dissabte, 26 de març de 2016





               Cròniques personals original de Llum Sánchez



77




Crec recordar que va ser a Ernesto Sábato a qui li vaig llegir aquelles paraules: " ...un escriptor només comença a ser-ho quan ja ha superat els seus fantasmes". Aleshores no ho comprenia ben bé. Després quan creia haver-ho comprés vaig pensar, "jo mai no podré lliurar-me dels meus fantasmes, en són molts i molts grossos". Ara m'adone que era una qüestió de temps.

Si que arriba un moment en que ja pots lliurar-te a la ficció, però entenent aquest terme en sentit ampli. De cas no és ficció la interpretació que li donem a les situacions que vivim, als nostres records, als nostres desitjos, il·lusions, fracassos ...no és ficció?. Només pel relat sesgat que hem de fer, per la necessitat d'expressar-ho amb paraules, per ficar-ho en el cosset de la semàntica ja fem ficció. Mai ho diem com és, com va ser, és una interpretació, una variant entre milers i milers"

Les paraules de Sábato em van frenar durant no sé quant de temps. Tenia una certa tendència a creure a als altres, si més no, si són persones de talent. Després reaccione i em torne hipercrítica. Un poc vaig de banda a banda... encara que això no em preocupa, ara no em preocupa perquè perceb la meua coherència interna. He hagut de tentar amb paciència per arribar a comprendre-ho, "pacient i laboriosa com un benedictí" com llavors em definía un amic .

"La dolça picor de la sarna" està pensada des de fa anys. Es una novel·la amb un marcat tò irònic, però ensems d'una profunda tendresa per personatge central i per extensió per l'ésser humà i per la vida. En ella se relaten nombroses històries de trobades efimeres, unes sòrdides, d'altres, perilloses, d'altres penoses, sempre decepcionants.

Una teràpia conductista assaig-error-encert. El rerefons, la progressiva maduresa que va adquirint-se a través de l'experiència.

Es una història contada a un altre personatge que té el dó de saber escoltar.









Cròniques personals original de Llum Sánchez



78


Al taller de bioenergètica se'n van apuntar set, en vingueren cinc. Amb tot i això ens ho passàrem bé. De segur que aviat aniria interessant-se més gent.

Els terapèutes d'Encontre semblaven rarets. No els acabava d'entendre. Tenien una actitut seca...i de vegades semblava falsa, si més no, equívoca... com si amaguessen alguna cosa... No entraría en descripcions. Ja veuriem. De moment semblava que no "llaurem a parell"; potser canviaria d'opinió a mesura que anés conèixent-los més d'aprop, si s'ho permeteren, cosa que semblava prou improvable.

Bò, per fi s'acabava la setmana; sort que es trobava millor, almenys aconseguí adormir-se, encar que amb un son induït, però què farem!. Netejaria l'apartament aquell cap de setmana i ho prepararia tot pel Congrés. Quín estrès de vida!.

__Per fi em portaren el balancí, és preciós i molt, molt còmode. Ahir vaig comprar la llàntia de sobretaula... Quan pense que he hagut d'esperar treze anys per fer-ho...__

El sofà ja hi tenia aparaulat; l'hi durien a mitjans de desembre. El segón plaç del cotxe, lliurat. Havia anat massa embalada últimament; ara, però, ja era quasí tot fet, així que es podria tranquil·litzar i dedicar-se a d'altres tasques. Feia més de dues setmanes que no anava a gimàstica, encar que intentava fer el bany de relaxament per les nits.

Tot i això percebia una excessiva activitat mental i trobava una gran dificultat en relaxar-me. El pensament trotava incansable d'un a un altre assumpte, d'un record a un altre, d'una situació a un altra...de vegades es sorprenia enganxada a determinada evocació del passat, amb un monòleg intern indefinit.

Per sort notava que anava recuperent l'energia del seu cos. Com que de sempre havia gaudir un bon nivell patia molt quan es trobava feta una pelleringa.

"Res no és mesquí
ni cap hora és issarda
ni és fosca l'aventura de la nit..."

Els versos de Salvat Papasseit li retornaven una i altra vegada a la memòria...Ja hauria eixit la col·lecció de l'Ovidi Montllor, i ella que la volia per Nadal..."Ara ja no podrá ser, d'altres coses són primer."

Enguany la situació era molt diferent, com si hagués passat molt més temps; a Irene, a casa, ara li semblaven tots més madurs. Quan a començament d'any s'expressaven bons desitjos, ho féien d'una manera prou escèptica, i fins i tot podia arribar a semblar-li una ironia. Sols quan l'any està a punt de concloure, és quan es pot fer un balanç més ponderat.

Aquell dia Irene Vinyes caminava mirant distretament els aparadors on s'exhibien, suggeridors, un fum d'articles, mentre pensava que era una dona afortunada atès que la oferta, varietat i preu no aconseguien impressionar-la. Ja es dirigia a l'aparcament quan passant per una botiga de objectes d'escritori es sentí enlluernada; i per molt que volia fixar-se els ulls li féien parpallugues...era aquell objecte que s'insinuava des d'un estoig obert i revestit de vellut blau-marí. Es deturà en sec; s'apropà fins que el nas menaçava en apegar-s'hi a la vitrina de l'aparador.

Havia trobat la tan desitjada ploma estilogràfica, just com la volia. Ara sabia, amb una certesa absoluta, que eixa era la ploma dels seus somnis... negra, suggerenment arrodonida, preciosa__tan prompte com puga me la compraré. Al cap i a la fí sóc "un animal de ploma". Ja no tinc excusa, me la mereix__.Va pensar.









Cròniques Personals original de Llum Sànchez


79


"Luna Papa" és l'obra més creativa i original que he vist en molt de temps, la interpretació, molt bona, el guió, imaginatiu i el final...de conte. En conjunt, cinema del bò. Quant haurà de ploure encara fins que ens adonem que les produccions europees no tenen res a veure amb les produccions americanes. Mentrestant anem consumim cinema americà com qui menja flocs de dacsa, de tal manera que així anem col·laborant amb la política expansionista de l'estat més potent del món.
Qué vindrà després?, perquè tota la influència que van acumulant s'ha de traduïr en idees, actituts, accions...Tenim molt mala fortuna amb els governants; ells es mouen per altres interessos que no són ni de bon troç els que demana la societat, que ha dipositat el destí a les seus mans.

Ben mirat un pot pensar que la tan desitjada democràcia és una pantomima. En aquest país sembla que "s'educa" amb una carència total de sentit crític; és molt difícil no deixar-se engolir per Disney. Amb tot convedria mantindre l'esperança, pensar que pot fer-se el miracle, que algún dia ens podrem despertar lúcits, i que eixe dia encar no serà massa tart. Mentrestant seguirem tractant-nos la depressió.

Després de tot aquest temps que porte de baixa me'n recorde del col·l3gi com una cosa molt llunyana, un món del que he eixit molt mal parada, i el pitjor, al que hauré de tornar. Ara no em sent amb forces; mai no hagués pensat que arribaria a perdre l'energia, l'interès...potser que em sent vella i malalta.

Tinc por d'arribar a la conclusió que m'exhaurit, que no podré viatjar enlloc...ni llegir, ni escriure...Diuen que s'ha de tindre esperança... és clar, perquè mentres en tens t'oblides de cóm és de trista la vida...

Demà me'n aniré a l'hospital a fer-me les proves prescrites....Si recorde el passat em canse. Es com haver arribat a l'objetiu que desitjava, però a través d'un laverint d'on eixir és impensable. Em trobe xhaurida...Sembla que faig una valoració massa freda i definitiva.

Ara, faig compte que vaig recuperant-me, em repeteix sovint; els dies s'escolen ràpits cap al no res; els dies es succeixen amb tova monotonia, el temps corre al contrari de la meua lentitut...Ara que sóc a casa les tasques domèstiques m'ocupen massa temps i energies; sempre no serà aixì; espere. El pitjor és que el meu cap està massa entabuixat__ com déia l'agüela__ això si que és penós...oblits i més oblits... recorde, sí...a destemps però...Sí, podrà semblar que m'escolte massa. No crec; més em sembla una manera conscient de viure, vull adonar-me de tot__pense__ perquè sé que ara veig el món a través d'una boirina que me'n nuvola la vista i m'adormeix els sentits. Amb l'edat a una li creixen les temences.

A mi allò que més m'esgarrifa és perdre el cap, això si que no ho volgués per res del món.. A Holanda s'ha leagalitzat l'eutanàsia; això em sembla un progrés, més essent que no sustente creences religioses. Volgués deixar dit, i també escrit, que si arribe a un deteriorament mental irreversible, que m'apliquen l'eutanàsia.

Bé, ara em vé al cap una imatge, és com una foto de mi mateix, amb un barret i una paraigüa a París. C'est magnifique!.