dimarts, 10 de novembre de 2015






Cròniques personals

03



Avui ja he hagut d'amainar a la feina. Han estat unes setmanes
intenses, massa fortes, he arribat a trobar-me prou esgotada... Amb
tot aquest horatge tan boirós...de tant en tant em trobe 
desficiosa. Necessite que refresque però de moment no hi ha
cap indici. Després a setembre pense anar a la platja, aquests anys
no serà sols un projecte, dec de fer-ho. Banyar-me i passar tant de
temps com puga a l'aire lliure. Necessite fer-ho, he passat les
vacances massa enclaustrada.

Ara, quan mire el que he fet i com ha quedat la meua llar em sent
satisfeta. Dóna molt de gust viure en un ambient net i ordenat. De
normal sóc desordenada però neta, això sí. Demà espere a Telma.
Amb ella mai no saps a què atendre't. Crec que ha fet una evolució
molt perillosa, a força de voler que les coses siguen, no com són,
sinó com li agradaria que foren. Llavors no deixa de ser una
fugida de la realitat i ja sabem on condueix. M'ha dit que té
problemes d'ansietat...és d'esperar que també pateixca de depressió,
la qual cosa m'estristeix perquè ho he vist venir i no he pogut fer
Res. Ella s'ha negat a reconeixer que sovint s'ha equivocat. Fa temps
que em sent impotent. Tots els meus esforços han estat innútils.
Sort que he pogut allunyar-me. Els nostres afectes mai no han
pogut evitar les tormentes...No sé, prou he fet de sobreviure, ja que
no ha estat gens fàcil. La vida segueix el seu curs a desgrat de les
les nostres angoixes.

Qué curiós, quan la tia Amanda em va legar el poal del fem; per
molt que em va xocar mai no hagués pensat que això tendria algún
significat amb la memòria."En busca de la memoria" de Daniel
L.Schater trobe "Alguien ha comparado el recuerdo con un cubo
de basura que contiene un surtido fortuito de objetos".

Ara és més comprensible. Ella sabía del meu interès per indagar el
passat i de la meua afició a reconstruir els fets i a desar històries i
circumstàncies, llocs, persones, sentiments...a la memòria. És clar
que ella, no sabia el seu significat ni la metàfora i que quan me'l va donar 
la seua deterioració mental ja era prou evident, no obstant
això, faig constar la coincidència.








Cròniques personals

02




No, encara no tinc la plona estilogràfica, això és un boligraf d'aigua que a mí em sembla prou bó. La ploma la tinc reservada i el tinter també, tot i que de vegades em fan mal les mans, note com si vulgueren adormirse'm.

L'altre dia vaig veure a Dora. Pasàrem el dia juntes, un dia molt bó. És graciosa, ara està enamorada com una adolescent...igual.
Tic molta caloR em trobe agoviada. Cal que canvie l'oratge, que refresque. De vegades no hi soporte...les mans em cremen, el cos em crema, vull fer les coses però vaig a pas de formiga, i així no pot ser.

Acabe de veure un programa de televisió sobre biogràfies. Ara em manca res per acabar "El genio y la locura" de philipe Brenot, psiquiatra. Una reflexió sobre el funcionament psíquic de la persona. Molt bò. M'ha enganxat... ve a constatar les meues opinións i d'altres que em féiem dubtar.

Per exemple, pel que fa a l'escriptura...Possiblement vaig començar a escriure en un moment en el que necessitava elevar le meua autoestima, ser algú, practicar un cert narcicísme. O bé abocar al paper les meues angoixes, que n'eren grans i profundes. Llavors era allò que s'anomena l'escriptura terapèutica. Ho sospitava, però et fas la il·lusió de tenir talent. En qualsevol cas vaig passar molt bones estones i tinc la convicció de poder-ho recuperar.

Després van canviar les circustàncies a ran de la separació. Evidentment no podia seguir escrivint, no ho podia fer. Tot i això varen ser amargues experiències con queda reflectit a aquests quaders. Al llarg d'aques anys només he pogut pràcticar l'escriptura terapèutica i prou bé que m'ha vingut, atés que les meues possibilitats de comunicació han anat minvant, i ben pensat no convé comentar amb ningú segons quines coses...La vida personal requereix també la discreció que suposa el pròpi respecte. Cap sinceritat absoluta és precisa ni encara en aquests papers tot i que sóc l'única persona que hi té accès...Amb tot ni se sap on poden anar a raure ni quin ús ni interpretació s'hi pot fer. Res. Així que amb una dosi raonable de desconfiança he anat transcrivint aquelles qüestions que més m'han preocupat.

Sóc conscient que en reprendre l'escriptura després d'un llarg període d'anys, ho feia per motius d'higiene mental. Si era capaç de verbalitzar les diverses situacions que afectaven a la meua persona, pel fet de fer-ho m'obligava a introduïr un cert ordre al meu pensament. De fet ha estat així. Sempre m'ha resultat de gran utilitat estructurar el pensament, els sentiments, les esmocions...per tal d'expressar-los.

dilluns, 9 de novembre de 2015








Cròniques Personals

01

Aquest aniversari em regalaré una ploma estilogràfica, em fa goig, així que ha arribat el moment i el motiu. Sóc aquí, a la terrassa. Vespreja. Ara mateix atacaran frenètics els mosquits i ja no haurà qui aguante. Llàstima, ara s'hi està prou bé.

Fa dies que no parle amb l'Elena vull tocar-li però no trobe el moment. Hui vindràn a sopar Carla i Pere, no m'han dir a quina hora; és igual, no tinc pressa. He estat legint una bona estona asseguda al balancí. Com que és diumenge m'he prescrit descans. Demà, més.

La quotidianeitat és llefiscosa...Qué xocant que comence amb coses tan quotidianes... Sí, això també és la vida, el fluix assossegat del temps, els darrers dies de vacances...una pausa al ritme ordinari, un interval. Ha passat tan prompte...No, no em queixe. L'he aprofitat. Els "pipis" ja s'ha retirat a su lloc. Des de que, per descuit, vaig deixar oberta la porteta de la gàbia, se'm van anar més de la meitat. Els que resten estan tristos, ho sé, i prou que ho lamente. No vaig poder evitar-ho. Ara només un mascle resta fora del seu colòc, serà el pare, o l'avi, es rasca i sembla que vigila damunt el palet.

De Valèria vaig rebre carta l'altre dia. Ara tenen ella i la seua parella un "xaleto". Supose que prompte jugaràn en Borsa. Serà difícil, supose, alternar aquesta activitat amb la ceràmica, tot i que deu de fer-ho prou bé. Mai som qui creiem que som. Amb tot perceb que una part d'ella que m'és molt estimada, s'ha perdut pel camí. No vol que perdem el contacte, diu, i jo hi trobe superficial. Recorde que llavors em generava un sentiment estrany, contradictori, potser. En algun moment m'hagués agradat que fos una nina per esguellar-la i veure què tenia dins, com feia amb les meues de menuda.

Llum Sánchez