dijous, 20 de maig de 2010

Memòries de la desmemoria/cap 51


dissabte, 30 d'abril,1988/cap 51
                                                                    El dubte és ja una forma de coneixement.

                                                                   Meritxell Cucurella-Jorba (Pierola, Anoia 1973)

No sé si l'amor ompliria el buit de la meua existència.
L'he cercat per les nit vestides de foscor,
als matins de tèbies primaveres,
i als fons dels meus somnis oblidats.
Als deserts, d'immensos mars d'arenes
Si existix, no l'he pogut trobar.

Ahir, amb un rampell d'enyorança, l'hi vaig tocar al Lenon. Podria acusar-me de falta de coherència, ho sé, ho sé, prou que ho sé. “El cor té raons que la raó no entén”. Lamente haver deixat d'estimar-lo, encara que aquesta decisió la vaig prendre per pur instint de supervivència. Ho dic perquè ha sigut un dels poc homes que m'ha fet vibrar. Encara no puc apaivagar els batecs del meu cor quan sent la seua veu. No puc deixar d'enyorar la dolcesa de la seua presència. No obstant això, encara que l'he devaluat aquest sentiment conscientment, per no sucumbir a l'angoixa del desamor, sent que entre nosaltres queda alguna cosa bonica i misteriosa. No m'explique en què rau. Ni sé si ell ho percep com jo. Ens veien tan poc que ni tan sols puc permetre'm, pel meu bé, trobar-lo a faltar.
Observe que aquest amor defraudat va transmutant-se en una amistat distant, tan càlida, però, que sembla que el temps s'atura entre un i altre encontre.
En la nostra conversa per telèfon em recordà allò de “Toca-la altra volta , Sam”.Jo li havia donat, en certa ocasió l'apel·latiu de Bogart...Amb tot a nosaltres mai no ens quedarà Paris.
Foren tan, tan bonics aquells moments, mentre ambdós cantussejarem la música de “Casablanca”, tan especials com difícils d'oblidar.

El món de Roser

dilluns, 17 de maig de 2010

El món de Roser


Des del primer moment van quedar captivades per la música del Draaíorgel "De Adríaen", tan simpàtica, tan alegre, d'on eixien els temes més diversos transformat en peces d'orquestrina de poble. Era impossible resistir-se a dur el compas amb els peus. Una de les coses que més ens cridaren l'atenció de l'Amsterdamse bos va ser l'exposisió d'escultura entremig dels jardins. En hi havien de tots els tamanys, colors i textures. Com es por apreciar en aquesta tan divertida, és tot un cant a l'alegria, al goig de viure. Natura i art, un combinat perfecte per als nostres ulls sobtats. El temps acompanyava, malgrat "el nuvol de pols" del volcà, que van haver de sobrevolar a 10.000 m d'alçada. Vam tenir sort. Les fades dels bosc segur que tingueren res a veure. Tot un privilegi. 

diumenge, 16 de maig de 2010

Memòries de la desmemoria/cfap 50


       dijous, 1 d'abril 1988/ cap 50



Arrisca't Arrisca't a tot! No et preocupes del que pense els altres, aquelles veus. Fes el més difícil que et passe pel cap. Actua per tu mateixa. Enfronta't amb la veritat.

Katherine Mansfield, escriptora neozelandesa(1888-1923)

El meu primer amor fou Federic. Ara ho recorde mentre vaig estenent la roba. Jo tenia cinc anys, ens van conéixer en preescolar. A mi m'agradava aquell xiquet, fill del veterinari del poble, perquè tenia els ulls obscurs, el cabell molt negre i la pell molt blanca, amb unes poques pigues i perquè cada vegada que alçava els ulls per mirar-lo ell ja em mirava. I quan es trobaven les nostres mirades jo sentia unes cosquerelles molt dolces per dintre.
Un dia, durant l'esplai, jugant amb la terra, se'ns va acudir preguntant-nos que volien ser de gran. I ell va dir que volia ser metge d'animals, com son pare. I tu?, em va preguntar. Jo? mestra, i contadora de contes. “Això no pot ser”, va dir ell. “Per què?”. “Doncs perquè no es podem tenir dos oficis”.” Ah no? Doncs jo tindré dos oficis.


Cinc anys després, quan van haver de preparar-nos per fer l'ingrés de batxiller vam anar junt a les classes particulars de “Don Antonio”.
Ell s'enganxava un poc parlant, perquè ho feia molt de pressa, però això a mi no m'importava, ell era el que més m'agradava. Era molt inquiet i xarrador i no parava de fer-me riure. 
 
Quan va arribar el dia de l'examen havíem d'anar a l'institut de la ciutat d'Alcoi, i fer-lo amb ploma estilogràfica. La seua mare, “Doña Conxa” es va encarregar d'acompanyar-nos. Aqueix dia recorde que després d'acabar l'examen caminaven per la cuitat i per a creuar un carrer ell em va prendre de la mà. Vaig sentir una emoció tan forta que mai no l'he pogut oblidar-la.
Després d'aprovar l'ingrés de batxiller, vam separar-nos. Els meus pares se'n van anar a viure a un altre poble perquè jo pogués fer els estudis. I només ens veien a les vacances d'estiu.
Han passat molt anys, han passat moltes coses...”Federic és un metge de gran prestigi i viu a l'estranger. Mai no s'ha casat. Jo vaig ser mestra i contadora de contes.
Encara el recorde molt de tant en tant.