Un esguard de mar blava

                                                          (POEMAS BREVES JAPONESES) El jaiku, composición breve japonesa, capta el instante es el destello de la emoción que invade al poeta en ese momento, normalmente provocada por su percepción de la naturaleza, el sentimiento que su belleza inigualable le inspira, dependiendo también de la estación en que es contemplada, o imaginada; en él cada palabra está plena de significación. Quizá fue Basho, considerado por muchos el más grande poeta de Japón, quien mejor lo definió: "Jaiku es simplemente lo que está sucediendo en un lugar, en ese momento". Como estructura poética independiente cobró vida en el siglo XVI, pero fue en el XVII cuando alcanzó su forma definitiva y básica gracias a Basho: antes no era más que la simple explosión de sen...

FRAGMENTOS DE HISTORIAS DE AMOR "Ser mujer es parte de la completud del hombre y viceversa. En la alquimia del hombre y de la mujer hay polvos de infinito en las cantidades proporcionales a sus incompletudes. Es decir, en cantidades iguales." Una mujer anduvo casi toda la vida enamorada de un Pierrot y le parecía verlo en todas partes. Le parecía verlo en los subtes y en los bares. A veces salía corriendo de los bares porque le parecía que Pierrot pasaba caminando por la vereda con una serpentina violeta en la soledad de la solapa. Después de casi una vida sin encontrarlo, una noche dejó de buscarlo y se fue a dormir. sola de soledad, debajo de una palmera de la rambla. Allí estaba Pierrot, cazando dátiles con los ojos abiertos y esperando que ella viniera para completar la luna llena. El Retorno de los nómades, Lía Schenck

El nom a la portada.- Que figure a la portada en nom de l'autor es ara per cert un costum i un deure, però és una de les causes principals de que llibres surten poc efecte. Puix si són bons, valen més que les persones, de les que són la quintaesència pel que fa l'aspeste personal i fins i tot personalíssim, i amb la qual cosa se frustra la finalitat del llibre. L'ambició de l'intelecte no és continuar apareixent individualment. 

UNA VISIÓ CATALANA DEL PROCÉS OBERT CAP A LA INDEPENDÈNCIA Xavier Solano (Barcelona, 1976) Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració Pública per la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat per a una exministra escocesa i pel govern d'aquest país. Actualment és analista polític de l'Scottish National party al Parlament escocès. Ha publicat articles i entrevistes a mitjans com ara El Punt, Deia i e-Noticies. En la meua opinió Xavier Solano, que viu i treballa a Edimburg des de fa uns anys, és un bon comunicador capaç de transmetre, amb energia i convicció, la seua experiència, ja que ha estudiar d'aprop i en profunditat l'evolució d'Escòcia vers la seua independència del Regne Unit. En el seu llibre estableix un evident paral·lelisme entre aquest i l'estat Espanyol, entre Escòcia i Catalunya, la qual cosa ens situa a punt per a una reflexió sobre la nostra pròpia situació històrica i actual, així com de considerar les nostres possibilit...

Fer amics només entre persones traballadores .- La persona ociosa és  un perill per als seus amics: puix com no te bastant que fer, parla d'allò  que els seus amics fan o no fan, acaba ficant-se i es torna fastigós: per la qual cosa devem, saviament, fer amistat únicament amb les persones treballadores. 

Per la finestra de la classe que donava al carrer arribà el roncar d'un motor potent. - La brossa, la brossa!- cridà Ramir que ja hi era al seu lloc, com la resta dels pàrvuls, a punt per començar el treball. El camió avançava lentament...Alguns tot d'una s'alçaven de les cadires i guaitaren cap enfora, saltant per si de cas aconseguien veure el vehicle; d'altres cridaven engrescats, botant com les pilotes per damunt les taules. Es veia ja la part superior de la cabina. La remor eixordadora de l'aparell de triturar les escombraires feia tremolar els cristalls. Ells escoltaven i miraven com aquella boca gran devorava tot allò que els empleats li llançaven. Passava a poc a poc i els menuts, com tots els dies, eren una colla bellugadissa que cridava i reia tot saludant els fematers, vestits de blau, amb la cigarreta, eternament encesa, penjant dels llavis. Quan acabava de passar, s'apagava la seua alegria. Cessaven els crits i les rialles i baixav...

La "Lola", després de tancar la porta del carrer es va escolar per la canal que desaiguava el pati, i ens la vam veure comparèixer traient el cap pel forat que a males penes superava la amplària del seu cos. - Ja és ací la "Lola"!- va cridar Manel, que tenia el cabell del color del safrà i la cara plena de pigues- Tot seguit els altres feren rogle al seu voltant. La gata, desdenyosa, en veure's el centre d'atenció, pegant un bot de sobte se'n pujà al banc i es va estirar indolent, panxa enlaire, com la musa d'un artista, tot deixant-se acaronar per moltes petites mans amb un sol objectiu, el cos de la "Lola" tan tebi i suau... - Va, deixeu-la que us arraparà- vaig avisar inútilment. - A mi em coneix- digué Marc amb la seua llengua de drap; i seguiren escorcollant-la mentre que ella es deixava fer. Per guanyar-se-la, a banda de les carícies, li solien oferir els millors mossos dels seus esmorzars, però ella se...

Una rememoració dels emigrants que abandonaren la seua terra entre 1882 i 1935, per buscar-se la vida que no hi tenien. Després, durant el franquisme, fent les Amèriques, l' emigració política, l'emigració temporal...A través d'uns documents gràfics impressionants i uns textos precisos, anem fent un recorregut de reconeixença d'una etapa, dura també, per la nostra historia recent. Abans els que emigraven, quasi sempre per motius de supervivència, per començar de nou en una terra estranya, per enviar ajuda a la família. Després passant el temps i no poques penalitats arribava el moment de tornar o quedar-se. En qualsevol cas era complicat. Un sentiment d'angoixa és el que provoquen aquestes imatges, els records d'aquells que marxaren sense garanties a enfrontar-se a un futur incert, i alhora un sentiment confiança en els recursos de la naturalesa humana. Les tragèdies personals i nacionals no s'han d'oblidar, però la vida continua. Passades unes dècades...