dilluns, 20 d’abril de 2009

Sense tu




Les primeres llums de l'alba pintaven el cel d'un rosa ingràvid. Per la finestra oberta la brisa feia voleiar les cortines blanques com un gesmil; blancor que assolava la meua ànima, indefensa com estava per la llarga nit d'insomni. Una vegada més vaig estirar el braç vers al teu lloc, vaig obrir la mà, vaig tensar els dits, cercant-te... I em va respondre el buit, una absència que no aconseguia acceptar. La teua olor encara impregnava el coixí...La vaig aspirar amb avidesa, amb la intenció de nodrir-me d'ella, de que arribés fins a la darrera cèl·lula del meu cos s'hi quedés per sempre més. Encara crec sentir la teua veu mormolant-me paraules a cau d'oïda, paraules inconnexes, paraules inventades o recordades, que lliscaven del teus llavis, quan hi érem junts, com petites gotes de pluja flonja, a penes perceptible, gotes de pluja d'un blau lilós, com les llunyanies. La teua imatge em retrobava cada cop que tancava els ulls ressecs i enrogits per l'insomni. Sentia fred alguns moments, un fred insòlit aquell estiu; d'altres m'amarava la suor com un mar de llàgrimes. Recordava sense remei el darrer dia. Cap de nosaltres sabíem que era el darrer. Els altres que han vingut després no són res, temps perdut, un interval entre la vida i la no vida; un rèquiem somort balafiant sa bella tristor sobre les blanques arenes que m'embolcallen com una mortalla.

D'on trauré les forces per continuar vivint un dia més.