dijous, 18 de novembre de 2010

Esto tiene que reventar por algún lado









Con esta frase acabó la conversación: "Esto tiene que reventar por algún lado".

Se celebra en Lleida una feria de entidades solidarias, de nombre, "Solidárium". Allí me encontré ayer con una conocida, en un stand de una "ONG" local dedicada a la atención de inmigrantes.

Esta persona me confesó que está un poco quemada con el tema porque hay muchísimo fraude y muchísima picaresca por parte de muchos inmigrantes a la hora de abusar y saquear los servicios sociales públicos y, sobre todo, muchísima irresponsabilidad por parte de los responsables de esos servicios sociales públicos a la hora de controlar la entrega de subsidios y pagos.

Me lo explicó con un ejemplo reciente de un caso que ella lleva personalmente: "Mi ONG se dedica a formar laboralmente a mujeres inmigrantes, a asesorar, acompañar a los inmigrantes a los servicios sociales públicos para recabar recursos y subsidios. Llevo el caso de una familia marroquí, un matrimonio con tres niños de 6, 7 y 8 años. El hombre lleva 3 años sin trabajar. Ella no trabaja, salvo esporádicas y "negros" trabajos domiciliarios. Todo lo que vas a oír, está comprobado personalmente por mí.

Hace unos días le ofrecemos a ella un trabajo legal, asegurada en la Seguridad Social, 1000 euros limpios al mes por cinco horas por las tardes para acompañar a una mujer anciana y sola adinerada. El trabajo sólo consiste en hacerle compañía y acompañarla a pasear. La respuesta de la morita fue ésta: “no”, no lo quiero, porque ya tengo la seguridad social y los medicamentos gratis, y porque perderíamos las ayudas de la Generalitat de Catalunya y del ayuntamiento; si es en "negro", sí que lo quiero, pero en "blanco", no.

Mi indignación subió a límites desconocidos porque, primero, ¿cómo es posible que cinco personas sin trabajo y sin cotizar tengan los medicamentos gratis si eso sólo lo tienen los jubilados españoles? Además, te voy a relatar qué es lo que recibe esta familia:

- Él marido cobra 500 euros de la Generalitat de paga "social" mensual desde hace año y medio (cuando dejó de cobrar el paro y el subsidio de los 420 euros del INEM)

- Cobran 750 euros mensuales a cambio de escolarizar a los niños, los niños tienen la plaza escolar gratis (lógico, pues es un colegio público, pero no hay que olvidar que eso cuesta una pasta a la Administración) y comen los tres niños en el colegio! pudiendo ir a comer a casa porque sus papás no trabajan y porque el colegio está a 100 metros de su hogar; el coste mensual para la Generalitat de las tres plazas de comedor son 900 euros mensuales, 300 euros por niño.

- El ayuntamiento les paga 450 euros mensuales para el alquiler del piso. Por cierto, el matrimonio tiene coche propio y ordenador e internet en casa (el ayuntamiento paga mensualmente la factura de internet de esa familia).

- El ayuntamiento les da 400 euros mensuales para ser canjeados por comida en los supermercados Plus.

- El ayuntamiento les paga las facturas mensuales de calefacción (gas, 150 euros mensuales de media), luz y agua.

- Los niños han gozado de gratuidad total en plaza y comedor en los parvularios municipales mientras eran infantes.

- Los niños han tenido gratis todos los enseres y alimentos infantiles hasta los 3 años (papillas, pañales, carrito-bebé...).

- Además, esta familia acude con regularidad a entrega de alimentos (banco de alimentos) del ayuntamiento y diversas parroquias, además de las entregas de nuestra propia ONG. Y, por cierto, uno de los niños se ha lesionado hoscamente en el colegio, pues en vez de llevar al niño cada día al servicio público de rehabilitación -como hacemos todos-, pues los padres están sin trabajo y, lógicamente, tendrían tiempo (y coche) para ello, pues no, la Generalitat les manda cada día a casa un rehabilitador (una empresa subcontratada, que le debe costar una pasta a la Generalitat).

 -Esos niños van a un cursillo extraescolar de fútbol por las tardes que se lo paga, también, la Generalitat, 350 euros mensuales por los 3 niños. Esa actividad extraescolar la pagan de su bolsillo la mayoría de padres ("indígenas") del colegio citado.

- El padre de esa familia se lesionó cuando trabajaba en la construcción (¡lleva 3 años en paro!) y se le prescribió una faja lumbar ortopédica a medida, su coste: 450 euros. La Seguridad Social paga 350 euros de esa faja a todo españolito, pero el resto lo tiene que poner el enfermo. Pues el morito se fue al ayuntamiento y consiguió los 100 euros restantes para ser pagados en la ortopedia.

Sacad la calculadora y sumad lo que reciben en dinero, en especie y lo que cuestan cada mes en gasto público. La ruina.

Todo lo que te he narrado lo sé a ciencia cierta porque yo llevo, en parte, la atención a esta familia (y a muchas otras, demasiadas).

Sólo te digo una cosa, para acabar: esto tiene que reventar, esto es insostenible. Ahora entiendo perfectamente que la Generalitat y el ayuntamiento estén en la bancarrota, aunque nos lo oculten.
 ¿Te has enterado que han cerrados UVIs en el Hospital Arnau y han cerrado plantas de hospitalización como la de Nefrología porque no hay dinero?" 


Basta ya!!!!!!!!



dimarts, 16 de novembre de 2010

L'art de viure de Goliarda Sapienza

L'art de viure de Goliarda Sapienza


No sé si en comentar aquest llibre seré tan objetiva com caldria, perquè per a mi es tracta de LA NOVEL·LA que més admiració, coneixement, plaer i  respecte m'ha produït. 


Es pot dir que va ser un idili a primera vista. Vaig anar, com sol fer de tant en tant a una llibreria a aprovisionar-me d'uns quans llibres, i, com em passa sovint, em vaig descuidar el llistat. Alguns títols els recordava, d'altres...Des de damunt de l'escaleta em vaig posar a escorcollar autors, títols i solapes a les prestatgeries en català. De sobte  una dona amb un cigarret a la mà em mirava des de la portada d'un llibre. En aqueix mateix moment vaig quedar fascinada per l'encís  d'aquella mirada. El títol era tot un suggeriment. No m'ho vaig pensar, l'agafí amb la sensació que necessitava saber el que havia de dir-me. A penes vaig arribar a casa, corpresa encara per aquella mirada, hi vaig encetar amb desig.


D'allò potser han passat dos mesos durant els quals he viscut l'aventura més intensa que m'ha proporcionat mai cap lectura. No m'havia equivocat, ara acabe de començar-lo per tercera vegada, i cada paraula, cada frase, cada personatge, cada fet o situació que ix de les seues pàgines em regalen una cosa que no podia ni imaginar, tal com diu el seu títol, L'art de viure


La traducció d'Anna Casassas per a mi que és excel·lent.


Pel que fa a la resta de la informació la podeu trobar a la xarxa. Al final del llibre venen unes notes biogràfiques d'Angelo Pellegrino, que ens posa en contacte directe amb l'escriptora, proporcinant-nos uns detalls que ens ajuden a coneixer més en profunditat, tant la dimensió humana de l'autora com de la seua obra. Imprescindibles. I a més unes fotografies de l'escriptora en diversos moments de la seua història personal i de la seua família. 


Només afegiré que Goliarda Sapienza, italiana, d'origen sicilià, és autora també de quatre obres anteriors, encara no editades a l'estat espanyol. Aquesta és l'única novel·la amb la que comptem de moment. Està traduida al castellà.        

dilluns, 15 de novembre de 2010

Memòries de la desmemoria/cap 97








diumenge, 25 d'agost, 1991/ cap 97


Conformar-se a ser tractada de vella, senyal evident que s'ha donat la vida i amb la vida rebel·lió.


                                   Goliarda Sapienza, L'art de viure




Avui he représ una feina que tenia començada des de feia temps. De sobte he sentit la necessitat de fer alguna cosa amb les mans. M'agradat des de sempre i venia fent-to de tant en tant. Fins que vaig arribar a pensar que era una pèrdua de temps... Potser estic fent-me gran. Tanmateix m'agrada fer algun treball de costura o de punt de ganxet mentre escolte la radio.

Durant aquests dies ha succeït el colp d'estat a l'Unió Soviètica. Per sort l'actitud del poble l'ha fet fracassar. Ara han començat a independitzat-se algunes repúbliques... El secretari general del partit Comunista d'Espanya, Santigo Carrillo, ha fet declaracions sobre la supressió d'aquest partit, el que ha promogut el colp d'estat a l'Unió Soviètica. Faig compte que puc estar ficant la gamba  amb les meues observacions, si més no, perquè allà tot és confussió encara, i ni els mateixos dirigents tenen una idea clara del que passa.  


Nosaltres tampoc sabíem ben bé què hi va succeïr, aquí, després de la mort del dictador. Molta gent alimentàvem l'esperança de que les coses havien de canviar. Es va redactar una nova constitució. Entre els amics comentàrem que era una constitució provisional, per iniciar la trancisió de la dictadura a la democràcia. El que no sabíem aleshores és que el sector adicte al franquisme persistia i era qüestió de temps que anara prenent força i arrossegant una porció cada vegada més nombrosa vers al continuisme de la política exercida pel aquell nefat personatge que havia provocat la guerra civil. 


Els mitjants de comunicació oficials, obeïnt el paternalisme secular, s'han encarregats de fer-nos creure als ciutadans allò que ens convé per mantenir-nos en la ignorància, cosa que afavorix els propòsits dels que ostenten el poder i, lógicament, malden perquè tot es conserve dins de l'ordre que ells mateixos han establert. Parle d'una altra forma de feixisme, més endolcida, potser, però feixisme al cap i a la fi. N'estava cantat que una transició a la suposada democràcia, sense treure comptes, sense demanar ni atorgar explicacions, una trancisió que va donar per bo tot el passat...I estúpidament va proposar  que s'havia oblidar corren un teló d'ignorància i d'indignitat. No podia ser. I uns per conveniència, altres per ignorància, els que més per por i la resta per impotència, vam haver d'empassar-nos "la transició a l'espanyola" trista denominació que ha passat a la història contemporània, establint un precedent vergonyós d'impunitat i de palesa injustícia.


Per a les generacions, que hem viscut d'alguna manera les conseqüències de la darrera guerra incivil, ha estat tota una lliçó d'escepticisme. Després de tot ens queden ja poques coses, per no dir cap, en les que creure.


Les creences religioses han anat caent com vells ninots de falla consumits pel foc de la descreença i l'escandalosa conducta de l'estament eclesiàstic. Amb tot encara hi som a anys-llum de ser l'estat laic que proclama la Constitució. Era evident que els seus dignes pares, els de la Constitució, ens l'atorgaren convençuts que hi havien alguns fills trons que de cap de les maneres n'estaven disposat a complir-la ni a fer-la complir. A més hagués estat un miracle dels més grossos que els diversos pobles del territori es gitaten franquistes i, per art d'encanteri, s'alçaren demòcrates.


Al meu curt entendre m'imagine que el fet de ser demòcrates requerix un aprenentatge i una pràctica que pot demanar el seu temps, fins i tot prou de temps. A la història espanyola la situació de guerra civil ha estat la regla, no l'excepció. En canvi entre el colonialisme, i les guerres de religió, entre el fracàs del somni imperial, la pèdua de les colònies, i la reiterada experiència en colps d'estat i dictadors, no s'ha tingut temps ni recursos per mamprendre tasques tan urgents com alfabetitzar la població i formar-la en els valors democràtics, abans d'arriscar-se temeràriament a practicar el mètode d'assaig-error-persistència a l'error.


Avui he représ la labor que tenia escomençada dençà fa temps i vaig fent mentre escolte la ràdio.