Cròniques
personals original
de LLum Sánchez
Quan
vaig rebre l'última carta de Mercé li vaig tocar de seguida, la
pensava tan feliç amb el seu ordinador, "...de moment vaig fent
pràctiques amb ulleres progressives..." (em déia)
La
vaig trobar bé d'anim, massa bé. Havia estat déu dies
hospitalitzada i ho havia passat molt malament pel problema de la
seua sang. I jo encara donant-li voltes a les seues paraules i a les
seues noticies...Quan vaig anar a la meua revisió
ginecològica...dues radiografíes...s'observava certa anormalitat,
digué la Dra. Dino. Un legrat. No té cap impotància; després
s'analitza...
Dilluns
de matí sonà el telèfon, la veu cantarina de la Dra. Dino
s'ecoltava entelada de tristor, un càncer de matriu...Sí, ho vaig
comprendre de desguida, no era difícil d'entendre. La intervenció
fou inmediata. M'ho llevaren tot; després radioteràpia. Es possible
que puga superar aquest primer estadi. Farem el que calga; sé que
tinc una naturalesa forta i que he de viure. Em trobe serena, com si
les calamitats fossen el meu mèdi natural.
Demà
he de veure al doctor E ; fa temps que no vaig a consulta, haurem de
parlar algunes coses. No, no he plorat, tan sols desitge que no
s'escampe la informació, això em sembla essencial, deu de romandre
dins del cercle íntim de la família...
Ara i
aquí , rememore el meu present i no em preocupa; només voldría
acabar de pagar els crèdits. La resta de les qüestions les tenim
parlades. I no em sent d'una manera especial, em trobe familiaritzada
amb la fatalitat, encara que per l'experiència de la mort de ma
mare, comprenc que si me'n anés ara, seria massa prompte.
Des
que em donaren la licència per malaltia m'he dedicat a ordenar i
classificar les meues coses, desar-les dins de caixes rotulades,
llegir, dormir i menjar bé, i si més no, gaudir de la presència
dels meus fills i filla. Per altra banda em sent a gust amb aquesta
gent del grup de Misolls, junts hem passat bones estones. Ara, quan
em faça més a la idea...escriuré unes cartes, si més no a
Patricia i a Clara. Darrerament el temps sembla que se'm passa més
de pressa encara,
De
vegades pensava, sense massa preocupació, que tinc pendent de
solucionar la qüestió de la incapacitat permanent. Després m'he
dedicat a llegir; pensar en reprendre l'escriptura de zero, fer
"tabula rasa" i oblidar-me de tot el que he escrit fins ara
i començar de bell nou, ara i aquí...mentre veuré passar els dies
d'aquest hivern especialment fred.
He
aparcat la ginàstica terapèutica, ara quan amaine el fret, em
dedicaré a passetjar per la vora del mar o pels bellíssims jardins
de la ciutat. A les meues germanes pense no dir-los res. Si
sobrevisc, ja m'ho replantejaré; per ara sóc incapaç de suportar
la seua presència. No vulgués sentir-me tan impotent davant aquesta
qüestió, però crec que de moment no tenim res a dir-nos. Sovint me'n recorde
de mon pare. Les persones som petits éssers que pululem per sobre la superficie de la terra, sense saber massa bé per què hi som aquí.
Ara,
ironíes de la vida, no em sent cap dolor, tan sols una gran
serenitat i la sensació de que les coses més importants resten
fetes. No, no es sembla ni de lluny aquest estat meu a l'amnèsia,
que tantes vegades he desitjat.
Fa
poc, quan vaig deixar l'escola, vaig sentir que no controlava el cap i
això em produï una gran angunia; llavors pensava, "qué
restarà de mí si perd els records de les meues vivències; és tot
el que tinc, sense això no sóc res" i en algun moment vaig ser
presa del pànic.
