divendres, 27 de novembre de 2009

La mar

Un encís, una atracció irresistible. El seu color, el seu sabor... L'agafe amb les mans fent conques i es veu transparent. Els meus ulls s'emplenen d'aquella immensitat blava i canviant, d'infinits matisos. Ella m'atreu, em crida, em suggestiona, m'arravata com una tendra passió. M'imagine sovint immersa en ella, que per baix de la superfície em transporta a paradisos ignorats. La experimente com una presència màgica.


Em desperta un desig immens de submergir-me, de jugar amb l'aigua esguitant, corrent per la vora saltironant sobre les ones. De vegades m'hi fan caure. De vegades una onada m'engoleix i em perd per uns instants, em quede cega. Estossegue després de engolir-me'n algun glop. Ahhgg...Com em cou la gola. Em refregue ells ulls que també em couen. I torna el meu somni de romandre a la mar, sempre, de mirar-la, d'admirar-la, de sentir-la com em mulla, com em renta, com em nega, con em sacseja...Com lluitem, com juguem.


A l'arena m'estire m'arrebosse de cap a peus, em reblesc...m'enfonse, sota el sol que em mira des d'allà dalt, superb, perquè saps que a ell, ningú no el pot mirar, però m'agrada la seua escalfor, i com em fibla la pell.


M'imagine que em banye amb un xiquet que m'agrada molt. Ambdós ens introduïm per un accés que hi ha al fons, i que tan prompte passem-hi es tanca, com la gruta d'Alí Babà, i ens trobem de sobte a un lloc secret, sense aigua, a soles, mullats i nus. Ens acaronen amb dolcesa i sentim bategar els cor...I aprenem a gaudir del plaer.

diumenge, 22 de novembre de 2009

No puc escriure


Tinc tantes coses que explicar, tantes i tan diverses, tants quaderns plens, ...I ara tinc el cap ple de malalties que m'han contat unes amigues del fòrum. Per a què són els fòrums. Per què m'he ficat al fòrum, a aquest fòrum vull dir. No, no ho comprenc. Clar que jo no sabia con funcionava això, això del fòrum vull dir. Una va acumulant petites decepcions i arriba un moment que en té tantes com per posar una "paradeta". Els projectes superen amb escreix les possibilitats de realització. Un projecte en principi és bo, és com una corda que de sobte s'hi presenta convidant a enfilar-te. A on? tens una vaga idea, o tens una idea molt clara, però és només una idea. Amb idees només no fem res, sense idees tampoc no en fem res. I bo, t'organitzes per dur-la endavant, la idea. Això, però, no es tan fàcil, és a dir pareix fàcil i després resulta que mamprens un camí...i es talla. Dius no, no hi serà per aquest indret. Vas i en proves d'altre,  i, tan prompte estàs convençut, te'n adones que no, que tampoc. Et sorprens a tu mateix perquè ara si que creies, pobret meu, que anaves encarrilat. No obstant sent que, malgrat que ja ho tenies clar, se't difumina i acaba esvaint-se. No tens res que pensar, perquè els pensaments et tenen a tu, venen sols, esclar. Ningú diu: vaig a fer pensaments com si fossen bunyols. No, no, si no és eixa la qüestió, és altra cosa, tot i que no saps definir-la. No et dones un respir, detectes certa impaciència. I després mentalment seus sobre una pedra i dius : tot açò per a què.


Bo, crec que no estic molt fina hui. Potser em caldria deixar les tecles i mamprendre la bici. Aire pur, i verd...-l'aire no, el color dels arbres- de la tardor, aquesta que no acaba d'arribar. Si de cas un passeig vora la mar. M'agrada guaitar els pescadors de canya. Quins pensaments tindran quan s'hi troben quiets aguantant la canya i mirant. Què miren el pescadors de canya, sembla que no miren res, només hi són quasi immòbils, com si el temps no comptara per a ells, con si no saberen que existeix la radio i el diaris; el món, un món on passen coses i una vida que, tard o d'hora, s'acaba. A l'altra vegada que nasca, com deia ma mare, em dedicaré a la pesca amb canya- però sense cucs, que em fan aprenció.


Potser, hui no és el millor dia per a decidir que faré la propera vida, suposant que en haguera un altra, de vida.