dissabte, 15 de gener de 2011

Memòries de la desmemoria /cap 101








dissabte, 4 de gener, 1992


De vegades les llegendes fan la realitat, i esdevenen més útils que no els fets.


                                                                    Salman Rushdie


Els recods fluïen lliures com retalls de vida al vent. Treballe molt, treballe massa. El temps passa tan de pressa! Dec dormir, em trobe cansada...Entretant, com la roda de la sènia, "pensaments adolorits que van i venen, venen i van sense trellat" com deien els versos de Carmelina Sánchez Cutillas. Mire les flors grogues que van presidir la taula la nit de Cap d'any...Sempre he desitjat tenir una filla, amb tot potser no l'hi hauria prestat suficient atenció. M'he preocupat fins a tal punt de respondre al meu nivell d'autoexigència que possiblement no hauria sigut una bona mare. Es trist reconèixer les pròpies mancances. De segur, la meua filla, s'hauria estimat més una mare menys activa i que haguera tingut temps i energies per jugar més amb ella.


A aquesta soledat li dec la independència d'esperit, tanmateix em dona una lucidesa aclaparadora, quasi amarga de vegades. Potser, vulgues que no, de les meues creences he fet religió, un ídol amb peus fang. No vull saber-ho. No és ambició proposar-se la pròpia superació i la dels altres? O potser siga tan sols ambició. 


Fa temps que no vaig al cinema ni al teatre. Un cel grisenc guaita a través dels cristalls enterbolits per una lleugera boirina del baf de la planxa. Un teuladí es posa sobre els fils d'estendre i mira al seu voltant amb caire d'estranyesa. Un fred humit acompanya els meus pensaments. Lucans no hi és. Tant que hi trobe a faltar. Serà feliç allà, a Trieste? Les seues lletres parlen d'una intensa activitat: estudi, assatjos, concerts...I la seua dèria, la composició. Recorde quan encara era estudiant dels darrers cursos al conservatori. El violoncel gemegava una música dolça i tendra com la flor de les cireres, amb perfum de primavera. Per què no pararà d'escridassar la puta veïna. Pense amb moltes de les persones que conec, la Tina i en Roderic...un matrimoni de pegamoll, la Pepa-truana, la inefable Silene, Malena, companya de desventures, en Joan...d'ofici, seductor. Oh, maremeua, que malament ens ho muntem les persones, i  damunt volem fer creure que són feliços. Veig tanta mentida, tants afectes desestimats, i, d'ensems, tanta necessitat d'afecte, de comunicació, de sinceritat...Quines argúcies ordim per sobreviure. Any rere any arrosseguem les nostres vides descolorides entre rituals i lamentacions. Envellim repetint els mateixos gestos i fent creure com n'estem de satisfets.


Conec poca gent satisfeta...i dels que s'afanyen per fer-ho veure, prácticament ningú. Emilia, la meua millor amiga, ella era feliç, ras i curt, feliç. Em va obrir a la Vida mentre compartíem la nostra adolescència amb la resta d'amigues i companyes del col·legi. Un temps fet de riures i de llàgrimes, de descobriments de la nostra afectivitat prop la mirada serena de la seua mare, amb qui ens obriem cercant consell. Emilia no tenia res a veure amb els patrons de bellesa al ús, que tan sols uns anys després s'imposaren a ultrança en defensa d'un esnobisme radical. Ella era el contrapunt de l'estètica del moment. Per bé que seua rialla era un murmuri d'aigües clares d'un rierol de muntanya, que se'ns encomanava de sobte com una onada càlida. Olorava a espígol, encara hui, després de tants anys, la reconeixeria per la seua fragància. Em va ensenyar a nedar allà, a la basseta de la seua horta. Quants passetjos amb bici, quantes hores compartides, quanta alegria només de saber-nos unides per un afecte compartit.
N'hi ha sentiments que ens marquen de per vida.  Sense Emilia jo no seria la que sóc.

                 "Quan haja passat el temps de la glòria a les flors
                  i l'esplendor a l'herba,
                  no l'enyores, puix que la bellesa persisteix als records."