dimecres, 3 de setembre de 2008

Memòries de la desmemòria 14

   dilluns, 30 maig-1987


" He pensado que, como él también se va a quedar todos los quadros, te regalo estos..."-va dir Alba. Un d'ells era una recreació de la meua imatge en tons blaus i verds, on hi havia afegit aquests versos:
"Tu signo/humedece /su tierra/en tus ojos / de agua marina./Tu nombre/ recibe/ la luz/ de tus ojos/ de estrella".
I signava, Alba- 1987



Eren les darreres setmanes que passaríem juntes. Les dues sabíem que ens quedava poc temps per gaudir de l'estreta amistança que tant i tan fort ens hi havia unit des que ens vam conèixer. Des d'aleshores havíem forjat una relació molt intensa. La comunicació entre nosaltres fluïa sense esforç, sense reserves. El temps es deturava mentre conversàvem. Canviava el color del cel, s'anava obscurint la vesprada i acabàvem per encendre els llums. De vegades improvisava en uns moments un berenar exquisit delicadament presentat. El seu era un espai definit pel seu gust artístic i una especial habilitat per a conjuntar els detalls més inversemblants de forma sorprenentment creativa, aconseguint un efecte de confort i ensems de plaent intimitat. Totes les seues coses, des del moblatge als detalls més petits, passant les plantes de la terrassa, pels cortinatges i els llums, havien estat escollits per ella en base a les seues lleis secretes de la bellesa, l'elegància i el bon gust. L' harmonia que regnava al seu voltant no era més que el reflex del seu estat interior. Tinc la certesa que mai més trobaré una amiga així. Sóc conscient de que m'espera la soledat.
Hi érem a l'estudi, com tantes altres voltes. Havia obert una botella de bon vi i mentre portava les copes jo contemplava, amb la mirada de comiat ,les obres escampades per tot arreu, els dibuixos, les pintures abandonades de moment. Ensumava l'olor dels dissolvents i dels olis...Fins i tot en aquells aparent desordre hi havia una estètica natural. Tan bon punt- per desdramatitzar la situació- em va proposar de tirar a la diana. Aquest és un joc que a mi sempre m'ha apassionat però mai no havia tingut ocasió de practicar-hi. Seguint les seues instruccions vaig llançar els dards i l'últim anà a parar juts al centre. Per un instant restàrem corpreses. De sobte, les dues alhora, vam fer un crit seguit d'una rialla. Alba va interpretar la posició i també el color i els simbolisme dels números en els que era molt entesa. Però aquesta vegada no la pogué qualificar d'optimista, com solia fer. El resultat era massa evident, sobretot perquè vaig llançar-los amb la intenció de ser interpretats.
Malgrat la difícil situació per la que travesse, les renuncies, el regust amarg del fracàs, les dificultats...Jo sé que estic encertada en les meues decisions, amb tot el que comporten. M'adone que estic construint el meu futur i el dels meus fills. Jo sé que no marro, és un convenciment interior que em sosté. Quelcom em diu que cada decisió que prenc m'afermança en mi mateixa, és tota una conquesta, un terreny que li guanye al no res.

dilluns, 1 de setembre de 2008

Tretze tristos tràngols




Dir que Albert Sánchez Piñol- que no és el meu cosí- és un gran escriptor, és una obvietat, ja ho sé; veus molt més prestigioses que no la meua ho tenen dit. Amb tot a mi, que acabe de llegir el seu llibre de contes, m'ha deixat bocabadada i us puc assegurar que no sóc gens fàcil d'acontentar. Què m'ha encisat? la forma de contar, tan senzilla, tan clara, tan neta...El contingut, per descomptat. Són...són...perfectes. La versió actual dels grans mestres, Pere Calders, posem per cas i tants d'altres. Et col·loca en un estat emocional en el que et sent a tu mateixa personatge i espectadora alhora. I n'hi ha algun fins i tot de terrorífic. Bo, què vaig a dir-vos, estic desitjant agafar entre mans les seues novel·les. Ja feia molt, però molt de temps que no m'ho havia passat tan bé llegint un llibre. A més l'altre dia vaig sentir una entrevista que li feren a Catalunya Radio, i em va fer l'efecte que és un home...-com els seus contes- dels que no s'obliden fàcilment.