dimarts, 28 d’octubre de 2008

Exercici escriptura marrativa









 Forma narrativa 1ª persona, sentiment mostrat.




Aquella vesprada de diumenge em trobava planxant la roba, com tenia per costum, davant el balcó del quart d'estar. Ell se'n havia anat al Casino a llegir la premsa. A mi no sols no em feia res sinó que agraïa aquella estona de soledat i silenci. De vegades m'agradava escoltar la radio. Les veus radiofòniques sempre havien estat el teló de fons de la meua existència. Elles em feien companyia i alimentaven els meus somnis.
Sí, potser era massa jove per portar aquella vida...treball, responsabilitats, renuncies. Cóm havia arribat a aquesta situació, pensava mentre de forma automàtica anava buidant el cistell de la roba i penjant-la acuradament, com em va ensenyar la meua mare. De joveneta, quan les meues amigues començaren a emparellar-se pensava: “jo no vull un nuvi, vull un amic”. El meu germà, quan m'ho sentia dir, somreia amb sornegueria. I va passar allò que no desitjava. Després d'uns anys de nuviatge, la “mili”, i fum de cartes vam haver de pensar en casar-nos.
En obrir l'armari per desar als calaixos la seua roba interior, torne a veure la boina roja, els pantalons i la camisa blau marí amb travetes als muscles, i a la butxaca brodats en roig “el yugo y las flechas”...Encara els conserva després de tants anys. No sé si el meu error fou casar-me, però el cert és que va ser, sobretot, casar-me amb ell. Uns dies abans de la boda en vingué amb el conte de l'encíclica del Papa de torn, que deia que l'església només reconeixia per al control de la natalitat el mètode Ogino. Em va costar entendre de que parlava. És a dir que després d'un nuviatge cast...i amb tant de temps per parlar-ne, va haver de traure el tema en aquells moments, quan ja teníem fets tot el preparatius per al casori.
El viatge de noses a les Illes fou un viatge al fons del desencís. Comprenc que no sabérem manejar-nos pel que feia al sexe, atès que vam néixer i créixer en al si d'aquell ambient érem uns ignorants. El que més trobava a faltar, però, fou la tendresa. Sentia fam de carícies, de contactes afectuosos...d'alguna cosa que, encara hui, no sabria com expressar. Aquesta carència, sumada a les que hi havia patit al llarg de la meua vida, em feia venir un neguit inexplicable i sentia a dintre meu com un solatge de tristor, que anava creixent i endurint-se com els sediments d'un riu que li manca aigua.
Tres fills i vint anys després continue planxant la roba les vesprades de diumenge.


Ja torna. Entra amb el berenar al plat, pa amb xocolate, i seu a la taula del tendur. Obre una revista i la fulleja mentre mossega amb fruïció. No diu res. La tarda va apagant-se a través dels cristalls. Tot es torna gris. Em fa mal l'estómac i sent a la boca un regust amarg. No el mire, no el veig, tan sols és una ombra esborronada que es belluga prop de mi. Sent el soroll del paper en passar les pàgines.
-Escolta, Pere. Crec que hauríem de parlar-ne.- Encerte a dir amb un rampell d'atreviment. No se'n adona. No em respon. Me'l mire com si fos un rèptil, fred i viscós. Llavors aixeca el cap.
-Què deies?- contesta finalment. Dubte. Les paraules es neguen a eixir de mi. Silenci. Continua menjant...
-Pere, jo, jo no puc viure així. Açò no té sentit. Potser fora millor pensar en separar-nos...- Ja està, ja ho he dit. Alça el cap i em mira sorrut com si no m'hi hagués vist mai.
-Però què dius? Saps molt bé que en casar-te vas contraure un compromís de per vida. I te'n has de fer càrrec. A més, tenim uns fills, una vida feta...Som una família... Tu, tu tens el cap ple de pardals de tan de llegir, això és el que et passa a tu. Me'n vaig a replegar els xics.

Quan el vaig veure eixir em va vindre un desig intens de que es matés en un accident.







diumenge, 26 d’octubre de 2008

Petits conflictes de carrer



                                          conte de Pere Calders


__Que em podria dir quina hora és.
__És clar que puc! Que em pren per ase?
__Mai dels mais. El fet d'haver-li demanat hora bona, ja vol dir que confio en els seus sentiments...
__És que ens anem tornant desconfiats. Què significa, si no, aquest irritant de si “li podria dir”
__Són maneres col·loquials, faci-se'n càrrec. Estic segur que pot: que té hora bona si us plau?
__Ja hi torna! Si és la que tinc, per a mi és bona. Vostè no té cap dret a fiscalitzar-me-la, i jo no tinc cap obligació de donar-li explicacions del meu rellotge. Estaríem frescos!
__Doncs deixem-ho en hora aproximada. Que me la podria donar?
__I què farà vostè de la meva hora? Vivim en una societat en la que ningú dona res per res, i aquesta actitud seva s'assembla molt a la mendicitat pública. No sé n'avergonyeix?
__Ara que m'ho pregunta, m'adono que sí. Em fa vergonya que hi hagi algú tan animal. Què s'ha cregut!
__En aquells moments, el rellotge de la catedral, va tocar les dotze, i l'home que volia l'hora bona va dir a l'altre que no volia donar-la:
__”Ho veu, misèries? Afortunadament, les hores encara hi ha qui les regala!”