divendres, 26 de febrer de 2010

Memòries de la desmemoria 37


30, octubre, 1987



I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols

això almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.


Konstandinos Kavafis, poeta grec (1863-1933)


Lenon,

Ahir ens vam veure i ja sembla que ha passat molt, molt de temps. No puc pensar en altra cosa que no sigues tu, i em fa por no poder controlar els meus sentiments. Més quan pense que per a tu això no té cap importància, i per a mi massa. No sols perquè és la primera vegada que puc estimar lliurement a un home, sinó perquè la teua actitud em produïx un gran desconcert. Potser tu també estaràs pensant amb mi, amb nosaltres...M'ho confessares l'altre dia sense voler. Que malament manegem els nostres sentiments, com som de reservats...Sé que tu també estàs un poc preocupat, o, si més no, sobtat. I amb tot tampoc trobes el camí de dir-me el que sents i et limites a repetir-me massa sovint que vols fer l'amor amb mi.

De vegades em sembles un xiquet capritxos que demana allò que se l'hi nega, i si de cas ho aconseguix de seguida perd tot l'interès en allò que creia desitjar.

Per a mi les coses són diferents. Jo crec que tots els éssers humans cerquem l'amor per sobreviure. Per a mi l'amor és una necessitat primària, de donar-lo i de rebre'l, en completa reciprocitat. Però l'amor implica estima, interès i donar-se al altre.

També és comunicació, és voler estar fent les coses junts, parlar, relaxar-se...fer l'amor. L'amor, com jo l'entenc, demana estar oberts l'un a l'altre, tenir confiança, i la capacitat de ser vulnerables.

Jo crec que les emocions duren més que els sentiments. Per això em pense que la relació intima implica un compromís, un punt de partida per a que nasca i cresca una profunda intimitat compartida. El compromís no s'improvisa, es construïx poc a poc a mesura que cascun va fent-se sensible a l les necessitats i al benestar emocional de l'altre. Ha d'expressar-se i reafirmar-se amb regularitat, per a que d'eixa manera puga créixer i renovar-se.

Quan s'arriba a aquest punt aquest sentiment d'unió ens podria ajudar a superar qualsevol dificultat.

Jo, Lenon, trobe molt faltar la comunicació amb tu. Et puc parlar amb aquesta sinceritat perquè sé que mai llegiràs aquesta carta. Entre nosaltres no és que tinguem una minsa comunicació, és que a penes existix la comunicació. Així de clar i de trist, t'ho dic com ho sent. Tots necessitem que ens cuiden, que ens consolen, que en acaricien...Però encara no funciona la telepatia, si no sabem el que l'hi agrada o el que desitja l'altre no el podrem satisfer.

Per estimar ens cal temps, un element del que no disposem, siguem realistes. La resta són palles mentals. Ni tu, per les teues circumstàncies personals, ni jo, que em trobe en un període de transició entre una etapa de vida en parella massa destructiva, ens trobem en condicions d'entomar una relació en la que es puga incloure la vivència completa de l'amor.

A la vista de com ha esdevingut la nostra relació, tem que vulgues aconseguir-ho per apartar-me de tu, per concloure aquest assumpte. Per a molts homes com tu una vegada guanyat l'objectiu que s'han proposat es perd tot interès.

T'hi explique els meus dubtes des del silenci, des d'aquesta distància que ens separa. Si pogués saber el que pretens de mi, tal vegada estaria disposada a oferir-t'ho jo mateixa, per generositat...Si tu no t'expliques, però, jo no puc esbrinar-ho. Et sent tan esquiu, tan inhibit...Tot i que potser que tu sigues així.

Lenon, cel meu, si saberes quant t'estime, quant et desitge...Crec que no t'ho pots ni imaginar. Aquest sentiment és tan profund que dubte que hi pugues mai comprendre. I lamente tant que dia a dia vagen desapareixent del nostre repertori les carícies, els mots tendres...les petites follies...eixes que fèiem al principi de la nostra coneixença. Tanmateix aquella nit que eixirem amb Epi i els vostres amics, et vas apartar del grup i te'n anares a jugar al bitllar. I aquella vesprada a la platja...em vas deixar sola amb tota la meua tendresa fonent-se entre els meus llavis i els meus dits.

No sé per quan de temps encar esperaré sentir la teua veu, ni que sia per telèfon. Encar vaig a reunir-me amb tu quan m'ho proposes.El món és trist i buit i descolorit sense tu. M'entristix no poder expressar-te la meua alegria, el meu desig, la meua emoció. Crec que no ho podries entendre. Tem que et mofes de mi, de la meua ingenuïtat, del meu sentiment que sovint he d'amagar amb ironia, de vegades amb sarcasme, amb indecisió o amb arrogància abans que el ridiculitzes i el maltractes.

Tinc el pressentiment que els dies nostres estan comptats.



dimecres, 24 de febrer de 2010

Memòries de la desmemoria 36


25 octubre 187/ cap 36


Quan parle amb ell, malgrat els meus plantejament se'm queda la ment en blanc. M'havia tombat al sofà a sentir música mentre llegia, quan sonà el telèfon. Era ell, el Lenon, la seua veu càlida el delatava. M'ha comentat que somiava en tenir una casa pròpia, una unifamiliar en alguna urbanització i “¡La imaginació al poder!”. Del maig del 68 ja fa uns quants anys, ara pocs miracles podem esperar. Em va respondre amb un acudit em va fer riure a gust. A falta d'altres virtuts he de reconèixer que és ocurrent. Hagués volgut dir-li, que el trobe tan a faltar, que les vesprades de diumenge són tan tristes i tan dolces pensant amb ell...Amb tot quan sé que em pot sentir, m'oblide de tot açò i em faig la dura. Ai, em sent tan vulnerable.

També parlarem d'en Epi, el seu amic.

_ Ah, per cert, volia comentar-vos a un i a l'altre un detall.

_ Vaja, havia d'eixir, massa ha trigat.

_ Doncs sí. Sembla que no us vau adonar que vaig desaparèixer La nit que anàrem a l'actuació de jazz. No m'heu fet el menor comentari.

_Escolta, ara que ho dius...

_Escolta'm tu. Si de cas pensàveu que ficar-me mà un i l'altre, anava inclòs amb la invitació, amb mi heu pegat en pedra. Jo sé quan i qui vull que algú en pose la mà damunt, i que jo sàpiga no us ho vaig sol·licitar en cap moment.

_Ma que tens el geni curtet, filla...

_Torna-li!

_Ens la tenies reservada”

_Sí, hi han coses que han de quedar clares.

_Perdona, ara he de penjar-te.


Quan vaig penjar el telèfon vaig recordar la insistència d'en Epi en que eixirem a sopar qualsevol dia, entre setmana. No comprenia el seu interès atès el poc que tenia ell per a mi. Supose que fou per avorriment que li vaig dir, que sí, que bé, que eixiríem qualsevol dia.

Així que finalment quedàrem. Em va portar a un restaurant esplèndid al port. Vam escollir la taula en vistes al mar. La llum dels fanals se reflectia creant tremoloses serps de platejades que suraven sobre la negror de les aigües.

En Epi era un personatge extravagant malgrat la seua aparença de no ser ningú. Escàs d'estatura i panxudet. El seu nom de pila era Bruno .Tenia una veu neutra i un aspecte gris. No era lleig, ni tenia cap tret de la seua persona que fos desagradable. Quasi sempre usava vestit de jaqueta i camisa i corbat a joc. Perfum car. Semblava correcte, atent, complaent i un pel massa generós. Sempre tenia la cartera la mà.

Quan el cambrer va portar la carta estava pendent del que demanara jo, perquè deia que ell de normal sopava poc. D'entrada vam demanar-nos uns vermuts. Mentre arribava la comanda, un còctel de marisc i cuixa d'ànec confitat per a mi, Ell un filet poc fet amb guarnició de rovellons. Una botella de cava “Juvé y Camps”.i una d'aigua. Mentre esperàvem va traure el paquet de ros americà i me'l oferí

_Gracies, Bruno. Fumem el mateix tabac.

_ Sí? Però tu no fumaràs tan com jo.

_ Home, no massa ...

_Jo fume quatre paquets al dia.

_ No pot ser, això és una bestialitat. Estaries mort.

_ S'ho pots preguntar als meus amics.

_ En raó dius que menges molt poc. Ja saps que el tabac lleva molt l'apetit.¿ O potser ho fas per això?

_ No. Jo en perdre només uns quilets, em sentiria bé. Estic pensant que després podem anar a prendre cafè o una copa al SamarKanda. ¿Has estat?

_ No. La veritat és que encara conec molt poc la ciutat. Vaig arribar en juny, i m'he he hagut d'instal·lar. I visitar a part de la meua família que hi viu aquí des de fa molt anys...Conec molt poca gent encara i a penes tinc temps de fer vida social. Ja saps el meu treball...

_Tinc entès que treballes al col·legi Públic Reina Sofia.

_ Malgrat que no ets monàrquica precisament.

_ Sí, després de tot vaig tenir sort al concurs de trasllats.

_ Està prop d'on tinc la fàbrica.

_Vaja, quina casualitat. ¿A que et dediques?

_Tinc una fàbrica d'entapissats.

_ A per això vas estar a la inauguració de Tívoli, on treballa la Pepa Rovira.

_I com et va ?

_ Doncs, bé. No em puc queixar. Tinc més de trenta operaris i una secretària particular.Loreta, amb qui em porte molt bé.

Després del primer vermut s'hi afluixà la llengua...Quan va arribar el cava, a la llum de les espelmes, li vaig detectar unes espurnes malèvoles als ulls. Amb tot l'ambient i el servei era molt agradable i Bruno era tot atencions, d'omplir-me la copa, encendre'm el cigarret, demanar-me com trobava el meu plat...De sobte em va fer sentir una mica culpable per haver-lo refusat tantes vegades.

_ Ah, volia agrair-te de tot cor les flors que em vas enviar. Va ser un detall molt delicat.

_No té importància. El que m'agradaria es que ens poguérem veure de tant en tant.

_ Mira està començant a ploure._ Vaig mirar l'hora. Ha estat un sopar molt agradable.

_ Doncs, ja ho saps, quan vulgues podem repetir.

_ Ara, si ets tan amable t'agrairia que em portares a casa

_Quedarem en altra ocasió. No? Espere que no et coste tant decidir-te.


dimarts, 23 de febrer de 2010

Memories de la desmemoria 35

25 d'octubre 1987

Per fi diumenge. Tinc tot el dia per a mi sola. La vida és bella. Clar que he de fer la tasca del col·legi, corregir, redaccions, preparar materials... Però qui pensa en això. El sol brilla sobre un cel blau mediterrani, la mar està tranquil·la després d'aquests dies de turmenta. He d'escriure-l'hi a la mama i enviar-li la foto de grup que ens van fer l'altre dia al col·legi. Bo,calma tranquil·litat, hi haurà temps per tot. Sona el timbre de la porta, que estrany , no espere cap visita a aquestes hores del matí.


En obrir la porta un jove d'aspecte agradable em somriu tímidament.

_Bon dia.

_Molt bon dia. Vostè dirà.

_Només venia a presentar-me. Sóc el nou inquilí de l'apartament del costat.

_ Ah el que havia quedat vacant. No per molt temps...

_ Li ha durat poc la tranquil·litat.

_ Però passe, per favor. Jo sóc Marina, Marina Molins.

_Lucans Climent. Perdone, no volguera molestar-la...

_ No és cap molèstia. Parla'm de tu. Ara mateix anava a preparar l'esmorzar. ¿T'hi va be cafè o t'estimes més altra cosa.?_ li dic donant-li l'esquena.

_ Un cafè amb llet em vindrà molt bé. Gràcies.

En uns moments vaig arribar triomfant amb un parell de tasses a la safata, la cafetera i un pitxer de llet ben calenta; per acompanyar, torrades recent fetes amb mantega i melmelada.

_ Així que anem a ser veïns. Servix-te tu mateix_ vaig dir-li mentre ens omplíem les tasses i mamprenien les modestes viandes per a un esmorzar de diumenge.

_ ¿ I a què et dediques?

_ Estudie música al Conservatori. I a més sóc membre d'un grup. Toquem al Cafè Concert.

_ Es una carrera molt llarga. No?

_ A mi en ve de família. El meu pare i el meu avi han estat i són musics. A mi no hi ha res que m'agrade més que la música. Mentre anàvem parlant, m'adonava que era un home uns anys més jove que jo, amb un rostre atractiu. No, no es que fou home guapo,...supose que era el conjunt el que el feia tan especial; moreno, de front ample cobert per un ble de cabells obscurs i brillants, les celles poblades i el ulls color avellana; el nas on poc asimètric li afavoria, boca mitjana de llavis fins...Duia barba d'un parell de dies o tres. En conjunt era molt atraient.

­ _ Marina, et preguntava si vols més cafè?

_ Ah, sí, una mica més, Gràcies_ Un teuladí es va aturar a la barana de ferro de la terrassa. Semblava content espigolant el que trobava per terra.

_ Volia comentar-te, que potser amb les pràctiques et puga molestar.

_¿Quin instrument toques?

_ En toque de diversos, però el violoncel és la meua especialitat.

_ A mi la música m'apassiona. Quasi sempre tinc engegats el tocadiscos o la radio. Es difícil que coincidim a les mateixes hores. Jo de normal ix de casa sobre les vuit i arribe per la vesprada, mai abans de les sis. Amb tot si alguna cosa ens molesta, tant a tu com a mi, hem de tenir la suficient confiança per a dir-ho. Ja sap allò de “Quan més clars, més amics”._ Em va fer un somriure d'assentiment.

_ Bé, no t'entretinc més que ambdós tenim coses que fer. Encara m'he d'instal·lar. Vaig arribar anit._ Va dir alçant-se i fent un intent de replegar taula.

_ Ep, ni pensar-ne, el primer dia estàs excusat.

_ Molt agraït.


En tancar la porta em vaig adonar de la delicadesa de les seues maneres, la seua forma de parlar. L'harmonia dels seus gestos Era d'estatura mitjana, més bé prim, i tenia una mans proporcionades i expressives. Ostres,¿encara queden homes d'aquests?


De sobte em va venir al cap les maneres de la Tina Morales i la Pepa Rovira. Llevat d'algunes poques companyes del col·legi, no m'havia tocat la loteria pel que feia a les amistats. Encara que diuen que no podem escollir la família però si les amistats. És un consol que alguna cosa es puga escollir en aquesta vida. Amb tot, crec jo, no es tant qüestió de triar com de fer-ho amb encert. També pot ser qüestió de sort. Amb tot jo no crec en la sort. Per regla general aquestos processos són bastant complicats. Perquè un ha de saber el que desitja, si no saps el que vols estàs venut. En en qualsevol cas, i només quan ho té clar com l'aigua és quan està es situació de saber acceptar o refusar les oportunitats segons encaixen en o amb les teues expectatives. Clar que aquestes tampoc són eternes i immutables, poden anar canviant en funció de l'experiència...o de altres factors imprevistos...Bo, crec que m'estic embolicant massa.