia parpallugues del seu estoig estant, semblava un brillant autèntic...Em va encisar tan bon punt vaig olorar-lo mentre que els ulls se m'omplien d'una boirina apenes perceptible. Sentia espectant la mirada de tots ells... de tots ells.

Gaudim de salut i ens estimem, trobar-nos junts ens proporciona una gran satisfacció. Ara m'adone que hem anat construïnt aquesta relació a poc a poc, laboriosament i incansable, millorant les condicions, acoblant-nos, conéixent-nos, lliurant a l'oblit els difícils moments de desencontre.

Ara tot és diferent, atencions i detalls per part dels fill i les seues parelles, sense rebombori, serenament. Quan cal ens prestem recolzament, atenció. Potser això és el que tant havia desitjat, però no hauria sigut capaç de definir-ho tal com ara ho vivim. Bó, m'agrada la nostra vida i la relació que gaudim. El fet de retrobar-me, d'haver superat la depressió crònica que patía, m'ha donat una serenitat i un saber fer que és just allò que desitjava. Per la qual cosa em felicite cordialment i em penje la medalla de "L'Andeu", i als meus també, perquè entre tots hem sigut capaços de restaurar les nostres relacions i d'aprofundir als nostres sentiments, de donar-los la fermesa i la pulcritut, la vitalitat i la solidesa que calia...

Quan pense que pot arribar el moment que ens tinguem; no no crec que falte molt, sempre recorde aquella bellíssima pel·lícula de Julieta Massina. Ella ja era una àvia, el seu era un personatge tan ple de tendresa...tan dolç. La seua expressió tan esplèndida, tan plena de serenitat, de saviesa...Sí, m'agradaria tornar a criar, a tindre una criatura als meus braços a mirar-la, a cuidar-la...Reparar aquelles mancances que per la meua jovenesa i inexperiència van haver de sofrir els mues fills..."No sabíem més, teniem vint anys" .

dilluns, 28 de desembre de 2015






       
 Cròniques Personals originals de Llum Sánchez

               41


                                                                                    Benvolguts Anna i Lluís,


Com sabeu una malaltia crònica que m'ha induït a canviar els meus hàbits de vida; evite tant com puc les tensions, porte una existència senzilla i retirada; també he hagut de canviar els hàbits de treball, alimentació, relacions, actituts...En fi, haver de conviure amb bona armonia amb aquesta afecció m'ha suposat veure la vida d'altra manera i, sobretot, viure-la de forma diferent. Després de tot m'ha servit d'aprenentatge. Ara visc més amb els peus a terra...i em sent millor.

Matgrat tot sóc conscient de ser una dona lliure encara, tot i que de vegades el malestar m'ho complica, aquesta sempre ha sigut per mi la màxima aspiració; per tant em sent satisfeta d'haver-ho aconseguit. La llibertat demana un preu molt alt, tant com la soledat...Amb tot assumeix les taxes i encara em sent capaç de seguir endavant, malgrat els obstacles i les limitacions que la pròpia condició m'imposa.

Sóc conscient que puc necessitar ajuda; llavors amb tota humilitat la demanaré. Si se m'ofereix compartir pau i benestança, ho accepte amb gust i amb gratitut, doncs res no espere. Potser sia difícil comprendre els principis que sustenten les accions. En general, com és evident, a "l'Era de la Comunicació" que ens ha toca viure, sovint ens manquen les paraules...

M'agradaria que la nostra relació d'amistat, per mi la més perfecta i desinteresada que puga existir, sobrevisca al temps i a la distància.

Una estreta abraçada.


diumenge, 27 de desembre de 2015






               Cròniques Personals


40


Ha tocat la Telma, que vindràn demà. Dinarem junts. Molt bé. De vegades encara em venen al cap alguns records...i sé que he de cancel·lar-los. "Les coses són com són", dèia sovint la gent gran per tancar una discussió o un possible dissentiment...Passar una estona junts és molt agradable després de tot.

Ser una dona lliure comporta un risc, atés que els altres entenen més les uniformitants que les disidències. La llibertat és un concepte que a vegades incomoda. La persona lliure es considera un estrany espcimen, que no encaixa amb les conductes habituals de la gent. Tanmateix ho comprenc i potser per això no refuig el malestar que em produeixen certes situacions, perquè sé que se'n passen prompte i torne a reequilibrar-me.

Amb tot, he pogut constatar que aquest fet podia resultar, si més no, molest. I no és que feren servir estratègies especials, sinó que són les nostres maneres habituals. Tota una filosofía que no comparteix; reconec que sóc un ésser primari. " Si m'estimes, no em faràs patir" "Si em fas patir i a més, innútilment, serà que no m'estimes..." 

Tot i això ser capaç de redissenyar noves relacions sense haver d'arribar al trencament comporta cert grau de flexibilitat. També es cert que la vida que havia imaginat no tenia res a veure amb la que em va tocar a la "rifa". Necessitava treballar, atés que ara les responsabilitats eren cada vegada més exigents, els ingressos, escassos; les despeses i les exigències d'una vida independent em van descobrir un món complexe i difícil, farcit de responsabilitats, d'inseguretat econòmica i de la necessitat constant d'implementar nous esforços d'adaptació a la nova realitat que s'imposava; la vida de parella, la precarietat al treball, la dificultat de viure a una ciutat molt lluny de la família...l'inclemència d'un clima molt més fret, l'allunyament de les nostres respectives famílies...I, per arrodonir el quadre, vaig descobrir-me amb "estat de bona esperança". s'imposava la necessitat de exercir la meua professió bé fos de sustituta o d'interina. 

Amb tot al llarg d'aquell procès vaig aprendre que és molt més significatiu el que ens uneix que allò que ens separa. Amb el temps, dels pares i de la familia tota he tret en conclusió que la vida passa amb tot els seu seguici d'exits i fracassos, de frustracions i descobriments, d'il·lusions i desencís...I per sort paga la pena. 

Ara, que ja em sent responsable de mi mateix, m'adone que res no és fàcil, tot i que no hagués passat res si aquesta decisió l'hagués pres uns anys abans. Com no passarà res, ara. Un retret, una queixa..., no m'atabala, es pot parlar qualsevol tema. Comprenc que res dura sempre, tot resta sotmés a la llei del canvi constant. "Cambia, todo cambia," diu Mercedes Sosa en una bellíssima cançò.