Memòries de la desmemòria cap 09



març, 1987

Al dia següent, diumenge, recorde vagament com anava eixint de l'anestèsia. Els dies que seguiren varen ésser pitjors, propis de la circumstància. Per a mi res de nou després de les anteriors intervencions. Vaig rebre visites de la gent més estimada...,el telèfon no parava de sonar. És agradable comprovar que hom t'estima i que estan per tu- encara que sia només en determinades condicions- quasi me'n havia oblidat d'experimentar aquest sentiment.

En tornar a casa he retrobat les mateixes tensions...Com que tinc un mes de convalescència m'he matriculat per assistir a un encontre a Madrid sobre "Creatividad". Fins ara em feia tanta il·lusió...però, després de l'operació, ho veig tot d'un altra manera, una mica més escèptica si cap. Si em sobte a mi mateixa pensant en una possible relació, se m'acut el record de les anteriors experiències, tan frustrants que ho desestime ràpidament. Potser el millor sia dedicar-me a envellir tranquil·lament, al si de la meua soledat, gaudint dels petits plaers que la vida tinga a bé donar-me encara, sense esperar-ne massa.

De vegades en ve a la memòria el Joan, com l'esbós d'una estranya relació que va quedar-se pel camí. Probablement amb la meua fam d'afecte vaig anar adjudicant-li una sèrie de qualitats d'home seré, treballador, sensible...que no posseïa. Sembla que amb els anys no s'ha esvaït del tot aquella adolescent apassionada que vaig ésser. Per altra banda tinc la certesa de que em torne cada vegada més selectiva. M'interessen les persones amb inqüestionables valors humans, cultes, educades, amb inquietuds artístiques, que tinguen un bon nivell de comunicació, sense desestimar l'aspecte lúdic i hedonista de la vida; tot i que al fons de la seua actitud existisca certa desconfiança i que practiquen una revisió constant dels valors pels quals es regisquen. És clar que aquesta mena de descripció pot ésser només una idealització de quelcom que no existix ni pot existir; potser no sia més que la idealització inconscient dels meus desitjos.

No sé el que vull però tinc molt clar el que no vull, em fa nosa la pobresa, la pròpia i l'aliena, l'austeritat, la falsedat, la incomunicació, molts aspectes del conservadorisme, el fanatisme, les postures rígides, la línia recta i la tristor...entre altres coses.

Mirar vers enrere sense ira...Seria formós, per a mi ara, però, completament impossible. Tants anys de fracaç- sexual també- pesen molt en el ànim d'una persona. Tants anys de confusió, d'indagar, de provar, de tractar d'entendre, de no entendre res. Tants anys d'angunia pesen molt. Més si es té en compte que, quan vaig prendre la decisió de casar-me, ho vaig fer sense criteri, perquè sí, perquè tocava, perquè era el que s'esperava de mi. I, sobretot - acò és el més penós-, ho vaig fer fugint d'un pare autoritari que m'asfixiava d'incomunicació. I tot seguit- oh deu meu!- vaig anar a raure al costat d'un altre "pare" molt més autoritari, intransigent i poc comunicatiu que el propi.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog