divendres, 11 de desembre de 2015





               Cròniques Personals


             31


Finalment he hagut d'anar al metge, plaques i romanços..."possible fractura o fisura..." sí, al pómul. Vaig sentir una ràbia cega. I jo tan figa, esperant, una vegada més, que el cos s'ho apanyés...és que sòc més infeliç que una espardenya! Així que demà em toca parlar amb el cirujà maxilo-facial, a veure si pot fer algun miracle després de tres mesos. Ja vaig arribar a la consulta pensant que podía ser això, tot i que em va cridar l'atenció la lentitut en que es resolvia el procès de recuperació, però...en fí. Demà veure'm; sort que la dieta hipocalòrica va donant els seus fruits. Prompte podré posar-me la meua roba.

Esta vesprada he estat acabant de llegir el llibre sobre el president "D. Manuel Azaña" i s'hi m'ha passat en un bis-bas; ara seguiré amb "Mestres valencians durant el franquisme". Per fí comença a parlar-se de la Guerra Civil. Per mi que està produint-se un moviment de recuperació de la Memòria Històrica. Es parla d'un pacte d'oblit que els polítics de torn consensuaren per fer la trancisió de la dictadura a la democràcia. Es vergonyós...No sé si s'hagués pogut fer d'altra manera, però quan més m'assabente del procès d'aquella malhaurada etapa, més pena i indignació m'envaeix.

Potser aquesta epidèmia d'amnèsia col·lectiva explique l'estat d'electroencefalogràma plà que mostra la nostra societat ­–amb honroses excepcions –. També pot ser que s'explique l'obstinació de la gent amb el recolzament al partit del govern, malgrat la llarga llista de corruptel·les de tots els tamanys imaginables, que han eixit a la llum. Aquests personatges semblen una versió actualitzada i repolida del franquisme, els seus hereus a la europea. Milions per a l'Opus Dei! ...i a l'escola pública a passar de l'aire...Amb tantes mancances, ara mateix no tindrem ni per clarió.

Quina parida de Reforma Educativa, no hi ha diners per actualitzar el sou dels mestres, però sí per mantenir l'ensenyanment privat. Haurem de recordar algunes circumstàncies per poder explicar-nos aquest merder. Mentre la gent calla i mira la "tele" o el futbol, oh, el futbol! la segona de les deitats del món actual; per tant futbol a totes hores, a gairebé totes les cadenes de televisió tant públiques com privades, i quasi totes les de ràdio, i després, el sumum del deler...! la grollera parafernàlia dels "inxes", l'enorme entrepà, cara ferotge, bufanda del pròpi al coll...i a fotre crits, i de vegades, verga! . Es clar, som una civilització en decadència; queden tan poques coses amb les que creure...tan poquetes...

A l'escola ara treballe els Drets Humans amb un grup d'alumnes; quina ironia ensenyar-los que les persones tenim uns drets pel fet de ser persones, és a dir, que no es poden an­.nular de cap manera; tanmateix gran part de l'Humanitat és víctima d'un incompliment general i sistemàtic del compromis amb els drets humans. Que España comèrcia amb l'armament...per a la nostra vergonya... que al seu moment ens vam declarar un país pacifista. Mentre l'alumnat mostra actituts de denúncia i d'impotència, i jo, malgrat els meus dubtes, els he de fer creure als alumnes que encara ens resta l'esperança. (redeu!) quin "paperet".



El temps passa de pressa. Les forces, minven. De vegades em preguntre si és cert que desitge viatjar i dur una vida nòmada. De vegades pense que no sé on anar, i moltes de les meus iniciatives unes vegades han resultat poc satisfactòries, i d'altres francament desastroses. Per altra banda de tant en tant pense que quan acompleixca seixanta­–i– un anys no sé si llavors tindré forces per agafar el "pendin" i(com deia m'agüela) i anar-me'n...amb tant que ho desitge.


No, no em trobe desesperançada sinó ben al contrari, plena de vida i energia; tanmateix en algun moment no puc evitar el dubte, no puc. Sóc concient que el risc és gran, i això m'esglaia. Ara, fins i tot, per anar al cinema m'ho pense, no sé ben bé què em passa; els meus mecanismes trontollen quan em sent víctima de la manipulació, de l'engany, amb més raó si em ve per part de qui m'havia ofert l'imatge d'una persona honesta, d'una entitat honesta, d'un partit honest...


Ara mateix he de centrar-me amb propostes més senzilles i realistes, treballar sense estressar-me, acceptar les circumstàncies que no puc canviar, dirigir el meu destí des de la posició dels peus ben plantat a terra, la relalitat és la que mana, s'ha d'acceptar. Aprendre a seleccionar el que realment paga la pena, l'esforç, el temps, la remuneració justa pel pròpi treball són exigències irrenunciables de la tota persona i dels grups humans.


Mantenir la pròpia individualitat sense pors, decididament; estar en contacte permanent amb un mateix, què pense?, què desitge? què sent, quins són els meus recursos?...quines les meues mancances?...Quan difícil és aprendre a estimar-se quan t'han ensenyat a odiar-te; malgrat això cal aconseguir-ho sense caure en l'egocentrisme. El respecte per un mateix és la basse dels respecte pels altres.







dimarts, 8 de desembre de 2015





                Cròniques personals


30


He trobat un llibre com caigut del cel "Maestros valencianos bajo el franquismo". Ara seguiré documentant-me sobre la Guerra Civil, és un tema recurrent per les generacions dels fills dels que van patir-la en propia carn, i mai no ben acabada d'explicar. Llavors hi havia entre la gent allò que es podia anomenar un pacte de silenci, com no podia ser d'altra manera. Quan preguntàvem es limitaven a relatar anècdotes aillades relacionades amb l'escasesa o manca d'aliments, roba, medicaments...i totes les carències imaginables, les mares; si em dirigia a mon pare, de vegades se'm quedava mirant i jo obserbava cóm els ulls s'hi l'omplien de llàgrimes... Van haver de passar anys per conéixer els "perquès" de gran part d'allò que constituïa el món dels adults. Amb tot, quan parlaven, les informacions eren tan sesgades que semblaven les peces d'un trecaclosques que els xiquets mai no gosàvem imaginar complet.

El tema de la guerra era un assumpte reservat, vaig deduïr als meus pocs anys. Al poble encara recorde una esglèsia en runes..., l'escasesa d'aliments, les families empobrides compartint diverses dependències d'una casa."L'organillo"carregat i arrossegat per un burret, que s'aturava als cantons dels carrers, mentre el seu amo girava una manivela i començava a sonar alguna cançó de "moda" ... Els pobres de solemnitat.., els mutilats, les malalties mortals, la tuberculosi... s'emportava per davant la gent ben jove.

L'ambient d'aquells anys posteriors a la posguerra inmediata, era una barretja de ganes de viure i de escasses possibilitats...Altra cosa que vaig detectar entre els adults va ser la por a parlar, el silenci imposat al menor indici de plantejar-los alguna pregunta...el meu desconcert i la curiositat, eternament insatisfeta, la fam de "saber"contra els "misteris".

Hauré de fer les primeres incursions al camp de la documentació, és la base per practicar l'escriptura. Per altra banda al que tinc escrit sí que hi voldria donar forma definitiva. "Coses de xiquets" és un obra que m'agradaria dedicar als meus fills, perquè van ser els que me l'nspiràren . He d'afegir els capítols que manquen...Un altre projecte és "Ciao, Fellini" sobre el viatge a Itàlia...Amb tot de moment em sent incapaç de mamprendre un projecte d'una manera seriosa, les condicions professionals i familiars per ara m'ho fan impossible. Hauré d'esperar.

Recorde que he viscut períodes molt creatius, quan després dels cursos de teatre vaig integrar-me a un grup i acabàrem fent representacions amb públic; o després, quan amb algunes companyes de treball, organitzàrem un programa de radio que solíem emetre els divendres per una emisora local...Amb aquest ambient solia escriure un conte radiofònic per setmana. Era curiós sentir fluir les idees, els arguments, després en equip fer la grabació per l'emisora...escoltar per telèfon els comentaris dels oients...Anar-se'n al barri del Carme a celebrar-ho...El sentiment experimentat ens compensava de l'esforç i les renuncies que suposava escriure.

De moment a l'escola la feina va bé. L'alumnat respon però dels companys...no es pot dir el mateix. Sort que ja ho accepte com un fet consumat i no em fa patir massa, o si més no, això és el que desitge. Impartint les classes, malgrat la dificultat que implica l'ensenyament de la pròpia llengua a un alumnat majorment castellanoparlant, em sent "quasi" feliç. I encar he estat capaç de negar-me a assistir a actes de confraternitat. Desteste el "teatre" fora dels escenaris.

Sort que em trobe millor, quan vaig acabar el curs estava feta un lluç.








   




                            Cròniques Personals

                           (originals de Llum Sánchez)

                             01

Aquest aniversari em regalaré una ploma estilogràfica, em fa goig, així que ha arribat el moment i el motiu. Sóc aquí, a la terrassa. Vespreja. Ara mateix atacaràn frenètics els mosquits i ja no haurà qui aguante. Llàstima, ara s'hi està prou bé.

Fa dies que no parle amb l'Elena vull tocar-li però no trobe el moment. Hui vindran a sopar Carla i Pere, no m'han dir a quina hora; és igual, no tinc pressa. He estat llegint una bona estona asseguda al balancí. Com que és diumenge m'he prescrit descans. Demà més.

La quotidianeitat és llefiscosa...Qué xocant que comence amb coses així... Sí, això també és la vida, el fluix assossegat del temps, els darrers dies de vacances...una pausa al ritme ordinari, un interval. Han passat tan prompte...No, no em queixe ho he ben aprofitat. 

Els "pipis" ja s'ha retirat a su lloc. Des de que, per descuit, vaig deixar oberta la porteta de la gàbia, se'm van anar més de la meitat. Els que resten estan tristos, ho sé i prou que ho lamente. No vaig poder evitar-ho. Ara només un mascle resta fora del seu colòc, serà el pare, o l'avi, es rasca i sembla que vigila desde damunt el palet.

De Valèria vaig rebre carta l'altre dia. Ara tenen ella i la seua parella un "xaleto". Supose que prompte jugaràn en Borsa. Serà difícil, supose, alternar aquesta activitat amb la ceràmica, tot i que deu fer-ho prou bé. Mai som qui creiem que som. Amb tot perceb que una part d'ella que m'és molt estimada, s'ha perdut pel camí. No vol que perdem el contacte, diu, i jo hi trobe superficial. Recorde que llavors em generava un sentiment estrany, contradictori, potser. En algun moment m'hagués agradat que fos una nina per esguellar-la i veure què tenia dins, com feia amb les meues de menuda.

Llum Sánchez




Cròniques Personals


02

No, encara no tinc la plona estilogràfica, això és un boligraf d'aigua que a mí em sembla prou bó. La ploma la tinc reservada i el tinter també, tot i que de vegades em fan mal les mans, note com si vulgueren adormir - se'm.
L'altre dia vaig veure a Dora. Pasàrem el dia juntes, un dia molt bó. És graciosa, ara està enamorada com una adolescent...igual.
Tic molta caloR em trobe agoviada. Cal que canvie l'oratge, que refresque. De vegades no hi soporte...les mans em cremen, el cos em crema, vull fer les coses però vaig a pas de formiga, i així no pot ser.
Acabe de veure un programa de televisió sobre biogràfies. Ara em manca res per acabar "El genio y la locura" de philipe Brenot, psiquiatra. Una reflexió sobre el funcionament psíquic de la persona. Molt bò. M'ha enganxat... ve a constatar les meues opinións i d'altres que em féiem dubtar. Per exemple, pel que fa a l'escriptura...Possiblement vaig començar a escriure en un moment en el que necessitava elevar le meua autoestima, ser algú, practicar un cert narcicísme. O bé abocar al paper les meues angoixes, que n'eren grans i profundes. Llavors era allò que s'anomena l'escriptura terapèutica. Ho sospitava, però et fas la il·lusió de tenir talent. En qualsevol cas vaig passar molt bones estones i tinc la convicció de poder-ho recuperar.

Després van canviar les circustàncies a ran de la separació. Evidentment no podia seguir escrivint, no ho podia fer. Tot i això varen ser amargues experiències con queda reflectit a aquests quaders. Al llarg d'aques anys només he pogut pràcticar l'escriptura terapèutica i prou bé que m'ha vingut, atés que les meues possibilitats de comunicació han anat minvant, i ben pensat no convé comentar amb ningú segons quines coses...La vida personal requereix també la discreció que suposa el pròpi respecte. Cap sinceritat absoluta és precisa ni encara en aquests papers tot i que sóc l'única persona que hi té accès...Amb tot ni se sap on poden anar a raure ni quin ús ni interpretació s'hi pot fer. Res. Així que amb una dosi raonable de desconfiança he anat transcrivint aquelles qüestions que més m'han preocupat.

Sóc conscient que en reprendre l'escriptura després d'un llarg període d'anys, ho feia per motius d'higiene mental. Si era capaç de verbalitzar les diverses situacions que afectaven a la meua persona, pel fet de fer-ho m'obligava a introduïr un cert ordre al meu pensament. De fet ha estat així. Sempre m'ha resultat de gran utilitat estructurar el pensament, els sentiments, les esmocions...per tal d'expressar-los.

Llum Sánchez





04

                           


Cròniques Personals

05











Cròniques personals

06


Acabe de tornar de Titaguas. He estat amb Eugènia. Dos dies intensos. El paisatge és impressionant. Vam pujar al castell d'Alpuente... el que hi resta. El poblet molt bonic i ben conservat. Els carrers empinats, les balconades plenes de plantes, la gent, amable...La meua enyorança del poble on vaig passat els primers anys...Jo sóc de poble.

Eugènia em convidà a dinar a un restaurant, menjar de la terra, olleta, amanida, i embotits "de la horza". Feia temps que no em permetia aquests luxes, en tots els sentits...Després, a la baixada, de lluny vam sentir sonar una guitarra...Era el tio José, un vellet de prop de vuitanta anys acompanyat de la seua dona, desdentada com ell, i una altra veïna. Ens va dir que s'estimava més estar-hi tocant el laut que anar-se'n al bar. Tocava depressa, sense donar-li el temps a les notes...semblava impacient. Eugènia i jo provàvem de seguir-lo cantant, fins i tot ella es marcà unes passes de dansa. Havíem arribat demanant aigua, ella els conéixia... coneix molta gent. Entre tocata i tocata conversàvem.
El tio José tenia una expressió dolça i no vaig estar-me de fer-li unes fotos. El seu germà i la dona em van semblar prou eixuts.

Embotit de Xelva, qué bó!. A ca Eugènia vam cuinar per dur al forn de llenya un bescuit, rostit de creïlla, ceba, pebreres...La gent d'aquí menja bé. Quines safates de rostit, amb carn, molta carn...Era preciós ser-hi esperant que apregués la nostra llanda mentre la gent anava emportant-se els arrossos, les seues pastes, empanades...de tot. És percebia un ambient de properitat...Em vaig alegrar interiorment.

Llargués converses a la terrassa , passejant, a la cuina...Ahir anàrem al barranc de la "La buena leche" des d'on a boqueta nit, a aquella altura, guaitàrem les llumetes dels pobles veïns enmig d'una blavor fosca., mentre encara s'albirava la claror del sol al darrere d'una montanya. Xerrarem una estona amb el vigilant de medi ambient, intal·lat a una torreta on passava tot sol el dia senser, de nou a nou. Ens va dir que els gossos i d'altres animals domèstics no els estaven permesos...Quanta soledat! Eugènia pujava sovint passetjant el gos. Els camins semblaven de conte, pujaven i baixaven pels turons poblats de pins. Quina pau, la vida se simplifica. Per què ha hagut de passar tansts anys.

Prompte faré l'edat. He pensat celebrar-ho, enguany que em trobe bé, amb els meus @mics. Els convidaré a dinar a un restaurant que vaig veure una vegada a la vora de l'Albufera, voltat d'amplis espais verds i l'aigua, com un espill, per tot. Faré un aigua de València, Esther i el "Sardi", Olga, Teresa...També els ho diré a Erik i a Peter, que també són de la colla.

Així que serà la primera vegada que hauré reunit gairebé tot el meu grup d'amistats...Feia tant, tantíssim temps que ho desitjava...i ara justament, ara que tinc la llar més ben acondicionada, música, bon beure, alguna cosa per acompanyar,
conversa...Si algú tingués una guitarra…









dilluns, 7 de desembre de 2015



             

Cròniques Personals


29



Ahir, quan tornava del centre, me'n vaig anar a fer una passetjada. Vaig trobar un home gratant a un contenidor i menjant-se el que trobava allí mateix. Un altre, aquest ben endreçat i jove, agenollat enmig d'una plaça, amb un cartell a les mans...

Però ningú féiem cás i seguíem el nostre camí. Fa temps que li done voltes a la idea d'ajudar a aquesta gent, però no sé com fer-ho. No hi ha dret que aquetes persones estiguen desateses enmig de la benestança, del malbaratament i fins i tot de l'opulència.

Ha començat un nou curs, i ara em sent millor que mai, professional i humanament, més competent, més sàvia...Acabe d'acomplir vint-i-tants anys de mestra –que es diuen prompte– ara és quan sóc conscient que sé un poc de qué va la història. Enguany el repte és comprendre a tots i cadascú dels alumnes, mantenir un contacte freqüent amb les seues famílies i ajudar-los, siguen com siguen i es troben com es troben. Res de foragitar-los de l'aula, res de crits ni amenaces, comprensió, amor i ajuda. És l'única manera d'arribar-hi. Veure darrere d'un alumne que no treballa, que s'insolenta o pertorba hi ha un ésser humà que li cal ajuda.

Fa uns dies vaig fer els anys...supose que és una bona edat per començar a introduïr canvis substàncials en base a l'experiència obtinguda. Ho és de segur. Els fills aviat volaràn del niu,...Necessiten temps per madurar, com la fruita de l'arbre, no hi ha que collir-la abans d'hora. Ella, la menuda, si tenim paciència, també serà una bella persona, independent i capaç de fer-se càrrec de la seua vida. Compernc que ja va superant l'adolescència, que va guanyant en graus d'autoestima; voldria que es sentís acceptada i volguda com és, però que mai no perda de vista que la vida és un llarg camí de superació constant. Em fa l'efecte que ho ha entés. Té qualitats, i els defectes va superant-los. Promte serà major d'edat. Em sent plena en aquest sentit...

Fa uns anys no hagués pogut imaginar aquest present...i ara ho tinc tot a mans plenes. Per això vaig decidir romandre aquí, acabar serenament els anys que em resten de treball i seguir mantenint aquests lloc com punt de referència per tots ells, "Ca la mare". Aquí romandrà sempre oberta i a punt, ocupada o esperant-los, tota la vida.