dissabte, 3 de novembre de 2012

Els nusos de la dificultat










Deixant endarrere els últims contraforts dels tallats del Voltor i de l'Aguila, que tancaren per baix el Domini de la Marca, hauríeu pogut navegar durant algun temps en calma i a bona marxa, si sabíeu governar amb perícia la vostra barca, nova de trinca, ben marinera. Però, quan les augües tornassen a aquietar-se, no hauríeu de frefiar-vos-en, sinó que hauríeu de posar, ben al contrari, la máxima atenció, perquè us amenaçava un perill imminent. Un caragol central estaria a punt d'engolir-vos i arrossegar-vos al fons, on seríeu tancats per sempre, sense possibilitat d'escapatòria, dins d'olles profundes que els reserven als mariners despistats.

 I encara n'hi hauríeu de posar més, mentre evitàveu, observant el rumb precís, a no tocar a les robes, no quedàs la carena de la nau frenada pels llots, perquè aquell era el Territori dels Boscs Descarnats. Allí viuen, sense deixa-hi viure ningú més, els Monstres Devoradors de la Vegetació, de braços de cranc i de barres de serra, als quals no pot resitir cap mena de fusta, per dura que siga. Tenen, de més a més, un aparell diguestiu rematat com una xemeneia, més erta que un fus, per la qual llancen el fum estèril i contaminant de les seues desposicions. És una de les contrades més arrasades del nostre país, perquè entre ells i els incendis, no hi ha brosseta que visca més d'un any, ni el romaní, ni la farigola, ni l'espigol.

 Quan nosaltres hi passàrem, com que ya havien acabat amb quasi totes les fulles i les branques que havien brotat aquell any, i estàvem desesperadament famolencs, estiguérem a punt de menjar-se la nostra barca, amb nosaltres a dins. I poc que els hauria importat que féssem gust de carn i no de pi o de carrasca, que els abelleixen molt més. Sort que, a la primera queixalada que ens aviraren, les virtuts miraculoses de la fusta amb què els vilamarquins i els vilamarcans havien construït el nostre barquetot van deixar-los paralitzats i eixuts, en estat de pura latència, i haguérem d'esperar la primavera següent, amb les seues calors, per a deixondir-se, quan ja verdejaven de nou, gràcies al poder renovador de la Naturalesa, les seues pastures.

 Si hi passàveu alguna volta, hauríeu d'anar amb cura que no us en quedàs enganxat algun a les escoes o a la roda popa, i inadvertidament el deixàsseu en una vall o en una plana inferior, que es rosegaria en un obrir i tancar d'ulls.  

divendres, 2 de novembre de 2012

La dona veloç d'Imma Monsó





 "Sóc ràpida. No ho puc evitar. La meva germana ho és. La meua àvia, tot un referent familiar, ho era. El meu pare ho era, tot i que ara no ho és tant. Vinc d'una família on el que no anava prou ràpid era tard o d'hora exteminat ( més d'hora que tard, com comprendreu, perquè a casa el que es podia fer avui,  no es deixava per demà). I , si no era exterminat, s'autoexterminava ".


La Nes és una psiquiatra de quarenta-vuit anys que viu sota la pressió d'una percepció  del temps anormalment accelerada. Filla d'un cirujà d'una ciutat provinciana, pertany a una família dividida en dues categories: els Ràpids i els Lents.

La dona veloç és una original mirada del gran "mal" contemporani: la tirania de la immediatesa en la majora d'àmbits de les nostres vides i les dificultats que tenim per distingir el que és "important" del que és "urgent"



Premi Ramon Llum 2012


Bo, jo no sé si puc parlar desapassionadament d'una escriptora que admire des de fa anys, no obstant això, ho intentaré. Quan vaig llegir el seu primer llibre "Un home de paraula" em vaig quedar corpresa, no tant per l'argument, que també, sinó per la força de la seua expressió, la d'Imma. Em va enlluernar la seua forma de narrar, la seua expressivitat…eixa forma que sembla senzilla i planera pròpia tan sols dels grans narradors. Sí, ja sé que hui és bastant difícil que alguna cosa t'enlluerne en literatura. De vegades quan obrim un llibre o fem amb cert excepticisme, "no crec que m'aporte res de nou…" pensem sovint. Res més lluny de la realitat, perquè cada llibre, ens agrade o no , és diferent. Com és diferent la prosa d'Imma Monzó, la seua forma de plantejar les situacions, de caracteritzar els personatges, d'enfilarlos com si foren les comptes d'un collaret, el fil conductor, per on va enfilant-los, i les reaccions imprevistes dels personatges amb la seua pròpia evolució a través del temps, et fan passar les pàgines amb avidesa de saber, d'indagar per on aniran a eixir.

No cal dir que una vegada més l'obra ha satisfet les meues espectatives, com gairebé em sol passar en les seues obres. Es clar que en literatura hi ha tants gustos com lectors. També és cert que totes les obres d'un mateix aut@r no ens agraden per igual. En això rau l'emoció d'obrir un llibre d'un aut@r preferit, que les espectatives són més afinades.


En fi, la millor manera de traure la conclusió és llegint-lo. Que gaudiu tant com jo. 



http://www.lavanguardia.com/libros/20120126/54245926328/imma-monso-premio-ramon-llull.html

dimarts, 30 d’octubre de 2012

La fragua





Cuaderno de otoño.

 La fragua, de Marcos González Sedano






…despierta Andalucia, despierta y anda.
Y allí estaba la fragua, junto a los carámbanos de la noche, esperando que Vulcano despertara de su sueño y en un gélido soplo granaíno prendiese el carbón.

Uno, Manuel Contreras, Polígono de la Cartuja, Granada, encofrador, parado. Dos, Cecilia Ganivet, Alhama de Granada, profesora de lengua, parada.

Los duendes del fuego eran luciérnagas que abandonaban su cama en un chisporreteo de alegría imitando a los niños que en los días de fiesta juegan bajo la lluvia.

Tres, Antonia Angulo,Jódar, Jaén,jornalera, parada. Cuatro, Ana de la Torre, Jaén, arquitecta, parada.

La voz del maestro llamaba al martillo y el acero en la fragua empezaba a calentar, mientras el aprendiz lleno de frío frotaba sus agrietadas manos.

Cinco, José Villaespesa, Barriada de Pescadería, Almería, marinero, parado. Seis, Alba Sierra, Huercal de Almería, Almería, música, parada.

El fuego en la mirada, el hierro en el yunque, marca el martillo de bola en el mismo lugar que ha de caer el marro, pim, pom, pim, pom…

Siete, Dolores Acosta, Barriada de los Dolores, Huelva, dependienta, parada. Ocho, Juan de Dios Cano, Almonte, Huelva, técnico electromecánico, parado.

El maestro y el aprendiz, los dos son el mismo hombre en ese instante y le transmiten sus almas al acero que dúctil se deja malear en un juego de amor…

Nueve, Francisco Mendicutti, Sanlúcar de Bárramela, Cádiz, mozo de bodega, parado. Diez, Mercedes Quiñones, Cádiz, manceba de botica, parada.

... en un conjuro milenario, como si el tiempo no fuese nada y los crisoles de Tartessos siguieran aquí, en la monotonía de la mañana

Once, Inmaculada Velázquez, Sevilla, artista, parada. Doce, María Amigo, Cazalla de la Sierra, Sevilla, industria del corcho, parada.

Pim, pim, pom, pim, pim, pom... y sigue el baile del marro y el martillo en el silencio de los artesanos hasta que el acero se enfría y vuelve a la fragua, porque golpear en hierro frío es tiempo perdido.

Trece, Gloria del Prado, Málaga, hostelería, parada. Catorce, Juan Manuel Rodríguez, Barriada de Carranque, Málaga, textil, parado.

El yunque es la espalda de un dios apresado, el más duro de todas la divinidades, de cuyo nombre no tenemos constancia pero soporta sobre sus costillas todos los golpes del mundo, como los pueblos oprimidos.

Quince, Antonio Manuel Hermano, Almodóvar del Río, Córdoba, artesano, parado. Dieciséis, Ricardo González, Fuente Palmera, cirujano, parado.

Martillo, yunque, marro, carbón, fragua, hombre y alma. Y el sudor que templa el metal de esta historia inacabada nuestra.

Julia Sedano, Andrea Cotobal, María Luisa González... Un millón cuatrocientos veinte mil doscientos. Nosotros todos hijos de este pueblo. Y el silencio de los amos y lacayos que miran hacia otro lado mientras se apaga la fragua.

Despierta, Madre, que estas dormida, ¡despierta, Andalucía, despierta y anda!



En Andalucía, otoño del 2012

Marcos González Sedano

dilluns, 29 d’octubre de 2012

La mendiga, de María Vacas Sentís





La mendiga






…dio un saludo por limosna a una mendiga
La mejor imagen de nuestra realidad social nos la regaló hace poco el príncipe Felipe, quien en una instantánea buñuelesca dio un saludo por limosna a una mendiga a las puertas de una iglesia. El azar se confabuló con el heredero para regalarnos el más poderoso símbolo de esta estafa monumental y suicida en la que algunos, para supuestamente salvarnos, nos han hundido hasta los tobillos en el barro. La indigente que pide ayuda real y sólo encuentra un galante apretón de manos y la sonrisa dentífrica del que sabe que nunca le va a faltar de nada. La gente desangrándose, perdiendo casa, trabajo, salud, alegría y un futuro digno; y obteniendo por respuesta discursos vacuos y elitistas en forma de loas al optimismo y cantos contra la resignación; cuando no elogios directos a la reforma laboral, destructora de empleo estable, o a los incontables sacrificios de la clase trabajadora; como los que entre comilona y comilona acostumbra a hacer su padre.

Un príncipe que, satisfecho, sigue su camino, para continuar alentando ceremonioso a no dejarse llevar por el pesimismo, porque “fomentando lo positivo llegará la solución y bla bla bla” en la entrega de los premios que llevan su nombre, mientras muy cerca un hombre besa y se despide de sus niños, y acto seguido se tira del balcón desesperado ante su próximo desahucio. Quinientos desalojos diarios en España y ni una palabra sobre la injusticia social reinante; ninguna petición encaminada a que los legisladores aprueben una moratoria urgente para que los bancos cesen de despedazar a los ciudadanos y de destruir familias, echándolas a la calle, mientras acumulan con avaricia pisos vacíos y ayudas del Estado. Ni una mención a esos niños desahuciados que sufren y dibujan casas sin techo, exiliados en casas de familiares o de acogida.

Un príncipe saluda, sonríe y da la espalda, mientras a las puertas de una iglesia de Madrid queda atónita y con la mano vacía una mendiga. Con ella, todos los españoles que un día confiaron en sus instituciones y gobernantes y hoy padecen solos y desprotegidos esta maldita pesadilla real. mvacsen@hotmail.com






Rebelión ha publicado este artículo con el permiso de la autora mediante una licencia de Creative Commons, respetando su libertad para publicarlo en otras fuentes.


Envía esta noticia
Compartir esta noticia: delicious  digg  meneame twitter