diumenge, 18 d’abril de 2010

Memòries de la desmemoria/cap48



dilluns, 8 de maig, 1988/ cap 48



                    
A vegades la felicitat és petita com un matí.      

                                                Anna Montero (València 1954)


Anit estigué amb Lídia. Lídia és una d'aqueixes persones que et trobes una vegada a la vida. Quan a principi de curs ens vam conèixer al centre on treballàvem, em va fer l'efecte que ja ens coneixíem d'abans, la seua cara m'era familiar. Però per més que nomenarem possibles llocs comuns ens varem adonar que no hi havíem coincidit. Poc a poc anàrem prenent confiança. Anit, per fi, vam quedar per assistir a una tertúlia literària, a Cavallers de Neu, després es va cancel·lar. Llàstima. Llavors ella, nascuda a la ciutat, al mateix barri del Carme, proposà mostrar-me els llocs més encisadors del barri. I així parlant, incansablement, comentant-nos els fets més significatius de la nostra vida, al fil d'una conversa relaxada i amistosa, anàrem desvetllant-nos també alguns aspectes de la nostra personalitat, que seguíem ambdues amb molta atenció.
Parlàrem de tot. Ella és la persona més interessant que he conegut en molt de temps. em va despertar una gran curiositat per ella mateixa, per les seus vivències, les seues reaccions, la seua forma de viure de relacionar-se amb la gent. Als seus vint-i-vuit anys contava amb l'únic bagatge vàlid de l'existència: una gran capacitat de viure i d'estimar.
A punt d'acomiadar-nos se'm va ocorre donar-li a llegir l'esborrany d'un relat, que casualment portava al cotxe. Ella em digué que devia escriure, traure temps d'on fos i escriure. Crec que tenia raó.
Em va sobtar l'energia amb la que m'animava a plasmar la meua creativitat. Jo somiava el moment de traure la màquina de la funda i olorar una pila del fulls en blanc al meu costat. Havia de reprendre tot el que vaig deixat interromput, en haver d'enfrontar aquesta la nova vida. Potser encara i tot tinc massa sort, perquè ara precisament, quan estava tan desmotivada , sense saber com canalitzar les meues energies, apareix Lídia i, tot i no haver-me llegit, m'alerta de que no balafie la meua capacitat i m'orienta vers la literatura...Potser sia una persona molt intuïtiva.
M'hauria de prendre la meua afició més seriosament. ¿però com? aquest era el problema. La manca de temps m'esborronava l'ànima perquè no em permetia de fer altres coses que, a banda del treball, també eren importants per a mi.
Clar, que s'havia de tenir en compte la possibilitat de publicar, i de fer-ho regularment; aquest era el meu gran projecte, trobar alguna revista o diari al que pogués aconseguir una publicació periòdica...Ara recorde que feia poc, veié anunciat en un diari local que es buscaven escriptors per a publicar-los quelcom que tinguessen inèdit. Vaig concertar una entrevista però després no pogué assistir i ho vaig deixar estat.
De moment havia de seguir esperant. El que no sabia llavors era quant em costaria.