divendres, 13 de juny de 2008

JAIKUS

 


                                                        (POEMAS BREVES JAPONESES)



El jaiku, composición breve japonesa, capta el instante
es el destello de la emoción que invade al poeta
en ese momento, normalmente provocada por
su percepción de la naturaleza, el sentimiento que
su belleza inigualable le inspira, dependiendo también
de la estación en que es contemplada, o imaginada;
en él cada palabra está plena de significación.
Quizá fue Basho, considerado por muchos
el más grande poeta de Japón, quien mejor
lo definió: "Jaiku es simplemente lo que está
sucediendo en un lugar, en ese momento".
Como estructura poética independiente cobró vida
en el siglo XVI, pero fue en el XVII cuando alcanzó
su forma definitiva y básica gracias a Basho: antes no
era más que la simple explosión de sentimientos
humorísticos y desconcertantes, él lo elevó a la
dignidad de gran género literario.



Lirios, pensad
que se halla de viaje
el que os mira.

Sogui



EL AMOR





FRAGMENTOS DE HISTORIAS DE AMOR


"Ser mujer es parte de la completud del hombre

y viceversa.

En la alquimia del hombre y de la mujer hay polvos

de infinito en las cantidades proporcionales a sus

incompletudes. Es decir, en cantidades iguales."


Una mujer anduvo casi toda la vida

enamorada de un Pierrot y le parecía

verlo en todas partes.

Le parecía verlo en los subtes y en los bares.

A veces salía corriendo de los bares porque le

parecía que Pierrot pasaba caminando por la

vereda con una serpentina violeta en la soledad

de la solapa.

Después de casi una vida sin encontrarlo, una

noche dejó de buscarlo y se fue a dormir. sola de

soledad, debajo de una palmera de la rambla.

Allí estaba Pierrot, cazando dátiles con los ojos

abiertos y esperando que ella viniera para

completar la luna llena.

El Retorno de los nómades, Lía Schenck


F. NIETZSCHE, aforisme


El nom a la portada.- Que figure a la portada en nom de l'autor es ara per cert un costum i un deure, però és una de les causes principals de que llibres surten poc efecte. Puix si són bons, valen més que les persones, de les que són la quintaesència pel que fa l'aspeste personal i fins i tot personalíssim, i amb la qual cosa se frustra la finalitat del llibre. L'ambició de l'intelecte no és continuar apareixent individualment. 



































dimarts, 10 de juny de 2008

El mirall escocès



UNA VISIÓ CATALANA DEL PROCÉS OBERT CAP A LA INDEPENDÈNCIA


Xavier Solano (Barcelona, 1976)


Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració Pública per la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat per a una exministra escocesa i pel govern d'aquest país. Actualment és analista polític de l'Scottish National party al Parlament escocès. Ha publicat articles i entrevistes a mitjans com ara El Punt, Deia i e-Noticies.


En la meua opinió Xavier Solano, que viu i treballa a Edimburg des de fa uns anys, és un bon comunicador capaç de transmetre, amb energia i convicció, la seua experiència, ja que ha estudiar d'aprop i en profunditat l'evolució d'Escòcia vers la seua independència del Regne Unit. En el seu llibre estableix un evident paral·lelisme entre aquest i l'estat Espanyol, entre Escòcia i Catalunya, la qual cosa ens situa a punt per a una reflexió sobre la nostra pròpia situació històrica i actual, així com de considerar les nostres possibilitats reals de aconseguir l'autogovern en el marc d'un estat independent.
" Quan s'analitza com funcionen les coses a d'altres indrets del planeta, hom acaba adonant-se que, amb voluntat i imaginació, tot és possible."



"Tot i que la Unió encara gaudeix d'una salud de ferro a Anglaterra, el debat d'una possible separació d'Escòcia es planteja des de la serenitat, sense elements viscerals i això és bàsicament perquè els pobles que conformen aquesta Unió cada cop són més conscients que el seu estat és això: una Unió de nacions."


" Jo m'atreviria a dir que si Escòcia hagués tingut un dinamisme econòmic com el que ha tingut històricament Catalunya, ja fa temps que seria independent.



SINOPSIS

Catalunya i Escòcia han estat comparades sovint pel paper que totes dues nacions representen dins els respectius Estats. És per aquest motiu que el cas escocès i allò que representa políticament resulta d'un interès cabdal des de la perspectiva catalana. Al llibre que teniu a les mans, Xavier Solano, analista polític del Partit Nacional Escocès, explica tot allò que cal saber per entendre l'Escòcia del segle XXI i el debat que hi està tenint lloc en aquests moments sobre la seva independència en un moviment que no para de guanyar partidaris. El mirall escocès és un assaig rigorós que us aportarà les claus per analitzar i comparar la situació política de les dues nacions.

dilluns, 9 de juny de 2008

F. NIETZSCHE, aforisme



Fer amics només entre persones traballadores.- La persona ociosa és un perill per als seus amics: puix com no te bastant que fer, parla d'allò que els seus amics fan o no fan, acaba ficant-se i es torna fastigós: per la qual cosa devem, saviament, fer amistat únicament amb les persones treballadores. 


Crònica de la tendresa (VIII)

Per la finestra de la classe que donava al carrer arribà el roncar d'un motor potent.


- La brossa, la brossa!- cridà Ramir que ja hi era al seu lloc, com la resta dels pàrvuls, a punt per començar el treball.
El camió avançava lentament...Alguns tot d'una s'alçaven de les cadires i guaitaren cap enfora, saltant per si de cas aconseguien veure el vehicle; d'altres cridaven engrescats, botant com les pilotes per damunt les taules. Es veia ja la part superior de la cabina. La remor eixordadora de l'aparell de triturar les escombraires feia tremolar els cristalls. Ells escoltaven i miraven com aquella boca gran devorava tot allò que els empleats li llançaven. Passava a poc a poc i els menuts, com tots els dies, eren una colla bellugadissa que cridava i reia tot saludant els fematers, vestits de blau, amb la cigarreta, eternament encesa, penjant dels llavis.
Quan acabava de passar, s'apagava la seua alegria. Cessaven els crits i les rialles i baixaven de les taules...reprenent la tasca.


La mare de Laia en comentà que moltes nits la seua filla es despertava plorant, i li demanava que es gités amb ella, perquè tenia por del camió de la brossa. Altres voltes, de matinada, se'n anava al seu llit i s'hi acotxava com un cadell, a l'escalfor del seu cos. O si bé se'l trobaven quan la portava de la mà a l'escola, se la estrenyia molt fort i girava el cap per no veure'l.


A migjorn, baix un cel boirós de les acaballes de juny, l'aire era espès i calent. Me'n tornava a casa després de la jornada de treball. En girar la cantonada de ca Isabel vaig veure oberta la casa del colomer. Uns xicons espentolats entraven i eixien armant gresca. Un d'ells es recolzava en la pared amb un posat insolent, ocupava tota vorera, sense fer menció de deixar-me passar. Aquests deuen ser els que llancen les puntes de cigarretes al pati- vaig pensar mentre baixava el vorell-.


Pel carrer de la Font vaig trobar a Celi, la gitaneta, que molt afectuosa se'm va acostar a donar-me un bes. Sembla que fou ahir quan va arribar a l'escola per primera vegada. De la classe estant vaig sentir colpejar la porta. En obrir vaig veure una dona alta de raça gitana i gest adust, que portava una xiqueta de pell obscura, tota cames i braços. Sense a penes dirigir-me la paraula m'allargà el full d'admissió. Tot seguit, empentant-la com si fos un titot, la ficà dins, i mentre la menuda maldava per agarrar-se-li a la roba, sa mare tancà la porta tot d'una i va desaparèixer.


Vaig intentar calmar-la, però ella no parava de plorar i cridava a la seua mare pegada a la porta. Les llàgrimes li rodolaven per les galtes. Els altres, que hi havien eixit a veure què passava, la miraven neguitosos. La menuda no tenia consol.
Encara van haver de passar uns quants dies fins que, a poc a poc, va deixar de plorar per acabar arraulint-se a un racó de l'aula, on es passava les hores en silenci, estranyament quieta. El seu rostre no expressava cap estat d'ànim, només es limitava a observar amb els seus ulls bruns. L'alegria, l'enrenou o les malifetes dels altres no li feien res. A l'hora d'esbarjo es negava a eixir al pati, i si els altres li proposaven jugar, ella se'ls mirava com si no els veges, girava el cap vers a un altre indret i es tancava més i més en la seua reserva.
La Celi esdevingué tan sols una ombra que ens acompanyava.

diumenge, 8 de juny de 2008

Crònica de la tendresa (VII)







La "Lola", després de tancar la porta del carrer es va escolar per la canal que desaiguava el pati, i ens la vam veure comparèixer traient el cap pel forat que a males penes superava la amplària del seu cos.


- Ja és ací la "Lola"!- va cridar Manel, que tenia el cabell del color del safrà i la cara plena de pigues- Tot seguit els altres feren rogle al seu voltant. La gata, desdenyosa, en veure's el centre d'atenció, pegant un bot de sobte se'n pujà al banc i es va estirar indolent, panxa enlaire, com la musa d'un artista, tot deixant-se acaronar per moltes petites mans amb un sol objectiu, el cos de la "Lola" tan tebi i suau...

- Va, deixeu-la que us arraparà- vaig avisar inútilment.
- A mi em coneix- digué Marc amb la seua llengua de drap; i seguiren escorcollant-la mentre que ella es deixava fer. Per guanyar-se-la, a banda de les carícies, li solien oferir els millors mossos dels seus esmorzars, però ella se'ls mirava amb indiferència i tan li feia que li donaren un pessic de magdalena com una rodanxa de xoriç...gairebé tot ho menyspreava..Martí, com que sempre anava de valent, va intentar prendre-la al braç; llavors va fer un estufit i clavant-li les ungles, saltà del banc i anà a enfilar-se per una pared que feia panxa, cap als tapiats i les teulades.

En acabar la jornada em vaig deixar caure en la butaca i mirant el cartell de la gavina vaig pensar quan estimables poden ésser ser les coses quotidianes. Vesprejava un altre dia de sol com si fora un esglaó més d'una escala que pugés cap a l'estiu. En aquells moments sentí que un hàlit de vida bategava al fons de cada petita cosa, de cada humil objecte, de cada ésser furtiu que mormolejava aprop. Quan tornà el silenci vaig percebre que era un silenci pacífic, com un mar de bonança al voltant de l'illa...



En això em vingueren a la memòria vestigis d'un temps passat, quan aspirava, potser, deixar alguna empremta del meu pas per la vida. Lluitar contra la mort definitiva, contra el no res, buit de tota existència. Ai, el vell desig humà d'eternitat... Ara vivia els meus petits drames de cada dia, al sí d'aquella illa on anava i venia, com les ones de la mar i la gavina, pels carrerons enllosats encara, fistonejats de petites cases de planta baixa, amb la roba estesa als balcons.

Els menuts anaven creixent i marxaven, mentre que jo em quedava i tornava a començar el cicle. El pas del temps dictava les nostres trajectòries, ells i elles seguirien creixent i aprenent amb altres mestres, en altres col·legis. Ens oblidarien poc a poc i sovint no ens tornaríem a reveure. La mestra, però, désprés de dir-los adéu el darrer dia del segon curs, hi romandria passades les vacances d'estiu per tornar a començar.

Em vaig acostar a l'espill de la classe, i en contemplar la meua pròpia imatge vaig comprendre que també seguia el meu camí cap a la maduresa. Havia arribat el moment d'escanyar les il·lusions i limitar-me a viure cada dia, simplement viure, alenant amb el sospir de l'aire o amb el gemec violent del vent. Aprenent a ordenar les hores i els quefers...Malgrat que encara em preguntava si no s'arraulia alguna secreta esperança al fons del meu desig.

De l'Espanya que emigra ... a l'Espanya que acull


Una rememoració dels emigrants que abandonaren la seua terra entre 1882 i 1935, per buscar-se la vida que no hi tenien. Després, durant el franquisme, fent les Amèriques, l' emigració política, l'emigració temporal...A través d'uns documents gràfics impressionants i uns textos precisos, anem fent un recorregut de reconeixença d'una etapa, dura també, per la nostra historia recent. Abans els que emigraven, quasi sempre per motius de supervivència, per començar de nou en una terra estranya, per enviar ajuda a la família. Després passant el temps i no poques penalitats arribava el moment de tornar o quedar-se. En qualsevol cas era complicat. Un sentiment d'angoixa és el que provoquen aquestes imatges, els records d'aquells que marxaren sense garanties a enfrontar-se a un futur incert, i alhora un sentiment confiança en els recursos de la naturalesa humana.

Les tragèdies personals i nacionals no s'han d'oblidar, però la vida continua. Passades unes dècades, va ocorre el contrari, la immigració; quan aquest es convertí en un país d'acollida. A l'escola pública van haver d'ensenyar a respectar als altres, als que venien d'altres països cercant el mateix que els nostres emigrants quan se'n anaren. Aquesta exposició és una mirada lúcida davant una realitat que ha estat i és la nostra. Un motiu de reflexió des de la humilitat per comprendre als nostres i comprendre als altres. Comprensió necessària per respectar i per estimar. Pas previ per a una nova societat pluricultural basada en el respecte i la tolerància.

(Aquesta exposició es pot veure al centre Cultural La Nau de la Universitat de València)