Memòries de la desmemòria 11

Abril. 1987


Aquesta primavera potser la més bonica de la meua vida. M'imagine un nou encontre. Li he telefonat varies vegades. No hi era.Va dir-me que aquests dies se'n volia anar a l'estranger. I jo com una adolescent, sense poder controlar el meu desig de sentir la seua veu,tremolant davant el telèfon i tractant de memoritzar el seu número. Deuria d'avergonyir-me del meu comportament però em sent tan feliç...- he dubtat a l'hora d'escollir el qualificatiu- Sí, em sent feliç, com si començara a viure de bell nou, amb il·lusió, amb esperança...Sí, encara que el dolor em tenalle les entranyes i la pena m'omplia els ulls de llàgrimes ho dic, ho expresse, per què no ho hauria de fer? No sé el que pot durar, ignore la consistència real de la meua felicitat, però no m'importa, sé que almenys ara és així


Hi ha tan pocs moments en la vida com aquests...Tanmateix existixen, és cert que existixen, que no son producte d'un romanticisme decadent. Fins i tot recorde que en un dels meus primers poemes deia quelcom així: "Donaria la vida per a viure un moment..."Llavors ja sospitava obscurament aquesta possibilitat. I no és el fet d'haver-me sentit atreta per un home d'aquesta manera, que en sé per experiència que pot ésser fruit, com va dir ell, d'unes circumstàncies especials, un lloc inhabitual, gent desconeguda, un determinat ambient...tot acompanyava ho sé, però també sé que no és això només sinó la oportunitat particularment valuosa d'ésser capaç de seguir viva, d'experimentar un sentiment, de deixat-me sobtar per eix instant fugaç llargament enyorat.


És per aquestes petites coses que la vida paga la pena. Per aquests petits successos de les cròniques personals. Son aquestes raons misterioses les que ens ajuden a viure, a encaixar els fracassos i suportar la superficialitat, la rutina, el passat, l'angoixa. Son aquestes no se'n han de buscar més. De vegades la vida em sembla extraordinàriament senzilla en la seua pròpia complexitat, puix que em fa pressentir un espai i un temps, compartit amb certa classe de gent, que genera unes forces enigmàtiques que em sostenen àdhuc vora la catàstrofe.


Aquesta vesprada de primavera he estat escoltant música, ballant en alguns moments, pensava, somreia, l'enyorava; evocava aquesta breu història nostra. Tot d'una m'adonava de la situació i em preguntava, amb tant dolor i tanta incoherència, amb tanta incomprensió i desamor presents en les nostres vides, com és possible que, després d'haver-nos trobat estiguem disposats a deixar-hi que es diluïsca, com una circumstància al marge? Per a mi seria una frivolitat, no potser que siguem tan subversius, tan mesquins, tan pobres persones.


Reflexione, car és ben cert que aquestes coses se donen molt poques voltes en la vida. Ho sé, és un convenciment intern, si hagués d'explicar-ho potser se m'esgotarien les paraules; perquè ens la passem parlant o escoltant a gent grisa que no ens interessa gens, immersos en la rutina, atrapats pels convencionalismes, repetint com papagalls les mateixes frases que l'ús ha buidat de significat...Escoltant els estúpids mitjans de comunicació, transitant els mateixos escenaris any rere any, oficiant els mateixos rituals, contant les mateixes anècdotes, capturats per un compàs indefinidament repetit sense solució de continuïtat. Silenciant gairebé sempre els sentiments i gran part dels pensaments. Incapaços de sentir ni la més lleugera emoció. I heus aquí que de sobte ets sent lliure per trencar tots aquests esquemes, més que sia, amb una determinada persona i amb una determinada situació. De moment descobrixes que estàs viva, que respires, que perceps els contactes, que pots expressar la teua pròpia afectivitat- no la que erròniament has després- i sentir que l'altre la reb amb una compenetració total, s'acoblen les mirades, les mans...els cossos i les ments, la sensibilitat i les emocions, i quan sent que s'hi forma un tot, que s'ha produït l'encanteri en arribar-hi a un estat fusional, del que s'ignora sovint fins i tot la seua existència, és on ja no detectes els límits del teu cos sinó que hom forma una nova entitat amb l'altre. Quan sent que açò és possible, ens ho podem deixar perdre sense gosar fer res, per què? per la por al ridícul, al fracàs, a lliurar-nos-en nus, amb tot el riscs que això comporta? Em resistisc a creure-ho.


Per això l'he cridat, per això el cridaré una i altra vegada fins que puga parlar personalment amb ell i expressar-li-ho. Per això crec, ara més que mai, que la por és el primer enemic de la llibertat, i dues persones que aspiren a ésser lliures no poden obstaculitzar el seu camí amb actituds mesquines. Li ho vaig assegurar en el transcurs de la nostra conversa al pub, aquella nit, que jo n'era una dona sencera, que sé lluitar per les coses que desitge...i aquestes no son paraules boniques ni frases fetes, aquesta és una de les característiques més acusades de la meua personalitat.


Potser reixa i potser tot quede en un va intent per assolir, una vegada més, quelcom de bell i efímer, però caldrà intentar-ho.