dimecres, 4 d’agost de 2010

Memòries de la desmemoria/cap/ 67

Billie Holiday, My man






20,novembre, 1989 /cap. 67

El teu cabell fa olor de pintura,
les meves mans d'adéus inútils.


Francesc Parcerisas (Begues, Baix Llobregat 1944)



Al mateix temps quina comtrapatida rebia? A banda del seu amor, la seua ajuda inestimable, la seua companyia, el seu temps, que amb gran esforç, sens bubte, em proporcionava...res més. Vull dir que el seu món romania velat per a mi. Jo no podia accedir a cap de les seues relacions, ésclar. El poc que conec ho he hagut de deduït de les seues referències...No pot ser d'altra forma. De vegades  ensopegàvem amb alguna persona que ens podia veure, es a dir veure'l amb una dona. Aquesta situació era, i és, violenta per a mi i compromesa. Jo havia d'amagar-me per anar amb ell?.

De cap de les maneres era aquesta la relació d'igual a igual que jo tant havia desitjat. En aqueix sentit, i malgrat que passem molt de temps junts i la qualitat inqüestionable dels nostres sentiments, ara ja sens bubtes, no hi érem en igualtat de condicions.

Supose que aixó no importa massa, segons se mire. Potser siga filar molt prim, una dèria del meu carácter analític, en excés perfeccionista. I que la raó siga senzillament que res mai no és perfecte. I que en aquesta imperfecció rau misteriosament l'essencia de la seua bellesa.








dilluns, 2 d’agost de 2010

Memòries de la desmemoria /cap 66

Billie Holiday- 1935


10, novembre, 1989/ cap 66
Ara faria això,
trencaria papers, trencaria paraules
cada vegada fent els trossos més menuts.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993)

No sé si ho hagués pogut fer, em pense que no. Però per a mi era important que ell comprenguera que no es tractava en absolut de fer-nos retrets un a l'altre per unes exigències fora mida. Volia fer-li compredre, en base al meu ideal sobre l'amor- tan bell com utòpic- que només en la mesura que forem capaços de respectar-nos, ho seríem d'estimar-nos. Havíem d'entendre que només, si érem capaços de respectar-nos, seríem capaçós d'astimar-nos, entenent per respecte un reconeixement muntu de les coses que per a un i a l'altre eren importants, la familia, les aficions, les amistades...Ho deia d'ensems que era conscient de la dificultat que això implicava. Perquè quan ell em confessava la necessitat imperiosa que sentia d'estar amb mi, jo no véia la manera d'armonitzar les dues questións sense que una o l'altra ixquera perjudicada. Doncs si Miquel dispodava d'un temps limitat i jo en disponia d'altre, fer coincidir els nostres temps per estar junts ja era un guany, i si a més interposaven famílies, amistats...gustos; resultava impossible. És cert que algunes d'aquestes coses les podíem compartir, i de fet he tractat d'integrar-lo en la meua vida, i ho he fet amb tota sinceritat, amb tot el risc i amb totes les conseqüències.

Ell coneix el meu món, perquè jo se'l he fet conéixer, familia, amics, companys... Tot un mossaic de gent que ha desfilat per davant d'ell. Amb la recança que em produia la mentida d'haver de dir que era lliure- amb tot el que em desagrada mentir- No hi havia una altra forma, jo era el salvaconducte per introduir-lo al meu món, molt més convencional per altra banda, d'altra manera ni jo haguéra gosat fer-ho, ni els meus acceptar-ho.

Amb això, jo, que era la que volia mantindre'm a cobert, en posava palesament en situació de que algú, algun día, per qualsevol motiu em descobressi. I perdre al ulls d'aquests que tant m'estime tota gran la credibilitat i el respecte que des de sempre es he inspirat.

Malgrat tot ho he fet, i ho he fet perquè he gosat córrer el risc, i perquè sé que tot en la vida té un preu. De vegades finalment aqueix preu està per damunt de la compensació que em propociona.

Memòries de la desmemoria /cap 65






7, novembre 1989/cap.65

No vull conversar mai amb un home que hagi escrit més que llegit.

Samuel Johnson, escriptor i lexicògraf britànic (1709-1784)

Per què de vegades les reflexions em porten a una cruïlla, amb el meu capficament per voler entendre una situació sobre la que sé, de segur, que no tinc la suficient informació. Miquel tan bon punt es presenta la qüestió, es tanca com un ostra perlífera i no em parla de res o de quasi res del que fa quan no hi som junts. Sols em parla del que diu que sent, i jo m'ho he de creure, però mai d'allò que diu ella, ni del que fa, ni del que pensa. Aquests aspectes s'estenen davant meu una boira espessa entre la qual he de transitar.

Tan prompte ens van coneixer Miquel em va dir que ell i la seua dona n'estaven separats de fet, que ell vivia al xalet, a una urbanització no massa lluny de la ciutat i que ella es quedà a la casa per tal d'atendre el negoci familiar. Tot i que es veien freqüentment. Jo vaig pensar que es tractava d'una situació provissional, mentre concretaven les condicions de del conveni de separació per mutu acord i feien els papers. Després quan van començar a passar el mesos em vaig adonar que es mostrava molt reservat, i el·ludia qualsevol comentari, sobre el tema. Això em va fer pensar en definitiva que passava per una situació delicada, previa a la separació o al divorci. Tot seguit vaig aparcar l'assumpte en un acte de respecte per la seua intimitat.
Després, a mesura que passava el temps, vaig adonar-me de que no parlava perquè no tenia res a dir. Aquesta idea em va tranquil·litzar, comprenia que calia temps. Tanmateix arribà un moment que el sentiment que em mantenia unida a ell em demanavava conéixer més en profunditat la seua vida, la seua història, els fets i les persones que hi havien passat per la seua existència, els afectes, les situacions, els motius de les seus decisions, els tràngols. Va ser la seua incoherència la que em sobtà davant una actitud que ratllava en l'acossament. Ho vaig comprendre mes tard, quan amb el seu histrionisme em va fer creure que aquella atracció inicial havia pres les carasterístiques d'un gran amor, d'una gran passió. A mi les coses desmesurades m'atabalen, em fan por, em fan sentir-me insegura i vulnerable. No volia, però contra la meua voluntat s'alçava el seu desig fort i sòlit- pensava jo- sense fissures, sense buttes, sense tantejos. Em feia l'efecte que per a ell tot n'estava clar. M'estimava i m'estimava així exclusivament.


 Jo, per contra, necessitava temps, per ordenar els meus pensaments, clasificar-los...per a que no m'inquietaren massa. Pe la qual cosa no volia accedir d'un forma total. I fins i tot volia fer-s'ho compremdre. I vaig esgrimir tots els meus arguments. Clar que això eixia quan, quasi sempre per un malentés ens confrontaven i això generava un replantejament seriós de la nostra relació. I em proudia tal malestar que sempre acabava pensant que hauríem de deixar-ho estar.