Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: de juny 8, 2008

JAIKUS

Imatge
(POEMAS BREVES JAPONESES)



El jaiku, composición breve japonesa, capta el instante
es el destello de la emoción que invade al poeta
en ese momento, normalmente provocada por
su percepción de la naturaleza, el sentimiento que
su belleza inigualable le inspira, dependiendo también
de la estación en que es contemplada, o imaginada;
en él cada palabra está plena de significación.
Quizá fue Basho, considerado por muchos
el más grande poeta de Japón, quien mejor
lo definió: "Jaiku es simplemente lo que está
sucediendo en un lugar, en ese momento".
Como estructura poética independiente cobró vida
en el siglo XVI, pero fue en el XVII cuando alcanzó
su forma definitiva y básica gracias a Basho: antes no
era más que la simple explosión de sentimientos
humorísticos y desconcertantes, él lo elevó a la
dignidad de gran género literario.



Lirios, pensad
que se halla de viaje
el que os mira.

Sogui



EL AMOR

Imatge
FRAGMENTOS DE HISTORIAS DE AMOR

"Ser mujer es parte de la completud del hombre
y viceversa.
En la alquimia del hombre y de la mujer hay polvos
de infinito en las cantidades proporcionales a sus
incompletudes. Es decir, en cantidades iguales."

Una mujer anduvo casi toda la vida
enamorada de un Pierrot y le parecía
verlo en todas partes.
Le parecía verlo en los subtes y en los bares.
A veces salía corriendo de los bares porque le
parecía que Pierrot pasaba caminando por la
vereda con una serpentina violeta en la soledad
de la solapa.
Después de casi una vida sin encontrarlo, una
noche dejó de buscarlo y se fue a dormir. sola de
soledad, debajo de una palmera de la rambla.
Allí estaba Pierrot, cazando dátiles con los ojos
abiertos y esperando que ella viniera para
completar la luna llena.
El Retorno de los nómades, Lía Schenck

F. NIETZSCHE, aforisme

Imatge
El nom a la portada.- Que figure a la portada en nom de l'autor es ara per cert un costum i un deure, però és una de les causes principals de que llibres surten poc efecte. Puix si són bons, valen més que les persones, de les que són la quintaesència pel que fa l'aspeste personal i fins i tot personalíssim, i amb la qual cosa se frustra la finalitat del llibre. L'ambició de l'intelecte no és continuar apareixent individualment. 



































El mirall escocès

Imatge
UNA VISIÓ CATALANA DEL PROCÉS OBERT CAP A LA INDEPENDÈNCIA


Xavier Solano (Barcelona, 1976)


Llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració Pública per la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat per a una exministra escocesa i pel govern d'aquest país. Actualment és analista polític de l'Scottish National party al Parlament escocès. Ha publicat articles i entrevistes a mitjans com ara El Punt, Deia i e-Noticies.


En la meua opinió Xavier Solano, que viu i treballa a Edimburg des de fa uns anys, és un bon comunicador capaç de transmetre, amb energia i convicció, la seua experiència, ja que ha estudiar d'aprop i en profunditat l'evolució d'Escòcia vers la seua independència del Regne Unit. En el seu llibre estableix un evident paral·lelisme entre aquest i l'estat Espanyol, entre Escòcia i Catalunya, la qual cosa ens situa a punt per a una reflexió sobre la nostra pròpia situació històrica i actual, així com de considerar les nostres possibilitats reals de …

F. NIETZSCHE, aforisme

Imatge
Fer amics només entre persones traballadores.- La persona ociosa és un perill per als seus amics: puix com no te bastant que fer, parla d'allò que els seus amics fan o no fan, acaba ficant-se i es torna fastigós: per la qual cosa devem, saviament, fer amistat únicament amb les persones treballadores. 

Crònica de la tendresa (VIII)

Imatge
Per la finestra de la classe que donava al carrer arribà el roncar d'un motor potent.


- La brossa, la brossa!- cridà Ramir que ja hi era al seu lloc, com la resta dels pàrvuls, a punt per començar el treball.
El camió avançava lentament...Alguns tot d'una s'alçaven de les cadires i guaitaren cap enfora, saltant per si de cas aconseguien veure el vehicle; d'altres cridaven engrescats, botant com les pilotes per damunt les taules. Es veia ja la part superior de la cabina. La remor eixordadora de l'aparell de triturar les escombraires feia tremolar els cristalls. Ells escoltaven i miraven com aquella boca gran devorava tot allò que els empleats li llançaven. Passava a poc a poc i els menuts, com tots els dies, eren una colla bellugadissa que cridava i reia tot saludant els fematers, vestits de blau, amb la cigarreta, eternament encesa, penjant dels llavis.
Quan acabava de passar, s'apagava la seua alegria. Cessaven els crits i les rialles i baixaven de …

Crònica de la tendresa (VII)

Imatge
La "Lola", després de tancar la porta del carrer es va escolar per la canal quedesaiguava el pati, i ens la vam veure comparèixer traient el cap pel forat que a males penes superava la amplària del seu cos.


- Ja és ací la "Lola"!- va cridar Manel, que tenia el cabell del color del safrà i la cara plena de pigues- Tot seguit els altres feren rogle al seu voltant. La gata, desdenyosa, en veure's el centre d'atenció, pegant un bot de sobte se'n pujà al banc i es va estirar indolent, panxa enlaire, com la musa d'un artista, tot deixant-se acaronar per moltes petites mans amb un sol objectiu, el cos de la "Lola" tan tebi i suau...

- Va, deixeu-la que us arraparà- vaig avisar inútilment.
- A mi em coneix- digué Marc amb la seua llengua de drap; i seguiren escorcollant-la mentre que ella es deixava fer. Per guanyar-se-la, a banda de les carícies, li solien oferir els millors mossos dels seus esmorzars, però ella se'ls mirava am…

De l'Espanya que emigra ... a l'Espanya que acull

Imatge
Una rememoració dels emigrants que abandonaren la seua terra entre 1882 i 1935, per buscar-se la vida que no hi tenien. Després, durant el franquisme, fent les Amèriques, l' emigració política, l'emigració temporal...A través d'uns documents gràfics impressionants i uns textos precisos, anem fent un recorregut de reconeixença d'una etapa, dura també, per la nostra historia recent. Abans els que emigraven, quasi sempre per motius de supervivència, per començar de nou en una terra estranya, per enviar ajuda a la família. Després passant el temps i no poques penalitats arribava el moment de tornar o quedar-se. En qualsevol cas era complicat. Un sentiment d'angoixa és el que provoquen aquestes imatges, els records d'aquells que marxaren sense garanties a enfrontar-se a un futur incert, i alhora un sentiment confiança en els recursos de la naturalesa humana.

Les tragèdies personals i nacionals no s'han d'oblidar, però la vida continua. Passades unes dècades,…