dimarts, 19 de maig de 2009

Memòries de la desmemòria 31



octubre 1987 cap 31


Ahir vaig anar a l'estació del Nord a rebre a una excompanya i amiga molt estimada, que venia a visitar-me, en resposta a la meua invitació. Quan ens vam veure ens abraçarem per uns instants i ens mirarem amb els ulls entelats. Ja no eren aquelles mestres joves d'abans, plenes d'il·lusió per canviar el món. Potser eren nosaltres les que havíem canviat, i molt.


A les postres Remei em va observar uns instants. Què et passa? et trobe molt prima i el color dels teus ulls és més intens... Vaig juguetejar amb unes molles de pa que restaren sobre les estovalles. De sempre tenia la facultat guaitar el meu interior com a través d'un cristall. No sé, em trobe confosa. Fa poc temps vaig conèixer algú...Ja, ja sé que no és el millor moment, carretege encara una pila de problemes...i tanmateix...Qui m'ho havia de dir, em passe el dia esperant la seua telefonada. I ell? Ell no és lliure, això complica més la situació. Vaig anar a pel cafè. Pren, tasta aquestes pastes, són fetes per mi. Si, ja ho sé, acabe d'eixir d'un merder que m'ha costat més de mitja vida, i ara vaig i em fique a un altre. Ella em mirava per damunt de la tassa, retirada, indiferent. De sobte em va venir al cap el darrer període en el qual vaig haver d'interrompre la nostra correspondència i tota la resta. Llavors hi era feta un nyap. Ara no volia recordar-ho. S'obrí un llarg espai de silenci entre nosaltres. Remei tu no saps, ni de bon tros, el que ha estat la meua vida aquests últims anys. Em puc tornar a equivocar, és clar, una i moltes vegades. Doncs bé, he de viure, no em puc deixar paralitzar per la por. Vaig alçar-me i encengué un cigarret, mentre ficava al tocadiscos la Billie Holiday...La seua veu esguerrada i sensual omplí l'estança. Com a persona i com a dona tinc unes necessitats que no puc, ni dec negar-les.


Ella em va somriure amb una ombra de tristor. Tu ja has passat per l'experiència de la parella, d'això saps molt més que no jo. Una parella convencional, uns fills...Potser no és el millor moment per iniciar una nova relació. A més tens tendència a implicar-te massa, afectivament, ho em comentat en altres ocasions. Era cert, els seus coneixements sobre grafologia m'havien ajudat en més d'un moment a buscar certeses a olla de grills del meu interior. Després, malgrat que ja havia realitzat importants avenços, seguia sent caòtic. Ella em mirava amb cert escepticisme, i, per molt que em molestés havia de reconèixer, amb humilitat, que tenia raó.


Al llarg dels anys havíem anat allunant-nos i ara no només ens separava la distància física. Pel camí havien quedat uns buits farcits d'ignorància de les nostres respectives evolucions personals. Les visites van anar minvant, les cartes, sense resposta, els nostres sentiments van entrar en fase hibernació. Potser encara érem capaços de comunicar-nos a un nivell més aïna intel·lectual, però m'adonava que el temps havia deixat la seua petja definitiva entre nosaltres, i que aquell encontre no ens restituiria el passat perdut.


En acompanyar-la al tren, abans d'acomiadar-nos, la sentí estranya. Per dissort una i alta hi havíem abandonat el lloc a dintre nostre.


Des d'aleshores mai no ens hem tornat a veure'ns ni a saber-ne res.

dilluns, 18 de maig de 2009

Paradís

Autor: Un relat de Vladimir


Aquell matí vaig intuir que alguna cosa no anava bé des del moment que la portera de l'escala va barrar-me el pas amb l'escombra i, picant-me l'ullet, va descordar-se el botó superior de la brusa, sota la qual s'insinuava un bust tou, maternal, solcat de delicades venes blavoses. Vaig aconseguir esmunyir-me entre la paret i la càlida ofrena, excusant-me -"faig tard a la feina"-, però al carrer no podia deixar de percebre les mirades estranyament lascives que em dirigien els vianants, i en el vagó del tren una noia de llavis molsuts s'entestava en amanyagar-me el sexe aprofitant el sotrac i l'amuntegament de viatgers. Mentre atenia als clients a l'oficina, van assetjar-me diverses secretàries: algunes es limitaven a xiuxiuejar-me obscenitats a cau d'orella, però una d'elles, durant la pausa del dinar, va acorralar-me contra una fotocopiadora i, desempallegant-se dels sostenidors amb la destresa d'una estriper, va mostrar-me uns pits inflats, excessius, d'una fermesa inequívocament postissa:"Què li semblen?", va gemegar amb una veu desmaiada. Abans de plegar, el cap de personal va pessigar-me una cuixa tot refregant-me l'erecció indissimulada que li bategava sota els pantalons.


Vaig sortir a la fresca de la tarda, alleugerit, exhaust. En el bar on havia anat a fer un cafè per refer-me, vaig rebutjar les abraçades d'un borratxo que em bavejava el coll i d'una meuca que pretenia oferir-me els seus serveis de franc. Mentre em dutxava a casa, va aparèixer la meua dona amb una combinació de fantasia, mitges negres i lligacames. "Vull practicar el sexe", va dir polidament, però esbufegant d'anticipació. Sempre ha estat una persona assenyada, metòdica -només accedeix a mantenir una relació per setmana-, però aquella nit, a banda d'alterar la mitjana setmanal, va exhibir una fogositat desconeguda (i això que va haver de maldar amb un membre estupefacte que, per portar la contrària, s'entossudia en una flaccidesa pertinaç). Abans d'adormir-se va preguntar-me si ja havia estrenat aquell perfum que m'havia regalat, "Eau du Paradís".


- Sí -vaig admetre-. Aquest matí.

diumenge, 17 de maig de 2009

PETIT TRACTAT DEL DECRIXEMENT SERÉ



Cercle virtuós

6ª "R" del cercle virtuós

Reutilitzar /reciclar


Cap persona amb bon sentit no nega la necessitat de reduir el malbaratament desenfrenat, de combatre l'obsolescència programada dels productes de fàbrica i de reciclar els residus no directament reutilitzables. Les possibilitats són moltes i sovint han estat provades en una escala reduïda. Per exemple, a Suïssa, les empreses Rohner i Design han concebut i produït un teixit per a la tapisseria que es descompon de una manera natural quan acaba el seu cicle de vida.



Altres empreses han creat unes moquetes que, un cop usades, es poden utilitzar com a capa de palla als jardins perquè estan formades de matèria orgànica. El gegant alemany de la industria BASF ha imaginat un teixit de fibra de niló indefinidament reciclable que, un cop usat el producte al qual ha donat vida, pot ser descompost en els seus elements essencials abans de ser utilitzat en nous productes. El 1990, Xerox -empresa especialitzada en fotocopiadores- va posar en marxa un programa gràcies al qual els seus productes són pensats com un conjunt de parts cada una de les quals pot ser reciclada un cop usada. Quan hom li torna les màquines, Xerox reutilitza una gran part de les peces que les componen.
Una vegada més, fallen les incitacions per empènyer les empreses i els consumidors cap a la via "virtuosa". No es pot dir que no siguin fàcils de concebre. Falta la voluntat política de posar-les en marxa.


Tot plegat perfila una utopia en el millor sentit de l'expressió, és a dir, la construcció intel·lectual d'un funcionament ideal, però concreta en la mesura que parteix de dades existents i d'evolucions realitzables. És un altre món, desitjable, necessari i, si volem, possible.


En aquest projecte, l'autonomia s'ha de prendre en sentit fort, etimològic, en contra de l'heteronomia de la "mà invisible del mercat, de la dictadura dels mercats financers i dels dictats de la tecnociència en la societat (super)moderna. Aquesta autonomia no implica, però, una llibertat sense límits. Com recorda Aristòtil, per aprendre a manar cal començar per "saber obeir". En la perspectiva d'una societat de ciutadans lliures, el "saber obeir" s'ha d'entendre sobretot en el sentit d'un aprenentatge, d'una submissió no servil a la llei que hom s'ha donat (la submissió servil essent l'aprenentatge de la tirania). En tots dos casos, que hi hagi una fruïció en la servitud voluntària és incontestable, i la tènue frontera entre les dues formes de submissió resta problemàtica.


Tant com és tènue i problemàtica, en el "consum", la frontera entre un ús instrumental que respecti la persona i una utilització que no la respecti. L'existència i el bon funcionament de la reciprocitat marquen la diferència entre les dues formes. Aquest és un dels nombrosos desafiaments que una societat democràtica ha d'afrontar permanentment. D'aquí laq importància de la convivialitat.


La convivialitat, que Ivan Illich manlleva al gran gastrònom francés del segle XVIII Brillat-Savarin, es proposa justament refer el teixit social desfet per "horror econòmic". La convivialitat reintrodueix l'esperit de la donació en les relacions socials, al costat de la llei jungla, i refà el teixit amb l' "amitat" aristotèlica.


Alguns no deixaran de veure en el recurs sistemàtic al prefix "re" en les vuit "R" la marca d'un pensament reaccionari, la voluntat automàtica o nostàlgia d'un retorn al passat. Direm simplement que, a banda una lleugera coqueteria d'autor en aquesta manera de presentar les etapes sota el signe de la lletra "R", les accions en joc participen tant de la revolució com de la marxa enrere, tant de la innovació com de la repetició.


Si hi ha reacció, és una reacció contra la desmesura, "re" substitueix a "sobre": sobreactivitat sobredenvolupament, sobreproducció, sobreabundància, sobreextracció, sobrepesca, sobrepasturatge, sobreconsum, sobreembalatge, sobrearrendaments, sobrecomunicació, sobrecirculació, sobremedicalització, sobreendeutament, sobreequipament..."Aquest sistema termoindustrial en sobrerègim provoca, estralls cada vegada més considerables, definits com "una sèrie cereixent de mots als quals un deu de prefixar un "de": la deslocalització indusrial, la deflació monetària el desencantament polític, la desmotivació cultural, la desmitificació religiosa. En qualsevol cas, caldria procurar que el "de" del decreixement tingui un sentit regressiu tal com el té el prefix "dis" llatí en el seu origen".


Al centre del cercle virtuós de la revolució cultural de les vuit "R" hi ha una "R" que està present a cada una d'elles: resistir.