dimecres, 17 de desembre de 2008

Memòries de la desmemòria 18


28 maig 1987 cap 18


En la vida les coses mai no són dolentes ni bones del tot, sinó que quasi sempre se donen barrejades fins al punt que de vegades un no sap si riure's o plorar. Vet si no el dia de hui. M'arriba una notificació de la Conselleria d'Educació denegant-me el permís per fer una excursió amb els pàrvuls. Em sap greu però és millor, m'estalvia la tira de feia. Hui comencen per dir-me que m'han entrat al pis de V. Em quede de pedra. Sort que el tenia buit encara. En anar els posaré una nota als lladres per si tornen a visitar-me: "SÓC UNA DONA SEPARADA AMB CÀRREGUES FAMILIARS, NO TINC JOIES NI DINERS. ES PREGA DEIXEN UN DONATIU A LA SAFATA".


Aconseguisc quedar per a que vinguen uns operaris a replegar el dormitori de ma mare per restaurar-lo. La meua filla, pobreta, ha sofert un petit accident: li han xafat el dit gorrí en una porta a l'escola. Fractura i punts. Em comuniquen que al pis ja m'han posat l'aigua i la llum. Alegria. Em pose a replegar coses per endur-me-les demà i començar a fer la neteja. Em sent bé, millor que ahir, malgrat tot, i pense, em passen coses perquè sóc una persona forta i capaç de superar les més grans adversitats. Ho sé, ho sé.
Quan tot açò acabe i puga escriure seré feliç.


31 de maig 1987


Em sent trista, aclaparada de problemes- econòmics i de tot tipus-i treball. Em trobe ansiosa. Tem que sorgeixin noves dificultats. Divendres quan vaig arribar a V. em vaig dir per a mi: "Ja hi sóc a casa..." I eixa nit ja em vaig gitar sola al pis sobre un matalàs al terra. Ahir, però, em retornaren les pors i em va costar molt dormir-me


1e de juny 1987


Em resten vint-i-cinc dies. Què és això comparat amb els vint-i-cinc anys que he viscut...? Absolutament res. Ara puc afluixar la marxa, relaxar-me i esperar que les coses que em queden pendents vagen resolvent-se- la venda de la casa, el trasllat dels mobles-. Ara ja amb serenitat, el pitjor ja està passat, el que em queda no és res, vint-i-cinc dies, els darrers vint-i-cinc dies! Es tanca un cicle vital i se'n obri un d'altre. En aquest he de realitzar una sèrie de projectes, he de demostrar-me a mi mateixa que la llibertat, amb tota la seua càrrega pertorbadora, existix. I si sóc capaç d'acceptar aquesta premissa gran part dels meus dubtes quedaran resolts.


Hi ha coses que només poden pertànyer a un mateix. Ara ja comence a constatar la soledat, però no és diferent a com la vaig experimentar durant la "crisi" o en altres moments. Ara és real, ja estic sola, sí, mestressa del meu destí i responsable dels meus; disposada a enfrontar-me a pit descobert amb qualsevol perill, a sofrir les angoixes pròpies del que no pot comptar més que amb les seues pròpies forces. La vida sens dubte té ressorts secrets que molt poques vegades ens és donat de conèixer.


Aquest, valga la paradoxa, ha estat l'any de l'amistat. a cada pas he trobat persones que s'han interessat per mi, que m'han ajudat i m'han donat col·loc i afecte. Són tantes les proves d'amistat que he rebut que em pregunte si me les meresc. El poc temps que em resta d'estar-hi volgués aprofitar-lo per estar amb les persones que m'han estimat i que m'estimen. Després tancaré per sempre aquest llarg capítol de la meua vida i me les endure a dins per sempre; allà on sia els afectes romandran inalterables. Aquest serà el meu tresor més valuós. Car, com deia aquell proverbi hindú: "Un sols posseïx de veritat allò que no pot perdre en un naufragi" Envelliré deixant sempre una porta oberta al imprevist, perquè , com diu aquell"...per a viure s'ha d'estar una mica boig".

dilluns, 8 de desembre de 2008

dona violeta







Alce amb les meues mans
la escuma suau del teu cos
gusarapa pèrfida que em posseïxes
a totes hores. Deu insòlit
que enfonses ma joia
més enllà de les dunes transhumants
del meus dies,
mercader fe fira, com t'estime...
mes et trenque a trocests
perquè et vull lliure com un ocell
lluny de la gàbia daurada del meu cor.

Les terres dels Nudisurfs



Les terres dels Nudisurfs

Conte basat en un titular de premsa:
EL NOU PASSEIG MARÍTIM EXPULSARÀ NUDISTES I SURFISTES DE SANT SEBASTIÀ
_Senyors i senyores del consell d'administració.- digué la presidenta- Els comunique que l'empresa de construcció Destructor ha concebut un projecte altament suggestiu i rentable.- afirmà la senyora Altesmires mentre abastia, amb la seua mirada reptadora, la totalitat dels membres. Aquests, vestits de rigorós uniforme d'executiu, van respectar la pausa assumint tots alhora una una actitud expectant.
_Doncs, com es deia, es tracta d'annexionar-nos les terres dels Nudisurfs per a destinar-les a un projecte urbanístic de gran volada. El qual farà créixer vertiginosament el nostre prestigi com empresa, i, sobretot, ens farà guanyar una xifra astronòmica.- Tots els membres del consell somrigueren satisfets davant les paraules de la presidenta. Tots menys el senyor Òbjet, el representant de “L'home del carrer”. Aquest, tot seguit demanà la paraula.
_Senyor Òbjec, sapia que teniu dos minuts comptats per efectuar la vostra intervenció.-li advertí la presidenta.
_Seré breu, senyora Altesmires. Seré breu.- La qüestió rau en que eixa acció que vos proposa ensopegarà, sens dubte, amb la resistència de la tribu dels Nudisufs. Doncs hom sap que, fins ara, se'ls ha reconegut el dret al seu espai.
_No s'amoïni, senyor Objec. Està tot pensat. Realitzarem una acció ràpida i contundent d'expropiació. Tot seguit, procedirem a l'evacuació d'eixa gent que fan tanta nosa als turistes i dificulten el creixement...econòmic de la nostra empresa.- afirmà amb absoluta rotunditat- Després, imposarem les nostres condicions. Aquesta estratègia respon a l'anomenada “Política dels Fets Consumats de Protecció al Bé General” (PFCBG). Entesos?
Quan els Nudisurfs es van assabentar de les obscures pretensions de l'empresa Destructor, els hi van parèixer inacceptables. Així doncs, els savis de la tribu va convocar una assemblea per determinar les mesures de protesta que calia mamprendre.
En tan sols uns dies l'assumpte va transcendir a l'opinió pública, amb la qual cosa s'organitzà una gran polèmica. Bé fora a les llars o a la feina, als bars o als parcs públics, sovintejaven els comentaris i fins i tot les discussions i es va produí un ambient tan participatiu entre la ciutadania que no es recordava des de feia molts anys.
Així que va arribar el dia convingut, per posar en pràctica la decisió dels savis per part dels Nudisufs i els seus simpatitzants. Per tant, aquests, dones i homes de totes les edats, el jovent i les criatures, amb tota naturalitat, van acudir a les seues tasques quotidianes completament nus.
Aquell dia, a primera hora de matí, a l'entrada de l'imponent edifici de l'empresa Destructor la gent començava a incorporar-se a les seues tasques. I quina seria la sorpresa d'alguns quan van veure arribar a gran part dels empleat i empleades sense cap peça de vestit a sobre; encara que, això sí, no els mancaven cap complement com barrets, bosses, carteres, guants...i fins i tot no faltà qui dugués un mocador del coll o bé una corbata. No cal dir que la commoció fou general.
Na Hortensia Altesmires, fent un sospir de satisfacció, va mirar distretament a través de l'ampli finestral del seu despatx... i ,de cop i volta, va li va semblar veure...Però no, allò no podia ser- pensà neguitosa-. Es va refregar els ulls fins que la màscara de pestanyes s'hi va diluir formant-hi dos cercles obscurs al voltant. Quin ridícul tan espantós, quina vergonya. -va exclamar incapaç de contendre's- Com podien presentar-se d'aquella manera. Allò representava un destarotament inaudit. Va intentar localitzar al seu secretari per l'intèrfon, perquè li expliqués què significava tot aquell desficaci. Les línies, però, es trobaven col·lapsades i els aparells només emetien un brum eixordador.
Aclaparada per la situació sortí al corredor per tal d'escodrinyar el motiu d'aquella flagrant alteració de l'ordre impertorbable que solia regnar a aquella casa, i just en eix mateix moment va entropessar amb el senyor Òbjec, que tal com la seua mare el portà al món, i amb un somriure sorneguer, li amollà:
_Bon dia, Na Hortensia Altesmires...

dimarts, 11 de novembre de 2008

Aquell matí, relat de Llum


Aquell matí em vaig aixecar mig endormiscat. La nit passada hi havia estat al bar amb els amics, i em trobava avorrit i mort de son. La vida és dura, pensava, mentre mirava a través de la finestra del metro l'obscuritat del túnel. Els vagons anaven gairebé buits a aquella hora tardana del matí. En una de les parades vaig mirar distretament als nous vinguts. Eren dues dones, una portava una maleta blava i una bossa fosca al muscle; l'altra duia només una motxilla i semblava més desimbolta. A penes entraren es van col·locar dempeus i s'agafaren a les barres verticals vora l'eixida.

Anaven parlant, o ben bé qui parlava era una d'elles, la de la motxilla; l'altra es limitava a escoltar-la amb atenció i a mantenir subjecta la nansa de la maleta. Així passaren dues o tres parades i sentia que m'anava m'anava espavilant. Quina mandra anar a la feina sense haver dormit prou i amb el cap entabuixat...De sobte vaig veure entrar una parella. Ells era prim, alt i moreno, jove i ben posar de jaqueta negra, com els pantalons, i camisa bona. Ella, de negre també, vestia molt actual però sense estridències. Els cabells obscurs recollits al coronell, amb unes metxes sortint-li de la pinça i un serrell atrevit. Tampoc segueren, encara que hi havia lloc, sinó que es quedaren just al costat de les dones i s'agafaren també de les barres verticals vora la porta.

Les dues dones se'ls miraren sense prestar-hi més atenció i seguiren a la seua. La de la maleta no amollava la nansa, com si temera que algú se la prengués i poguera sortir corrent. Llavors vaig veure com el jove s'hi anava acostant, fregant-li a penes el braç quasi imperceptiblement. Ella se'n adonà i s'hi va retirar una mica més per tal de fer-los lloc; mentre que l'altra seguia immutable la seua perorada. Una parada després ell s'hi va tornar a apropar a la dona de la maleta com si el vagó anés ple de gom a gom. Ella li cedí més espai, es tirà la bossa cap enrere, quedant en una posició tan forçada que sense més remei va haver de soltar la mansa de la maleta, mentre se la mirava amb recança. La seua acompanyant encesa amb la conversa, o millor, amb el seu soliloqui, no se'n adonà de res.

La parella no parlava, sols es miraven; semblava que amb la comunicació visual els bastava. Ell anava ja mig capgirat d'espatlles a la dona que hi tenia al costat. A la següent parada no va baixar ni pujar quasi ningú. Era com si el temps s'hagués paralitzat i tot romangués idèntic.
A la propera, la parella va desaparèixer per la porta contraria a la que pujaren. Mentre que les dones restaren en la mateixa actitud.
Dues parades més i a la de la maleta li va venir un esternut. Tot seguit tirà mà a la bossa cercant, potser, un mocador. De sobte se'n adona que la cremallera hi era despassada. Mira a l'altra estupefacta. Deu, redéu!- mormola corpresa. Grata insistent l'interior de la bossa... I mira a la seua amiga amb estupor, com si no pogués comprendre què hi havia passat.
__La cartera...M'han robat la cartera!__ li diu a l'altra. I continua cercant a l'interior...__-No hi és. M'han robat la cartera...
El tren s'atura una vegada més. I surten totes dues trasbalsades arrossegant la maleta.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Exercici escriptura marrativa









 Forma narrativa 1ª persona, sentiment mostrat.




Aquella vesprada de diumenge em trobava planxant la roba, com tenia per costum, davant el balcó del quart d'estar. Ell se'n havia anat al Casino a llegir la premsa. A mi no sols no em feia res sinó que agraïa aquella estona de soledat i silenci. De vegades m'agradava escoltar la radio. Les veus radiofòniques sempre havien estat el teló de fons de la meua existència. Elles em feien companyia i alimentaven els meus somnis.
Sí, potser era massa jove per portar aquella vida...treball, responsabilitats, renuncies. Cóm havia arribat a aquesta situació, pensava mentre de forma automàtica anava buidant el cistell de la roba i penjant-la acuradament, com em va ensenyar la meua mare. De joveneta, quan les meues amigues començaren a emparellar-se pensava: “jo no vull un nuvi, vull un amic”. El meu germà, quan m'ho sentia dir, somreia amb sornegueria. I va passar allò que no desitjava. Després d'uns anys de nuviatge, la “mili”, i fum de cartes vam haver de pensar en casar-nos.
En obrir l'armari per desar als calaixos la seua roba interior, torne a veure la boina roja, els pantalons i la camisa blau marí amb travetes als muscles, i a la butxaca brodats en roig “el yugo y las flechas”...Encara els conserva després de tants anys. No sé si el meu error fou casar-me, però el cert és que va ser, sobretot, casar-me amb ell. Uns dies abans de la boda en vingué amb el conte de l'encíclica del Papa de torn, que deia que l'església només reconeixia per al control de la natalitat el mètode Ogino. Em va costar entendre de que parlava. És a dir que després d'un nuviatge cast...i amb tant de temps per parlar-ne, va haver de traure el tema en aquells moments, quan ja teníem fets tot el preparatius per al casori.
El viatge de noses a les Illes fou un viatge al fons del desencís. Comprenc que no sabérem manejar-nos pel que feia al sexe, atès que vam néixer i créixer en al si d'aquell ambient érem uns ignorants. El que més trobava a faltar, però, fou la tendresa. Sentia fam de carícies, de contactes afectuosos...d'alguna cosa que, encara hui, no sabria com expressar. Aquesta carència, sumada a les que hi havia patit al llarg de la meua vida, em feia venir un neguit inexplicable i sentia a dintre meu com un solatge de tristor, que anava creixent i endurint-se com els sediments d'un riu que li manca aigua.
Tres fills i vint anys després continue planxant la roba les vesprades de diumenge.


Ja torna. Entra amb el berenar al plat, pa amb xocolate, i seu a la taula del tendur. Obre una revista i la fulleja mentre mossega amb fruïció. No diu res. La tarda va apagant-se a través dels cristalls. Tot es torna gris. Em fa mal l'estómac i sent a la boca un regust amarg. No el mire, no el veig, tan sols és una ombra esborronada que es belluga prop de mi. Sent el soroll del paper en passar les pàgines.
-Escolta, Pere. Crec que hauríem de parlar-ne.- Encerte a dir amb un rampell d'atreviment. No se'n adona. No em respon. Me'l mire com si fos un rèptil, fred i viscós. Llavors aixeca el cap.
-Què deies?- contesta finalment. Dubte. Les paraules es neguen a eixir de mi. Silenci. Continua menjant...
-Pere, jo, jo no puc viure així. Açò no té sentit. Potser fora millor pensar en separar-nos...- Ja està, ja ho he dit. Alça el cap i em mira sorrut com si no m'hi hagués vist mai.
-Però què dius? Saps molt bé que en casar-te vas contraure un compromís de per vida. I te'n has de fer càrrec. A més, tenim uns fills, una vida feta...Som una família... Tu, tu tens el cap ple de pardals de tan de llegir, això és el que et passa a tu. Me'n vaig a replegar els xics.

Quan el vaig veure eixir em va vindre un desig intens de que es matés en un accident.







diumenge, 26 d’octubre de 2008

Petits conflictes de carrer



                                          conte de Pere Calders


__Que em podria dir quina hora és.
__És clar que puc! Que em pren per ase?
__Mai dels mais. El fet d'haver-li demanat hora bona, ja vol dir que confio en els seus sentiments...
__És que ens anem tornant desconfiats. Què significa, si no, aquest irritant de si “li podria dir”
__Són maneres col·loquials, faci-se'n càrrec. Estic segur que pot: que té hora bona si us plau?
__Ja hi torna! Si és la que tinc, per a mi és bona. Vostè no té cap dret a fiscalitzar-me-la, i jo no tinc cap obligació de donar-li explicacions del meu rellotge. Estaríem frescos!
__Doncs deixem-ho en hora aproximada. Que me la podria donar?
__I què farà vostè de la meva hora? Vivim en una societat en la que ningú dona res per res, i aquesta actitud seva s'assembla molt a la mendicitat pública. No sé n'avergonyeix?
__Ara que m'ho pregunta, m'adono que sí. Em fa vergonya que hi hagi algú tan animal. Què s'ha cregut!
__En aquells moments, el rellotge de la catedral, va tocar les dotze, i l'home que volia l'hora bona va dir a l'altre que no volia donar-la:
__”Ho veu, misèries? Afortunadament, les hores encara hi ha qui les regala!”

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Memòries de la desmemòria 17



Les teves mans, de Joan Brossa




Embolcallen amb vels goig i tristesa.
Són sostre d'una xarxa de perfum,
són els ventalls, amor, del meu costum
i serveixen d'espasa a la sorpresa.

M'agraden quan alegen entre el fum
o quan brins de senzillesa;
les teves mans són alegria encesa
i fulles d'un pomer al clar de la llum.

Castellets de l'amor. Flames de ploma.
Són banderetes del teu parlar. Són
i toquen sense pes, clares d'un món

que tu modules des dels teus Bagdads.
Respires per les mans, amor. Són poma
i estel saboner quan renten els plats.
Joan Brossa

Dona de gel






Amb romanalles de la meua jovenesa,
sucre al fons del got, t'endolceix:
mai no sabràs el sud del meu caprici
a sotaveu t'ho diré mentres dorms.








diumenge, 5 d’octubre de 2008

Tendència:La importància del nom


                                                                Els noms es multipliquen.



Mai no en havien hagut tants. L'origen del fenomen?Una modificació del Codi Civil de l'any 1999 que permet als pares inscriure els seus fills amb el nom que estimen convenient, mentre que fins ara la tendència era anomenar els xiquets amb els noms del santoral o familiars. "Això ja no existeix llevat de les velles famílies on el nom formava part del llinatge, del patrimoni", anota Monique Piçon, sociologa especialista en la noblesa i la gran burgesia. Per a la resta dels mortals? La tendència està clara: el meu xiquet és únic, el seu nom ha de ser-hi també.

Un nom és sempre reflex d'un consens d'usos, d'idees d'una societat en un moment donat. Serveix de reflex d'una època. Així el que hi duu corre el risc d'estar immediatament datat i de quedar-se ràpidament passat de moda.

Prudenci no serà tractat com Atila, ni Ryan com José Eduardo, ja que no seran percebuts de la mateixa manera. El nom no és solament l'estructura del desenvolupament psicològic- el xiquet es reconeix a si mateix abans de fer-ho pel seu nom-, és la clau de la socialització. Marca el sexe, la classe social- per eixemple, si el noms anglòfons com Kevin solen posar-se en les classes més populars, els noms compostos s'usen en les classes més afavorides-. En 2006, el sociòleg Jean-François Amadiueu (Las claves del destino, editat per Odile Jacob) afirmava que "es possible predir grosso modo el desenvolupament d'una existència a partir d'un nom" Per Marie-Hélène Jacquier

Icona: Charlotte Rampling





" Ara tot està prohibit: beure, fumar, menjar, fer l'amor...

Ens diuen que és dolent per a la salut, ilicit, políticament incorrecte.

Això ja no és vida!"


" La distància que guarde amb tot i amb tots és la meua manera de sobreviure"


"A partir dels 40 anys, un té el cos i el rostre que es mereix. Estalviem-nos tenir complexes o transformar el nostre físic: aqueixos esforços sempre són inútils"


dissabte, 4 d’octubre de 2008

Memòries de la desmemòria 16


 divendres, 23 de Maig, 1987


Em resten exactament trenta dies, els darrers d'aquest vint anys...S'acaba el curs el dia vint-i-sis. Es d'esperar que hi puga anar-me'n al dia següent.
Ahir vaig signar la ratificació dels tràmits de separació, potser la sentència arribe en un mes. Procure mantenir-me ocupada. Escric llistes de coses que he de fer. Nombroses gestions. Prepare tot el que he decidit endur-me, poca cosa ben mirat. Les meus coses personals, roba, llibres, un poc d'aixovar...He de tenir-ho tot enllestit a mitjans del mes que ve. El senyor G. em va proposar fer el "repartiment". Em vaig negar. No suportava la idea d'enfrontar aquests mercadeig. Sospitava les seues intencions en proposar-m'hi, o bé fer-me desistir o...Li vaig dir que no calia, que s'ho deixava quasi tot; i prou. Amb la devastació que sentia a dintre meu ben poc m'importaven els bens materials.


El cert és que estic tan farta d'esperar que no puc més. A penes puc atendre el meu treball i fer les tasques domestiques més precises. Volguera dormir tot el temps que em resta d'estar-m'hi. Volguera accelerar el temps i eliminat aquests trenta dies que resten dels vint anys, amb els que he hagut de pagar el meu error. No puc respirar, no puc escriure. Hi ha moments que em sent més animada, fins i tot pense en l'Amàlia Arnau, el personatge central d'una novel·la que em rondina pel cap, i trace les línies generals de la seua trama. D'altres, en canvi, no puc fer més que esperar que arribe el dia, que passen coses, que algú em donen alguna resposta...


Ahir vaig vaig rebre una nota breu d'en Joan. Em va preguntar si de veres havíem posat en venda la casa del camp. Ell sap el que això significa per a mi. Amb tot crec que més val que tracte d'oblidar-lo. Ell no dóna el perfil per a la relació que jo desitge. Potser empaite un miratge, un ideal que només pressentisc. No ho sé. Hagués estat una sort trobar un home així, un company de jocs i de conversa, amic i amant. Deu d'existir en algun lloc del món, si no la vida seria una estafa. Recorde una pel·licula que vaig i em va encisar. La xica s'enamora d'un home i viuen una relació d'una intensa passió i una gran tendresa. Era tan perfecta que em costava imaginar com acabaria. Arribat un moment, però, l'home li diu a la xica que està casat des de fa anys, i que ell i la seua dona havien acordat una separació temporal, a fi avaluar els seus sentiments. "I bé?"- li respon la seua amant-"He decidit tornar amb ella". Llavors la xica, empassant-se el tràngol, li respon:" Qualsevol dia, en qualsevol lloc, trobaré un home". I s'allunyen un de l'altra per sempre més.

diumenge, 28 de setembre de 2008

Crònica de la tendresa (XV)

De vegades, mentre fèiem temps abans d'entrar a la classe, hi venien dos paios barallant-se perquè cadascú deia que el gat, que passava per damunt la tàpia, era seu. Es discutien i arribaven a les mans. A Marc aquella vesprada el va entrar la seua mare a la força, arrossegant-lo com un sac de creïlles. L'empentà cap endins i tancà d'una portada. Mentre el xiquet sanglotava cobrint-se la cara amb els braços i va anar a raure ran de la pared, a tocar de la font.
         __ Ei, fadrí que et passa hui, està l'orgue mal parat? Au, va, això  no és res. Ara en plorar un poc veuràs com s'et passa.__Li vaig dir aquell ferrabràs que es refregava els ulls enfurismat. No em va fer cas i va seguir donant-li solta al seu disgust. Vaig obrir de bell nou la porta d'entrada, com solia fer-ho mentre anaven arribant. Volia que les criatures s'acostumares a estar-s'hi perquè volguessen, perquè es trobassen a gust. Al principi més d'un se'm va escapolir, amb el consegüent escàndol per part de les mares. Es clar, elles es quedaven més tranquil·les si me'ls deixaven tancat amb pany i clau. S'ho vaig haver d'explicar i per fi ho comprengueren. Tanmateix ara ja s'havien avesat i com a molt alguns seien al primer escaló i dotorejaven el carrer. Jo mentrestant els guaitava mentre em feia la distreta. De sobte, una dona vestida de negre, arrugada com una pansa i amb cara de males pusses, s'hi endinsà tot cridant.
         __És vostè la mestra?__ i sense esperar resposta començà a increpar-me__ Vaja una mestra que es deixa la porta oberta perquè se'n ixin els xiquets i els pille un cotxe!. Quina pocavergonya, les criatures...Ara, ara que jo no m'estic d'anar a parlar amb l'alcalde, i li diré lo que tinc de dir-li perquè te lleven de mestra. Tantes mestres sense faena i tu aquí, deixant als xiquets facen el que volen...


Marc em mirava amb ulls de gos fidel. La dona va desaparèixer tal com havia entrat, mentre que jo a penes acabava d'entendre el que havia passat. Vaig mirar al Marc acaronant-li els seus cabells de frare.                                                                         __Mestra, mare no m'estima__ va dir, i restà amb els ulls perdut en la part d'enfront.
          __ Però què dius?. Totes les mares estimen els seus fills.__ em va semblar que no em sentia. Jo el contemplava perplexa.
          __No. La meua només vol la nena...__ i al cap d'una estona va alçar el vol com un colom. Passats uns dies d'aquell incident es presentà a l'escola un guàrdia municipal. Venia a lliurar-me una citació per a que em presentés a l'ajuntament el dia i hora que se m'hi indicava. Un sol malaltís n'esmicolava entre el brancatge. Els geranis d'Isabel, la ploma de santa Rita, els immortals i els canaris empal·lidien quan de tant en tant un núvol gros, com si fos de pluja, tapava el sol. La blavor del colomer també s'afeblia, com l'escala de fusta pintada de verd que pujava al colomer. I els fils d'estendre de Eliatzar ara hi eren buits. La casa dels rics, amb les finestres de fusta, badades. I l'arcada al capdamunt, que semblava un mig ull buit, comunicava l'absència. Tot es barrejava amb la sentor de les flors dels ailants que ens plovien i se'ns enganxaven als cabells.

Parla'm en valencià


divendres, 26 de setembre de 2008

Dona adolescent
















Assajàvem idil·lis,
somnis descalços,
per viaranys nocturns
a  vora mar.
Jugàvem a estimar-nos
i imaginàvem
que tot s'acabaria 
a l'endemà.

Sentia l'escalfor
del teu alè
i em venia la dèria
de provocar-te:
al matí no hi serem
pots desitjar-me,
mes tot haurà conclós
a l'endemà.

Dubtaves tremolant
en despullar-me
subjectant-me  les mans
per poder fer.





Com un gatet llepaves 
les meus galtes,
entre riures i planys,
amarats de plaer.
I els meus pits són cireres, 
t'ho assegure, et mormore 
a l'oïda mig delirant.
 No hauràs d'esperar segles tu
 per tastar-les
puig que desig, 
dels aldarulls del temps,
és ignorant.
Per temença de perdre'm,
llavis encesos,
m'estrenyies amb força
cossos cremant.
Ja eixíem de la fosca
fins que tornàvem
per viaranys nocturns
a l'endemà.
A l'empar d'un portal
feies l'inventari
de tot el teu tresor
que era el meu cos.
Em mullaves les cuixes
de semen càlit.
A ritme simultani
feiem l'amor.

























Memòries de la desmemòria 15


                                                                                                                    dijous, 30 de Maig, 1987/ 15

Consignar les amargors d'una vida és una tasca ingrata. Consignar les reflexions que genera la incertesa de viure és impossible...Aquest any ha estat el més llarg de la meua vida. Ara que em queda poc, tem no arribar al final. Ja no pense en la mort de la mateixa manera que abans, això seria una irresponsabilitat. Els meus encara em necessiten. Amb tot he de reconèixer que ha estat tan dificultosa la convivència amb ells...tan freda, tan mancada de comunicació...Potser una mare no deuria fer-se aquestes reflexions, però faltaria a la veritat si les soterrés en el silenci. Crec que mai més desitjaré conviure amb ells ni amb ningú. Malgrat que m'avindré al compliment dels meus deures. Sóc la mare.
Una mare no fa un aprenentatge previ del seu paper, es limita a prioritzar les obligacions que comporta, en base a allò que pensa i que sent que li pertoca. En primer lloc situa les necessitats físiques i afectives dels seus. Això implica renunciar a les pròpies necessitats total o parcialment, en qualsevol cas subordinar-les a les dels fills. La seua vida esdevé un seguit d'obligacions inajornables. Una mare es passa la vida treballant a casa amb les tastes domèstiques, l'organització , la intendència...i fora, amb un treball professional. On no arriba es supleix amb amb una altra dona a qui s'empra per ben atendre la llar. Vol arribar a tot però no pot i no pot evitar pensar que això no deu ser així. Aleshores s'imposa l'argument irrebatible: "...doncs totes les mares ho fan..." I amb el pas dels anys hi veus que no acabes d'encaixar en el paper que se t'ha adjudicat, que la vida és molt més que això.
Per desgràcia he hagut de quallar el meus procés d'identificació personal mentre criava als meus fills, educava als meus alumnes, sofria el mal caràcter del meu pare i suportava una relació de parella que no desitjava. Tot en gros, massa coses per a que pogués sortir-me'n.


És possible que per això no haja fet res ben fet, ni criar-los ni educar-los; ho he fet com he sabut...i com he pogut. Per bé no és que vulga justificar-me, en estos moments no em sent culpable. El que si que em sent és estafada i, sobretot, decebuda.
Amb la menuda ha estat ben diferent, fins ara és la relació més valuosa de totes. Ella és la meua alegria, encar que sovint em trobe tan malfeta que a males penes s'ho demostre.


Sospire tant trobar-m'hi lluny...lluny d'aquest ambient ten dens, d'aquest espai que ja no és el meu, que crec no veuré el final. A la radio sona "Casablanca"; de
vegades en la vida hi ha també moments amables. Pocs. Mentre l'escolte em ve el convenciment de que més enllà d'aquesta absurda situació hi ha un futur, el que jo vull, el que jo em forjaré. Si no em sostingués aquesta esperança no podria sobreviure a tanta incoherència. Espere poder oblidar aquest passat tan dolorós. Potser un dia em sobte a mi mateixa tractant de recordar qualsevol cosa. De fet ja em passa prou sovint. Deuen ser els anys o potser sia el desig d'oblidar per sobreviure.



dimarts, 23 de setembre de 2008

Crònica de la tendresa XIV


Quan vaig entrar a la saleta Andrea havia deixat el llibre obert damunt la taula i mirava per la finestra com moria el dia. Tenia els ulls esmaperduts i una ombra de tristor li apagava el rostre.
Vaig deixar la bossa i la jaqueta damunt una cadira i vaig seure a la taula del téndur a l'escalfor del braser. Em va mirar un moment en silenci i vam romandre així una estona. De vegades Andrea Climent es mostrava llunyana, i jo no sabia que fer per apropar-m'hi. Llavors restava quieta al seu costat intentant expressar-li, que estigués on estigués romania al seu costat. Les campanes del rellotge de la plaça van tocar les hores.
              __ Haurem de fer el sopar__va dir finalment eixint del seu capficament.
              __ No tenim pressa. Potser en vinga bé descansar.
              __ Sí, descansar...ens vindria bé, però el cap mai no descansa. Ni de dia ni de nit. Sap, Francesca, quan vostè se'n vaja em tornaré a quedar molt sola en aquesta casa tan gran i tan plena de records. No m'agrada la soledat i ja veu, ací em té. Si ell hagués viscut...
              __ Es refereix al seu marit?
              __ Al meu marit.
              __ Tinc entès que era metge.
              __ Amb la seua vida es va acabar la meua. Ens va tocar viure el pitjor de tot, la guerra.
              __ La guerra...quina calamitat.
              __ No ho sap bé, filleta, no ho sap bé. El que no l'ha viscuda...no pot imaginar el que va ser.__ Vaig alçar la vista vers un foto antiga en blanc i negre.
              __ Sí, era ell, en Marcel Montcada. Aquesta és l'única que conserve. Les altres les vaig cremar totes, per a què les volia ja?
              __ Encara se l'estima, Andrea?
              __ L'estime i l'estimaré sempre. Per a mi no ha hagut més home ni abans ni després.


No hagués sospitat ni de bon tros que aquesta dona d'aparença serena fos capaç d'albergar una passió tan intensa. A mi em resultava estrany potser perquè no havia experimentat mai l'amor amb tota la seua plenitud. Tot just l'enamorament em va durar quatre dies al principi d'eixir junts. Després va ser una successió de repeticions, d'eixides i entrades a les mateixes hores, d'anades i vingudes als mateixos llocs, de dir les mateixes parides i de freqüentar les mateixes companyies, que feien les mateixes coses que nosaltres. La nostra va ser una relació grisa, i, llevat de les primeres cites, va estar presidida per la tebiesa més devastadora. Jo basculava entre les meues fantasies que quasi mai sobrepassaven el novè manament i el desig d'una intensa passió tal com havia llegit en algunes novel·les; amb els consegüents sentiments de culpa. De totes maneres sempre arribava a la conclusió de que podria ser que quan ens caséssim i poguérem expressar-nos lliurement, les coses canviarien. I sí que van canviar, i molt, però a pitjor. Aquell continu retraïment per no sobrepassar els límits establerts per la decència i els bons costums durant el nuviatge, em va fer covar una mena d'ansietat que em destemprava. Sentia que alguna cosa a dintre meu anava apagant-se com una  espelma. I em gelava, i la mateixa gelor em feia perdre la poca alegria de viure.


Passat el temps vaig adonar-me que la vida era una gran fal·lacia. Aleshores, però, ja em sentia com un peix atrapat dintre la xarxa. Vaig comprendre que m'havia equivocat i també que ja era massa tard per a gairebé tot.

dilluns, 22 de setembre de 2008

Desiderata, de MAX EHMANN Camina plácidamente entre el ruido y las prisas, y recuerda la paz que puede haber en el silencio.







Camina plácidamente entre el ruido y las prisas, y recuerda la paz que puede haber en el silencio. Siempre que sea posible, sin rendirte, llévate bien con todas las personas. Di tu verdad claramente y con serenidad; y escucha a los demás, incluso al torpe y al ignorante; también tienen una historia que contar.

Evita a las personas ruidosas y agresivas; son vejaciones para el espíritu. Si te comparas con los demás, puedes volverte vanidoso o amargado, pues siempre habrán personas mejores y peores que tú. Disfruta de tus logros tanto como de tus planes. Conserva el interés en tu profesión, por humilde que ésta sea; es una posesión real en los turbulentos cambios de la fortuna.

Sé precavido en los negocios, porque el mundo está lleno de astucias. Pero que esto no ciegue tus ojos ante la virtud que existe; muchas personas luchan por altos ideales, y en todas partes la vida está llena de heroísmo. Sé tú mismo. Sobre todo, no finjas afecto. Tampoco seas cínico en el amor; porque, ante la aridez y el desencanto, es tan perenne como la hierba.

Acepta mansamente el consejo de la edad, y renuncia con elegancia a las cosas de la juventud. Nutre la fortaleza de tu espíritu para que sea tu escudo ante la desgracia inesperada. Pero no te turbes con negras fantasías. Muchos miedos nacen del cansancio y de la soledad.

Más allá de una disciplina, sé suave contigo mismo. Eres una criatura del universo, no menos que los árboles y las estrellas; tienes derecho a existir. Y tanto si lo ves claramente como si no, el universo evoluciona tal como debe. Por tanto, vive en paz con Dios, no importa cómo Lo concibas.

Y sean los que sean tus afanes y aspiraciones, en la ruidosa confusión de la vida, vive en paz con tu alma. Con todos sus fraudes, su rutina y sus sueños rotos, es un mundo hermoso. Sé alegre. Lucha por ser feliz.

dijous, 18 de setembre de 2008

Per començar el curs

Notícies: ESCOLA VALENCIANA EXIGEIX LA CAPACITACIÓ LINGÜÍSTICA Notícies
La situació és especialment greu a secundària, on més del 40% dels docents accedeix a les línies en valencià sense tenir coneixements mínims de valencià, i de 757 centres només295 ofereixen línies bilingüe. L’entitat ha denunciat també la manca de places a infantil i primària, que provoca que 90.000 alumnes deixen d’estudiar en valencià cada any. Les xifres oficials de matriculació situen el conseller Font de Mora al capdavall de les dades de creixement de línies en valencià des de la seua creació l’any 1983.

Les dades situen Font de Mora com un dels consellers que menys ha fet créixer l’ensenyament en valencià des de la seua creació l’any 1983
El període de Font de Mora és un període d’estancament de l’ensenyament en valencià, l’oferta no ha crescut i per tant el número d’alumnes que estudien en valencià tampoc. En concret, des del curs 2003-04, quan Font de Mora va estrenar càrrec, l’ensenyament en valencià ha crescut a una mitjana d’un 3% anuals. En total, en aquest període la matrícula d’ensenyament en valencià ha passat de 114.000 alumnes a 128.000, el que implica una xifra de creixement d’un 12% en quatre anys. A aquesta xifra cal restar les variables de creixement de població escolar. El nombre d’alumnes en el mateix període en el sistema escolar valencià ha passat dels 681.000 als 733.000 actuals, el que representa un 7.5% més. La xifra d’un 12% de creixement és menor comparada amb la d’altres períodes, i si tenim en compte l’augment de població escolar les dades de Font de Mora són ridícules.
El període comprés entre l’any 2003 i 2007 és, com es pot comprovar a la gràfica, en el que menys creix l’ensenyament en valencià. Prèviament a Font de Mora, observem com l’ensenyament en valencià no creix més de dos anys seguits per sota del 10%, tenint en compte que fins l’any 2002 hi havia una tendència decreixent de la població escolar.
Altres Consellers d’Educació tenen dades de tant per cent de creixement anual que superen les dades de Font de Mora en quatre anys, entre altres, trobem Ciprià Ciscar, Antoni Escarré, López Blasco, Fernando Villalonga, Marcela Miró, Francesc Camps o Manuel Tarancón. Cap conseller acumula les xifres de Font de Mora, que no ha superat el 12% de creixement en el conjunt dels 4 anys que du de conseller.

escola.v@fev.org.
www.fev.org

dimecres, 17 de setembre de 2008

Frida Kahlo describe así su enfermedad


 María esta cansada, muy cansada y dolorida. No sabe que le pasa, pero levantarse de la cama es un gran sacrificio, aunque en su interior desee vivir el día como cualquier otra persona. Y por eso, con una fuerza de voluntad envidiable consigue, con mucho sufrimiento, moverse. María era una persona llena de vitalidad, alegre, sociable y una amante de su trabajo, ese que ahora no puede hacer. Hace calor, pero ella tiene frío. Quiere llamar por teléfono, pero lo deja para más adelante, porque se fatiga al hablar. Quiere sentirse útil, pero no es capaz de hacer una taza de café. Le gusta escribir, pero las manos no le responden. Así que se sienta delante del televisor y deja pasar las horas. Sabe que, cuando comience a anochecer, comenzará a vivir. Es la experiencia de tantos años. María visitó muchos médicos, hizo análisis, infinitas pruebas y la medicina no le dio ninguna respuesta. Pero está enferma, prácticamente inválida, en lo mejor de su vida. Por eso ella sigue luchando, se niega a ser la enferma imaginaria, como aquel personaje de Molière, porque ella no es una hipocondríaca, como el protagonista del escritor francés. Se niega salir a la calle, porque nadie entendería que está enferma, con el buen aspecto exterior que tiene. Se desespera porque nadie la comprende, pero sigue teniendo fe, sigue luchando, intenta superarse día a día, aunque esa noche se acueste tarde y mañana se despierte como hoy, cansada, muy cansada y dolorida. Como María hay millones de personas en el mundo, millones de mujeres que se acostumbran a convivir con una enfermedad que no existe, para una parte de la comunidad científica. Pero cada vez son más los investigadores que creen a María y trabajan incansablemente para que ese dos por ciento de la población mundial, dejen de ser, para siempre, los enfermos imaginarios del siglo XXI.


 Fibrovida-Vidasfibromialgicas@googlegroups.com


http://groups.google.com.ar/group/Fibrovida-Vidasfibromialgicas?hl=es.